dijous, 24 de setembre del 2009

El crit de la tia Doloretes




Quan la tia Doloretes va cridar, erem a la segona era, asseguts a l’ombra d’un garrofer. Havia eixit a fer una volta amb el tio Fernando i Fernando, el seu net, que aleshores devia tenir uns quatre o cinc anys. Jo solia passar un parell de setmanes d’estiu a la casa que el tio Fernando i la tia Doloretes llogaven a Carrícola, un llogaret que aleshores tenia vuitanta-sis habitants. Quan portavem a pasturar el ramat, Sari, Juanito i jo els contàvem: el tio Batiste i la tia Paca, dos... i coninuàvem comptant casa per casa. Aquell estiu, hi havia anat amb més motiu que mai: mon pare feia ja gaire bé dos mesos que era a l’hospital. Ma mare hi anava cada dia i no es podia fer càrrec de mi. Els meus germans treballaven i tampoc no podien tenir-ne tota la cura que calia.

Mon pare era a l’hospital La Fe, l’havien acabat d’operar d’un càncer de gola i l’operació havia sigut un èxit; ni tan sols havia calgut tallar-li les cordes vocals. Tan bé havia anat tot, que la tia Doloretes em va dir que calia que anara a l’ermiteta del calvari a donar-li les gràcies a Déu; al “Nostre Senyor” va dir ella. Jo, que tot i que tenia dotze anys, no creia massa en l’eficàcia dels precs, vaig obedir, com havia obeït uns dies abans quan em va dir que anara a demanar perquè l’operació eixira bé.

De la segona era estant, havíem sentit el crit de la tia. Supose que s’hauria acostat fins el pont per tal que la poguérem sentir. Alguna cosa urgent ens reclamava.

—El gos deu haver caçat un conill—va dir el tip Fernando—. Anem!

Baixava acomboiat per veure com era el conill que havia caçat el gos. Però no, el gos no havia caçat cap conill. La cara de la tia no s’adia a aquella possibilitat. Ella i el tio es miraren i hi va haver un gest que no vaig entendre però que em va esglaiar.

—Ton pare està molt malaltet i te n’has d’anar a casa.

Vaig esclatar el primer plor.

—Però, tia, no m’havien dit que tot havia eixit molt bé?

La pregunta era sobrera i sobreres eren també les explicacions. De tant en tant se’m feia alguna insinuació que havia de preparar-me per si de cas les coses anaven a pitjor. La tia Lola i el tio Alejandro, que també estiuejaven allí, em portarien a casa en el seu cotxe.

El viatge va ser horrible. Els majors tenien l’obligació d’anar preparant-me poc a poc per a allò que ells sabien i jo ignorava. Cada insinuació d’allò que em resultava inacceptable, era un nou esclafit de plor, de ràbia i de por. Finalment quan ja entràvem dins del poble, la tia Lola ho va dir:

—Potser ton pare ha mort.

—No diga això, tia, no diga això! —vaig dir irat i entre gemecs; sabent que allò que no volia acceptar era veritat. Sabia que era veritat, però volia creure, esperava, com un miracle, que en arribar a casa, fóra desmentit.

En entrar, ma mare, de negre, em va abraçar. Em va sorprendre la seua serenor. Ara sé que anava sedada. Ens acostarem al taüt. Mon pare jeia immòbil.

—Alce’s, pare! Alce’s! —cridava fora de si.

Aleshores em vaig enutjar amb Déu, perquè malgrat les meus pregàries i els meus resos d’agraïment, havia deixat que mon pare morira. Déu havia m’havia traït, jo agraïnt-li que salvara mon pare i ell peremetent que morira. De sobte em va assaltar un dubte mosntruós i un sentiment horrible de culpabilitat: havia mort finalment mon pare, perquè el meu agraïment a Déu no s’havia fet amb convicció? Havia perdut la persona que més volia, em sentia buit i sense futur, perquè ja no volia el meu futur sense mon pare i, damunt, la culpa m’aclaparava. Durant anys vaig ser un xiquet que enyorava “el pare” —mon pare i la figura del pare— i que arrossegava un gran sentiment de culpa que els dubtes —"la falta de fe"— no evitaven.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Descartes i el seny



Descartes comença així el seu Discurs del mètode:

“El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins i tot aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.”

Després, traient-li de damunt tota la pressumpta ironia i malícia, ho arregla així:

“En la qualcosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que més aviat vol dir que el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals —que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó— és per naturalesa igual en tots els homes”.

Però quedem-nos només amb la primera part i explotem la malícia que hauria pogut haver-hi ( si es que no n’hi ha). És curiós, que, tot i voler-ne sempre més de qualsevol cosa que considerem bona, tots ens conformem amb el bon sentit —diguem-li seny o trellat— que tenim. I tant s’acontenta l’home de seny com el destrellatat, que es troba ben pagat del seu poc coneixement —com anomenem alguns valencians al seny. Sentir que se’n té prou no és en absolut — i com veieu—cap símptoma de tenir-ne, ans al contrari. La vanitat és (també) cosa de nicis. I, com deia Schopenhauer, aquesta és especialment sensible respecte de les nostres capacitats intel·lectuals. Així que, tots contents, però tot tan malament com estava. No és, doncs, cap panacea aquest conformisme feliç.

