dijous, 31 de gener del 2008

El decàleg dels blocs



Com ja vaig dir en una altra ocasió, això dels blocs (o blogs) pot convertir-se, a poc que et descures, en una tasca molt exigent. Hi ha el perill constant que el que hauria d’ésser un plaer, un hobby o una afició esdevinga una feina, una obsessió, una tasca aclaparadora. Aquest és un dels problemes que jo hi veig. N’hi ha molts altres i a cadascú li preocuparan unes coses segons les diverses sensibilitats. Així que se m’ha ocorregut que podríem fer un ‘Decàleg del bon ús dels blocs’ (o blogs; algú pot aclarir-me aquesta qüestió?). I si ja n'existeix un, podem fer nosaltres el nostre. Jo, segons la meua dèria, us en propose uns quants, de manaments o consells, i us convide a anar proposant-ne més. Despré podem fer una enquesta amb tots ells per tal de seleccionar-ne deu, que podem deixar fixos als nostres blocgs respectius S’animeu? Ací van els meus:

1) El bloc és per expresar-te, no per exprimir-te (i a l’inrevés en francès)
2) Tranquil, els comentaris no desapareixen i pots contestar-los més tard.
3) Sí avui no tens res a dir, ja parlaràs demà.
4) Molta quantitat no fa una qualitat.

PD: Supose que això està en consonància amb les reflexions que fan aquests dies Juli Capilla i Emili Morant sobre blocs i dietaris o blocs i literatura. D’una cosa estic segur, els blocs donen menys temps a la reflexió i a la revisió.

dilluns, 28 de gener del 2008

Solució al segon problema (tot i que no cal)

Bé com que ja ho heu encertat (tots) no cal esperar a demà. Així que us acabe de copiar ací el text en questió on es narra la solució.

El rei i els savis de la taula se sorprengueren. La veritat és que ells peensaven que sí que calia. Però atesa la gosadia de la concursant, decidiren que continuara parlant i que, si fracassava, ella s'ho havia buscat. Clara digué:

―La mare és la dona que du un mocador gris en el cap.
—Això és correcte —digué el rei—. Però com ho has pogut saber?
—Vos pensàveu que la pregunta escaient era: "Has alletat alguna vagada aquest xiquet?", dirigida a la dona del mocador verd. Perquè pot ser de veres que no ha deixat d'alletar el xiquet pel simple fet que mai no ha començat a alletar-lo. Qui no ha begut mai no pot deixar de beure. És això el que pensàveu?
—Sí respongueren els de la taula, una mica empipats.
—Però si sa majestat ha dit que ambdues havien respost amb la veritat, la pregunta ja no calia. Si era de veres que una havia deixat d'alletar-lo, l'única manera que ho podia dir amb veritat i que el que l'altra dona havia dit fóra de veres també és que mai no l'haguera alletat, i com que la mare sí que ho havia fet, ella no era la mare. Per tant, la mare és la dona del mocador gris. Això que "encara" no havia deixat d'alletar-lo podia despistar una mica, però no ho feia fals. En principi, no és fals que alguna vegada poguera començar a alletar-lo i poguera així, deixar de fer-ho després.
Aquesta anècdota que hauria corregut com la pòlvora i que hauria omplit les nits a vora el foc de moltes cases del regne, mai no es va conéixer, perquè ni al rei ni als savis els convenia que així fóra. Els prohibiren a les dones, sota forta amenaça, de contar-la. I Clara era massa discreta per fer-ho.

divendres, 25 de gener del 2008

Un altre problema lògic


Com vaig prometre, us penge, més avall, un altre problema lògic. Aquest n'és un dels que apareixen a un llibre meu. No diré quin llibre és per diverses raons. Una d'elles és per a que no podeu anar-hi i mirar quina és la solució (els qui coneguen el llibre, per favor que s'abstinguen de revelar-la).

Per posar-vos en context, el problema és un dels que Clara, la protagonista de la història, va haver de resoldre. I és que: El comte de Médar mor sense deixar descendència i el rei decideix fer un concurs de raonament per tal d'atorgar aquells dominis al guanyador. La gent del comtat, preocupats perquè el nou senyor no siga un malànima, acorden enviar -hi Clara, una jove timida i poqueta cosa, però desperta com pocs.

