dijous, 29 de novembre del 2007

Autoritat i poder


Llig a Truth and Truthfulness, de Bernard Williams, una distinció entre poder i autoritat que m’agrada. Es tracta, amb tot i pel que diré, d’una distinció forçada que aprofita només alguna de les acepcions que cadascun d’ambdós mots té. Supose també, i d’altra banda, que és una distinció coneguda en els àmbits del lideratge i els recursos humans. Tan se val, cadascú es fixa en allò que el fa pensar, siga nou o siga vell; o almenys això em passa a mi.

Comentant Oleanna, l’obra de teatre i película de David Mamet, Williams diu que el personatge femení es queixa del fet que el seu professor no exerceix autoritat sobre ella, i –tanmateix- es queixa alhora perquè exerceix poder. La cosa, però, no és paradoxal. El professor no l’orienta suficientment, no li diu què creure ni, potser fins i tot, què preguntar: no exerceix autoritat. No obstant això, té poder (o solament poder) sobre ella: pot decidir quina qualificació li correspon, per exemple.

Òbviament, l’autoritat a la qual hom es refereix ací és aquella que solem dir “autoritat moral”; la que naix del prestigi, del saber fer, dels coneixements o el bon criteri d’aquell qui la té i a qui li l’atorguem en conseqüència. Es cert que qui té autoritat, té poder, però el té de dret –almenys del dret que es desprén del fet d’haver-li-la atorgada. Hi ha, però, qui té poder de fet, però no té el dret de tenir-lo: no té autoritat.

És, ara ho veig, el que li recriminava jo a un amic de colla quan va decidir fer la carrera militar. Com que aleshores el servei militar era obligatori ––i deixem ara de banda altres consideracions––, li deia jo: tindràs tot el poder del món per tal d’obligar un soldat a fer una guàrdia, però quina autoritat moral hi tens?
“Però si no hi ha autoritat, aleshores només hi ha poder” diu Williams. L’autoritat, doncs, és bella, perquè es basa en el respecte de qui l’obeeix i la segueix, de qui la busca i la valora. El poder de l’autoritat és un poder que emana dels propis governats, que la donen i la demanen a qui la té. És el poder de la raó, el poder que s’acata pel convenciment dels manats . Aleshores és suau, lleuger, amable.

Tot això no obstant, pense que jo, com a professor, m’estime més tenir només poder. Al cap i a la fi, el poder, vullga o no, el tinc; i estic obligat a tenir-lo per ser professor: he d’avaluar i he de donar uns continguts (que són uns i no altres, tan si volen els estudiants com si no). Tenir autoritat és una responsabilitat que m’afeixuga. (No oblideu, de tota manera, que fins i tot els dictadors han tingut autoritat en alguna part dels seus súbdits). El poder és sec, més neutre i asèptic, en la mesura que no involucra alguna mena d’estima. Comença i acaba en un lloc i una situació, depèn de la posició que cadascú ocupa en l’entramat acadèmic i social, no perdura ni s’estén. No vull dir, amb això, és clar, que vull exercir el meu poder d’una forma opressiva. No és això. Vull respecte al meu paper com jo respecte els meus alumnes encara que no tinguen poder. Es tracta de tenir una relació respectuosa i, si pot ser, cordial. Però, si jo mateix no m’acabe de creure les coses que pense, com assumir –carregar sobre la meua esquena– la responsabilitat que altres, per admiració, les facen seues? La sola possibilitat que la meua influència s’estenga més enllà de les parets de l’aula d’una manera empàtica i en qüestions que vagen més enllà de la fredor dels continguts acadèmics em fa paura.

Si he de ser completament sincer, però, diré que una certa autoritat sí que m’agradaria tenir, tot i que es tracte d’una autoritat formal. Per tal que es veia bé què vull dir, us posaré un exemple. Un alumne meu, fa anys, m’expresava la seua queixa sobre el fet que jo no els deia mai com havien de pensar. Jo vaig rebutjar l’acussació:

–Jo sí que us dic com heu de pensar! Us dic que heu d’argumentar, raonar, sospesar les evidències a favor i en contra, indagar, no tancar-se en banda i estar disposats a rebre objeccions. Allò que no faig es dir-vos què heu de pensar!

