dimecres, 28 de gener del 2009

Solució al problema lògic nº 18







Molres preguntes, no? Anem, doncs, a pams. Comencem pel diàleg segon. Recordem-lo:

Diàleg segon

A: El que dirà el meu germà és fals.
B: Això —referint-se al que acabava de dir l’altre— és vertader.
A: Veus com jo tenia raó!

Podrien haver tingut aquest diàleg els germans Pensat? Suposem que A és Ben, si és així el que diu ha de ser vertader, és a dir que allò que diu B (Mal Pensat) és fals. Però, Mal diu que el que ha dit Ben és vertader. Com que Mal menteix sempre, aleshores hauria de ser fals que el que ha dit Ben siga fals; per tant el que ha dit A és vertader; però aleshores no pot ser fals el que ha dit Mal.

I si A fora Mal? Aleshores, seria fals que el que diu B (Ben) siga fals. Hauria de ser vertader, però si és vertader és fals (perquè el que ha dit és que ésveritat el que ha dit A i aquest ha dit que és fals) És, doncs, un diàleg impossible. Ja en tenim una!

Ara veiem el diàleg primer

A: El que dirà el meu germà és fals.
B: Això —referint-se al que acabava de dir l’altre— és fals.
A: Veus com jo tenia raó!

Suposem, en primer lloc que A siga Ben. Si és així el que diu ha de ser vertader, per tant el que diu B (Mal) ha de ser fals. Aleshores és fals que el que diu A siga fals, per tant el que diu A és vertader, tal i com havíem suposat.

Imaginem ara que A siga Mal, si és Mal el que diu ha de ser fals, per tant el que diu B (Ben) ha de ser vertader, com el que diu B és que el que diu A és fals, aleshores el que diu és vertader, com hauria de ser.

En aquest cas, doncs, no es produeix cap paradoxa, però no hi ha manera de saber qui és qui. Només un detall ens inclina a pensar que A és Mal i és això de “Veus com jo tenia raó!” Sembla una expressió una mica fatxenda, més pròpia de Mal Pensat que de Ben Pensat. Però mai es coneix bé del tot la psicologia de les persones...No us sembla?

divendres, 23 de gener del 2009

Problema lògic (18): Diàlegs possibles?




Anselm, Baruch i Crisip* –ja sabeu, els deixebles de Ben Pensat—, eren a l’hort de darrere de la casa del mestre, una vesprada trista de tardor. Com que són tan amants de les paradoxes, per influència del seu mestre, i, potser, amb l’esperit ennuvolat com el cel gris del dia, discutien sobre dues possibilitats. Imaginaven dos possibles diàlegs entre el seu mestre (que sempre diu la veritat) i el seu germà bessó idèntic, Mal Pensat, que menteix sempre.

Els diàlegs que imaginaven entre els germans eren aquests dos:

Diàleg primer:

A: El que dirà el meu germà és fals.
B: Això —referint-se al que acabava de dir l’altre— és fals.
A: Veus com jo tenia raó!

Diàleg segon:

A: El que dirà el meu germà és fals.
B: Això —referint-se al que acabava de dir l’altre— és vertader.
A: Veus com jo tenia raó!

I discutien i discutien sobre si els dos eren paradoxals, si ho era només el primer, si ho era només el segón. Hi havia opinións per a tots els gustos. Anselm deia que només el segon era paradoxal, Baruch deia que només ho era el primer i Crisip afirmava que ho eren tots dos i que, per tant, cap dels dos era, en realitat, possible.

La discusió continuava, i Crisip els demanava als altres que, si en el cas que no foren paradoxals, podria esbrinar-se qui era qui (qui era Ben Pensat i qui Mal Pensat) en cada cas.. Ho feia com un retret, com una espècie de prova que ell tenia raó. Baruch i Anselm, es capficaven, un i l’altre, a esbrinar qui podia ser qui. “De tota manera—deien— si no es pot esbrinar, això no implicaria que foren paradoxals”. I continuaven pensant i continuaven discutint, i no acabaven de traure’n l’aigua clara.

