divendres, 25 de desembre del 2009

I Premi d'Assaig 'Càtedra Blasco'


Dimecres entregarem el I Premi d’Assaig ‘Càtedra Blasco’. Hi havia tres obres que m’agradaven tant que, si qualsevol d’elles haguera guanyat, m’hauria sentit content. Ha guanyat una d’elles. Així que estic content. La llàstima és que no pogueren guanyar també les altres dues. No pot ser tot en aquesta vida.

Bon Nadal i bon any a tots.

divendres, 11 de desembre del 2009

Fragment d'un pròleg possible

Sempre m’ha molestat aquella sentència d’Ortega: “Yo soy yo y mi circunstancia”*. Com pot ser això? Crec que una cosa no pot ser idèntica a la suma d’ella mateixa amb una altra. O jo sóc jo o jo sóc la meua circumstància. Si haguera de triar diria que jo sóc la meua circumstància, les meues circumstàncies. Qui hem sigut (el que hem viscut) fa que siguem qui som. N’estic convençut. Els orígens són responsables de la nostra identitat (actual). Per això convé tenir-los presents, conservar-los. Perquè, segons això i com canta Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat. Hom no és una llesca de si mateix en un moment de la seua vida: és la seua vida completa, la seua biografia. Ara: als records els passa com allò que assegura Plató que els passa a les creences vertaderes: que són com les estàtues de Dédal, que si no els lligues, se’n van, que no els agrada de romandre en l’ànima de l’home. Cal lligar-los si no volem que ens abandonen. I convé, segons el que hem dit, que no ho facen, perquè perdre-los és perdre’s una mica, diluir-se en part. El temps, en tant que és un enemic de la memòria, és un disolvent, ens disol amb l’aigua de l’oblit. La seua permanència és decisiva per a la nostra, per continuar sent qui hem sigut, per continuar sent tout court, per tant. Cal fer, doncs, que romanguen, fermar-los. Una bona manera de subjectar-los és contar-los, transferir-los a algú altre o bé anotar-los, esciure-los, amarrar-los al paper. Potser el millor siga fer les dues coses. Perquè importa poder tenir-los presents, recuperarar-los, si cal. Si els traiem fora de nosaltres, ja no ens necessiten per a existir, ja no necessiten de la nostra memòria i nosaltres ja no en tindrem dependència tampoc. Després..., després ja no és el nostre problema.

*Sí, ja sé que la cosa és més complexa i que una exègesi adequada... i tot això i allò. Considereu-la, doncs, merament com la frase que ha passat al reialme de les frases conegudes i citades, sense el context.

divendres, 20 de novembre del 2009

Per què em diuen Tobies



Al meu besavi, el pare de la meua àvia paterna, li deien Tobies. Pellicer, un assassí a sou, el va matar un bon dia mentre rentava sacs d’arpillera a la sèquia de darrere de sa casa, la que passava just davant de la portella. El va matar d’un cop de destral, amb la part esmotxada, que li va rompre el clatell. Els motius d’aquella mort contractada no els he sabut mai. Però això podrà fer entendre que l’àvia volguera que algun dels seus nets, i ja que no havia tingut fills barons, portara el nom de son pare. Sí, no tenia cap fill baró, perquè l’àvia Amparito era, en realitat, la madrastra de mon pare. Ja us ho contaré, això; ara anem a allò que anàvem. La meua àvia volia, ateses les circumstàncies, que algun dels seu nets portara el nom de son pare.

La primera oportunitat es va presentar en nàixer el meu germà. Ella havia de ser la padrina. Donava per fet que el batejarien amb el nom de Tobies; per si de cas, però, dos dies abans del bateig va preguntar com li posarien.

—Vicente, com a son pare i com al seu avi— va ser la resposta de ma mare. M’imagine que pronunciada amb el to de qui diu una obvietat.

—Doncs busqueu-vos una altra padrina!—va girar cua i va estar sis mesos sense voler mirar el seu primer net.

Després va nàixer la meua germana. L’anomenaren Amparo, com a ella. Però això no la va acontentar, no li va fer oblidar el seu tossut desig onomàstic. La seua filla li va donar més tard dues netes, així que no hi va poder fer res. Però cinc dies després que nasquera la seua última neta, vaig nàixer jo: potser l’última esperança, l´última possibilitat, per part dels meus pares almenys, perquè, com ja he dit, vaig venir al món fóra de temps, quan ningú ja no m’esperava i quan ma mare tenia ja quaranta-dos anys. Així que els pares ja no gosaren contradir-la, i Tobies que em posaren. Des d’aleshores que vaig ser el seu favorit, d’una manera desaforada. Ma mare deia que si jo li haguera demanat els quixals se’ls hauria arrancat i me’ls hauria donat. Quan jo tenia quatre anys ja va voler fer un testament en el qual em donava la seua casa en herència, la casa on vivia també la seua única filla vertadera amb les seues netes vertaderes i el seu gendre, al que mai no va poder ni veure. Mon pare va haver de insistir molt i molt perquè no ho fera.

Deien que jo era l’únic a qui la meua àvia estimava. I tot pel meu nom; un nom estrany, per infreqüent; un nom que m’ha fet víctima de menut de més d’una burla cruel per part dels companys d’escola; un nom que es deu a la tossuderia enyoradissa de l’àvia Amparito, però que és el meu i que no canviaria per cap altre. Algun company de facultat m’ha dit alguna vegada:

— I a tu, dient-te Grimaltos Mascarós —cognoms que ja els resulten prou estranys— no t’haurien pogut posar Pepe?

Doncs, ja veieu que no.

divendres, 13 de novembre del 2009

La VII Jornada Joan Fuster

Ahir es va cel·lebrar a Sueca la VII Jornada Joan Fuster. Enguany el tema de la Jornada era “Pensar l’actualitat. Joan Fuster i la filosofia", i l’ha coordinada, d’una manera excel·lent en la meua opinió, la companya i amiga Neus Campillo. Els ponents hem sigut: Josep Maria Terricabras, Margarita Boladeras. Mercè Rius, Antoni Riera i jo mateix. No havia estat mai en aquestes jornades i no puc jutjar respecte de la resta. Bé, això no és del tot veritat, perquè he llegit algun dels llibres que reprodueixen altres jornades, tot i que no és igual. No és igual veure el producte elaborat o reelaborat que la seua confecció o exposició primera. En qualsevol cas, el que jo he tingut ocasió de veure i de viure m’ha agradat força. La programació ha estat perfecta, amb un compliment absolutament impecable dels horaris, però sense histèries. La sala estava plena de gom a gom. Hi havia molts estudiants universitaris i fins i tot altres d’institut. Sé que molts anàven pel credit de lliure elecció que en comporta l’assistència. Però eren molts els que hi havia i és obvi que no a tots els convocava aquest cimbell. Jo diria que eren majoria els que no hi eren pel crèdit. El comportament del públic ha estat magnífic. Això es veu i es nota, i es notava que eren molts els que realment gaudien. Durant la primera ponència, la de Tericabras, la gent no cabia a la sala, hi havia gent dreta a una sala de dos-cents seients.

Torne a dir, no puc o no vull jutjar altres jornades, però aquesta ha estat molt bé. Els meus companys ponents s’havien preparat a consciència les seues intervencions i, ho he de dir, el nivell ha estat més que passable. El tema em sembla que era necessari i atraient. Com és obvi, moltes coses s’han quedat per dir i se n’han dit altres de dubtosa justificació; això és ben normal i sempre passa. També ha passat, com sempre, que una bona part del debat s’ha hagut d’ajornar i que, com sempre passa, les promeses de continuar debatent fetes per part d’aquells que en el moment estaven ben interessats en prosseguir-lo es quedaran només en bones intencions. Però, és normal i lògic, ja ho he dit i tots ho sabem.