Aquest és el problema:

Allí a la sala del tron, els feien presenciar un simulacre de judici de clara inspiració salomònica. Dues dones acudien al rei perquè fera justícia. Les dues deien ser mares d'una criatura que devia tenir uns sis mesos. El rei s'adreçava a elles en aquests termes:
—És clar que una de les dues menteix. Però serà l'última mentida que us consentiré en la meua presència. No us preguntaré qui és la mare, però si descobrisc qualsevol de les dues responent una de les meues preguntes amb una falsedat, la condemnaré a passar la resta dels seus dies a la torre del meu Castell del Nord, on ni les rates volen estar pel fred que fa. Enteses?
Les dues dones responien, tristes i malhumorades, amb un ràpid moviment del cap que no gosaven alçar. Aleshores, el rei preguntava:
—La mare ha allletat aquest xiquet.
Les dues dones responien a la vegada que sí.
—Només la mare l'ha alletat? —tornava a preguntar.
I les dues tornaven a assentir.
Després s'adreçava a la dona que cobria elseu cap amb un mocador gris i li deia:
—Quant de temps fa que has deixat d'alletar aquest xiquet?
—Fa només quinze dies, majestat —repetia, tímidda, en cada representació la dona interpel·lada.
Tot seguit, el rei es dirigia a la dona que portava el mocador verd i li feia la mateixa pregunta. De la mateixa manera tímida que l'anterior, aquesta contestava:
—Jo no he deixat d'alletar-lo encara, majestat.
Aleshores, sa majestat adoptava un aire extremadament sever, les mirava amb els ulls fixos i colèrics i els deia:
—Sé que fins ara heu complit, cap de les dues no ha mentit. Però recordeu el que us he dit. Faré sols una pregunta més, però no consentiré cap mentida. Puc confiar que direu la veritat?
— Sí, majestat, direm la veritat, ho jurem! —deien compungides i a la vegada les dues dones.
Aleshores es dirigia al concursant de torn, qui, sorprés, escoltava que el rei li enastava:
—Sí, estic convençut que qualsevol de les dues dirà la veritat. Fes-la tu la pregunta, i digues-nos qui és la mare.
Només dos dels participants que encara hi restaven saberen fer la pregunta que els permetia dir qui era la mare, abans que li tocara el torn a Clara. Quan la representació es va fer per a ella, va tenir autèntiques dificultats per engolir-se les ganes de riure que sentia en veure el rei tan ficat dins del seu paper. Però quan l'escenificació es va acabar i el rei, còmicament sever, li va ordenar a ella que fera la pregunta que permetria saber qui era la mare, Clara va adoptar l'expressió més seriosa i concentrada que va poder i va dir:
—Amb el vostre permís, majestat, no faré cap pregunta, ja que no cal per tal de saber qui és la mare.

Qui és, doncs, la mare? Com us vaig dir, aquest és més fàcil. Si de cas calguera que us donara la solució, ho faré el dimarts (29).

dimecres, 23 de gener del 2008

Dir i sentir



En el pròleg al seu Tractatus Logico-Philosophicus ―paradigma excels de modèstia, monument a la humilitat― diu Wittgenstein que aquell llibre només l’entendran els qui pel seu conte hagueren pensat els mateixos pensaments o similars. David Kaplan parlava temps arrere del significat expressiu i es preguntava si oracions com “Pere ja ha arribat” i “El babau de Pere ja ha arribat” tenien les mateixes condicions de veritat. Ambdós fets apunten a un fenomen que no deixa de resultar-me interessant i motivador de reflexions cada vegada que hi pense.


Hi ha frases, pensaments, que pots estar llegint o dient tota la vida i que, de sobte un dia, veus d’una manera diferent, potser caldria dir que els comprens a la fi. Et mostren que no els havies copsat realment en la seua pregonesa. El que sempre havies cregut saber pren de sobte un rostre nou i lluminós, potser punyent. Sents com si allò haguera estat sempre en la foscor i ara fóra il·luminat amb un focus potent i enlluernador. Has vist, en el que tenies sempre a la vista, el que no havies vist mai i que saps que molts altres potser tampoc no han vist: has fet un descobriment, se t’ha encès el llum.

