divendres, 20 de novembre del 2009

Per què em diuen Tobies



Al meu besavi, el pare de la meua àvia paterna, li deien Tobies. Pellicer, un assassí a sou, el va matar un bon dia mentre rentava sacs d’arpillera a la sèquia de darrere de sa casa, la que passava just davant de la portella. El va matar d’un cop de destral, amb la part esmotxada, que li va rompre el clatell. Els motius d’aquella mort contractada no els he sabut mai. Però això podrà fer entendre que l’àvia volguera que algun dels seus nets, i ja que no havia tingut fills barons, portara el nom de son pare. Sí, no tenia cap fill baró, perquè l’àvia Amparito era, en realitat, la madrastra de mon pare. Ja us ho contaré, això; ara anem a allò que anàvem. La meua àvia volia, ateses les circumstàncies, que algun dels seu nets portara el nom de son pare.

La primera oportunitat es va presentar en nàixer el meu germà. Ella havia de ser la padrina. Donava per fet que el batejarien amb el nom de Tobies; per si de cas, però, dos dies abans del bateig va preguntar com li posarien.

—Vicente, com a son pare i com al seu avi— va ser la resposta de ma mare. M’imagine que pronunciada amb el to de qui diu una obvietat.

—Doncs busqueu-vos una altra padrina!—va girar cua i va estar sis mesos sense voler mirar el seu primer net.

Després va nàixer la meua germana. L’anomenaren Amparo, com a ella. Però això no la va acontentar, no li va fer oblidar el seu tossut desig onomàstic. La seua filla li va donar més tard dues netes, així que no hi va poder fer res. Però cinc dies després que nasquera la seua última neta, vaig nàixer jo: potser l’última esperança, l´última possibilitat, per part dels meus pares almenys, perquè, com ja he dit, vaig venir al món fóra de temps, quan ningú ja no m’esperava i quan ma mare tenia ja quaranta-dos anys. Així que els pares ja no gosaren contradir-la, i Tobies que em posaren. Des d’aleshores que vaig ser el seu favorit, d’una manera desaforada. Ma mare deia que si jo li haguera demanat els quixals se’ls hauria arrancat i me’ls hauria donat. Quan jo tenia quatre anys ja va voler fer un testament en el qual em donava la seua casa en herència, la casa on vivia també la seua única filla vertadera amb les seues netes vertaderes i el seu gendre, al que mai no va poder ni veure. Mon pare va haver de insistir molt i molt perquè no ho fera.

Deien que jo era l’únic a qui la meua àvia estimava. I tot pel meu nom; un nom estrany, per infreqüent; un nom que m’ha fet víctima de menut de més d’una burla cruel per part dels companys d’escola; un nom que es deu a la tossuderia enyoradissa de l’àvia Amparito, però que és el meu i que no canviaria per cap altre. Algun company de facultat m’ha dit alguna vegada:

— I a tu, dient-te Grimaltos Mascarós —cognoms que ja els resulten prou estranys— no t’haurien pogut posar Pepe?

Doncs, ja veieu que no.

divendres, 13 de novembre del 2009

La VII Jornada Joan Fuster

Ahir es va cel·lebrar a Sueca la VII Jornada Joan Fuster. Enguany el tema de la Jornada era “Pensar l’actualitat. Joan Fuster i la filosofia", i l’ha coordinada, d’una manera excel·lent en la meua opinió, la companya i amiga Neus Campillo. Els ponents hem sigut: Josep Maria Terricabras, Margarita Boladeras. Mercè Rius, Antoni Riera i jo mateix. No havia estat mai en aquestes jornades i no puc jutjar respecte de la resta. Bé, això no és del tot veritat, perquè he llegit algun dels llibres que reprodueixen altres jornades, tot i que no és igual. No és igual veure el producte elaborat o reelaborat que la seua confecció o exposició primera. En qualsevol cas, el que jo he tingut ocasió de veure i de viure m’ha agradat força. La programació ha estat perfecta, amb un compliment absolutament impecable dels horaris, però sense histèries. La sala estava plena de gom a gom. Hi havia molts estudiants universitaris i fins i tot altres d’institut. Sé que molts anàven pel credit de lliure elecció que en comporta l’assistència. Però eren molts els que hi havia i és obvi que no a tots els convocava aquest cimbell. Jo diria que eren majoria els que no hi eren pel crèdit. El comportament del públic ha estat magnífic. Això es veu i es nota, i es notava que eren molts els que realment gaudien. Durant la primera ponència, la de Tericabras, la gent no cabia a la sala, hi havia gent dreta a una sala de dos-cents seients.

Torne a dir, no puc o no vull jutjar altres jornades, però aquesta ha estat molt bé. Els meus companys ponents s’havien preparat a consciència les seues intervencions i, ho he de dir, el nivell ha estat més que passable. El tema em sembla que era necessari i atraient. Com és obvi, moltes coses s’han quedat per dir i se n’han dit altres de dubtosa justificació; això és ben normal i sempre passa. També ha passat, com sempre, que una bona part del debat s’ha hagut d’ajornar i que, com sempre passa, les promeses de continuar debatent fetes per part d’aquells que en el moment estaven ben interessats en prosseguir-lo es quedaran només en bones intencions. Però, és normal i lògic, ja ho he dit i tots ho sabem.