El model, l’estructura de la jornada m’ha plagut molt; tant que m’agradaria reproduir-la en les jornades de la Càtedra Blasco. El problema, una altra vegada com sempre, són els diners. Enguany tenim diners pel premi, però no en tenim per poder pagar cada any cinc ponents i poder publicar després els seus textos. Ara per ara la Càtedra Josep Lluís Blasco no pot aspirar a aquest model, ens faria falta un bon “exponsor”. Una llàstima, però ens hi posarem a la feina.
En qualsevol cas, crec que les jornades Joan Fuster són una molt bona cosa i vull felicitar als membres del comité de la Càtedra Joan Fuster i a l’Ajuntament de Sueca per aquesta magnífica iniciativa. Per cert, em va agradar el parlament del senyor alcalde. Enhorabona a tots i endavant.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Fer de la necessitat virtut




Tenim tendència a fer de la necessitat virtut. Crec que aquest és un fet innegable. M’ha vingut al cap aquest pensament a causa de la iniciativa d’una colla de Benimodo de fer unes samarretes en les quals hom proclama als quatre vents i en verd sobre negre, el seu orgull de ser de poble. La iniciativa no en sembla gens malament, jo també em sent orgullós de ser de poble, i si no compre la samarreta serà més aviat pel meu pudor a identificar-me públicament i ostentosa com a membre incondicional de qualsevol grup, que per falta de convicció. A més, el propòsit que ha motivat la confecció de les samarretes, fer front a l’especulació i la desfeta urbanística, em sembla ben lloable. El problema és que tenim la tendència a sentir-nos orgullosos i a fer proselitisme d’allò que som i de tot el que som, de cadascuna de les circumstàncies en les quals ens trobem, siguen volgudes o només inevitables. Torne a dir, la iniciativa de les samarretes ha estat la causa d'aquest pensament, no la seua justificació (ha estat, per dir-ho així, el detonador d'una associació d'idees humeana, no la raó justificadora).

Els joves dels pobles, quan encara tenen l’oportunitat o la possibilitat de no viure-hi, abominen en molts casos de la vida que s’hi duu: de la seua mentalitat, d’estar absolutament controlats, de la falta de marxa... Aquests mateixos joves, quan ja siguen adults i ben adults, si no han tingut més remei que restar-hi i viure, acabaran fent una apologia abrandada de les virtuts de la vida en el poble que primer han deixat com un drap brut. I no sols això, sinó que maldiran tot el que sabran i més de la ciutat i de la vida en la ciutat. I a l’inrevés passarà amb els habitatnts de la ciutat, aquells que primer han pogut admirar la vida en els pobles, acabaran blasmant-la: els dels pobles són incults, taujans. Mai no he entés perquè aquell costum de pressuposar cultura en els ciutadans, només pel fet de viure a la ciutat i incultura en el poblatans. No he sabut mai perquè l’habitant de qualsevol barri d’una ciutat (per marginal que siga) ha de gaudir, per aquest sol fet, de la possessió d’algun coneixement que no tinguen els de poble. És que el sol fet de haver-hi nascut suposa una ciència infusa? De vegades em sembla que s’assumeix, d’una banda i l’altra, alguna espècie d’innatisme estrafolari en aquest sentit.

El pensament, en definitiva, un pensament que governa moltes coses de la nostra vida, i que explicaria posicions com l’etnocentrisme, el sectarisme, el fanatisme i molts altres ismes, ve a ser: com que això és meu, és i ha de ser el millor. Potser és una pòcima d'autoafirmació, un bàlsam contra el desencant. Però, en qualsevol cas, hi ha una part de la soució que seria bo de resistir. De “m’agrada el que tinc i el que sóc” no se sgueix “qualsevol altra cosa és dolenta o pitjor”; sobretot s’hauria de resistir la tentació imperialista: “qualsevol altra cosa ha de ser atacada, assimilada, o, si no, absolutament menystinguda”. Supose que a tots us venen al cap moltes exemplificacions d’aquest non sequitur i de les seues conseqüències.

Sí, tenim la tendència a fer de la necessitat virtut. Hi ha casos extrems. L’altre dia em contava algú —del qual no diré el nom, perquè és un personatge ben conegut— que tenia uns amics amb un fill coix (era una altra cosa, però he canviat la característica en favor de l’anonimat). Es tractava d’una família d’aquestes que solen presumir de què tot és perfecte a casa seua. Tant parlaven i tan bé del seu fill i la seua coixesa, que aquesta persona de la que us parle va arribar, gairebé, a sentir que era una desgràcia que els seus fills no hagueren sigut coixos; que havia tingut mala sort.

Ser coix no és bo; tampoc no diré que siga una desgràcia i, òbviament, no és quelcom del qual hom se n’haja d’avergonyir. Però em reconeixereu que no és una cosa de la qual hom haja de fer bandera, ni tampoc res que s’haja d’imposar als altres. No hem de fer coixos a la resta perquè nosaltres ho siguem. Sentir-se content i satisfet d’allò que hom és, pot ser una cosa bona, ja que evita ansietat, insatisfaccions i traumes. Però abans de lloar-ho, d’assumir-ho sense un badall de crítica i sense ningun ànim de canviar, abans de voler fer iguals als altres, parem-nos a pensar si no serà una coixesa nostra i que, per ser nostra, no la fa millor que tenir les dues cames sanes i fortes. Per tal d’estimar el que es nostre, no cal menysprear allò que és alié. I estimar el que és nostre només perquè ho és (per que acabat sent-ho), sense parar-se a pensar si realment és bo o ens convé, tampoc no és el procediment més raonable.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Set originals






Set original s'han presentat al I Premi d'assaig "Càtedra Blasco". Està bé per a ser la primera edició, no? Ací teniu una mica més d'informació.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Dues actituds possibles


En el debat sobre les grans qüestions humanes hi ha dues actituds possibles: cercar la veritat o adoptar una visió consoladora. Més d’una vegada he sentit allò de “És que si fóra així seria terrible”. Això no pot ser mai una objecció davant una posició filosòfica o una teoria. “És que si el determinisme fóra vertader, la vida seria horrible”. Perdó, si el determinisme fóra vertader, la vida seria exactament com és. No es pot objectar una teoria perquè no ens agrada o no ens agraden les seues conseqüències, sinó perquè és falsa. Negar-se a veure impossibilita, per si mateix, combatre aquestes conseqüències.

Davant d’això tal vegada el que es pot fer és variar l’objectiu: no buscar la veritat, sinó la comoditat, la tranquilitat de consciència. És una opció; però cal ser-ne conscients. Les opcions, al final es redueixen a dos perills: errar o autoenganyar-se i no és segur que l'autoengany ens lliure de sofrir la realitat.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Aquest país nostre





Demane perdó a qui s’ha acostat a llegir aquesta entrada pel títol, perquè quedarà decebut. El que diré tot seguit no té res a veure amb cap espectativa que s’haguera fet.

Fa uns dies que vinc observant un fet que parla i molt de com sóm per aquest país. Em consta que en altres llocs no són iguals. Vaig a tirar el fem. Hi ha dos contenidors arraconats al lloc on el carrer es fa més estret. El més accessible està sempre obert, és a dir, amb la tapa volcada contra el darrere, i ple de bosses que formen caramull. L’altre, el del costat és sempre tancat i amb molt poques bosses dins. La cosa és clara: el primer que arriba, o un dels primers, obre la tapa, la llança fins que cau de l’altra banda, tira la bossa de fem i, òbviament, no la torna a tancar. La gent arriba, en veu un obert i l’altre tancat i, és clar, no es molesten en obrir l’altre, fins al punt que les bosses amuntegades del primer arriben a caure al terra, mentre l’altre roman pràcticament buit.

Avui, però, ja ha sigut el súmmum. Quan he passat hi havia un home remugant. Un altre arribava.

—Bona nit, X. Què passa!

—Xè, xè, tindrà collons la cosa! —deia mentre li feia veure a l’altre la situació.