Això és el que realment voldria, tindre una autoritat formal i no material; tenir responsabilitat sobre la seua manera (mètode, procés) de pensar, no sobre el pensament (el contingut) al qual aquesta els conduïsca en cada cas; si és que això és possible. Per això és, potser, que em dedique a la teoria del coneixement, perquè es tracta de quelcom que a ningú, a diferència de l’ètica o la filosofia política, no li interessa vitalment, i on els errors no tenen cap conseqüència digna de consideració.

dilluns, 26 de novembre del 2007

El significat i l'ús



Deia Wittgenstein —un filòsof austríac que va tenir una vida no gaire envejable— que el significat és l’ús; o més exactament, deia: “No preguntes pel significat, pregunta per l’ús”. Que tenia bona part de raó ho revelen alguns dels fets sobre els quals vull cridar ací la vostra atenció. Abans, però, una mica d’explicació d’això de l’ús sembla que es fa necessària. Aprenem a parlar i a emprar les paraules, mitjançant l’ús. Aprenem a usar-les, no a través definicions, sinó, més aviat, per imitació, copsant les circumstàncies en què cal emprar-les, les circumstàncies en les quals les emprenn els altres. Aprendre una paraula és adquirir l’habilitat d’usar-la on toca, quan cal. Si haguérem de donar una definció de qualsevol de les paraules que emprem cinquanta vegades al dia, ens trobaríem en un bon destret. Sabem quan usar la parula, però no sabem “què vol dir”, si per això entenem “donar-ne una definició” per poc precisa que siga. Així, hom diu durant anys d’algú que està ferit o magolat que està fet un senllase o que pareix un acciamo, sense adonar-se que el que vol dir és que sembla un Sant Llàtzer o un Ecce homo. I quan ho descobreix és com si trobara una nova realitat on tot cobra sentit de sobte. O això seria abans, perquè ara, a molts tampoc els ajuda massa ser-ne conscients, ja que no saben a què ve això del Sant Llàtzer o l’Ecce homo.

Atés que aprenem a usar les paraules i no el concepte que expressen, si al nostre àmbit una paraula s’empra en unes circumstàncies que no tenen res a veure amb el sentit que figura al diccionari, així l’emprarem nosaltres també. Diem (es diu, o jo ho he sentit diverses vegades) ací coses com “ Aquest xiquet no s’afalaga amb ningú”, quan el que volem dir és que “no es dóna a ningú” o que “no es deixa afalagar per ningú”. Afalagar és un verb transitiu, que vol dir “tractar d'afectar agradablement (algú) amb demostracions d'afecte, de reverència, etc.”. Hom afalaga un altre, no s’afalaga amb un altre, almenys no ho fan els xiquets.

D’aquesta manera, com que ens volquem en allò que ens han ensenyat, les diferències de qualsevol mena, geogràfiques, socials o culturals, troben expressió en la llengua parlada d’una manera més notòria del que caldria esperar si hom no tinguera en compte això que vinc dient i, sobretot, si l’haguérem apresa també escrita i escrivint-la. En canviar els usos o les circumstàncies, ens trobem invàlids, i adquirim ràpidament paraules noves: paraules noves per a usos nous. Pel fet que les invencions ens venen de terres forasteres, la nova paraula tendia a ser en castellà i, ara, en anglés. Com que els matalassos eren de borra o de llana (quan no de pallocs de la dacsa), no gosàrem d’anomenar “matalàs” aquelles andròmines de molls tan sofisticades, tan modernes i tan cares. Allò era massa seriós (massa bo) per anomenar-ho matalàs i ho anomenàrem “colchón” o, fins i tot, “colchonflex”. Així, les paraules valencianes, anaren sent substituïdes per les seues germanes castellanes en aquells àmbits on s’introduïen canvis en les coses que pensàvem que la paraula antiga no podia recollir. Algunes quedaren recloses en àmbits tradicionals, on els canvis no sovintejaven. El “sòl” va quedar reduït semànticament al “sòl de bassa”, en totes les altres coses va passar a ser “pisso”, “pisso de terra”, o del que fóra. També poques coses són avui “toves”, llevat potser de la terra recentment llaurada i d’algunnes tovalloles (que per cert ja fa temps que són “toalles”).

