dilluns, 29 de desembre del 2008

Problema lògic (17): Marcians i germans


Un dia, davant d'Anselm, Baruch i Constantí, aparegué un dels dos germans, Ben Pensat o Mal pensat, no se sap qui —recordeu que són bessons idèntics— i va dir:

—Si sóc un marcià, aleshores sóc Ben Pensat.

Els tres deixebles de Ben Pensat romangueren una bona estona discutint qui era qui havia parlat. Constantí deia que era el seu mestre (qui sempre diu la veritat). Els altres dos deien que només Mal Pensat, qui sempre menteix, podia dir això.
Qui tenia raó? Qui podia ser?

Per tal de facilitar-vos les coses, ací teniu totes les possibilitats. Basta que contesteu amb la lletra que encapçala la resposta que trieu:

a) Ben Pensat
b) Mal Pensat
c) Qualsevol dels dos
d) Cap dels dos

I si en comptes de "Si sóc un marcià, aleshores sóc Ben Pensat", hagués dit
"Si sóc un marcià, aleshores sóc Mal Pensat", quina seria aleshores la resposta?

dilluns, 22 de desembre del 2008

El rectangle


És un rectangle d’apenes sis metres per dos i mig. El sostenen parets ben altes que l’enclaustren. A més, uns fils de la llum el travessen. I tanmateix, m’agrada seure davall per les nits a veure quantes estrelles hi caben.

divendres, 19 de desembre del 2008

M'he fet intolerant


Note que m’he fet intolerant. Intolerant amb els prepotents, amb els dèspotes, amb els pocasolta petulants. M’he fet intolerant amb els que no escolten, amb els que no dialoguen ni estan disposats a dialogar; amb aquells que ataquen la persona perquè no saben com atacar els seus arguments. Intolerant amb els que no mostren un respeste autèntic pels altres, sense distincions interessades; amb els qui, des de la seua supèrbia, parlen d’una manera o una altra segons a qui. M’he fet intolerant amb aquells que prenen els vots com una patent de cors, amb els que es creuen amb el dret de fer valdre la seua santa voluntat sense tenir en compte els altres. M’he fet intolerant amb els qui fan del servei públic un autoservei (ben fornit). M’he fet intolerant amb...

Sí, note que m’he fet intolerant, el problema és que crec que m’he fet intolerant amb els que sempre ho hauria d’haver sigut.

En fi, bon Nadal!

dilluns, 15 de desembre del 2008

Molt agraït

Vull aprofitar aquest post per donar-vos les gràcies a tots els que viguéreu a la presentació, que en fóreu molts. Més persones que cadires, caram! No sé quants seríem, però de segur que ens acostàrem al centenar. Moltes gràcies, moltes gràcies a tots, a la família, als amic, als companys de la colla "bicicletera", als coneguts, als saludats, als desconeguts..., a tots.

Gràcies a Joan Ramon, a Gustau i a Xavier, per aquells parlaments de luxe que en algun moment aconseguiren enrojolar-me. (Una mica exagerats, no?).

Gràcies a qui es desplaçàreu tans quilòmetres per assistir-hi. Gràcies als amics blogaires Emili, Kirikú, Marta, Ricard i Urbà que m'honoraren amb la seua presència i (que llevat del cas de Ricard que va venir d'incògnit, supose que per timidesa), em donaren el gust de poder conversar (almenys una miqueta) amb ells.

En fi gràcies a tots haver-me acompanyat i haver-ho fet d'aquella manera tan grata.


PS: Lamente no poder posar ara cap foto. N'hi ha, però jo no en tinc ara cap.

dimarts, 9 de desembre del 2008

La invitació a la presentació


Com que ja és el proper divendres, us pose ací la invitació a la presentació de "Idees i paraules", al meu poble. Sempre em fa il·lsusió presentar els meus llibres al poble, però, en aquest cas, potser encara més.

A més, és la primera vegada que em passa que, a l'hora de la presentació, ja conec algunes reaccions sobre el llibre, que ja no vaig a cegues. Ha estat sorprenent; açò dels blogs és tota una altra història, que introdueix agilitat a totes les coses. A hores d'ara ja he llegit tres comentaris sobre el llibre en diferents blogs. Són (per ordre d'aparició) els d'Urbà Lozano, el d'Enric Balaguer i el de Manel Alonso, i, caram!, després d'això crec que em posaré nerviós a l'hora de presentar-lo.