Com sempre un dels contenidors vessava de bosses i l’altre romania tancat; però per acabar-ho d’adobar el que estava tancat tenia dues bosses sobre la tapa.

—Serà possible! I quins collonets que té la gent—continuava justament indignat aquell home. Ha rumiat uns segons.

— En fi, fer com fan no és pecat.

I en lloc d’abaixar les dues bosses, obrir la tapa i llançar-les després les tres. Ha deixat la seua també damunt la tapa. Ara ja en són tres. No sé com acabarà la nit.

Aquest país nostre! No entenem això del bé comú. El bé és privat o no és bé. País! Gent! Paciència... I quina paciència també han de tenir els escombraires.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Peirce i Descartes


I parlant de Descartes i el seny, mireu que diu Peirce per començar el seu famós article “The Fixation of Belief” (pare, aquest article sol, de tot el prgamatisme americà).

“Poques persones es preocupen d’estudiar lògica, perquè tothom es concep a si mateix com a suficientment expert en l’art de raonar. Observe, però, que aquesta satisfacció es limita al raciocini propi, i no s’exten al dels altres.”

M’encanta Peirce!

dijous, 24 de setembre del 2009

El crit de la tia Doloretes




Quan la tia Doloretes va cridar, erem a la segona era, asseguts a l’ombra d’un garrofer. Havia eixit a fer una volta amb el tio Fernando i Fernando, el seu net, que aleshores devia tenir uns quatre o cinc anys. Jo solia passar un parell de setmanes d’estiu a la casa que el tio Fernando i la tia Doloretes llogaven a Carrícola, un llogaret que aleshores tenia vuitanta-sis habitants. Quan portavem a pasturar el ramat, Sari, Juanito i jo els contàvem: el tio Batiste i la tia Paca, dos... i coninuàvem comptant casa per casa. Aquell estiu, hi havia anat amb més motiu que mai: mon pare feia ja gaire bé dos mesos que era a l’hospital. Ma mare hi anava cada dia i no es podia fer càrrec de mi. Els meus germans treballaven i tampoc no podien tenir-ne tota la cura que calia.

Mon pare era a l’hospital La Fe, l’havien acabat d’operar d’un càncer de gola i l’operació havia sigut un èxit; ni tan sols havia calgut tallar-li les cordes vocals. Tan bé havia anat tot, que la tia Doloretes em va dir que calia que anara a l’ermiteta del calvari a donar-li les gràcies a Déu; al “Nostre Senyor” va dir ella. Jo, que tot i que tenia dotze anys, no creia massa en l’eficàcia dels precs, vaig obedir, com havia obeït uns dies abans quan em va dir que anara a demanar perquè l’operació eixira bé.

De la segona era estant, havíem sentit el crit de la tia. Supose que s’hauria acostat fins el pont per tal que la poguérem sentir. Alguna cosa urgent ens reclamava.

—El gos deu haver caçat un conill—va dir el tip Fernando—. Anem!

Baixava acomboiat per veure com era el conill que havia caçat el gos. Però no, el gos no havia caçat cap conill. La cara de la tia no s’adia a aquella possibilitat. Ella i el tio es miraren i hi va haver un gest que no vaig entendre però que em va esglaiar.

—Ton pare està molt malaltet i te n’has d’anar a casa.

Vaig esclatar el primer plor.

—Però, tia, no m’havien dit que tot havia eixit molt bé?

La pregunta era sobrera i sobreres eren també les explicacions. De tant en tant se’m feia alguna insinuació que havia de preparar-me per si de cas les coses anaven a pitjor. La tia Lola i el tio Alejandro, que també estiuejaven allí, em portarien a casa en el seu cotxe.

El viatge va ser horrible. Els majors tenien l’obligació d’anar preparant-me poc a poc per a allò que ells sabien i jo ignorava. Cada insinuació d’allò que em resultava inacceptable, era un nou esclafit de plor, de ràbia i de por. Finalment quan ja entràvem dins del poble, la tia Lola ho va dir:

—Potser ton pare ha mort.

—No diga això, tia, no diga això! —vaig dir irat i entre gemecs; sabent que allò que no volia acceptar era veritat. Sabia que era veritat, però volia creure, esperava, com un miracle, que en arribar a casa, fóra desmentit.

En entrar, ma mare, de negre, em va abraçar. Em va sorprendre la seua serenor. Ara sé que anava sedada. Ens acostarem al taüt. Mon pare jeia immòbil.

—Alce’s, pare! Alce’s! —cridava fora de si.

Aleshores em vaig enutjar amb Déu, perquè malgrat les meus pregàries i els meus resos d’agraïment, havia deixat que mon pare morira. Déu havia m’havia traït, jo agraïnt-li que salvara mon pare i ell peremetent que morira. De sobte em va assaltar un dubte mosntruós i un sentiment horrible de culpabilitat: havia mort finalment mon pare, perquè el meu agraïment a Déu no s’havia fet amb convicció? Havia perdut la persona que més volia, em sentia buit i sense futur, perquè ja no volia el meu futur sense mon pare i, damunt, la culpa m’aclaparava. Durant anys vaig ser un xiquet que enyorava “el pare” —mon pare i la figura del pare— i que arrossegava un gran sentiment de culpa que els dubtes —"la falta de fe"— no evitaven.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Descartes i el seny



Descartes comença així el seu Discurs del mètode:

“El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins i tot aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.”

Després, traient-li de damunt tota la pressumpta ironia i malícia, ho arregla així:

“En la qualcosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que més aviat vol dir que el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals —que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó— és per naturalesa igual en tots els homes”.

Però quedem-nos només amb la primera part i explotem la malícia que hauria pogut haver-hi ( si es que no n’hi ha). És curiós, que, tot i voler-ne sempre més de qualsevol cosa que considerem bona, tots ens conformem amb el bon sentit —diguem-li seny o trellat— que tenim. I tant s’acontenta l’home de seny com el destrellatat, que es troba ben pagat del seu poc coneixement —com anomenem alguns valencians al seny. Sentir que se’n té prou no és en absolut — i com veieu—cap símptoma de tenir-ne, ans al contrari. La vanitat és (també) cosa de nicis. I, com deia Schopenhauer, aquesta és especialment sensible respecte de les nostres capacitats intel·lectuals. Així que, tots contents, però tot tan malament com estava. No és, doncs, cap panacea aquest conformisme feliç.

Ara fem un experiment. Substituïu “bon sentit” per “diners”. A que ja no estaríem tan contents? La nostra fam de diners, com la nostra vanitat, no té uns límits clarament definibles.

A mi, i amb tot, no en vindria malament un poc (o molt) de les dues coses: de seny i de diners, vull dir, que de vanitat —poca o molta— ja en tinc prou. I ho dic sense ironia, així que no hi feu llenya.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Cometes


Quant hauríem guanyat tots si a la màquina d'escriure de Joan Fuster se li haguera espatllat la tecla de les cometes.

dimecres, 2 de setembre del 2009

La responsabilitat d'escriure





En el seu Dietario Voluble, anota Enrique Vila-Matas: “al escribir adquirimos más responsabilidades de las que creemos”. I la lectura d’aquestes paraules em transporta molts anys enrere, quan jo devia tenir uns divuit anys. Em transporta a una habitació del col·legi Raimundo Lulio o, potser, Jaime Blames de la Universidad Laboral Francisco Franco de Tarragona; a una vesprada solitària de diumenge que els meus companys d’habitació aprofitaven per fer esport, anar al cinema o a Tarragona amb el Frenos potentes, aquell autobús gran i esgavellat que era propietat de la Laboral. Jo havia preferit quedar-me, nostàlgic, a la meua habitació. M’agradava restar-hi per tal d’escriure algun poema. Allí, assegut davant de l’escriptori, amb la melangia que proporcionen la llum vespertina de la tardor i la joventut que s’interroga per qui s’és i què es vol ser, i amb tota la ingenuïtat que aleshores tenia —i que beneïda siga— vaig decidir que mai no escriuria una ratlla per a ser publicada; jo, que somiava (com un impossible) amb ser escriptor.