Si això passa amb el cap, amb el cor passa d’una manera més colpidora. El significat expressiu és el tot d’algunes expressions, sense ell són com caixes buides, embalums voluminosos però sense cap contingut. Parle d’aquelles expressions que s’han convertit en tòpics, frases rebregades fins a la inanició; frases que es diuen ara i adés, moltes vegades sense sentir-les (i sense sentit, desproveïdes del seu significat, que és gairebé del tot emocional). Hom les ha sentides milers de vegades i les ha dites centenars, i un dia, quan de colp sent ben a dins el que aquella frase va voler expressar la primera vegada, se n’adona de la impotència d’aquelles paraules per tal d’expressar el que vol dir. Aleshores les paraules que composen la frase li semblen cadàvers, fòssils incapaços ni d’acostar-se a transmetre el que per a ell és un sentiment poderós i punyent.


Com poder dir realment que “sembla que va ser ahir”, quan realment t’ho sembla? Com expressar tota l’ansietat, l’angúnia que pot sentir qui diu “em posa malalt (o malalta)”. Com saber si realment ho pot suportar qui diu “no puc suportar-ho més”? Les paraules no poden traslladar a l’altre els sentiments i les sensacions del parlant; són buides, ineficaces; tòpics desgastats pel mal ús i l’exageració. I quina tristor més gran no poder-les usar per transferir aquests sentiments i alleugerar-los.


Wittgenstein deia fonamentalment del cap, una cosa que, crec jo, és més vertadera i punyent respecte del cor.


Refrany: Les paraules poden dir, però no sempre fer sentir.

dimarts, 22 de gener del 2008

Solució


[Això és la solució al problema lògic de més avall]

Una pista per a la solució del problema podria ser allò que diuen al meu poble quan volen demostrar que la ceba és molt bona i molt sana: Qui menja ceba de viu, després de mort no tremola. Penseu que també és veritat que tots els qui mengen vedella es moren. Que ningú tremole després de mort, no li lleva veritat al fet que els que mengen ceba de vius no tremolen després de morts; d’altra banda, si tots ens morim, tots els que mengen vedella es moren, com es moren també els que no n’han menjat mai.

Si el mestre Ben Pensat diu que donarà una bola blanca a qui encerte (o una bola negra a qui no encerte), d’ací no se segueix que no puga donar-li’n una negra també a qui encerte (o una blanca a qui no encerte). El que no pot fer és no donar-li una bola blanca a qui encerte (o una negra a qui no), però si a més vol donar-li’n una negra (o blanca en l’altre cas), res (el que ha dit) no li ho impedeix. Per tant, és perfectament possible (compatible amb el que ha dit el mestre Ben Pensat) que li haja donat una bola blanca i una negra a Constantí (i el mateix hauria pogut fer amb Anselm i Baruch). I aquesta era per a mi la qüestió (la pregunta) essencial: si era possible.

Tot això té a veure amb la fal·lacia de l’afirmació del conseqüent. De la veritat del conseqüent no es pot inferir la veritat de l’antecedent. Si qui té la pallola té febre, del fet que algú tinga febre no es pot concloure que té la pallola, pot tenir qualsevol altra malatia que produeixsca febre. Si el mestre Ben Pensat ha dit que li donaria una bola blanca a qui encertara; del fet que a algú li haja donat una bola blanca no se segueix que haja encertat, doncs que podia donar-li-la igualment sense encertar. L'única cosa que no podia fer, insisteix, és no donar-li-la a qui encertara.

També té a veure amb un altre fenòmen (pragmàtic aquesta volta): tendim a interpretar les implicacions com a coimplicacions (potser pel criteri de pertinença), i tendim a pensar que si algú diu que donarà una bola blanca a qui encerte, està dient que només li la donarà si encerta.

La conclusió, per tant, és que Anselm no ha encertat, Baruch sí (com tots vosaltres dieu), i que respecte de Constantí no es pot saber si ha encertat o no.