I és que el significat és l’ús; els usos esdevenen hàbits i costums i els costums addiccions. Som adicctes a les paraules que emprem i a la manera com les emprem. Algú les ha canviades en el passat, sense adonar-se que les canviava (al cap i a la fi un “colchonflex” no és un matalàs, pensàvem) i ara per a molts és impossible recuperar-les. “Jo tota la vida he dit...” o “Ací tota la vida s’ha dit...” i es remunten , com a molt, cinquanta anys enrere; una insignificància des del punt de vista històric. Canviar els usos és ben difícil quan no es canvien les coses. Hi ha molts addictes als errors. Molts mestres del costum. Ho tenen ben fàcil, per saber si una paraula és correcta o no, han de mirar només com la usen ells. Ben fàcil. Deu ser per això que diuen que cada valencià és un filòleg, un especialista en la llengua que parla?

dimecres, 21 de novembre del 2007

El Gourmet de les editorials

Hi ha una pàgina web, anomenada The Philosophical Gourmet, que ens és ben útil als filòsofs. En ella, periòdicament, es fan informes i s’estableix un ranquin de les millors revistes de filosofia, els millors departaments (de quines universitats), etc. Com dic, una eina ben útil.

Algú sap si hi ha res equivalent per als escriptors? Una pàgina que informe els publicandos de les característiques de les editorials. Si n’hi ha cap o si algú la fera, no sap el favor que ens podria fer a tots. Seria una mina. Quants disgusts, temps i diners no ens podria estalviar! Compte amb l’editorial X, que no paga! Espai amb l’editorial Y, que no distribueix ni a la llibreria d’enfront! Atenció a Z, que fa signar contractes abusius! O, a l’inrevés: si pots, publica a tal editorial, et tractaran ben bé; tal altra té una distribució excel·lent i paga puntualment. El millor lloc per publicar tal tipus d'obra és...; etc., etc., etc. Certament seria una tasca cívica ben saludable i higiènica.

Podríem col·laborar tots una mica, aportant la informació que tenim. Mira!, fet i fet, us convide a moure-ho. Podeu començar per ací. Alguna informació de profit? Si se n’arreplegara prou i amb suc, podria fer un arxiu específic. Tantes anècdotes desagradables que hem patit podrien ser compartides per tal d’evitar que altres passaren pel mateix calvari que alguna volta hem recorregut.

Per què no fem el Gourmet de les editorials!

dilluns, 19 de novembre del 2007

Una mesura del progrés

Mesurar, diu el diccionari, és comparar una quantitat amb una altra que es pren com a unitat o patró. I aquest és el problema, que les mesures aprofiten només per a les quantitats. La qualitat, en algun sentit almenys, és impossible d’amidar. I quan, malgrat tot, i per què és una necessitat conéixer-la i comparar-la, ens encabotem a mesurar-la, no tenim cap altre remei que fer una transposició a la quantitat. Quantifiquem la qualitat i, és clar, fracassem.

Certament la quantitat pot ser un indicador de la qualitat, i això és la justificació que ens mou en la mida. Mesurar sembla que comporta «cientificar», santificar la cosa, donar-li l’encuny de rigor, el certificat de validesa. A partir d’aqueix moment, el que era intuició, mite o especulació, cobra estatut de veritat, de llei, de patró i norma. A partir d’aqueix moment és poden establir fórmules d’equivalència, es pot generalitzar, predir, explicar, legislar i corroborar. El valor, que és una qualitat, és un valor quantitatiu; la qualitat val tal quantitat o tal altra.