Pensava que escriure era molt perillós, que obres que devien haver sigut escrites amb la millor voluntat havien servit després de motiu, causa o excusa per als més grans abusos. En nom de qui havia defensat la pau s’havien comés actes horribles de violència, qui havia propugnat la fraternitat entre els humans havia servit de bandera de guerres fratricides, qui vindicava la llibertat era emprat pels feixistes per tal de, en el seu nom, eliminar-la. I no importava massa la temàtica o el gènere. Don Quixot era invocat una vegada i una altra com a model —passat pel garbell ideològic— als campaments de la OJE i en les seues cançons. Amb una ingenuïtat ben cabalosa, vaig pensar que potser, si escrivia, les meues idees pogueren córrer aquesta mateixa dissort i el pensament de ser-ne responsable em resultava insuportable. Aquella vesprada de tardor, sota la lampadeta del meu escriptori esquifit, davant d’un full en blanc i corprés d’un sentiment pregó de responsabilitat, em vaig comprometre amb mi mateix a no escriure mai res per a les premses.

El temps passa i passen també els convenciments dels moments. Sobretot quan són el fruit del candor idealista de la joventut. Afortunadament, el pensament és mudable, varia, canvia, evoluciona, perquè també muden les raons, les experiències, els coneixements, les informacions. Vaig veure després que la raó de tots aquells mals que jo temia (i tem), la seua font no eren (en una molt immensa majoria) els autors i les seus obres, sinó el que uns i altres havien fet amb elles: el seu fanatisme interessat —hi ha algun fanatisme no interessat?— que les havia preses com a excusa. No importava la temàtica ni el gènere, perquè el seu paper només era subsidiari, no era una causa, sinó un adornament i una dissimulació de les veritables motivacions i propòsits, Vaig veure que, sense arribar necessàriament a tals extrems, la mateixa obra havia servit en mans d’uns i altres per a proposar, defensar o atacar coses contràries. Si pensem en els grans filòsofs i els seus seguidors i estudiosos trobarem tants casos com volem: penseu només en Aristòtil, en Kant, en Hegel, en Nietzsche o en el mateix Wittgenstein, per posar només uns pocs exemples més cridaners.

També em vaig convèncer de dues altres coses: que mai res del que jo fera valdria suficientment la pena com per a ésser publicat i molt menys encara com per a produir les passions que portaven a allò que temia: encara que no fera res per a impedir-ho, mai no seria, pels meus escrits, el responsable de cap desgràcia. L’altra cosa de la qual em vaig persuadir és que ja que en realitat no importa tant el que digues com el que els altres volen fer-te dir, tampoc no importava massa si deia o si callava. L’experiència m’ha donat la raó en açò darrer quan finalment he vist obra meua impresa: hom no és l’amo del que fa, entre el que tu penses que has fet i el que els altres diuen o consideren que has fet, poden haver distàncies enormes i insalvables i no està clar qui té raó.

Però, sí, és veritat “al escribir adquirimos más responsabilidades de las que creemos”, tot i que siga perquè mai no sabrem qué poden fer els altres amb les nostres paraules; perquè qui llig posa entre les línies totes les seues obsessions, les seues dèries, el seu biaix i aquests són absolutament imprevisibles. Però i si els meus escrits foren causa d’alguna cosa bona...,com li va passar a Vila-Matas, que arriba a aquesta conclusió perquè un relat seu fou l’element coadjuvant d’un enamorament que va acabar en matrimoni. En fi, que mai no se sap i que tampoc no cal ser tan pessimista.

divendres, 28 d’agost del 2009

Joves i vells


Els joves, per ser-ho, creuen estar en avantatge sobre els que no ho són. I és clar que en tenen. Estan en avantatge físic, tenen més força, més facultats físiques. Tenen, a més a més, futur, més futur, més temps per davant. El problema que, és clar, es reprodueix irremissiblement generació rere generació, és que pensen que només la seua època val la pena; seria més exacte dir que pensen que la seua època és l’única. Tot allò que ells no han viscut és com una nebulosa sense massa sentit. És com si el passat, sobretot el passat immediat, fóra absurd i buit, estantís i estrafolari. No acaben de copsar que la seua manera de pensar i d’entendre el món no n’és més que una de les possibles; que, com ells, els seus pares quan eren joves també ho van sentir així. No entenen ni poden entendre que la gent més gran ha viscut el que ells han viscut i que ells encara no han viscut moltes altres coses per les que ja ha passat la gent gran.

Qualsevol cosa separada vint anys d’ells és pràcticament inexistent, desfasada i equivocada. No poden adonar-se que les seus reivindicacions són eternes, que el sentiment que les guia també ho és i que els problemes es reprodueixen una vegada i una altra. No poden entendre que l’amor, l’atracció sexual, la rebel·lia i les ganes de fer que les coses canvien sempre són igual; que els seus pares i els seus avis, abans, sentiren aquestes emocions de la mateixa manera que ells les senten; que els temps passa i canvia, sí, els costums, però no la fibra vital que els mou; no entenen que els seus pares també es confrontaren amb els seus i els consideraren antics i que no entenien res d’allò que a ells es passava. És una roda, una roda que uns no poden veure i que els altres només recorden d’una manera vaga. És clar que difereixen, entre uns i altres, les funcions i les perspectives. Però allò que vull emfatitzar és que la sensació dels joves és de negació, de menyspreament d’allò anterior i vull meditar sobre les seues causes. Una, potser la principal, ja la vaig esmentar en un text anterior: allò que no s’ha viscut i que, en conseqüència, no es pot recordar, només potser imaginat des d’uns paràmetres completament diferents, des d’elements nous que no tenen rèplica, que no són aplicables per tant, i que per això només poden oferir una imatge ben pobra, dil·luïda, sense la carn del sentiment i el sentit. Tot era, doncs, estrany, buit, amb una mentalitat mancada de ment i, sobretot i pitjor encara, sense cor. L’altra causa supose que haurà de ser biològica, o psicobiològica o més psicobiològica que l’anterior: que cal experimentar d’aquesta manera les coses per tal d’enfrontar-les i seguir endavant, per tal que l’evolució siga possible. Deu ser com allò de “matar el pare” de que parlava Freud.

La qüestió és que els joves no s’adonen ni es poden adonar que els vells (i vells són tots aquells que tenen més de quinze o vint anys més que ells) han viscut i han sentit totes aquestes mateixes coses que ells senten, no poden entendre que no són els únics ni els primers; que encara que varien les músiques, les indumentàries, els horaris i les formes de relació, l’essència és sempre la mateixa; que ells no són els reals i únics descobridors de la vida, de la seua significació vertadera; que els vells no són necessàriament bojos, ni estúpids ni ignorants i se senten més part del món (d’ara) d’allò que els joves els volen consentir; que tot i que per a ells cinc anys són una eternitat i un abisme, per als vells són un sospir; que allò que en diuen experiència és una cosa real. Les coses no es poden intercanviar, no es poden girar de l’inrevés. I el vell, el vell segons la perspectiva del jove, tampoc no pot fer l’esforç o fer-lo sempre d’omplir la boira del temps de detalls, de records, ell ho veu ja també desproveït de la passió que aleshores tenia. És comprensible i, potser inevitable.

És molt difícil imaginar que l’altre ha sigut jove també i és impossible imaginar que la seua joventut no diferia essencialment de la pròpia. Però és així i només quan hom deixa de ser tan jove aconsegueix entendre-ho. Així són les coses i deu ser, com diuen, llei de vida.

dimecres, 19 d’agost del 2009

L’hipocondríac moral




Dedicat al meu amic A.M.