El proper problema (que ja he pensat quin) serà més fàcil i més bonic.

dissabte, 19 de gener del 2008

Un problema lògic



Sempre m’ha atret la idea d’escriure un diccionari de fal·làcies. Un diccionari peculiar on, a banda d’explicar en què consisteix, s’exemplificara cada fal·lacia amb alguns casos o algun relat. Sé, però, que mai no ho faré. Sembla que el mercat per a coses semblants no és clar i les editorials van, com més va més, a allò segur. No arrisquen. Es diu que qui no arrisca no guanya, però tampoc no perd. Crec que aquest pensament és fals i contraproduent. Qui no arrisca perd, perquè deixa de guanyar el que podria guanyar si arriscara. Encara que també és veritat que sempre se’m pot fer la rèplica amb una dita freqüent al meu poble: Més val perdre que més perdre. Però ja parlaré d’això en una altra ocasió: un apunt per a la secció que vaig proposar de “El gourmet de les editorials” i que tan poca ventura va tenir.

Com que mai no ho faré, sí que m'agradaria mostrar la importància de les fal·làcies i com són de freqüents, a través d’alguns problemes de lògica. Problemes a la manera clàsica, la de Smullyan, per exemple, i no la de les revistetes de passatemps, problemes que ens mostren ben palesament la nostra tendència natural a cometre-les.

Ací en va un:

El mestre Ben Pensat, que era famós per no dir mai res que fóra fals, va posar un problema de lògica als seus alumnes Anselm, Baruch i Constantí, i els va dir:

—A qui done la resposta correcta li donaré una bola blanca i a qui no, una de negra, i cadascú podrà donar només una resposta.

Anselm, Baruch i Constantí s’afanyaren cadascun i per separat a resoldre el problema i per separat dieren al mestre Ben Pensat quina creien que era la solució.
Quan els tres alumnes es trobaren l’endemà, acordaren ensenyar-se mútuament què li havia donat el mestre a cadascun. A Anselm li havia donat una bola negra, a Baruch, una blanca i a Constantí li havia donat una bola blanca i una negra.

I ara venen les preguntes: És això possible? Podem extraure alguna conclusió sobre qui va resoldre correctament el problema i qui no? Us convide a contestar. A qui responga correctament li donaré o una bola blanca o un llibre o no res. La solució, raonada és clar, d’ací tres dies (el dia 22); si és que cal, tot i que estic segur que la donareu vosaltres abans. Si us agraden aquest tipus d’endivinalles (i m’ho dieu en els vostres comentaris) us en puc posar més de tant en tant. Sort i, hala!, a contestar.

(Contra)Refrany: Pensa bé i encertaràs més.

dimecres, 16 de gener del 2008

El poble i la bicicleta


Tot atenent la petició de VK (que vol que parle de l’oratge) i seguint l’exemple de Juli Capilla, us parlaré avui de la meua afició esportiva: la bicicleta de muntanya. Fa uns anys, no molts, no haguera pogut fer res semblant: era un home de ciutat, sedentari i estressat. La bicicleta ha canviat moltes coses en mi.

Al poc de temps de tornar a viure al poble,—del qual faltava des dels dotze anys— vaig començar a eixir en bicicleta i la cosa va anar enganxant-me. Avui sóc membre d’una colla que és més que una colla. Un grup de gent ben heterogènia, d’edats (trenta-cinc el més jove i seixanta-cinc el més vell), estats de forma, ocupacions i ideologia política ben diverses. Es podria dir que fora de l’afició a la bicicleta, no res tenim en comú. La quëstió, però, és que aquesta afició s’estén i ens amara i ens va fent més iguals o més pròxims en altres coses. Fem sopars, dinars, etc. I quan ens veiem pel carrer ens alegrem d’allò més. Sembla que hem fet la mili junts.

