dimarts, 27 d’octubre del 2009

Set originals






Set original s'han presentat al I Premi d'assaig "Càtedra Blasco". Està bé per a ser la primera edició, no? Ací teniu una mica més d'informació.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Dues actituds possibles


En el debat sobre les grans qüestions humanes hi ha dues actituds possibles: cercar la veritat o adoptar una visió consoladora. Més d’una vegada he sentit allò de “És que si fóra així seria terrible”. Això no pot ser mai una objecció davant una posició filosòfica o una teoria. “És que si el determinisme fóra vertader, la vida seria horrible”. Perdó, si el determinisme fóra vertader, la vida seria exactament com és. No es pot objectar una teoria perquè no ens agrada o no ens agraden les seues conseqüències, sinó perquè és falsa. Negar-se a veure impossibilita, per si mateix, combatre aquestes conseqüències.

Davant d’això tal vegada el que es pot fer és variar l’objectiu: no buscar la veritat, sinó la comoditat, la tranquilitat de consciència. És una opció; però cal ser-ne conscients. Les opcions, al final es redueixen a dos perills: errar o autoenganyar-se i no és segur que l'autoengany ens lliure de sofrir la realitat.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Aquest país nostre





Demane perdó a qui s’ha acostat a llegir aquesta entrada pel títol, perquè quedarà decebut. El que diré tot seguit no té res a veure amb cap espectativa que s’haguera fet.

Fa uns dies que vinc observant un fet que parla i molt de com sóm per aquest país. Em consta que en altres llocs no són iguals. Vaig a tirar el fem. Hi ha dos contenidors arraconats al lloc on el carrer es fa més estret. El més accessible està sempre obert, és a dir, amb la tapa volcada contra el darrere, i ple de bosses que formen caramull. L’altre, el del costat és sempre tancat i amb molt poques bosses dins. La cosa és clara: el primer que arriba, o un dels primers, obre la tapa, la llança fins que cau de l’altra banda, tira la bossa de fem i, òbviament, no la torna a tancar. La gent arriba, en veu un obert i l’altre tancat i, és clar, no es molesten en obrir l’altre, fins al punt que les bosses amuntegades del primer arriben a caure al terra, mentre l’altre roman pràcticament buit.

Avui, però, ja ha sigut el súmmum. Quan he passat hi havia un home remugant. Un altre arribava.

—Bona nit, X. Què passa!

—Xè, xè, tindrà collons la cosa! —deia mentre li feia veure a l’altre la situació.

Com sempre un dels contenidors vessava de bosses i l’altre romania tancat; però per acabar-ho d’adobar el que estava tancat tenia dues bosses sobre la tapa.

—Serà possible! I quins collonets que té la gent—continuava justament indignat aquell home. Ha rumiat uns segons.

— En fi, fer com fan no és pecat.

I en lloc d’abaixar les dues bosses, obrir la tapa i llançar-les després les tres. Ha deixat la seua també damunt la tapa. Ara ja en són tres. No sé com acabarà la nit.

Aquest país nostre! No entenem això del bé comú. El bé és privat o no és bé. País! Gent! Paciència... I quina paciència també han de tenir els escombraires.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Peirce i Descartes


I parlant de Descartes i el seny, mireu que diu Peirce per començar el seu famós article “The Fixation of Belief” (pare, aquest article sol, de tot el prgamatisme americà).

“Poques persones es preocupen d’estudiar lògica, perquè tothom es concep a si mateix com a suficientment expert en l’art de raonar. Observe, però, que aquesta satisfacció es limita al raciocini propi, i no s’exten al dels altres.”

M’encanta Peirce!