Des que vaig escriure Idees i paraules, i després en aquest mateix blog, he anat acumulant textos sobre tipus psicològics o morals, sobre maneres de ser. Això m’ha portat a la idea de fer, en el proper llibre que publique, una secció que porte justament el títol de Tipus. Una secció sobre caràcters que em criden l’atenció. Per a fer aquests textos, solc basar-se en alguna persona que conec; partesc d’aquesta base i després engrandisc o empetetisc uns trets o altres, en difumine uns o n’exagere altres i, així, vaig construint un retrat que no vol ser individual, sinò això, la caracterització d’una personalitat —perquè de vegades són diverses les referències—, d’un tarannà, d’un tipus de persona del qual tots, més o menys, en coneixem algun exemplar.

He de reconèixer que els que he fet fins ara no solen ser positius i això ha estat la causa que trobara un nou tipus que no havia percebut prèviament: l’hipocondríac psicològic o moral, aquells que pensen que tots aquests retrats psicològics negatius es refereixen a ells. Certament és una espècie curiosa i, en ben bona mesura, admirable. Es pensen tenir tots els defectes, com els hipocondríacs pensen tenir tottes les malalties. I amb tot, o justament per això, són persones honestes i benintencionades, com de seguida tractaré de mostrar. Sol passar que aquells que són paradigma de qualsevol d’aquests tipus negatius que retrate, aquells que s’haurien de sentir al·ludits, representats, no s’hi reconeixen (això espere jo almenys en més d’un cas) i, en canvi, l’hipocondríac moral —que sol ser una bellíssima persona, com he dit— s’hi reconeix en tots.

Ben cert és, de tota manera, que cadascun de nosaltres tenim una mica de tots o de molts dels tipus retratats, però allò de l’hipocondríac moral és excessiu. Un excés, tanmateix, que en parla bé, d’ells. Són persones reflexives i honrades que es preocupen per ser decents i justes. Són autocrítics i compromesos amb un actuar virtuós. De la mateixa manera que l’hipocondríac es preocupa per la salut en un grau extrem i pensa per això si no deu estar malalt i malalt de qualsevol cosa, de totes les malalties possibles i pensa tenir-ne tots els símptomes, l’hipocodríac moral es preocupa per la virtut, per no ser una mala persona o una persona que adoleix de qualsevol defecte sobre el que reflexione o se li pose al davant i, així, es pensa tenir-ne molts. Són, doncs, persones molt exigents amb elles mateixes des d’un punt de vista moral, per això es troben defectes on els altres hi trobem virtuts. Temen estar afectades de qualsevol malaltia moral —en troben símptomes de seguida— i per això s’esforcen més en detectar-la i combatre-la.

Definitivament els hipocondríacs psicològics són persones de fiar. Benvinguts siguen a aquests Tipus!

dimecres, 12 d’agost del 2009

Per tres coses maleïsc els déus


Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

“Assaig de càntic al temple”
Salvador Espriu

Per tres coses (o quatre) maleïsc els déus (o la fortuna): per no ser anglès o americà (o australià, si m’apureu, però no de parla aborígen), per no tenir l’anglès com a llengua materna i per tenir consciència de poble. Sí, els maleïsc. Imagineu-vos que bo seria haver sigut educat en la teua llengua, poder parlar-la arreu del món, poder escriure per a un mercat vastíssim amb moltíssims parlants que, damunt, són lectors (lectors habituals) en un alt percentatge i en el seu idioma. Estimaria igualment la meua llengua, em podria expressar perfectament en ella; podria reflectir amb detall les meues cabòries, les meues reflexions, sensacions i sentiments, però ho faria amb molt més èxit comercial. Però, no; he hagut de nàixer valencià, sentir-me orgullós de ser-ho (com ho seria si fóra anglès) i no poder o no voler escriure sinó en la meua llengua i en la seua variant que és la germana pobra, la menys cuidada, valorada, protegida i potenciada pels responsables polítics. Escriure com pots i amb el poquet que saps. Quina desgràcia més gran.

No m’estranya, doncs, que alguns congèneres d’afició i vel·leïtats, facen alguna rabiola i espantada de tant en tant. No els culpe, simplement em fan una mica de pena; em fan ganes de mirar-los amb la condescendència amb que es mira els xiquets quan tenen un esclató: i què volíeu? No sabíeu a quina partida jugàveu? És trist i descoratjador, però què hem de fer. Això és el que hi ha i és missió teua intentar millorar-ho. Autocompadir-se i plorar només ajuda els qui et bandegen. Els deus han volgut fer-nos escriptors valencians que escriuen en la seua llengua des del País Valencià (damunt al País Valencià!).

Si haguérem nascut en un país normal i amb una llengua normal açò serien altres calces. Una solució: eliminar aquestes llengües minoritàries i cooficials (ja veig algun filòsof oficial i alguna política oportunista fregant-se les mans). Educar els fills en les llengües dominants; les farien seues i no sentirien aquesta frustració dolorosa que nosaltres sentim. Ja tindríem un problema menys. Ja no caldrien les rabioles ni els abandons.

Ah!, però també maleïsc els déus per fer que m’agrade la filosofia i l’assaig literari. ¿Per què no feren que em dedicara a la literatura i a la novel·la? ¿Com arreglem això? Caldria eliminar aquella disciplina i aquest gènere, més encara si es volen fer en català. Perquè això és la perversió completa. Ja són ganes de frustrar-se. Si és que és per a matar-me...

Bé ja hem avançat una mica en la solució de futurs traumes. Eduquem els fills en castellà o, millor, en anglès. Fem-los que fugen, com del dimoni, de la filosofia i també de l’assaig, si es que volen escriure; procurem de tota manera que tinguen altres inclinacions més serioses, més normals i assenyades. Refem el dictum de Pitàgores i diguem: eduquem com cal els xiquets i no es frustraran els homes. Però, hem de parar ací? Caldria emblanquinar els negres, heterosexualitzar els homosexuals, protestantitzar els catòlics, urbanitzar els rurals, embellir els lletjos... Pensar tots igual, o millor encara, no pensar.

Millor deixe’m-ho com està. Per quatre coses done gràcies a la fortuna, per ser valencià, de poble, haver-me dedicat a la filosofia i que m’agrade escriure. Unes coses les he triades, les altres m’han triat (si és que no m’han triat totes); però elles constitueixen bona part de la meua identitat i de totes em sent ben pagat. Sóc qui sóc i això sóc jo. Faré el que puga, intentaré posar de la meua part.

dijous, 23 de juliol del 2009

Què s'ha fet dels vostres somnis? Què s'ha fet dels nostres somnis?



Què s’ha fet dels teus somnis? Què se n’ha fet, A? Recorde que volies ser músic professional, viure del rock and roll. Treballares tot un estiu per comprar-te la primera guitarra elèctrica. Assajaves on podies i, si era a casa, quan t’ho permetien els teus pares. Arribares a formar un grup amb alguns amics no menys il·lusionats que tu. Com es deia el grup? Ara ja no me’n recorde. Féreu alguna actuació, composareu algunes cançons. Algú va dir que prometíeu. Després vingué la mili. Conegueres una andalusa i es casàreu de seguida per poder estar junts. Viatjar contínuament per veure-la es feia pesat. Aviat tinguéreu família. Trobares una bona feina fixa i el grup de rock va passar a l’oblit, perquè, com a tu els va passar a altres. Què s’ha fet, A, del teu somni? Tens una família, tens el que necessites i ets, diguem-ne, feliç. De tant en tant, cada vegada més de tant en tant, baixes al soterrani a puntejar alguns acords amb l’amplificador a poc volum. Si el teu fill major hi baixa a veure’t li recordes que el que ha de fer és estudiar una carrera i trobar una bona feina; que això de la música són galindaines.

