Va de bo (Premi d'assaig "Càtedra Blasco")

Feu clic damunt la imatge

Ja sé per què escric (II i final)

Tanmateix, sempre arriben els moments de col·lisió; col·lideixen les persones perquè ho fan els seus interessos o les seues opnions (interessades?). Si perjudiques algú —i de vegades és prou per a això que no obtinga de tu el que vol, siga just o no— és freqüent que trobes la reacció d’enfrontament, de disgust, de tensió de la seua banda. Si ets tu el perjudicat, potser sigues tu qui experimentes aquests sentiments. Qui ha ofés tendirà a justificar-se i, per a això, a intentar llevar-li raó a la reacció de l’altre voldrà fer-la aparéixer com a desproporcionada, injusta. Qui ha sigut ofés intentarà carregar-se de raó i, per a això, intentarà veure l’altre com una persona dolenta, o més dolenta del que semblava. Unes relacions que poden haver sigut ben cordials es tornen de sobte tenses, psicològicament violentes . Hi ha enuig, malestar; alguna cosa es desfà i deixa un mal regust. I això no només transforma la relació amb aquella persona, pot esguitar també la resta de relacions, la perspectiva amb què veus les coses i les persones. Pot començar a preocupar-te com ho veuen (i com et veuen) els altres, Pot fer que fixes l’atenció on abans no la fixaves ni et convé fixar-la si vols tranquilitat d’esperit. Pares esment en aspectes que abans et passaven feliçment desapercebuts: potser ara veus egoisme on abans veies preocupació; és com fixar-te en els crits dels xiquets (que et molesten) en comptes de veure els seus jocs que et diverteixen.

I ja no parlaré dels desplaers i fins i tot la ira que produeixen certes situacions més generals i abstractes: els desproòsits dels polítics, les injustícies socials, la ineptitud de molts, la deixadesa, l’abandó de les coses i els valors, i tantes tantes altres coses que et manlleven la pau i l’alegria.

És per això, també, doncs, que escric; per guarir-me, per rescabalar-me dels disgustos i evitar que contaminen la meua visió del món i les persones. Quan em trobe en alguna d’aquestes situacions, m’agrada analitzar-la, reflexionar-hi, estudiar-la per tal d’intentar entendre-la i neutralitza els seus efectes perniciosos; per tal d’evitar que s’enquiste i em faça suspicaç i agre, que m’embrute la mirada. Escric i escric sobre això per intentar recuperar la ingenuïtat que em poguera quedar i que corre el risc de ser perduda. Com el gat es llepa les ferides, jo escric. Com l’amic que conta els seus neguits per tal de fer-los fora o suportar-los, jo escric. Escric per recuperar la pau, la alegria que m’han volgut furtar o que jo mateix he perdut. Escric i em cure. Escric, i si qui em llig es veu reflectitt i troba també una mica de bàlsam, millor.

Ja sé per què escric (I)

En el meu llibre Idees i paraules hi ha un text que té com a títol “Per què escric?” i en el qual confesse que no se molt bé per què ho faig, aixo d’escriure. Ara, pensant-hi, he trobat una raó, una altra raó. Per tal d’explicar-vos-la, però, hauré de fer primer una digressió.

El món és ple de misèries, de mesquineses; això és un fet. Les persones som plenes de mesquineses. Davant d’això, hom pot prendre dues actituds contraposades (a banda de totes les d’enmig): hom pot posar-se la cuirassa de malfiança i protecció o pot intentar no fer-ne massa cas, no protegir-se, ni pensar-hi; pressuposar el contrari. Cadascuna d’aquestes posicions té els seus avantatges i els seus inconvenients. Si et poses la cuirassa, si assumeixes que la gent és interessada i dolenta, potser evitaràs que et pertorbe la seua roïndat, però malbarataràs també moltíssimes ocasions de trobar la part bona i humana, la part cordial i amable de la gent que t’envolta. Si per contra, vas amb el cor a la mà, si penses que tothom és bo mentre no es demostre el contrari, t’enduràs decepcions, disgustos i enganys.