La cosa va així: quedem a un lloc i a una hora (tres vegades per setmana) i s’acorda una ruta. Els dies són dilluns i dimecres de vesprada i dissabte de matí. Ningú ix tots tres dies; simplement saps que aquests dies a aquestes hores trobaràs algú per eixir. L’experiència ha estat magnífica, jo que no coneixia res dels voltants, em faig creus dels indrets tan bells i acollidors que hi ha a un tir de pedra de ma casa. Realment és impresionant. Imagineu-vos, teniu el cap ple de coses que us ocupen: les classes, l’article que has d’escriurre, el curs que has de preparar. Estàs tancat dins del teu cap com qui està tancat dins d’una habitació reclosida. Agafes la bicicleta, i abans de dos minuts estàs envoltat de natura més (camps de tarongers) o menys (pins, matolls, arbrets) civilitzada, i el teu cap comença a obrir-se, com s'obri l'espai i l'horitzó. Magnífic! Un luxe del qual m’he privat massa anys. (Per això —i moltes més coses—, potser, m’esgarrife quan sent parlar de PAIs i d’aeroports —espere, VK, que el de globus no haja de desfer res. Com que ho veig, quan veig que desfan els camps o les muntanyes, sent com si m'alçaren la pell a mi mateix, o quasi).

Si m’embale, crec que de tant en tant us faré la crònica de les nostres eixides de dissabte, que, òbviament, són les més llargues; amb esmorzaret (o esmorzarot) inclós. No coneixia ni els pobles del costat i ara, si em traçeu un cercle de trenta quilòmetres amb el centre al meu poble, us puc dir que em conec moltes coses, camins, fonts i dreceres inclosos; tot excepte cap al nord, on no solem anar tant per ser més pla. Però ara, la Canal de Navarrés, la Costera, la Safor i la Vall d’Albaida (a banda de la Ribera és clar) se m’han apropat com no us podeu imaginar. Si jo no havia anat mai, pràcticament, ni a Sumacàrcer, ni a Sellent; si crec que mai no havia estat a l’assut d’Antella. Si no sabia ni on eren el Riu-Rau, el Tossalet o la Torre d’en Lloris i son ací al costat!

Doneu-me una bici, un dia de sol i un cel blau, lluminós i intens i em fareu l’home més feliç. Ja us aniré contant (si es deixeu) i us aniré presentant els membres de la colla. Ah!, per cert, la meua bici és com la de la foto de dalt, però amb el quadre de l’altra foto.

Refrany: Tenir una afició hauria de ser obligació.

diumenge, 13 de gener del 2008

Perdoneu-me si insisteixc, la veritat existeix


En aquests temps de postmoderna postmodernitat que corren, s’estila dir que no existeix la veritat. No que potser no la tinguem o que no la podem obtenir, que això seria escepticisme, no, el que defensen aquests senyors és que no n’hi ha, de veritat, que aquesta no existeix. Crec que el que volen dir (molts d’ells almenys) és que el llenguatge no és un reflex especular de la realitat i que les paraules, els noms en concret, no reprodueixen l’essència de les coses. Com si algú pretenguera una altra cosa! Parlen, a més a més, d’una veritat única, en lletra majúscula, una espècie de condensació de tot, i no de les veritats menudes i quotidianes, humils i imprescindibles, les quals semblen menystenir.

Jo respecte l’escèptic, perquè és algú que es preocupa per la veritat; tant, que diu que molt possiblement no la coneguem ni la podem conèixer. L’escèptic és algú molt exigent, algú que no vol mitges tintes ni meres aproximacions. Assumeix l’existència de veritats, i dubta molt que les pogam aconseguir. Ens posa en un destret i ens motiva i ens empenta a perfectir els nostres mètodes i mitjans de pensament i indagació. Torne a dir, aquest té tot el meu respecte.

Però els que s’entesten a dir que la veritat no existeix, em semblen, no solament errats, sinó perillosos. Són dogmàtics de l’antidogmatisme i víctimes fàcils de la manipulació. Com oposar-se a res, si res no és veritat? Una cosa, però, vull preguntar:si res no és veritat, tot és fals? O res no és vertader ni és fals? I què vol dir això? O ara estic escrivint en ordinador o no ho estic. Si no és veritat allò primer, ho haurà de ser allò segon. Però que no ho siga ni una cosa ni l’altra, no ho puc entendre. Si una afirmació és falsa, la seua negació serà vertadera i a l’inrevés. La veritat (la diferència entre el sí i el no) és condició de possibilitat del llenguatge, de la parla, de la comunicació.