Què s’ha fet dels teus somnis, B? Què se n’ha fet? Volies ser escriptor. Ens llegies, ara i adés i a poc que ens deixarem, els teus escrits darrers. Desaparegueres una bona temporada. Ningú no sabia res de tu. Diuen que et casares i que tingueres un divorci ben conflictiu. Ningú no sap gaire coses de què va ser de tu durant el temps de la teua absència. Ara has tornat al poble. Vas de bar en bar i no saludes si no vas ja ebri. Quina decepció em vaig endur quan, en veure’t després de tans anys, em vaig acostar a saludar-te ple d’alegria. Què lluny estàvem, quin desgavell de paraules embarbollades! Quin somni perdut, diluït en alcohol! Si hi pense, són molts els que com tu han deixat la seua vida buida a la meitat de recorregut, els que viuen només per satisfer la seua addicció, al que siga, sense plans ni il·lusions.

Quès s’ha fet dels teus somnis, C? Tu tingueres mai somnis? Volies treballar en el negoci de ton pare, en la ferreteria del teu pare, i així ho vas fer. Allí continues. T’has fet gros, com ton pare. Et casares amb una xica que, deien, et convenia. Has tingut tres fills que han estudiat en bones escoles. Vas a missa els diumenges i ets de la Confraria del Crist. Les males llengües diuen que el teu matrimoni fa temps que es merament una convenció. Tu d’aquestes coses no parles; aneu a combregar junts i, després de la missa, torneu a casa del bracet.

Què s’ha fet dels nostres somnis? Recordeu quan anàvem a aplecs i manifestacions?, quan pensàvem que era qüestió de no gaire temps aconseguir un país com el que volíem i somniàvem? Recordeu les nits a casa de qualsevol de nosaltres bevent conyac i arreglant el món?, quan cadascú era més fidel que els altres a la causa, a les idees compartides i sabudes?

Són els somnis el preludi de l’enyor? Ho són del record condescendent?

dilluns, 20 de juliol del 2009

Interessadament volubles

Hi ha un tipus de persones que tem, que tem molt. Que em fan por, vaja. Són aquelles que, per un interés purament personal, egoista, canvien de comportament —i canvien bastant sovint i segons què vulguen aconseguir— i que, després, varien de manera de pensar en conseqüència i per justificar, racionalitzar, la seua nova manera de procedir. I ho fan de dues maneres alhora que són contradictòries. Exposen justificacions excelses i al mateix temps reconeixen, cínicament, que els principis són un destorb. Jo no els entenc. Vull dir, els entenc massa.

És com si hagueren aplicat, sense saber-ho, “l’art d’evitar la inconseqüència” que propugna Joan Fuster, i que diu: “En compte d’adoptar uns principis i subjectar-hi la conducta, és preferible deduir els principis partint de la mateixa conducta. Aleshores tot serà més clar i més honest. Potser, en aquest cas, els principis deduïts no seran gaire egregis, però també això és un avantatge”.

La proposta de Fuster no està malament si es tracta de persones estables. El problema en aquesta gent, és que fan això amb mala consciència, perquè ho fan a conveniència, de manera deshonesta, per tant, i volen, de més a més que els seus principis siguen egregis. Això els porta a una irritabilitat continua, a una pertinaç suspicàcia, perquè se saben jutjats i jutjats negativament.

Són persones encantadores quan no et travesses en el seu camí, quan no veuen competència en tu. Però, ai de tu si suposes, pel que siga, un obstacle en la seua marxa! Si et veuen per baix és mostraran com a col·laboradors magnànims, això sí, una mica (o prou) paternalistes. Són progres, els més progres, són tot el que calga ser i estiga de moda i ho són en la més alta proporció. Faran que les veges com les persones més despreses i solidàries del món. Això sí, sempre i quan els mostres admiració i agraïment. Perquè és d’això, de l’admiració del que es nodreixen. La necessiten perquè és el seu aliment, l’aliment de la seua vanitat i és la vanitat la que els impulsa i els guia. Es mostren com col·legues, com iguals, mentre els altres mostren submissió.

Si tens la desgràcia d’interposar-te en els seus plans, però, —o simplement ja no et mostres admiratiu— veuràs la seua cara agra i temible. La seua magnificència es tornarà en iracúndia. No poden suportar ni la més mínima ombra de comparació, per si de cas ixen mal lliurats. Arrosseguen el drama etern i combustidor de no ser mai valorats (per qui ells voldrien ser-ho) ni la meitat d’allò que es pensen que valen, i això, i aquesta és la seua desgràcia més gran, per molt que siguen valorats. Es passen la vida patint, sempre estan famolencs d’estimació, pobrets!

El perill més gran d’aquestes persones és que fan que, quan les coneixes —és a dir, al començament, quan comences a conèixer-les, quan encara no les coneixes de debò— t’hi afecciones, perquè generen dependència de la pitjor, la psicològica, i que després —perquè el moment arriba tard o d’hora— la trompada siga molt més gran. Van sembrant el seu camí d’amistats asimètriques mortes.

diumenge, 12 de juliol del 2009

L'oblit de Descartes



Deia Descartes que havia tingut dues fonts de coneixement i aprenentatge, primer els llibres, dresprés els viatges. Llegir és com viatjar, poder conèixer i parlar amb gent d’altres segles. I diu: “És gairebé el mateix conversar amb persones d’altres segles que viatjar. És bo saber alguna cosa dels costums de diversos pobles per tal de jutjar els nostres anb més seny, i no pensem que tot allò que és contrari als nostres modes és ridícul i contrari a la raó, com acostumen de fer aquells que no han vist res”. Paraules assenyades, sens dubte. Trobe un oblit, però. Un oblit que vull reivindicar com una font de coneixement gens desdenyable: la feina, els oficis. Descartes que, segons la manera de pensar dels pobles valencians, no en va fer un brot en sa vida, és a dir, que no va doblegar mai el llom, se la va perdre. Ja sabeu, a més a més, que el filòsof de La Haye s’allitava per tal de meditar, de filosofar. Descartes s’ho va perdre, i es nota, perquè, sinó, altres coses hauria dit.

Si llegir és com viatjar i viatjar et permet conèixer altres costums, altres maneres d’entendre les coses i, com a conseqüència, relativitzar les pròpies, treballar, conéixer diferents oficis i les persones que els practiquen no se’n queda molt lluny. Jo, des dels dotze anys fins que vaig trobar una ocupació fixa als vint-i-sis, vaig treballar tots els estius, totes les vacances escolars i acadèmiques i molts caps de setmana. I parle d’estius de mes de tres mesos. Això m’ha proporcionat un ensnyament “útil per a la vida”, que volia el filòsof francés, ben important. Cada ofici és com un món. Sí, direu, com cadascú i com cada família, vaja una cosa! Potser, però crec que es pot dir amb més raons dels oficis. Si voleu, per no quedar enganxat en el tòpic, diré, doncs, que cada ofici és com un país: amb la seua llengua pròpia, els seus costums les seues obsessions, els seus problemes i la seua població idiosincràtica. De la mateixa manera que podem dir —amb raó o sense ella— que els alemanys són de tal manera i els anglessos de tal altra; la població de cada ofici té la seau personalitat; un aire de família compartit.

Els mecànics, els bons, són poc parladors, abstrets, circumspectes, una mica maniàtics i tossuts. Els representants de comerç, els comercials o com hom vulga que es diguen ara, són un tant fatxendes, simpàtics, parladors –com, si no— i tenen sempre una vessant oculta, generalment una afició a la qual dediquen bona cosa de temps. I ja que he dit això del canvi de nom dels representants, una advertència: desconfieu de totes aquelles coses que necessiten, de tant en tant, canviar de nom, és un mal símptoma. Els pintors de parets es consideren una mica artistes, alguns són artistes frustrats, i, de vegades, se n’orgulleixen de la seua feina, del resulatat, com els artistes de les seues creacions. Els agrada experimentar i estar a l’última. En els obrers de vila, hi ha una bona barrteja, són com un país multicultural i seria difícil definir-los. Els llauradors, si són bons, són meticulosos, sobris i curosos.