Jo, per no eixer-me’n, doncs, d’aquest guió, propose una mesura del progrés. El progrés d’una societat és la quantitat de diners per minut que gastem abans de consumir res (o amb independència del fet que consumiu o no). Feu la prova. Compteu els diners que pagueu al més per la hipoteca, el cotxe, les assegurances de la vivenda i del cotxe, les quotes dels serveis de llum, aigua, gas, telèfon i Internet, si s’escau, i dividiu tot això pels minuts que té un mes (43.200). Repetiu aquesta operació d’ací un parell d’anys, si s’ha incrementat, viviu en una societat que progressa. Com més s’haja incrementat, més heu progressat. Compareu-la ara amb la que paguen altres societats (dividiu-la per aquella en cada cas) i tindreu la quota (positiva o negativa) de progrés relatiu de la vostra societat. Ja sé què es difícil de calcular, perquè els governs s’enganyen i parlen de renda per capita, en comptes d’utilitzar aquest altre indicador que jo propose i que és més sucós. Però podeu alfarrassar-ho, pam dalt pam baix, a través de les notícies que us arriben sobre el cost de la vivenda, els tipus d’interés, etc. També podeu fer el mateix (si teniu prou valor o si us convé) respecte dels amics i veïns. Ah!, una cosa, si en la primera divisió no supereu el cèntim d’euro, no sou ningú.

Cada minut que passa, i sense haver de fer res, pagueu una quantitat, una quantitat que cada vegada és més gran. I les empreses s’afanyen a crear-nos necessitats que incrementen aquests diners: la quota fixa del contracte del mòbil, el sistema de seguretat de la casa, els crèdits de tota mena, “la mort” (és a dir, aquella assegurança que pagues pel sepeli o la cremació quan muires i que quan vens a morir ja has pagat prou com per a soterrar mig poble), les subscripcions diverses a coses a les quals després no en dones ús... I any que passa, més necessitats que hi ha, més necessitats que comporten més diners. Però, què hi farem?, és precís. Cada vegada són precises més coses, cada vegada vivim millor; cadascú en sa casa i Déu en la de tots. I cada vegada més cadascú en sa casa, perquè amb el que costa quedar-se a casa, qualsevol gosa a eixir-ne.

Si voleu afinar més la mesura, dividiu el preu que us costa cadascun dels electrodomèstics per la seua vida mitjana (en minuts) i sumeu-les totes. Heu de fer dues coses, comprovar si aquest total també creix i afegir-lo a la xifra anterior. El creixement del total obtingut dels electrodomèstics també serà un indicador de progrés. Podeu afinar més encara si incloeu en l’operació roba, mobles, vaixella, i les instal·lacions de la casa, com són ara la cuina o els banys (què us han costat i quan heu tardat a reformar-los). Els impostos deixem-los ara de banda. I deixem també ara de banda la relació entre el creixement dels impostos i els serveis que tenim a canvi.

Ei que progressem? Dins de casa, però progressem. Qui necessita eixir si té tant de progrés dins de casa; tantes comoditats, tantes comunicacions, tanta informació? I anem progressant. El capital progressa, ens dona cada dia més coses que incrementen els diners per minut que val la nostra vida. Ens tenen lligats i ben lligats. Com que vivim, els gastem, i ells ja s’encarreguen que no puguem passar un sol minut sense ells, som com l’aire que respirem (que encara és debades). El capital progressa, creix, en quantitat, que és tot el que ell és, quantitat, quantitat, quantitat.

divendres, 16 de novembre del 2007

Ad baculum (Ad vericundiam?)