Si et dic alguna cosa, deu ser perquè vull que t’ho cregues, que cregues que és veritat. Tindria sentit parlar sense esperar mai que l’oient creguera allò que diguem, que pensara que és veritat? Què pretén, doncs, qui em diu que no hi ha veritats? Vol que el crega o no? Si no vol que el crega, perquè m’ho diu? Ho creu ell mateix? Si ho creu, aleshores pensa que és veritat. Però si pensa que és veritat que no hi ha veritats, haurà de pensar que és fals. I jo que faig, els done la raó? Si els la done, els la lleve i si no els la done els la lleve també.

Ni sé per què afirmen o neguen, ni sé per què discuteixen. I sobretot, no sé per què volen que sigues sincer amb ells. Mentisc, sí que ho sé, però per a ser coherents amb la seua posició els hauria de ser igual. Volen la sinceritat, perquè sense saber la veritat, hom no pot actuar ni fer plans amb èxit. Perquè si volen agafar el tren volen saber a quina hora ix (a quina hora és veritat que ix) i que els digues aquesta i no qualsevol altra. Per molt que les mesures de temps (les hores, els minuts...) siguen convencionals, volen saber si el tren ix a les 4 (si es veritat que ix a les 4) o a les 4,30. Com tots! La convenció no lleva la veritat.

Refrany: Qui diu que no hi ha veritat, no mereix credibilitat

dijous, 10 de gener del 2008

Idiocentristes



Conec persones que, sense voler i sense sospitar-ho, són extremadament exigents en el seu tracte. Són persones benintencionades i ingènues pel que fa a aquest fet, però resulten aclaparadores a l’hora de tractar amb elles. Assumeixen (sense cap qüestionament) que la seua ideologia, les seues opinions, les seues opcions literàries, filosòfiques, etc., les seues creences religioses (o manca d’elles) i —sobretot— el seu sentit de l’humor són els bons, els que cal i els que qualsevol persona que valga la pena tractar ha de tenir també.

Si els caus bé, ràpidament et fan seu atribuint-te tot aquest kit mental, aquest idiolecte cultural seu. Ràpidament et fan còmplice, membre del seu grup, d’una colla escollida i selecta que està per dalt de tantes mediocritats com hi ha i es veuen. Imposen ràpidament aquests criteris i mesures i t’obliguen moralment a compartir-les si no vols decebre’ls. Perquè, i aquest és el problema, les diferències es tradueixen sempre en una mancança de l’altra part, siga d’intel·ligència o de profunditat, o de qualsevol altra cosa. Quasi sempre, per tant, és millor que no et consideren seu, que no t’atabalen.

Són com una espècie d’etnocentristes del seu idiolecte cultural Un idiolecte que té la seua màxima expressió en el seu sentit de l’humor. Totes aquestes particularitats seues es condensen en gràcies que són com píndoles exhibidores de tota aquesta complicitat de pensament i d’intel·ligència, a l’abast només dels bons. Les converses, quan es fan en grup, són una espècie de competició d’assercions (presumptament) enginyoses, de gràcies de tota mena. I això és el més difícil de pair, perquè l’idiolecte de l’humor no és tan senzill de compartir i el que a alguns els sembla divertit, pot semblar estúpid i insuportable a altres. Fer aquestes exhibicions és exigir de l’altre que et riga les gràcies, amb el perill que es deriva, per les raons que he anat dient de, de no ser considerat prou bo, de no estar a l’altura, si no és així. Exigir una mica massa, doncs.

Els idiocèntristes són persones amb una absoluta falta de prudència i discreció, però ho són d’una manera tan ingènua que sap greu no seguir-los el joc. I, potser, per això són encara un perill més gran.

Refrany: Si vols agradar, deixa l’altre respirar.

diumenge, 6 de gener del 2008

Castelló de la Costera?