Sí, crec que els oficis són com països amb la seua pobalció pròpia. De tots es pot aprendre. Jo me n’orgullesc d’haver treballat en tants oficis “manuals”, això m’ha fet apreciar moltes coses, m’ha donat psicologia, coneixença de les maneres de ser diferents de les persones; i, sobretot m’ha ensenyat a valorar el treball i l’esforç dels altres i a mirar-los a tots amb respecte. Cap feina és tan bona ni tan dolenta com els ho sembla als altres. He viatjat a través de diferents oficis i crec que aquest viatje, com qualsevol altre, m’ha enriquit i el recomane.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Informàtica i pensament


Fa ben pocs dies parlava ací mateix de com el correu electrònic ha canviat la nostra manera de concebre les comunicacions “epistolars”, què hem guanyat i què hem perdut. Però aquest és només un dels elements (informàtics i d’altres) que han canviat força la nostra vida, la nostra manera d’escriure, d’ensenyar i aprendre i d’accedir a la informació. Supose que els psicòlegs ja estaran en la feina d’analitzar els canvis que aquestes eines han introduït en la nostra manera de pensar. Si no ho han fet, ho haurien de fer ràpidament perquè, segons que jo ho veig, aquests canvis són ben importants.

Com deia, tinc ordinador propi des de l’any 84 del segle passat. El primer que vaig tenir era un Spectrum de Sinclaire, que usava la pantalla del televisor com a monitor i un reproductor de casettes com a lector. Recorde el “bruic, bruuuiic” de quan carregava el programa i les línies grogues que tremolaven a la pantalla. Tenia 28k de memòria i jo li introduïa petits programes en Basic. Després ja vingueren els procesadors de textos. La revolució! Aquell Amstrad, quina joia, quina llibertat. Recorde que tenia un col·lega i amic que no escrivia més que amb estilogràfica i que, com tants, és negava a abandonar els sues venerables hàbits. Jo volia portar-lo al terreny d’aquestes noves tecnologies (ara ja ben antigues, en tan poc de temps!). Li deia: tu saps la llibertat que et dona poder esborrar, afegir, canviar d’ordre les línies o els paràgrafs i que no hages d’esgarrar la fulla! Tu saps, que no t’has de preocupar per res de tot això, ni esperar a tenir-ho tot clar i lligat per tal de poder-ho passar al full!

Aquesta llibertat ens canvia i molt la manera de concebre l’escriptura i ens canvia ... ¿el pensament?, la seua estructura? Recorde que jo no podia pensar cara a una pantalla d’ordinador. Havia d’escriure-ho primer a mà, amb boli i paper, i després, passar-ho a l’ordinador, a net. Ara no puc pensar, no puc escriure si no tinc les pampallugues de la pantalla davant els meus ulls. Però hi ha molts altres programes. A mi em preocupa el Powerpoint. Una eina excel·lent per a la docència i per a les presentacions de les idees en general. Però li tinc una mica de temor. El Powerpoint obliga a la síntesi i a l’organització de les idees. Cal expressar-hi l’essència, la condensació o destil·lació última de la idea, del pensament, de la teoria. El que em preocupa és que no es quede tot en això per part de qui ho rep i siga després incapaç de desenvolupar-ho pel seu compte. Que no li passe una mica igual a qui l’elabora, que ens obligue a pensar esquemàticament, prescindint del fil unificador, del desenvolupament de les idees i que ens dificulte cada vegada més fer això. Unir les línies unes amb les altres amb el pensament descabdellador.

Al Powerpoint, aquest és el temor que tinc, li passa com als esquemes que fa el professor a la pissarra, que són allò amb que els estudiants es queden, com si fóra el més important, l’únic important, l’únic. Per molt que siga, de vegades, una mera improvisació, per molt que en una segona ocasió l’esquema hauria sigut diferent. Això i que cada vegada més, aquestes presentacions tenen més imatges a costa i en substitució del text. Que l’obsessió per fer-ho fàcil ho faça tot magre i infantívol.

En fi, són preocupacions que tinc i així les expresse. Caldria una bona investigació al respecte, que s’estudiaren les conseqüències en l’estructura del pensament i si aquests canvis són reversibles.

dijous, 2 de juliol del 2009

Cartes vs. correus-e


Hem fet reformes a casa (consell: no feu reformes a casa si no és estricatament necessari, i, si les feu, procureu no viure-hi mentre duren). Hem fet reformes a casa, ja sabeu: obrers, llanterners, fusters, electricistes i pintors. Li vàrem encomanar al fuster que ens fera una llibreria que ara cobreix tres de les quatre parets de l’estudi fins dos metres quaranta centímetres d’alçària (a l’altra hi ha un gran finestral des d’on veig els arbres de la plaça i ataülle l’església entre les branques i les fulles); fa goig i estic més pagat que un gos amb un os. Davant d’una novetat tal, tan espectacular, he decidit, per fi, posar-hi una mica d’ordre i he començat a arxivar amb cert criteri els papers. Mirar documents ja antics i llegir cartes rebudes m’ha produït el consegüent i lògic sentiment d’enyorança i també m’ha fet reflexionar.

Us ho conte. He trobat cartes o notes de directors de revistes filosòfiques que, majoritàriament, rebutjaven articles que els havia enviat i també alguna, escasses, que els acceptaven. Però allò digne de considerar és que es tracta de cartes, alguna fins i tot escrita a màquina i no a ordinador. Cartes dins de sobres i amb el corresponent segell. Cartes dins de sobres de diversos colors i mides, escrites en papers de diferents textures, amb capçaleres, i signatures manuscrites. M’he adonat, amb el sentiment, que d’una altra manera ja era conscient, de la diferència i de la pèrdua. Es tractava d’un procés pautat, establert, amb —diguem-ne— la seua litúrgia, la seua ceremònia. Un procés que requeria el seu temps i que, per això, tenia la seua importància (gairebé diria solemnitat) i li donava la seua importància al fet, a la cosa. Hom rebia la notificació i la llegia i meditava, la guardava. Eren fites, moments d’interés, allò que s’havia esperat, arribava i un hi apreciava el temps i la dedicació que algú havia esmerçat. Hi havia substància, hi havia fórmules i procediments.

De quina diferència i de quina pèrdua parle doncs? Parle de com de minvades són ara en la forma aquestes mateixes comunicacions via correu electrònic. Que ningú no m’acuse, però, en fals. Sóc des de fa molts anys un fervent defensor de la informàtica i d’Internet; tinc ordinador des de l’any vuitanta-quatre del segle passat (des de la prehistòria, doncs). Reconec els avantatges innegables de les comunicacions electròniques, però tot això no pot llevar que tinga consciència de les seues mancances. El correu electrònic és eficaç, és ràpid; però és amorf i insubstancial. No te la forma i la cerimònia, no té la materialitat, l’empremta humana. I, en perdre aquests elements, no té la parsimònia i no obté l’atenció, que genera l’epístola de paper: com que no mostra de la mateixa manera que aquesta última la dedicació de l’autor, no aconsegueix tampoc la consideració del lector en el mateix grau. Tot és ràpid, l’escriptura (i la seua sintaxi), l’enviament, la recepció i la lectura. Més, quan el tràfec de missaiges amunt i avall entre uns i altres creix cada volta més i desmesuradament. Són abundosos i (potser per això mateix) efímers. Els missatges electrònics no acaben d’atrapar la nostra atenció i el nostre temps (i emocions) d’una manera tan completa com les seues germanes grans les cartes. Tot és molt més ràpid, més banal, més superficial, té la insubstancialitat d’allò virtual. Sí, hem guanyat molt, però alguna cosa s’ha perdut i no sols el tacte.

