El paper

Era a punt de passar per davant d’aquella porta, quan la dona que eixia va llançar el paper. Era un troç de paper blanc, brut, esfilagarsat diríem si no és perquè no era de fil; molt probablement, un mocador de paper vell i rebregat, com aquells que resten durant uns dies a la butxaca, mesclats amb les claus o les monedes. Va aterrar gairebé damunt del seu peu. Xavier el va mirar amb un gest de fàstic mal contingut i va mirar a continuació la dona amb una mica més de conteniment. De tota manera, abans de baixar una altra vegada la seua mirada cap a la deixalla, i amb un to que volia fingir amabilitat alhora que pretenia amagar la seua desaprovació un tant enutjada i desdenyosa —sense aconseguir cap de les dues coses, si hem de contar-ho tot— va dir:

—Crec que li ha caigut un paper.

El marit de la interpel·lada era ja també fora de la casa, segurament es dirigien al cotxe que hi havia aparcat just uns metres més endavant al costat de la vorera. La dona se’l va mirar de dalt a baix, com qui mira una cosa bruta o molesta, enutjosa al capdavall. Es va girar d’esquena i va començar a caminar amb el seu marit. Xavier va sentir en aquell moment que la seua irritació creixia i es descontrolava. I quan ho va voler pensar, ja havia dit:

—Vosté mateixa. Li he donat l’oportunitat de refer-se i de no quedar com una dona bruta i desconsiderada.

En sentir aquelles paraules, home i dona referen les poques passes que havien fet.

—I quina poca vergonya… Però no està diguem-me porca el tio collons aquest!

I a aquestes dolces paraules de la dona, va seguir una punyada del marit que tingué com efecte immediat que la sang brollara del nas del’agredit.

Xavier es furgava les butxaques, però no aconseguia trobar res amb què eixugar aquella hemorràgia. A la fi, es va ajupir, va agafar el paper que havia estat la causa de tot i s’el va apretar fort contra els narius. Mentre se n’anava esverat i amb el cap aixecat, sentia la dona, que amb veu ben alta, gairebé cridant i ben escarotada, deia:

—Serà possible!, i quina gent més maleducada hi ha al món.

I els vianants, és a dir, les persones?

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Deixeu que faça un parell de divagacions per a començar. Primera divagació: Hi ha qui pensa que allò propi és sempre, indefectiblement, el millor. Sobretot, quan es tracta de pàtries, començant per la més menuda de totes, la que els castellans anomenen “patria chica”, és a dir, el poble natal. El poble d’ú és el millor, el seu campanar és el més antic i el més alt, els seus parcs són els més bonics i els més grans, són les millors les seues taronges, les seues mones de pasqua i les seues botifarres. Hi ha, en canvi, d’altres que sempre troben que el de fora és més bo. Aquests, no es que vulguen menys el seu poble, potser el volen tant, tant es preocupen i es fixen, que solen veure de seguida els defectes, les carències, les coses que no van bé. Respecte del forani, com que no els interessa tant, solen ser més indulgents i paren esment només en allò que els altres tenen (o tenen en condicions més favorables) i els de casa no tenim (o tenim en un estat més precari).

Segona divagació: Molts diumenges de vesprada, agafem el cotxe, la meua dona, el meu fill menut i jo i ens dediquem a visitar pobles de la rodalia, principalment pobles que no coneixíem o no coneixíem massa. Com que fa temps que tenim aquest costum, el radi d’acció va eixamplant-se. Darrerament hem acabat amb els de la carretera CV-60: Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Alfauir, Ròtova. N’hem visitat molts ja a hores d’ara. Cadascun té les seues peculiaritats, algun tret idiosincràtic, algun aspecte que ens crida l’atenció.

Jo no sé a quin dels dos grups dels que he parlat pertanc. Segurament a cap dels dos, perquè són els casos extrems. Potser un poc a tots dos, segons les èpoques i segons de què es tracte. Però m’he endut moltes sorpreses quan, en visitar poblets com el puny els he vist tan ben cuidats, tan ben arranjats, fins i tot amb alguna instal·lació que trobe a faltar al meu poble, que és bastant més gran. Una cosa m’ha cridat en especial l’atenció: tots, pràcticament sense excepció, tenen zones d’ús exclusiu (o semiexclusiu) per als vianants. Allò que solem anomenar “zona peatonal”. I això els dona un aspecte més humà, més civilitzat, més vivible.

Compare i veig que és el meu poble qui ix perdedor. Critiquem les grans ciutats, el seu trànsit atabalador. Diem: allí no es pot viure. Sent això i després mire Castelló; i em dic: “Alguna vegada, a València, he hagut d’esperar que acabara de passar un cotxe per dalt de la vorera per on vaig, per tal de poder passar jo?” . I, tanmateix ací ho he hagut de fer moltes vegades. Els cotxes aparquen sobre les voreres, els carrers són estrets i, per tal de poder continuar la seua marxa, han de pujar sobre la vorera contrària, els vianants (pel compte que els té) els han de cedir el pas. I ens hem acostumat a anar en cotxe a tots els llocs i si, pot ser (i si no pot ser també) aparcar a la mateixa porteta d’on anem, perquè dins de l’establiment no ens deixen entrar amb el vehicle. La distància més llarga a Castelló difícilment supera el quilòmetre, però trobem el cotxe imprescindible. Els vehicles han ocupat el poble a costa de la llibertat de moviments i la mateixa seguretat dels vianats (que som tots, necessàriament, alguna vegada). Els hem cedit tot l’espai, tots els drets, tots els privilegis. De què ens queixem, doncs, quan parlem de la ciutat? Per què aquesta renúncia nícia a una bona part de qualitat de vida? Per comoditat? De qui? A costa de quants?

Qui té por i a què? Pensem-ho, comentem-ho, que s’estudie si cal. Perquè no peatonalitzar algun troç de Castelló? Jo crec que no sols afavoriria la nostra qualitat de vida, passetjar tranquilament, poder trobar-se al carrer i xarrar amb calma, tenir un espai de tobada i de fer una mica del que es diu “vida social”, estic segur fins i tot que afavoriria el comerç de la zona en qüestió. Penseu en el carrer de les botigues de Xàtiva. Pesnem-ho almenys. Debatim-ho; amb calma, amb arguments. Us convide a emprar els diferents fòrums d’opinió disponibles per encetar el debat. Això sí, m’agradaria que per una vegada no tot fóra (només) debat.

Un altre aforisme i un comentari

Els joves no comprenen que es faran vells. Ho saben, sí, però no ho senten.

Comentari: "Fer-se vells" o "joves" (i la disjunció no és exclusiva) es poden substituir per moltes altres coses i el dictum també valdrà.