Els podu ajudar vosaltres?

 Són els dos paradoxals?
 Ho és només el primer?
 Ho és només el segon?
 Potser no ho és cap dels dos?
 Es pot esbrinar en algun cas qui és Ben Pensat i qui és Mal Pensat?

La solució, si jo mateix la trobe, dimarts (o dimecres).



* Atenent al suggeriment d’Emili Morant, li he canviat el nom a Constantí i ara es diu Crisip.

dimarts, 20 de gener del 2009

La paella i les plomes de colors









Els nostres costums al voltant de la paella dels diumenges –o dels dissabtes— no són únics; o sí són únic respecte de la paella no ho són respecte d’allò que l’envolta. Què vull dir? Que no sóm únics en el fet que siga l’home —i no la dona— qui fa el dinar (típic) els dies de festa quan hi ha convidats i, si pot ser, a la caseta de camp. Ací fem paella, allà fan gazpacho o gachas o barbacoa o parrillada. Però ho solen fer els homes de la casa, envoltats de tota una parafernàlia i una litúrgia ben similar.

I és curiós, en els llocs i les famílies on és la dona qui cuina quotidianament en l’anonimat, en la tasca sorda i rutinària de cada dia, sense testimonis ni embolcalls, és l’home qui ocupa l’escena quan hi ha públic davant del qual lluir-se o intentar-ho almenys. I ho envolta tot de cerimònia, de festa i de protocol. Fa la paella o el que siga, mentre es beu (o beu) cervesa o vi, mentre pica ell i el públic alguna cosa. És un mestre i un mestre de cerimònies. Ara toca això, ara toca allò, en un procés metòdic i festiu. És un mestre, un tècnic, un savi de la cosa i un artista. Ningú no la fa com ell i cadascú té la seua manera, els seus trucs i les seues manies.

Com passa també als ramats i els esbarts, quan dos mascles es troben, es crea la competència.

—Xé!, xe no poses tan prompte la verdura, xé! –diu el convidat expert.

—Escolta, aquesta paella la faig jo i la faig com jo vull. O mires i calles o te’n vas amb les dones.

I és que ningú no pot ser, si també fa paelles, un observador passiu. I no parlem ja si els mascles paellers són de procedències comarcals diferents. Uns s’escandalitzen perquè els altres posen pebre, els altres perquè no en posen. Ja no diguem si el costum és posar pilotetes (o boletes de carn com diuen amb desdeny els qui no en posen). L’única paella autèntica és la que fa cadascú i la resta perversions absolutament injustificades i estrambòtiques.Els mascles competeixen i es barallen. Volen lluir-se davant de tots, ser el protagonista. I per a ser-ho, han de ser els únics o els millors. No es pot menjar una paella a la qual t’han convidat sense lloar-la i lloar qui l’ha feta; sense reconeixer les bondats inimitables del cuiner.

Els homes fan la paella dels diumenges, són com les aus mascles quan llueixen les seues plomes de colors. No serà un vestigi, un endemisme genètic (un atavisme), de la mateixa cosa per a la qual aprofiten aquelles plomes: l’exhibicionisme del mascle?

dilluns, 19 de gener del 2009

Retrat de família (8)


Avui, un de facilet. Tot i que té diverses solucions.

Heus ací la germana de ma tia
que mo és tia meua, qui ho diria!

divendres, 9 de gener del 2009

Una tendència que em té perplex


Deia jo en un altre lloc que usem les paraules per imitació. Intuïm el seu sentit copsant on o com emprar-les, però sense copsar el seu significat, si per significat entenem quelcom així com una espècie de definició o concepte (entés també a la manera antiga). Això potser explica un fenòmen que em té, per dir-ho sense estridències, perplex.

