dimarts, 26 de maig del 2009

Cap de setmana a Menorca

Aquest cap de setmana, Roser i jo hem anat a Menorca, a Maó. No hem anat al míting que va fer Rajoyndissabte, us ho puc prometre, tot i que sembla que aquest ha sigut l'esdeveniment més difós dels que hagen pogut haver-hi a l'illa. Nosaltres hem anat per una altra raó ---després us la dic. Com que quan volguérem comprar els bitllets, ja no quedaven vols directes, haguérem de volar primer a Madrid, i en cada aeroport, Manises i Barajas, trobarem amics del poble que es dirigien a Maó. Definitivament alguna cosa hi havia a Menorca que ens hi convocava.

Toni, l'amic Toni, feia cinquanta anys i Imma, la seua dona, li havia preparat una festa d'aniversari sorpresa. La cosa venia forjant-se des d'abans de Nadal i ha sigut molt bonic i emotiu. Toni s'ho mereixia. La seua família l'ha envoltat, tres generacions juntes i col·laborant; fora de tòpics, la cosa impressionava. Els seus amics també han participat en que la festa fóra ben lluïda: des de l'elaboració d'una pel·lícula, amb musical inclòs, fins els regals commemoratius. Òbviament, foren els menorquins qui col·laboraren en la realització del documental-musical, perquè es va fer allí. Lluís, el seu fill de quinze anys, va fer un monòleg que ens va sorprendre a tots, per la maduresa i la gràcia; si no haguèrem estar presents, si només l’haguerem escoltat, hauríem pensat que qui parlava era un adult i un adult que s’hi dedicava. Enhorabona, Lluís, tu promets.

Dic que Toni s’ho mereixia. Per això potser és que tots acudirem i que l’ambient traspuava estimació i una emoció pregona. Toni s’ho mereixia perquè, calcule si faig una analogia respecte del meu cas i altres que conec, som molts els que tenim un saldo deutor amb ell: hem rebut molt més del que li hem donat. Fa aproximadament trenta-cinc anys que som amics i durant tota aquest periode tan llarg l’he trobat sempre que l’he buscat, he tingut la seua ajuda sempre que l’he necessitada, i han sigut diverses voltes i en assumptes en els quals s’ha hagut d’implicar veritablement. Sa casa ha estat sempre oberta a mi i a molts que conec. Per això hem acudit, per això hem estat tan a gust, per això ens hem alegrat de la seua alegria i hem volgut arropar-lo amb la nostra estima, fer-li companyia quan ens han dit de fer-li’n.
Gràcies, Toni. Felicitats i per molts anys!

dilluns, 18 de maig del 2009

De contradiccions i canvis

Hi ha qui no té por de les contradiccions, són els postmoderns de pro. Hi ha qui fins i tot se’n vanta, són els hipòcrites i els cínics. Hi ha qui els tem com al dimoni, són els dogmàtics. Què fer? Com en totes les coses, valorar-les en la justa mida. No témer-les mostra en si mateix un pensament estrafolari. Vantar-se, un comportament erràtic i amoral. Témer-les en excés, un pensamemnt anquilosat, escleròtic.

Defensar una cosa i la contrària alhora o és esquizofrènia o és una pocavergonya absoluta. Però no voler canviar mai d’opinió és, necessàriament , aferrra-se a l’error. Pensar és i ha de ser sempre assajar, provar una idea, un pensament i veure’n la seua consistència, les seues implicacions, la seua capacitat per copsar allò sobre el que versa.Com que tot això no serà mai perfecte ni complet, hom haurà d’estar disposat sempre a tornar a intentar-ho a avançar, a retrocedir o a canviar de direcció. Com diu Fuster, “l’assaig no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o desfer-ne [...]es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació”. Perquè hom haurà de procurar que cada pensament siga coherent, en ell mateix i en les seues conseqüències, caldrà reformular-lo, revisar-lo alterar-lo, desfer-se’n. Pensar és revisar els pensaments. Per això, variar d’idea, defensar coses distintes en temps diferents, no es contradir-se, sino avançar —continuar provant— i n’és condició necessària.