Que les divisions territorials tenen molt d’arbitrari és quelcom sabut, comentat, debatut, una qüestió sobre la què s’ha escrit molt. Tanmateix, sempre hi ha particularitats d’aquestes divisions i casos anecdòtics que continuen donant tema per a tot això. El cas del meu poble, l’innomenable, n'és un. Està situat, si fa no fa, a la mateixa distància de Xàtiva que d’Alzira. Pertany a la comarca de la Ribera Alta i, per tant, té Alzira com a capital de comarca. Nogensmenys, ha pertangut a Xàtiva en el passat —“de Xàtiva” ha portat com a cognom— i sempre ens hem sentit molt més identificats amb Xàtiva com a la nostra capital. A Xàtiva la veiem com nostra (o a nosaltres d’ella), ens trobem a casa; no és tant així en el cas d’Alzira. Mai, però, ens hem deixat de considerar riberencs. Sóm i ens sentim de la Ribera, però sentim a Xàtiva com a la nostra capital.

Aquest fet i l’embolic del nom del poble (i dir ‘embolic’, atesa la situació, sembla un eufemisme), ha portat alguns (tot i que pocs, certament), com el meu veí Xavier Martí Juan, a defensar el nom presegregacionista de Castelló de Xàtiva. Ser de Xàtiva i no ser de la Costera!, paradoxes de les adscripcions administratives. ‘Castelló de Xàtiva’ pretén, amb tot, ser una opció mediadora, apaivagadora enmig de l’enfrontament antic i exacerbat que hi ha entre els partidaris dels dos noms en conflicte (una tercera via). Un enfrontament que ha dut a que cada vegada que dius el nom del teu poble, la meitat dels seus habitatnts (una meitat més o menys gran segons el cas) se senta ofesa. Un enfrontament que ha tingut com a conseqüència que el nom oficial del poble siga el pre..., pre-tot, que siga “Villanueva de Castellón”, així, en castellà; la pitjor opció possible.

Davant de tot això, em venen ganes de proposar que es faça un canvi d’adscripció comarcal i que es canvie (o per tal que es canvie) el nom per el de “Castelló de la Costera”. Així, per acabar-ho d’arreglar!, per a convertir-me en enemic de les dues faccions mortalment enfrontades. Una proposta que —segur— repugna a tots, perquè per molt que admirem Xàtiva i ens hi reconeguem, ens sentim ben orgullosos de ser de la Ribera i totalment identificats amb aquest fet. Una proposta així potser aconseguiria unir els que ara estan completament enfrontats, tot i que fóra per tal de linxar-me. Qui sap, però, si a partir d’ací es podrien posar d’acord en alguna altra cosa, en una denominació, per exemple.

Les adscripcions territorials o administratives, com els noms de les coses, tenen molt d’arbitrari, però creen adhesions apassionadíssimes i inquebrantables, per les quals alguns serien capaços de coses que no vull ni imaginar.

Refrany 1: Els noms no creen les identitats, però la majoria no se n’han assabentat.
Refrany 2: Els noms no creen les identitats, però digues-li-ho als apassionats!
Refrany 3: Els noms no creen les identitats, però les poden explicitar.

dijous, 3 de gener del 2008

Borges, l'inepte (III i final)


Com en tot, Borges estava enamorat dels somnis, de la part immaterial de la vida, i la matèria li feia por i nosa. Silvina Ocampo, gran amiga de Borges, ha dit d’ell:

“Ama a las mujeres hermosas, especialmente si son feas porque así puede inventar más libremente sus rostros.”

Com un dels personatges que ell va crear, el mateix Borges sentia paüra pel coit i pels espills enfrontats perquè ambdós tenien la capacitat de reproduir els homes fins l’infinit. Els espills li feien por des de menut, temia que el multiplicaren en una sèrie infinita de ‘jos’ successius i l’anul·laren en aqueixa repetició. Molts jos suposen cap jo, l’extinció de la individualitat. Una por igual o pitjor sentia per l’orgasme; temia que en aqueix acte d’abandó de si mateix, perguera la seua personalitat, el seu esperit, per sempre més, que aquest s’esvaïra a causa d’aqueix acte animal, material.

