divendres, 28 d’agost del 2009

Joves i vells


Els joves, per ser-ho, creuen estar en avantatge sobre els que no ho són. I és clar que en tenen. Estan en avantatge físic, tenen més força, més facultats físiques. Tenen, a més a més, futur, més futur, més temps per davant. El problema que, és clar, es reprodueix irremissiblement generació rere generació, és que pensen que només la seua època val la pena; seria més exacte dir que pensen que la seua època és l’única. Tot allò que ells no han viscut és com una nebulosa sense massa sentit. És com si el passat, sobretot el passat immediat, fóra absurd i buit, estantís i estrafolari. No acaben de copsar que la seua manera de pensar i d’entendre el món no n’és més que una de les possibles; que, com ells, els seus pares quan eren joves també ho van sentir així. No entenen ni poden entendre que la gent més gran ha viscut el que ells han viscut i que ells encara no han viscut moltes altres coses per les que ja ha passat la gent gran.

Qualsevol cosa separada vint anys d’ells és pràcticament inexistent, desfasada i equivocada. No poden adonar-se que les seus reivindicacions són eternes, que el sentiment que les guia també ho és i que els problemes es reprodueixen una vegada i una altra. No poden entendre que l’amor, l’atracció sexual, la rebel·lia i les ganes de fer que les coses canvien sempre són igual; que els seus pares i els seus avis, abans, sentiren aquestes emocions de la mateixa manera que ells les senten; que els temps passa i canvia, sí, els costums, però no la fibra vital que els mou; no entenen que els seus pares també es confrontaren amb els seus i els consideraren antics i que no entenien res d’allò que a ells es passava. És una roda, una roda que uns no poden veure i que els altres només recorden d’una manera vaga. És clar que difereixen, entre uns i altres, les funcions i les perspectives. Però allò que vull emfatitzar és que la sensació dels joves és de negació, de menyspreament d’allò anterior i vull meditar sobre les seues causes. Una, potser la principal, ja la vaig esmentar en un text anterior: allò que no s’ha viscut i que, en conseqüència, no es pot recordar, només potser imaginat des d’uns paràmetres completament diferents, des d’elements nous que no tenen rèplica, que no són aplicables per tant, i que per això només poden oferir una imatge ben pobra, dil·luïda, sense la carn del sentiment i el sentit. Tot era, doncs, estrany, buit, amb una mentalitat mancada de ment i, sobretot i pitjor encara, sense cor. L’altra causa supose que haurà de ser biològica, o psicobiològica o més psicobiològica que l’anterior: que cal experimentar d’aquesta manera les coses per tal d’enfrontar-les i seguir endavant, per tal que l’evolució siga possible. Deu ser com allò de “matar el pare” de que parlava Freud.

La qüestió és que els joves no s’adonen ni es poden adonar que els vells (i vells són tots aquells que tenen més de quinze o vint anys més que ells) han viscut i han sentit totes aquestes mateixes coses que ells senten, no poden entendre que no són els únics ni els primers; que encara que varien les músiques, les indumentàries, els horaris i les formes de relació, l’essència és sempre la mateixa; que ells no són els reals i únics descobridors de la vida, de la seua significació vertadera; que els vells no són necessàriament bojos, ni estúpids ni ignorants i se senten més part del món (d’ara) d’allò que els joves els volen consentir; que tot i que per a ells cinc anys són una eternitat i un abisme, per als vells són un sospir; que allò que en diuen experiència és una cosa real. Les coses no es poden intercanviar, no es poden girar de l’inrevés. I el vell, el vell segons la perspectiva del jove, tampoc no pot fer l’esforç o fer-lo sempre d’omplir la boira del temps de detalls, de records, ell ho veu ja també desproveït de la passió que aleshores tenia. És comprensible i, potser inevitable.

És molt difícil imaginar que l’altre ha sigut jove també i és impossible imaginar que la seua joventut no diferia essencialment de la pròpia. Però és així i només quan hom deixa de ser tan jove aconsegueix entendre-ho. Així són les coses i deu ser, com diuen, llei de vida.

dimecres, 19 d’agost del 2009

L’hipocondríac moral




Dedicat al meu amic A.M.

Des que vaig escriure Idees i paraules, i després en aquest mateix blog, he anat acumulant textos sobre tipus psicològics o morals, sobre maneres de ser. Això m’ha portat a la idea de fer, en el proper llibre que publique, una secció que porte justament el títol de Tipus. Una secció sobre caràcters que em criden l’atenció. Per a fer aquests textos, solc basar-se en alguna persona que conec; partesc d’aquesta base i després engrandisc o empetetisc uns trets o altres, en difumine uns o n’exagere altres i, així, vaig construint un retrat que no vol ser individual, sinò això, la caracterització d’una personalitat —perquè de vegades són diverses les referències—, d’un tarannà, d’un tipus de persona del qual tots, més o menys, en coneixem algun exemplar.

He de reconèixer que els que he fet fins ara no solen ser positius i això ha estat la causa que trobara un nou tipus que no havia percebut prèviament: l’hipocondríac psicològic o moral, aquells que pensen que tots aquests retrats psicològics negatius es refereixen a ells. Certament és una espècie curiosa i, en ben bona mesura, admirable. Es pensen tenir tots els defectes, com els hipocondríacs pensen tenir tottes les malalties. I amb tot, o justament per això, són persones honestes i benintencionades, com de seguida tractaré de mostrar. Sol passar que aquells que són paradigma de qualsevol d’aquests tipus negatius que retrate, aquells que s’haurien de sentir al·ludits, representats, no s’hi reconeixen (això espere jo almenys en més d’un cas) i, en canvi, l’hipocondríac moral —que sol ser una bellíssima persona, com he dit— s’hi reconeix en tots.

