Petero Ñijo

            Després de tretze hores i vint-i-sis minuts de vol, de Madrid a Santiago de Chile i d’algunes d’espera a l’aeroport, encara ens restaven quatre hores i quaranta minuts a l’Illa de Pasqua. Afegiu que la diferència horària entre Madrid i Santiago de Chile és de cinc hores  i que a l’Illa de Pasqua  són sempre dues hores menys que a Xile. Així, a la una de la matinada (en l’horari del meu cos) em trobava sota un sol esplendorós prenent suc de mango a la balconada de la cabana que havíem llogat, mirant el bell escenari que se’ns oferia, xarrant amb el propietari i pensant com aniríem al poble (Hanga Roa) per tal de comprar queviures i poder fer el sopar. I tenia la sensació que mai no es faria de nit i podria per fi anar a dormir. Quan tornàvem, ja de nit, amb les bosses de la compra, per camins de terra plens de clots i sense llum, em preguntava, cansat, què feia jo caminant carregat de bosses en un lloc tan estrany i llunyà, prop de les quatre de la matinada i encara sense sopar.

            L’amo de la casa ens n’havia fet cinc cèntims de qui era i què feia a l’illa. Des de l’any 88 del segle passat hi vivia. Havia anat abans, com a turista, quan encara era estudiant a Santiago de Chile. Me l’imagine una mica hippie, ple d’idees contraculturals, a la cerca de noves experiències i d’una forma diferent d’entendre la vida. Encara ho és una mica, de hippie, amb la seua melena rulla i gris, que recull en una cua quan treballa i solta quan descansa. Quan “se recibió” com a dentista “postuló” a la plaça que hi havia a l’hospital de l’illa, s’enamorà d’una Rapa Nui i allà segueix, sembla que feliç i perfectament integrat, amb una vida calma al mig de la natura. “Aquí la vida es simple, i con poca ropa te arreglas”. Com deia una revista alemanya (segons que ell ens va informar), és el dentista (era, ara té un ajudant) més aïllat del món, a més de tres mil set-cents quilòmetres del continent més pròxim. Com dic, es veu feliç i relaxat, amb temps per a ell i el seu oci. Sobre tot ara, que ha construït dues cabanes dins la seua propietat, que lloga i de les que trau un bon benefici; un benefici que li ha permés fer només mitja jornada a l’hospital. Pensa fer-ne dues més i em tem (és un dir) que aleshores podrà abandonar completament la seua feina de dentista. Continuarà sent, potser, Petero Ñijo, però ja no exercirà com a tal. Així el coneixen, com Petero Ñijo. Petero, per Pedro en Rapa Nui, i Ñijo, dent en aquesta llengua, pel seu ofici.

            He dit que les cabanes són a la seua propietat i això no es veritat del tot. “Me he de portar bien con mi señora”, perquè ella és, com a Rapa Nui, l’ama  de la terra. Només els Rapa Nui poden posseir la terra i això és, em sembla, una bona mesura contra les desfetes que el turisme sol causar en el que eren paradisos.

            Algunes coses de l’illa em van impressionar. L’Ahu Tongariki en va ser una, amb aquells quinze moais arrenglerats sobre l’ahu (altar) elevat, que de lluny semblaven les figures d’un immens escaquer a punt de començar una partida colosal. També els de l’Ahu Ature Huki, sobretot per on són, una platja (la d’Anakena) de sorra de color rosa i a la que s’arriba pel mig dels cocoters i els cavalls que pasturen lliures. Quan ja pràcticament has arribat al final, un cartell t’adverteix que vages amb compte perquè cauen cocos. Impressionant és també el Rano Kau i el seu cràter grandiós, i, com no,  Ranu Karaku, la ‘fàbrica dels moais’, la pedrera on n’hi ha  desenes o centenars en diferents fases de fabricació i on veus realment l’enormitat de l’empresa d’aquells habitants antics del melic del món. Una cosa, tanmateix, em va colpir potser més: el cementeri. Al costat del poble, en mig del camí de la costa, sense murs: gens amagat. I les tombes en terra, elementals, amb creus pintades maldestrament sobre làpides, generalment de fusta (si és que les làpides poden ser de fusta) i adornades amb les coses aparentment més ingènues: molinets de vent, fotografies diverses, ossets de peluix i flors, moltes flors de plàstic. Aquell cementeri et feia veure ben clarament la presència natural de la mort en la vida d’aquella gent. Com els moais, les tombes miraven cap a dins de l’illa. Com els ulls dels moais, que era un residia el mana, el poder o l’energia, les creus dels seus morts protegien els seus familiars vius.

          Tan poc amagat estava el cementeri que el descobrirem el primer dia, quan al poc d’arribar anàrem al poble a comprar. A tots (quatre) ens va sorprendre i el vam fotografiar. Però ens va impressionar més quan, en tornar ja a poqueta nit, veiérem una família, pare i mare i dos xiquets, que arribava amb fanalets a fer una estona de companyia als seus morts. Semblava la cosa més natural del món, com quan ací anem (o anàvem) a visitar uns parents o uns amics (vius).

Com que a Urbà Lozano li agraden els plagis; com que darrerament estic mandrós per a açò del blog; com que ell és el responsable del fet que jo haja de fer aquesta entrada; com que el que ell comenta s'adiu perfectament al meu cas, començe per plagiar part de l'entrada corresponent del seu blog (bo i fent les modificacions escaients).

 "Evidentment sense meréixer-ho, perquè fa un temps que el bloc està més mort que viu, m'han atorgat un premi d'aquells en què tu has de premiar altres llocs web. Normalment trenque aquestes cadenes. No n'he seguit mai cap i crec que dec tenir el rècord de trencaments. Aquesta vegada però la seguiré per tres motius:
a) Urbà Lozano, la persona que me la proposa, és amic i a més un escritoràs.
b) La cosa té la seua gràcia i no fa mal a ningú.
 c) És una bona escussa per reviscolar aquest bloc. Per tant, allà van la meua proposta de blocs premiats (en ordre caòtic i sense intenció de jerarquitzar): " 


Ara continue jo.
 A la meitat del camí, d'Emili Morant, per l'honestedat, la claredat i el seny de les seues reflexions.
 De casa estant, de Marta Insa, per la sensibilitat i l'originalitat dels seus comentaris que, ben sovint, són a més divertits.
 Memòries de poblet, de l'amic Vicent Ventura, per la tasca ingent de recopilació d'informació sobre costmus, eines, etc. del passat i per ser, com ell diu, un grill (o Pepito Grillo) de la memòria.
 Ronda de cerveses al Patio virtual, de diversos autors, amb comentaris profunds i ben documentats, rigorosos i crítics, que sempre aporten i no poc.
 Exilio cósmico, de José Zalabardo, perquè és el blog d'un filòsof de veritat en el qual no es parla de filosofia, sinó de coses sempre sentides i sempre interessants.