Certament, el lector dirà que l’autor es contradiu, perquè per a ell l’obra d’un autor és un tot, però l’autor esmerça temps i temps diferents de la seua vida que flueix, com ha de fluir el seu pensament. L’obra estàtica, vista estàticament, és una cosa, la seua gènesi és una altra de diferent. Com que el que ja està fet i publicat és ineliminable, no caldrà tenir por de contradir-ho després. Sobretot, perquè hom no pot esperar-se a dir les coses quan ja les ha pensades del tot. Primer, perquè res no es pot pensar del tot i , segon, perquè aleshores, potser ja no voldríem dir res.

Qui tem que l’autor que llig varie d’opinió només busca en la lectura la reafirmació de les seues pròpies conviccions i l’estima solament en aquesta mesura. Contradir-se és mantenir una opinió i la contrària alhora, canviar de parer no ho és, i qui diu contradir-se a variar d’opinió viurà reclòs per sempre més dins del prejudici. Qui veu traïció en la variació sol pensar que el canvi respon sempre a causes que tenen a veure en l’interés i no en la raó, que malfien del canvi perquè no l’entenen si no és interessat. Això, potser és el que li dona la seua mala reputació i que faça passar per contradicció i incosistència el que és mera evolució

dimarts, 5 de maig del 2009

Pluja jove

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]



La terra començava a assecar-se i no plovia. La bassa de rec veia com l’aigua que contenia s’evaporava a per la forta calor del sol, i no plovia. Els arbres, les plantes, la brossa necessitaven nova força, nova saba que només l’aigua, que dissoldria els nutrients de la terra i mullaria les seues fulles, els podria aportar; però no plovia. Els arbres, les plantes i l’herba es marcien, perdien força i capacitat de donar nous fruits, es trobaven exhausts i, sense nou sustent, perdien la il·lusió per donar cap rendiment; però l’aigua, la beneïda aigua del cel que els reviuria o que permetria el sorgiment de nous individus vegetals, no arribava. El que abans havia estat un paratge verd i esplendorós, començava a esdevindre un àrea groguenca, polsosa i aclaparadora. No convidava a acostar-s’hi.

La desmotivació i la desesperança niaven com més va més en els seus esperits vegetals, abandonaven projectes antics, paraven els que havien començat i deixaven de fer-ne de nous. La set, la sequera immisericorde feia agres els caràcters i on havia d’haver-hi cooperació, hi havia competència, rivalitat. Cadascú es procurava la seua pròpia subsistència i entre, tots, contribuïen, per això, a que la situació empitjotara. Per voler conservar cadascú i per a ell recursos tan minsos, entre tots ajudaven a fer-los malbé. Es barallaven per l’aigua de la bassa de rec i quan se n’adonaren la bassa estava buida; l’aigua s’havia acabat d’evaporar mentrte ells discutien sobre la seua possessió. La situació era trista i desoladora.

Un dia, però, és va presentar la pluja. Va ser a penes un ruixat. Tanmateix les plantes reverdiren i els arbres tragueren, tímidament, algun brot. Algunes petites herbes entapissaren el terra fins i tot. La vida va traure el cap poruga, però esperançada; com un raig de sol entre els núvols. Va haver-hi esperança. La pluja, la vida era encara possible, no estava tot perdut.

Va ser el quatre d’abril passat. La pluja és la motivació dels joves, les seues ganes de participar, de renovar i reverdir les coses, d’aportar saba nova. El dia quatre d’abril va ploure, perquè els joves que jo, personalment, he trobat a faltar en els actes culturals, en la participació política i ciutadana, mostraren la seua capacitat de contribuir a que el nostre paisatge no siga erm, a que els arbres vells que són les institucions polítiques, cíviques i culturals puguen traure un nou fullam. Poden coadjuvar, i ho han de fer necessàriament si volem evitar les catàstrofes de la sequera, a la renovació i al cicle necessaris que porten les estacions de l’any, de les generacions. Ells són la primavera que ha de seguir l’hivern. El dia quatre d’abril, l’Assemblea de joves de Castelló de la Ribera va organitzar de manera ben reeixida la presentació d’un llibre: Històries del paradís, de Xavi Sarrià. De tota manera, tan se val quin fóra el llibre, el que importa és el fet. Una iniciativa que mostra que hi són. Una petita pluja, un petit raig d’esperança.