Què paga més la pena? Supose que això són opcions vitals que depenen, en bona mesura, del tarannà personal i de les experiències prèvies. Amb tot, personalmemnt considere que és millor la segona opció. Per una raó: el tracte i la consideració que els altres tenen amb tu depèn en molta mesura del tracte que tu tens envers ells. Si malfies, malfiaran, si et fas de tèmer, et temeran. El temor que et tinguen els altres et mantindrà aïllat, potser, de les seus malifetes (possiblement, no gosaran fer-te-les), però també del seu favor i la seua estima; i, quan gosen fer-te la malifeta, aquesta serà més gran, perquè els motius s’hauran acumulat. Si no et toca la mesquinesa dels altres, tampoc no et tocarà la seua genereositat, la seua porció de bonhomia, el tracte humà i afable. Si et mostres obert i cordial, si no malfies, si encares les relacions sense prejudicis i temors, algú podrà pensar que ets víctima fàcil, però en tindràs molts més al teu costat; obtindràs més bon tracte en termes generals, perquè et serà present la part bona de la majoria.

Al final, a qui votarem?

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]

Hi ha una famosa fal·làcia que té per nom “Tu quoque”, que vol dir “Tu també”. Consisteix en oposar-se a qui critica el teu comportament, simplement dient-li que ell també és culpable. Deia jo en un altre lloc que els polítics (molts polítics almenys) hi estaven abonats, a aquesta fal·làcia. Si el partit rival els acusa d’alguna cosa, ells es “defensen” dient-los que ells fan igual. En realitat, deia jo, la fal·làcia que pràctiquen els polítics és la de “Tú més”. Que un li diu a l’altre que és això o allò, l’altre li contesta que ell encara ho és més. Quasi ningú no reconeix les seues faltes, ni fa el “propòsit d’esmena”, simplement diu que l’altre té les mateixes faltes si més no. I són pocs els qui assumeixenla crítica i fan res per tal d’evitar-la, per corregir el defecte que els han mostrat.

Darrerament aquesta forma errònia de raonament i de defensa ha pres un caràcter esborronador i perillós al nostre poble. Els partits es travessen —amb el nom de butlletins— pamflets acusadors que van prenent un to més i més agressiu, més desqualificador dels altres i més —i perdoneu— barraoer. Cadascú s’atribueix els mèrits i les conquestes i acusa els altres de tots els despropòsits i males intencions possibles. L’altre replica carregant les tintes i apujant el to. De tal manera que, desprestiginat els altres es desprestigien, potser encara més, ells mateixos.

Jo no sé si són conscients de l’efecte que aconsegueixen.Però em fa la impressió que no, perquè el que fan és, en la meua opinió, absolutament contraproduent. Hi ha maneres de dir les coses, hi ha maneres de tirar-se flors i maneres d’intentar desprestigiar l’enemic, que l’unic que aconsegueixen és —o almenys aconsegueixen això també— quedar en evidència, mostrar un rostre lleig. Quan fan pamflets d’aquesta mena, què pretenen? Supose que guanyar-se l’adhessió inquebrantable d’aquells de qui ja la tenien, inflamar-los, fer-los combregar amb el que ja congregaven, dir amén i que odien els rivals. Produir un fervor malsà. Produir l’adhesió fervorosa pel discutible mitjà de fomentar l’odi a l’adversari. Però, certament, aquests adeptes seran sempre minoria. I què passa amb la resta?, amb la immensa majoria? Doncs que malfiaran de qui malfia, de qui fa malfiar, de qui, per voler humiliar els rivals, humilia la intel·ligència de tots els que no son tan incondicionalment fidels.

Fomenten el maniqueisme, la partició del món entre bons i dolents, i bons i dolents amb independència de què facen i què diguen: “Nosaltres som els únics bons, honestos i desinteressats, la resta, tots són iguals, dolents, interessats i deshonestos”. Si uns i altres es dediquen a voler convencer de la gran maldat dels altres, al final tots ens convencerem de la gran maldat de tots.

Qui parla d’una manera tan matussera dels altres, no pot gaudir de la nostra estimació. Qui això fa, està dient molt poc —i molt mal— de si mateix. I si tots fan igual, a qui votarem? Poc de favor estan fent a la democràcia local. Els d’apeu, els que no som militants a ultrança de ningú, veiem aquestes picabarelles com guerees alienes i mesquines, com quelcom que no ens interessa, ni ens representa. Sentim els polítics lluny de nosaltres i dels nostres interesos, ocupats en destrossar-se i abandonant alhora i per això les tasques veritablement importants i que a nosaltres ens interesssa que facen: millorar el nostre poble, aqconseguir millors infraestructures, més llocs de treball, més qualitat de vida. La resta ens importa ben poc o, com a mínim, ens importa molt menys del que els seus panflets semblen pressuposar.

Compte amb llevar-nos la molta o poca i·lusió que ens puga quedar, perquè si perdem la il·lusió, perdem tots. Aquest és el perill.