Us espere a tots i m'alegraré de veure els que vingueu.

divendres, 5 de desembre del 2008

Pressa i etiquetes


He “revisitat” el meu text “Embalsamadors de pensaments” i els comentaris que aleshores em féreu alguns de vosaltres, i he vist que necessitava de compleció per tal d’evitar algun malentés.

Crec, cada vegada estic més convençut malgrat tot, que la filosofia (com tantes altres activitats intel·lectuals) ha de ser una tasca pausada, lenta, silenciosa i anònima en el seu procés. Crec que allò que deia Wittgenstein que la salutació entre els filòsofs havia de ser “Pren-te el teu temps” és un consell que mai no serà suficientment valorat. El pensament necessita temps, intimitat. És un procés que requereix quietud i la soledat —la reclusió calma— , tot i que aquesta no ha de ser necessàriament individual. Les idess cal pastar-le i repastar-les, sempre amb el convenciment que mai no estaran acabades de pastar del tot. (Per això el menysteniment socràtic a l’escriptura, que atrapa i fixa el pensament impossibilitatnt el seu procés de revisió i reconstrucció constant. “Pensament escrit, pensament mort”, sembla que creia). El diàleg íntim és un igredient necessari que ha d’aportar contrast i possibilitats. Per tal de fer això de la manera més profitosa possible, cal fugir dels constrenyiments, dels prejudicis i concepcions prèvies que posen vies inevitables, vies que guien de manera fixa en una sola direcció.

La reflexió, com a procés i en els seus primers estadis és incompatible amb l’àgora. La reflexió, en tots els seus moments és incompatible amb la pressa amb la voràgine del món (industrialitzat, informatitzat i medàtic). “la pressa és mala consellera” diuen, i el món té pressa, com més va més.

I és un símptoma d’això, crec jo, l’ànsia d’etiquetar, d’encasellar de catal·logar. Tot i que aquests recursos poden ser útils per a la síntesi i per a fer mapes del terreny que hom xafa, solen aprofitar ben sovint (jo diria “aprofiten més bé”), per al arxivament, per a l’abandó dins del calaix del pensament; per no tornar-ho a pensar. Pensar ha de ser repensar, i el problema és que sovint les etiquetes serveixen per no tornar a pensar la cosa i per fer veure als altres (sovint de manera injusta) que això ja ha estat pensat; pensat i superat. Quantes voltes, en filosofia ens trobem amb aquells que menystenen les nostres cabòries amb un “Això ja està superat!”, exclamació o exabrupte que, si no t’afermes bé en els teus dubtes, resulta tan i tan descoratjador. Cada “superació”, em fa l’efecte, és un pas més cap al dogmatisme.

Les etiquetes són com les vies de les quals parlava, però solen ser també vies mortes, en desús, que ja no porten enlloc. I no porten perquè hom, batejant-les i catalogant-les, les ha mortes. De vegades pense que la gent som més amants dels mots que no de les idees i que, de vegades també, el nom mata la idea i la substitueix, que justament li posem un nom per matar la idea. És veritat que sembla que anomenar és concretar, cosificar i, en conseqüencia, fer a la cosa (la idea, el pensament) capaç de ser tractada, usada, sistematitzada. En facilita l’ús, i concentra el esforços. I en una societat que té pressa, això és una bona cosa, perquè estalvia el temps de haver de pensar-ho tot cada volta. Ah!, però cal repensar de tant en tant i ací rau l’error.

Que el nom i la pressa no ens amaguen la idea, això és la reivindicació que vull fer.

I tot això ho dic jo, que escric i que sóc impacient de mena! Encara com que no m’agraden massa les etiquetes, crec!

dilluns, 1 de desembre del 2008

Retrat de família (7)


Com que ja feia temps que no en posava cap, ací teniu un nou retrat de família. Qui és avui el personatge del retrat? Crec que és ben fàcil. Atenció amb les possibles solucions!


La filla de la germana de ma mare
és cosina d’aquest d’ací.
Ell no és germà meu,

però de ma mare també és fill.