Són necessaris, sou necessaris. Sou la pluja. Ara, per favor, que torne a ploure! Que ploga en més àmbits i que més joves hi col·laboren.

diumenge, 3 de maig del 2009

L'assaig i Goethe


Dimecres celebrarem la jornada anual de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania “Josep Lluís Blasco Estellés”. El tema d’enguany ha sigut Pensament i assaig literari. Havien d’intervindre Vicent Alonso, Enric Sòria i Sam Abrams, però a última hora i sense oportunitat d’arreglar-ho ni poder advertir el públic potencial, el darrer ens va deixar com la nóvia de Pinet. Vam haver de recomposar-ho tot. Ens va descabalar i ferem l’efecte de ser uns mals organitzadors. De tota manera—per bé que en sóc part i jutge— crec que la cosa, la cosa en si, va anar ben bé, amb ponències que m’atrevesc a qualificar de brillants i una taula redona final molt interessant, gràcies també a la participació del públic.

Un dels assistents, l’amic Guillem Calaforra, em va regalar la nova traducció del Faust de Goethe que ha fet Jaume Ortolà i a la que el mateix Guillem ha escrit la presentació. Dic tot açò perquè la confluència d’amdues coses —la reflexió sobre l’assaig que s’hi va fer, que des d’aleshores em té el cap llogat, i la lectura de Goethe— ha esdevingut un esperò perquè m’atrevesca, de manera imprudent, a escriure el que segueix.

En el “Preludi en el teatre” , Goethe posa en boca del Director: “¿Com ho farem perquè allò fresc i nou / i amb contingut siga també plaent?”. Si el meu cap no haguera estat tan sensibilitzat arràn de la jornada, aquests dos versos no haurien aconseguit, molt probablement, més d’un minut del meu pensament —expose un fet, no me’n vante. Ara, però, els vull dedicar algunes línies. Com que crec que és la pregunta que cal, vul fer-me la jo mateix, reflexionar sobre les meues pretensions en escriure: què vull i què és just que vulga. Per comencar, em faria la pregunta renunciant a un adjectiu: nou. No m’interessa tant que el que dic siga nou com que siga fresc, amb contingut i plaent. Pense que la novetat pot niar tant en la perspectiva com en el contingut. No cal que el contingut siga nou per tal que allò que es diga siga fresc, basta amb adoptar una perspectiva pròpia, sentida o meditada. La perspectiva pot donar frescor sense necessitat de voler aportar continguts nous. Tractar de manera fresca els vells continguts, eterns, constants és una novetat a la que cal aspirar. L’afany de novetat, si no respon a alguna necessitat més fonda, pot escamotejar reflexions sempre necessàries en favor de superficialitats esnobs. Una forma fresca d’abordar un contingut de sempre és fer-lo nou.

D’una altra banda: combinar contingut amb plaer, una pretensió de sempre! Tant se n’ha dit, que pot semblar quelcom de rebregat i, per això, a prescindir. Aquest pensament és, crec, un gran error. Res millor per transmetre un contingut, un pensament, que fer-ho de manera plaent. Si s’aconsegueix fer-ho plaent, serà, de ben segur, fresc: aportarà alguna cosa. Voler dir grans coses sense intentar alhora ser escoltat no sé si és contradictòri, però és una cosa que no entenc. I si es vol ser escoltat, cal pensar una miqueta en com dir-ho , en aquell a qui se li diu.

Ja se sap: forma i contingut. I potser el secret de tot siga, com deia Vicent Alonso fa un parell de dies a la jornada, que no es puga reproduir el contingut si no és en la forma concreta que l’ha expressat l’autor; tal vegada perquè la distinció siga, en certs casos i relativament a certes coses, impossible: que la forma siga, també i en veritat, part del contingut. Que, a la fi, descripció i expressió siga una parella indestriable i que en això, com deia Alonso, consistesca l’essència de l’assaig literari.