Ara fem un experiment. Substituïu “bon sentit” per “diners”. A que ja no estaríem tan contents? La nostra fam de diners, com la nostra vanitat, no té uns límits clarament definibles.

A mi, i amb tot, no en vindria malament un poc (o molt) de les dues coses: de seny i de diners, vull dir, que de vanitat —poca o molta— ja en tinc prou. I ho dic sense ironia, així que no hi feu llenya.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Cometes


Quant hauríem guanyat tots si a la màquina d'escriure de Joan Fuster se li haguera espatllat la tecla de les cometes.

dimecres, 2 de setembre del 2009

La responsabilitat d'escriure





En el seu Dietario Voluble, anota Enrique Vila-Matas: “al escribir adquirimos más responsabilidades de las que creemos”. I la lectura d’aquestes paraules em transporta molts anys enrere, quan jo devia tenir uns divuit anys. Em transporta a una habitació del col·legi Raimundo Lulio o, potser, Jaime Blames de la Universidad Laboral Francisco Franco de Tarragona; a una vesprada solitària de diumenge que els meus companys d’habitació aprofitaven per fer esport, anar al cinema o a Tarragona amb el Frenos potentes, aquell autobús gran i esgavellat que era propietat de la Laboral. Jo havia preferit quedar-me, nostàlgic, a la meua habitació. M’agradava restar-hi per tal d’escriure algun poema. Allí, assegut davant de l’escriptori, amb la melangia que proporcionen la llum vespertina de la tardor i la joventut que s’interroga per qui s’és i què es vol ser, i amb tota la ingenuïtat que aleshores tenia —i que beneïda siga— vaig decidir que mai no escriuria una ratlla per a ser publicada; jo, que somiava (com un impossible) amb ser escriptor.

Pensava que escriure era molt perillós, que obres que devien haver sigut escrites amb la millor voluntat havien servit després de motiu, causa o excusa per als més grans abusos. En nom de qui havia defensat la pau s’havien comés actes horribles de violència, qui havia propugnat la fraternitat entre els humans havia servit de bandera de guerres fratricides, qui vindicava la llibertat era emprat pels feixistes per tal de, en el seu nom, eliminar-la. I no importava massa la temàtica o el gènere. Don Quixot era invocat una vegada i una altra com a model —passat pel garbell ideològic— als campaments de la OJE i en les seues cançons. Amb una ingenuïtat ben cabalosa, vaig pensar que potser, si escrivia, les meues idees pogueren córrer aquesta mateixa dissort i el pensament de ser-ne responsable em resultava insuportable. Aquella vesprada de tardor, sota la lampadeta del meu escriptori esquifit, davant d’un full en blanc i corprés d’un sentiment pregó de responsabilitat, em vaig comprometre amb mi mateix a no escriure mai res per a les premses.

El temps passa i passen també els convenciments dels moments. Sobretot quan són el fruit del candor idealista de la joventut. Afortunadament, el pensament és mudable, varia, canvia, evoluciona, perquè també muden les raons, les experiències, els coneixements, les informacions. Vaig veure després que la raó de tots aquells mals que jo temia (i tem), la seua font no eren (en una molt immensa majoria) els autors i les seus obres, sinó el que uns i altres havien fet amb elles: el seu fanatisme interessat —hi ha algun fanatisme no interessat?— que les havia preses com a excusa. No importava la temàtica ni el gènere, perquè el seu paper només era subsidiari, no era una causa, sinó un adornament i una dissimulació de les veritables motivacions i propòsits, Vaig veure que, sense arribar necessàriament a tals extrems, la mateixa obra havia servit en mans d’uns i altres per a proposar, defensar o atacar coses contràries. Si pensem en els grans filòsofs i els seus seguidors i estudiosos trobarem tants casos com volem: penseu només en Aristòtil, en Kant, en Hegel, en Nietzsche o en el mateix Wittgenstein, per posar només uns pocs exemples més cridaners.

També em vaig convèncer de dues altres coses: que mai res del que jo fera valdria suficientment la pena com per a ésser publicat i molt menys encara com per a produir les passions que portaven a allò que temia: encara que no fera res per a impedir-ho, mai no seria, pels meus escrits, el responsable de cap desgràcia. L’altra cosa de la qual em vaig persuadir és que ja que en realitat no importa tant el que digues com el que els altres volen fer-te dir, tampoc no importava massa si deia o si callava. L’experiència m’ha donat la raó en açò darrer quan finalment he vist obra meua impresa: hom no és l’amo del que fa, entre el que tu penses que has fet i el que els altres diuen o consideren que has fet, poden haver distàncies enormes i insalvables i no està clar qui té raó.

Però, sí, és veritat “al escribir adquirimos más responsabilidades de las que creemos”, tot i que siga perquè mai no sabrem qué poden fer els altres amb les nostres paraules; perquè qui llig posa entre les línies totes les seues obsessions, les seues dèries, el seu biaix i aquests són absolutament imprevisibles. Però i si els meus escrits foren causa d’alguna cosa bona...,com li va passar a Vila-Matas, que arriba a aquesta conclusió perquè un relat seu fou l’element coadjuvant d’un enamorament que va acabar en matrimoni. En fi, que mai no se sap i que tampoc no cal ser tan pessimista.