Abans però de fer explícit quin és aquest fenòmen, permeteu-me algunes consideracions sobre aquest ús mimètic que fa evolucionar (o deforma) el llenguatge. Alguns ignorants pedants (cosa no impossible ni contradictòria) són molt aficionats a emprar paraules estranyes quan més millor i en qualsevol context, tot fent, ben sovint, de la seua parla una cosa un tant exòtica per no dir estrafolària. (Us convide a que m'envieu exemples que, de segur, tots coneixeu). D'altra banda, quan estem immersos en una altra llengua (o l'altra llengua ens envaeix) és freqüent que, si ens canvien un poc els objectes, no siguem capaços de emprar la paraula de la nostra llengua vernacla per a referir-nos-en i emprem la paraula de la llengua estranya. (Una altra vegada us convide a oferir exemples). El cas de la informàtica n'és un de flagrant respecte de la invasió d'una altra llenga.

Amb tot, del fenòmen que us volia parlar és la nostra tendència a fer verbs a partir de substantius que provenen de verbs. Sona estrany? Els exemples ho aclariran de seguida. Si de 'veure' fem 'visió', després de 'visió' fem 'visionar'. I aquest fenòmen és el que em té perplex. Que no tenim prou amb 'veure' que necessitem 'visionar'? Hi ha qui diu que sí, i que 'visionar' aporta alguna cosa nova, diferent que no té 'veure' (de fet, els diccionaris la recullen, la paraula). Però la tendència es generalitza i ja ningú no ofereix, sinó que tots ofertem, ningú no fon, tots fussionem. I com als pedants ignorants els agraden tant aquestes coses (i no sols a ells, tot i que especialment a ells) la cosa creix i creix fins a extrems certament grotescs. L'altre dia a la televisió algú deia "Siempre que las personas aperturan sus negocios", i fa més temps, al banc, el caixer que m'atenia va reblar el clau: "Ahora no me va la impresora y no se lo puedo impresar". Espectacular!

Quina és la vostra opinió sobre aquesta tendència nostra? Potser algun d'aquests nous verbs siga necessari, no ho sé; però no ens en passem una mica?

P.S.: Molts dels meus alumnes no infereixen, sinó que inferencien; almenys això és el que diuen als exàmens.

dimarts, 6 de gener del 2009

Solució al problema lògic nº 17


Vegem, una implicació és vertadera si el seu conseqüent ho és. D’ací que existesca la regla que es diu “càrrega de premisses”, que diu que si tenim qualsevol proposició vertadera, per exemple, “Xàtiva és a la Costera”, aleshores podem construir una altra proposició condicional afegint a aquesta proposició qualsevol antecedent que ens parega, com ara, “Si a Alboraia fan orxata, aleshores Xàtiva és a la Costera” o “Si un triangle té quatre angles, aleshores Xàtiva és a la costera”. No importa, doncs, si l’antecedent és vertader o fals, la proposició condicional sencera serà vertadera si el conseqüent ho és. És cert que també serà vertadera si tant l’antecedent com el conseqüent són falsos. L’únic cas, llavors, en que una implicació és falsa és quan l’antecedent és vertader i el conseqüent és fals.
Si tenim això present, podem veure que

Si sóc un marcià, aleshores sóc Ben Pensat

serà vertadera tant si la diu Ben Pensat com si la diu Mal Pensat. Si la diu Ben Pensat serà vertadera, perquè el conseqüent serà vertader, i si la diu Mal Pensat serà també vertadera perquè tant l’antecedent com el conseqüent seràn falsos.
Així que la resposta a la primera pregunta és a). Només Ben Pensat la pot dir, perquè Ben Pensat sempre diu la veritat. No la pot dir Mal Pensat, perquè Mal Pensat menteix sempre.

Respecte de

Si sóc un marcià, aleshores sóc Mal Pensat",

cal dir que la resposta és la mateixa, a); si la diu Ben Pensat, com que tant l’antecedent com el conseqüent són falsos, la implicació és vertadera. Si la diguera Mal Pensat, com que el conseqüent seria vertader, la implicació seria vertadera i només Ben Pensat pot dir la veritat.

Enhorabona!, Emili.