
Al meu besavi, el pare de la meua àvia paterna, li deien Tobies. Pellicer, un assassí a sou, el va matar un bon dia mentre rentava sacs d’arpillera a la sèquia de darrere de sa casa, la que passava just davant de la portella. El va matar d’un cop de destral, amb la part esmotxada, que li va rompre el clatell. Els motius d’aquella mort contractada no els he sabut mai. Però això podrà fer entendre que l’àvia volguera que algun dels seus nets, i ja que no havia tingut fills barons, portara el nom de son pare. Sí, no tenia cap fill baró, perquè l’àvia Amparito era, en realitat, la madrastra de mon pare. Ja us ho contaré, això; ara anem a allò que anàvem. La meua àvia volia, ateses les circumstàncies, que algun dels seu nets portara el nom de son pare.
La primera oportunitat es va presentar en nàixer el meu germà. Ella havia de ser la padrina. Donava per fet que el batejarien amb el nom de Tobies; per si de cas, però, dos dies abans del bateig va preguntar com li posarien.
—Vicente, com a son pare i com al seu avi— va ser la resposta de ma mare. M’imagine que pronunciada amb el to de qui diu una obvietat.
—Doncs busqueu-vos una altra padrina!—va girar cua i va estar sis mesos sense voler mirar el seu primer net.
Després va nàixer la meua germana. L’anomenaren Amparo, com a ella. Però això no la va acontentar, no li va fer oblidar el seu tossut desig onomàstic. La seua filla li va donar més tard dues netes, així que no hi va poder fer res. Però cinc dies després que nasquera la seua última neta, vaig nàixer jo: potser l’última esperança, l´última possibilitat, per part dels meus pares almenys, perquè, com ja he dit, vaig venir al món fóra de temps, quan ningú ja no m’esperava i quan ma mare tenia ja quaranta-dos anys. Així que els pares ja no gosaren contradir-la, i Tobies que em posaren. Des d’aleshores que vaig ser el seu favorit, d’una manera desaforada. Ma mare deia que si jo li haguera demanat els quixals se’ls hauria arrancat i me’ls hauria donat. Quan jo tenia quatre anys ja va voler fer un testament en el qual em donava la seua casa en herència, la casa on vivia també la seua única filla vertadera amb les seues netes vertaderes i el seu gendre, al que mai no va poder ni veure. Mon pare va haver de insistir molt i molt perquè no ho fera.
Deien que jo era l’únic a qui la meua àvia estimava. I tot pel meu nom; un nom estrany, per infreqüent; un nom que m’ha fet víctima de menut de més d’una burla cruel per part dels companys d’escola; un nom que es deu a la tossuderia enyoradissa de l’àvia Amparito, però que és el meu i que no canviaria per cap altre. Algun company de facultat m’ha dit alguna vegada:
— I a tu, dient-te Grimaltos Mascarós —cognoms que ja els resulten prou estranys— no t’haurien pogut posar Pepe?
Doncs, ja veieu que no.