Ben cert és, de tota manera, que cadascun de nosaltres tenim una mica de tots o de molts dels tipus retratats, però allò de l’hipocondríac moral és excessiu. Un excés, tanmateix, que en parla bé, d’ells. Són persones reflexives i honrades que es preocupen per ser decents i justes. Són autocrítics i compromesos amb un actuar virtuós. De la mateixa manera que l’hipocondríac es preocupa per la salut en un grau extrem i pensa per això si no deu estar malalt i malalt de qualsevol cosa, de totes les malalties possibles i pensa tenir-ne tots els símptomes, l’hipocodríac moral es preocupa per la virtut, per no ser una mala persona o una persona que adoleix de qualsevol defecte sobre el que reflexione o se li pose al davant i, així, es pensa tenir-ne molts. Són, doncs, persones molt exigents amb elles mateixes des d’un punt de vista moral, per això es troben defectes on els altres hi trobem virtuts. Temen estar afectades de qualsevol malaltia moral —en troben símptomes de seguida— i per això s’esforcen més en detectar-la i combatre-la.

Definitivament els hipocondríacs psicològics són persones de fiar. Benvinguts siguen a aquests Tipus!

dimecres, 12 d’agost del 2009

Per tres coses maleïsc els déus


Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

“Assaig de càntic al temple”
Salvador Espriu

Per tres coses (o quatre) maleïsc els déus (o la fortuna): per no ser anglès o americà (o australià, si m’apureu, però no de parla aborígen), per no tenir l’anglès com a llengua materna i per tenir consciència de poble. Sí, els maleïsc. Imagineu-vos que bo seria haver sigut educat en la teua llengua, poder parlar-la arreu del món, poder escriure per a un mercat vastíssim amb moltíssims parlants que, damunt, són lectors (lectors habituals) en un alt percentatge i en el seu idioma. Estimaria igualment la meua llengua, em podria expressar perfectament en ella; podria reflectir amb detall les meues cabòries, les meues reflexions, sensacions i sentiments, però ho faria amb molt més èxit comercial. Però, no; he hagut de nàixer valencià, sentir-me orgullós de ser-ho (com ho seria si fóra anglès) i no poder o no voler escriure sinó en la meua llengua i en la seua variant que és la germana pobra, la menys cuidada, valorada, protegida i potenciada pels responsables polítics. Escriure com pots i amb el poquet que saps. Quina desgràcia més gran.

No m’estranya, doncs, que alguns congèneres d’afició i vel·leïtats, facen alguna rabiola i espantada de tant en tant. No els culpe, simplement em fan una mica de pena; em fan ganes de mirar-los amb la condescendència amb que es mira els xiquets quan tenen un esclató: i què volíeu? No sabíeu a quina partida jugàveu? És trist i descoratjador, però què hem de fer. Això és el que hi ha i és missió teua intentar millorar-ho. Autocompadir-se i plorar només ajuda els qui et bandegen. Els deus han volgut fer-nos escriptors valencians que escriuen en la seua llengua des del País Valencià (damunt al País Valencià!).

Si haguérem nascut en un país normal i amb una llengua normal açò serien altres calces. Una solució: eliminar aquestes llengües minoritàries i cooficials (ja veig algun filòsof oficial i alguna política oportunista fregant-se les mans). Educar els fills en les llengües dominants; les farien seues i no sentirien aquesta frustració dolorosa que nosaltres sentim. Ja tindríem un problema menys. Ja no caldrien les rabioles ni els abandons.

Ah!, però també maleïsc els déus per fer que m’agrade la filosofia i l’assaig literari. ¿Per què no feren que em dedicara a la literatura i a la novel·la? ¿Com arreglem això? Caldria eliminar aquella disciplina i aquest gènere, més encara si es volen fer en català. Perquè això és la perversió completa. Ja són ganes de frustrar-se. Si és que és per a matar-me...

Bé ja hem avançat una mica en la solució de futurs traumes. Eduquem els fills en castellà o, millor, en anglès. Fem-los que fugen, com del dimoni, de la filosofia i també de l’assaig, si es que volen escriure; procurem de tota manera que tinguen altres inclinacions més serioses, més normals i assenyades. Refem el dictum de Pitàgores i diguem: eduquem com cal els xiquets i no es frustraran els homes. Però, hem de parar ací? Caldria emblanquinar els negres, heterosexualitzar els homosexuals, protestantitzar els catòlics, urbanitzar els rurals, embellir els lletjos... Pensar tots igual, o millor encara, no pensar.

Millor deixe’m-ho com està. Per quatre coses done gràcies a la fortuna, per ser valencià, de poble, haver-me dedicat a la filosofia i que m’agrade escriure. Unes coses les he triades, les altres m’han triat (si és que no m’han triat totes); però elles constitueixen bona part de la meua identitat i de totes em sent ben pagat. Sóc qui sóc i això sóc jo. Faré el que puga, intentaré posar de la meua part.