Borges, hem dit, tenia un món purament literari. La seua erudició enciclopèdica era aclaparadora. Era realment una erudició d’enciclopèdia, perquè les enciclopèdies eren potser els seus llibres favorits. Bibliotecari durant molts anys, hom se l’imagina llegint l’Encyclopaedia Britanica com qui llig novel·les de l’oest. Gaudia, per a fer gala d’aqueixa erudició, d’una memòria portentosa –només la del seu personatge “Funes el memorioso” se li podria comparar, amb avantatge per a Funes, és clar—, una memòria portentosa i una inextingible set de saber, una curiositat com la dels xiquets, en el xiquet gran que va ser sempre l’autor argentí. Els seus contes són plens de cites d’enciclopèdies reals i fantàstiques. Oferir cites falses era un dels seus jocs favorits: inventar-se llibres i autors, fer creure el lector que en algun lloc remot (que ell descrivia amb tota la meticulositat del món) podria llegir aqueixes paraules, sovint en un exemplar únic, o amb una peculiaritat que no es trobava en els altres exemplars d’altres edicions o fins i tot de la mateixa.

De la mateixa manera que jugava amb l’erudició, jugava amb la resta de coses. Amb la filosofia, per exemple, que era un altre dels seus jocs favorits. Considereu, per exemple aquest paràgraf de “La lotería en Babilonia”, perdoneu per la seua extensió:

“Imaginemos un primer sorteo, que dicta la muerte de un hombre. Para su cumplimiento se procede a otro sorteo, que propone (digamos) nueve ejecutores posibles. De esos ejecutores, cuatro pueden iniciar un tercer sorteo que dirá el nombre del verdugo, dos pueden reemplazar la orden adversa por una orden feliz (el encuentro de un tesoro, digamos), otro exacerbará la muerte (es decir la hará infame o la enriquecerá de torturas), otros pueden negarse a cumplirla... Tal es el esquema simbólico. En la realidad el número de sorteos es infinito. Ninguna decisión es final, todas se ramifican en otras. Los ignorantes suponen que infinitos sorteos requieren un tiempo infinito; en realidad basta con que el tiempo sea infinitamente subdivisible, como lo enseña la famosa parábola del Certamen con la Tortuga.”

Us convide a que hi penseu: realment infinits sorteigs comporten un temps infinit, o són possibles en un temps finit si el temps és infinitament subdivisible? Ens ha pres el pel Borges una vegada més? El temps, la seua real existència així com l’existència vertadera d’un món material fora de la nostra (de la seua) ment, eren problemes als quals s’enfrontava una vegada i una altra en les seus narracions. Això sí, amb un esperit ben juganer de xiquet entremaliat. Alguna vegada va dir, i això reflexa molt bé què feia Borges amb aquests problemes eterns, que s’hauria dedicat a la metafísica si no li ho haguera impedit la felicitat.

Amb aqueix món personal tan ric, no és d’estranyar que Borges fóra un individualista acèrrim, enemic de tots els moviments de masses, amb opinions polítiques ben controvertides, menystingut per igual per comunistes i feixistes. Es burlava i temia a uns i als altres. Temia i odiava sobre tot Perón. Afirmava que durant molts anys el seu primer pensament en despertar-se era un de ben lúgubre: “Perón está en el poder”. Quan en una entrevista de la revista Newsweek li preguntaren per “Isabelita” Perón, no va tenir escrúpols a afirmar: “Una pobre sustituta de Eva. También una mujer de la calle. La primera murió, pobrecita, de modo que todos dijeron que se debía encontrar una reemplazante. Las mujeres de la calle son fáciles de reemplazar”.

Borges va morir vell, als vuitanta-i-molts anys. Si penseu que a partir dels 60 va ser cec, amb una ceguesa progressiva que el perseguia des de feia temps, que era hereditària, i que ell coneixia el seu destí (a son pare ja li va passar i també al seu avi), podríeu pensar que aquell món propi es faria més i més gran, que l’autor es tancaria més i més dintre d’ell en un autisme insondable. Us equivocareu, és en aqueixos darrers anys on Borges desplega una vida pública més activa i on es converteix en aqueix personatge mediàtic tan conegut com una estrella del pop. Ell, que quan el convidaren a donar les primeres conferències, les feia llegir a un altre mentre romania darrere, es va convertir en l’autor més entrevistat, en un personatge relativament habitual en les televisions i la premsa escrita. Aquest home tímid i apocat, inútil per a les coses pràctiques de la vida es va convertir en un personatge mediàtic de primera magnitud. Una altra de les paradoxes de la seua vida.