El model, l’estructura de la jornada m’ha plagut molt; tant que m’agradaria reproduir-la en les jornades de la Càtedra Blasco. El problema, una altra vegada com sempre, són els diners. Enguany tenim diners pel premi, però no en tenim per poder pagar cada any cinc ponents i poder publicar després els seus textos. Ara per ara la Càtedra Josep Lluís Blasco no pot aspirar a aquest model, ens faria falta un bon “exponsor”. Una llàstima, però ens hi posarem a la feina.
En qualsevol cas, crec que les jornades Joan Fuster són una molt bona cosa i vull felicitar als membres del comité de la Càtedra Joan Fuster i a l’Ajuntament de Sueca per aquesta magnífica iniciativa. Per cert, em va agradar el parlament del senyor alcalde. Enhorabona a tots i endavant.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Fer de la necessitat virtut




Tenim tendència a fer de la necessitat virtut. Crec que aquest és un fet innegable. M’ha vingut al cap aquest pensament a causa de la iniciativa d’una colla de Benimodo de fer unes samarretes en les quals hom proclama als quatre vents i en verd sobre negre, el seu orgull de ser de poble. La iniciativa no en sembla gens malament, jo també em sent orgullós de ser de poble, i si no compre la samarreta serà més aviat pel meu pudor a identificar-me públicament i ostentosa com a membre incondicional de qualsevol grup, que per falta de convicció. A més, el propòsit que ha motivat la confecció de les samarretes, fer front a l’especulació i la desfeta urbanística, em sembla ben lloable. El problema és que tenim la tendència a sentir-nos orgullosos i a fer proselitisme d’allò que som i de tot el que som, de cadascuna de les circumstàncies en les quals ens trobem, siguen volgudes o només inevitables. Torne a dir, la iniciativa de les samarretes ha estat la causa d'aquest pensament, no la seua justificació (ha estat, per dir-ho així, el detonador d'una associació d'idees humeana, no la raó justificadora).

Els joves dels pobles, quan encara tenen l’oportunitat o la possibilitat de no viure-hi, abominen en molts casos de la vida que s’hi duu: de la seua mentalitat, d’estar absolutament controlats, de la falta de marxa... Aquests mateixos joves, quan ja siguen adults i ben adults, si no han tingut més remei que restar-hi i viure, acabaran fent una apologia abrandada de les virtuts de la vida en el poble que primer han deixat com un drap brut. I no sols això, sinó que maldiran tot el que sabran i més de la ciutat i de la vida en la ciutat. I a l’inrevés passarà amb els habitatnts de la ciutat, aquells que primer han pogut admirar la vida en els pobles, acabaran blasmant-la: els dels pobles són incults, taujans. Mai no he entés perquè aquell costum de pressuposar cultura en els ciutadans, només pel fet de viure a la ciutat i incultura en el poblatans. No he sabut mai perquè l’habitant de qualsevol barri d’una ciutat (per marginal que siga) ha de gaudir, per aquest sol fet, de la possessió d’algun coneixement que no tinguen els de poble. És que el sol fet de haver-hi nascut suposa una ciència infusa? De vegades em sembla que s’assumeix, d’una banda i l’altra, alguna espècie d’innatisme estrafolari en aquest sentit.

El pensament, en definitiva, un pensament que governa moltes coses de la nostra vida, i que explicaria posicions com l’etnocentrisme, el sectarisme, el fanatisme i molts altres ismes, ve a ser: com que això és meu, és i ha de ser el millor. Potser és una pòcima d'autoafirmació, un bàlsam contra el desencant. Però, en qualsevol cas, hi ha una part de la soució que seria bo de resistir. De “m’agrada el que tinc i el que sóc” no se sgueix “qualsevol altra cosa és dolenta o pitjor”; sobretot s’hauria de resistir la tentació imperialista: “qualsevol altra cosa ha de ser atacada, assimilada, o, si no, absolutament menystinguda”. Supose que a tots us venen al cap moltes exemplificacions d’aquest non sequitur i de les seues conseqüències.

Sí, tenim la tendència a fer de la necessitat virtut. Hi ha casos extrems. L’altre dia em contava algú —del qual no diré el nom, perquè és un personatge ben conegut— que tenia uns amics amb un fill coix (era una altra cosa, però he canviat la característica en favor de l’anonimat). Es tractava d’una família d’aquestes que solen presumir de què tot és perfecte a casa seua. Tant parlaven i tan bé del seu fill i la seua coixesa, que aquesta persona de la que us parle va arribar, gairebé, a sentir que era una desgràcia que els seus fills no hagueren sigut coixos; que havia tingut mala sort.

Ser coix no és bo; tampoc no diré que siga una desgràcia i, òbviament, no és quelcom del qual hom se n’haja d’avergonyir. Però em reconeixereu que no és una cosa de la qual hom haja de fer bandera, ni tampoc res que s’haja d’imposar als altres. No hem de fer coixos a la resta perquè nosaltres ho siguem. Sentir-se content i satisfet d’allò que hom és, pot ser una cosa bona, ja que evita ansietat, insatisfaccions i traumes. Però abans de lloar-ho, d’assumir-ho sense un badall de crítica i sense ningun ànim de canviar, abans de voler fer iguals als altres, parem-nos a pensar si no serà una coixesa nostra i que, per ser nostra, no la fa millor que tenir les dues cames sanes i fortes. Per tal d’estimar el que es nostre, no cal menysprear allò que és alié. I estimar el que és nostre només perquè ho és (per que acabat sent-ho), sense parar-se a pensar si realment és bo o ens convé, tampoc no és el procediment més raonable.