M’ha costat molt de temps persuadir-me, perquè, convençut partidari de la raó com sóc, no ho he volgut acceptar fins ara: una mateixa afirmació és valorada de manera molt diferent segons qui es pense que és qui l’ha emesa. Sé que per a molts això és una obvietat. “Vaja un descobriment que ha fet aquest ara!”, pensareu. Perdoneu la meua ingenuïtat, però jo he necessitat conéixer els nous fòrums d’Internet, on la gent vessa les seues opinions de manera anònima, per veure amb claredat que les opinions s’agafen i es valoren segons quina es crega que és la seua procedència. Allí és veu ben clarament, perquè hom, tot ignorant qui n’és l’autor, es deixa portar per les intuïcions o les suposicions. Si es pensa que és algú de la pròpia corda es llegirà amb complaença i amb certa tendència prèvia a estar-hi d’acord. Que se sospita que és un enemic, ja la llegim amb tota la intenció de trobar defectes, errors, falsedats; no perdonarem res i sospitarem de tot. Us podria posar mil exemples que ho il·lustrarien a bastament, però estic segur que vosaltres ja ho heu comprovat o sabeu on acudir per tal de comprovar-ho i disposeu de tants exemples com jo o més.

Això simplement ve a confirmar quelcom que no voldria que fóra veritat: que el que val és el principi d’autoritat i no l’argumentació. Quan el de la teua corda diu alguna cosa, l’aplaudiràs. Si li trobes cap defecte tendiràs a ser tolerant i a posar-li tu mateix el pegat. Si qui la diu és el teu contrari, trobaràs de seguida que és fals, quan no capciós i malintencionat. En general hi ha certa tendència a desacreditar les idees desacreditant qui les diu. Quan volem desprestigiar alguna cosa, no intentem mostrar que és falsa,o que no està ben fonamentada, simplement intentem desqualificar qui l’ha dita: què vol aquest...! (trieu vosaltres mateixos l’adjectiu).

Funcionem per afinitats emocionals o ideològiques (emocionals al capdavall), no pas per raons. Veiem les coses com a vertaderes o falses, correctes o errades segons qui les diu i no segons com les fonamenta, com argumenta en el seu favor: segons quines raons en dóna, o quines proves hi proporciona.

En política la cosa és desmesurada. Ens situem a dreta o esquerra, ens fem simpatitzants o militants d’un partit o d’un altre i esperem el nostre aliment: d’idees i de negacions (més de negacions que no d’idees). Sobretot ens passa que no podem acceptar cap idea que provinga de la mà contrària (o del partit rival, encara que siga de la mateixa mà) per molt assenyada que ens poguera semblar si vinguera de la mà correcta. Les idees no són bones o dolentes en si mateixes sinó segons qui les ha tingudes, i ens esperem a saber això darrer per avaluar-les d’acord amb allò primer.

Quantes vegades ho hem vist. Discuteixen dues persones sobre qualsevol assumpte que ens puga importar. Ja pot qui no ens agrada argumentar de la manera més fina possible, ja pot oferir les millors premisses, ja pot demostrar que la conclusió que en trau és l’única possible. Podrà més una brofegada suposadament graciosa d’un nostrat que tota l’artilleria dialèctica que l’altre puga desplegar.

Quan més radicalitzada siga un postura, més tendirà a fer això que dic. I més tendiran el seus adeptes a tenir por de pensar per si mateixos. Avançar-se en el pensament a conèixer la doctrina oficial comporta el risc de no pensar el que toca. Comporta el perill de l’heterodòxia i, el que és el mateix, el perill de la traïció (a la causa). La tendència és, aleshores, ser més papista que el papa, perfectament pur i purista. La sorpresa ve quan els idolatrats líders actuen per raons “pragmàtiques”, fent malbé el que ells han defensat potser amb molt d’esforç i risc. Aleshores tot s’esfondra un poc, com quan el propi pare ens decep en alguna cosa.

Alguna escletxa hi restarà, no? Sí, n’estic segur. Si no ho creguera així. no escriuria açò. Però no em negareu que cal esforç, resistència, una espècie d’objecció de consciència o de desobediència civil. Les simpaties i antipaties posen fre al nostre pensament, limiten possibilitats i alternatives. És un exercici sa tractar de deslliurar-se’n. Però, com tot exercici saludable, necessita del sacrifici i de la constància.