Continuarà (potser)...

dijous, 25 de juny del 2009

Finor conceptual


Per a mi és quasi una obvietat que ens cal finor conceptual: desfer el munt embolicat en el qual posem els conceptes, que s’argamassen i es fonen i confonen. Però no ha ser-ho tant, d’obvi, quan la majoria no ho veu així o s’ho calla; quan a la majoria li molesten les precisions, els aclariments, les anàlisis i les separacions d’uns conceptes i altres; quan la majoria veu amb desdeny la labor de boixets dels qui volen desembolicar la troca i mostrar-ne les connexions reals, l’ordit correcte. La gent, en general, no som gaire partidaris dels matisos.

Sumem a això la —tan denunciada per Wittgenstein— ànsia de generalitat i es podreu fer una idea de què vull dir. Afirmes que la veritat existeix i t’acusen de dogmàtic, com si hagueres dit que la tens; que les tens totes, caldria dir. Perquè això de parlar de la veritat en singular és, a banda de confusionari, problemàtic, quan no és perillós. Si la veritat es predica de les oracions o de les proposicions, aquesta huarà de ser sovint, parcial, fragmentària. Dir que una teoria és vertadera voldrà dir que ho són tots els seus enunciats. El problema potser rau en que concebem la veritat amb majúscula com si fóra un assumpte de tot (del conjunt sencer, de totes les creences o assercions) o res.

No, dir que la veritat existeix no és un síntoma de dogmatisme. L’escèptic ha d’assumir que existeix; això és condició de possibilitat del dubte. Si no s’estableix la distinció entre veritat i falsedat, és possible dubtar? És possible cercar? I, no ho oblidem, el dubte és la condicó possibilitadora de la cerca. Si dubtes és perquè no estàs segur de la veritat de les teues creences, perquè no t’acabes de convèncer, i és per això que busques. La veritat, d’una altra banda no és la certesa, com tampoc està determinada per la probabilitat. Hi ha veritats molt incertes des del punt de vista humà i certeses humanes falses. Hi ha veritats que, des d’aquest punt de vista, són molt improbables: coses ben improbables acaben succeïnt. Qunates coses que consideràvem segures s’han mostrat falses i quantes coses que dubtaven molt que pogueren ocòrrer acaben sent veritat?

Dir que la veritat existeix no et compromet (tampoc) amb la igualtat “veritat= adequatio intellectus et rei”, sobretot si conceps aquesta adequació entre l’intel·lecte i les coses com una espècie de reflex especular entre un i les altres, al marge de les categories, els conceptes i tots els precondicionants humans necessaris per al coneixement. Potser tinga raó Bernard Williams quan diu que hi ha moltes teories de la veritat, però un sol concepte; un concepte irreductible a cap altre.

Ens cal finor conceptual per tal d’apreciar que defensar l’existència de la veritat no significa comprometre’s amb que hi ha veritat (no relativa) en tots els àmbits del discurs, ni que en tots aquests diferents àmbits allò que faria vertaderes les aseveracions siguen un mateix tipus d’entitat. Són entitats del mateix tipus el que fa vertaders els enunciats de la matemàtica, els de la física o els de l’ètica?

Però no volem complicacions, no ens agraden tantes disquisicions. No volem saber que el rival pensa d’una determinada manera relativament a una cosa, però no pensa com nosaltres diguem que pensa (volem que pense) relativament a altres, quan nosaltres hem posat en el mateix paquet tots aquests pensaments. No ens convé perquè no el podríem combatre amb tanta eficàcia. Volem tallar de soca-rel, i no volem molestar-nos en anar distingint branquetes i fullam. És més fàcil, mès còmode, més ràpid i més eficaç.

dilluns, 15 de juny del 2009

Intel·lectualisme moral



Darrerament a alguns els pegat per acusar-me de racionalista moralista—o per honorar-me amb aquest qualificatiu, que no sé ben bé si es tracta d'una cosa o l'altra—. No sé tampoc si això comporta dir que sóc un intel·lectualista moral, però alguns també m’ho han atribuït. No ho sóc. Pense que la realització del mal és compartible amb el coneixement del bé. Conèixer el bé no és condició suficient per a fer-lo i el mal no és únicament fruit de la ignorància. Tanmateix, ningú ho creuria, si és que hem de jutjar pel que cadascú diu. Si fem cas de les explicacions que les persones donen de les seues accions, haurem d’arribar a la conclusió que ningú o molts pocs fan el mal a consciència.

Des de la perspectiva de la primera persona —com diuen els filòsofs—, des del punt de vista de cadascú, tots som innocents, ningú no es comporta en contra dels seus principis morals. Qualsevol acció que faça comptarà amb excel·lents justificacions. Si alguna vegada actua contra algú i així ho considera, serà per un estricte acte de justícia o, en el pitjors dels casos, de autodefensa. Sempre són els altres els que es comporten malament, amb mala fe. Si en voleu un bon exemple, penseu en les disputes dels patis de veïns. Sempre és el veí de qui parla qui és egoista, convinenciós o malintencionat. Fins i tot aquell veí o veïna que tots els altres aporrinen per problemàtic estarà en plena possessió de la raó si tenim la deferència de voler escoltar-lo o escoltar-la.

Són rares les ocasions que hom fa servir només raons de caire no estrictament moral per tal de justificar les accions seues que han perjudicat un altri. Per regla general, ningú ha fet res de dolent; tots som víctimes. Relativament a un mateix, tots som intel·lectualistes morals: si em fet alguna cosa dolenta, sempre ha estat sense voler. Això sí, respecte dels altres variem de seguida el principi: saben molt bé què es fan i ho fan amb tota consciència. És curiós, respecte de l’atribució d’estats mentals als altres, com ara tristesa, alegria, ràbia o pau, fem servir —o podem fer-ho— l’analogia, projectem allò propi sobre el proïsme. Si a mi tal cosa em causa tristesa o alegria, també a ell li ho provocarà. Però respecte de les intencions, ens abstenim ben bé de projectar-les, de suposar-les també en els altres: nosaltres som bons, els altres no. Des de la perspectiva de la tercera persona tot canvia.

Per desgràcia, però, i si he de ser sincer, ja no és tan veritat com ho era que hom no faça servir raons no morals per tal de justificar la seua conducta. Per desgràcia, cada vegada és més freqüent que hom apel·le a la pocavergonya, a l’egoisme, al propi profit per tal de donar compte del què ha fet. Ho fan amb un somriure a la boca i, aleshores, fan veure que són més intel·ligents que els altres, que són més espavilats, que l’altre gairebé s’ho mereixia, per badoc. Són cada vegada més els personatges d’aquesta mena els qui, amb una impudícia vergonyant fan gala de la seua murrieria. Que miren amb total displicència els qui s’entesten a defensar d’una manera tanoca, valors estantissos com són tots aquells que no apel·len al propi profit. Cada vegada en són més i certs programes de televisió els paguen per fer-ne ostentació i apologia. Fan apologia i ningú no els condemna (ningú dels que els hauria de condemnar).

El problema és que si Sòcrates, l’intel·lectualista moral per excel·lència, alçara el cap, continuaria pensant que ho fan per ignorància o perquè els falta un bull.

divendres, 5 de juny del 2009

Vomitext®


Ja coneixeu el Vomitext? Es tracta de... En realitat és una mica difícil de definir. És un corrector de texts multifuncció o, més aviat, un depurador, un esporgador de texts multifunció. Diferents depuradors de texts en un sol paquet seria una descripció més exacta. Jo vaig començar a provar-lo fa uns dies. A banda, es clar, de l’idioma, pots elegir diferents categories de revisió en funció del tipus de text de què es tracte. Hi ha el revisor jurídic, l’administratiu, l’acadèmic, el literari i algun més que ara no recorde o no sé. Encara dins de cadascun d’aquests hi ha subcategories. Així, per exemple, dins el revisor acadèmic hi ha el científic, el d’humanitats, el de ciències socials... I, fins i tot dins de cadascuna d’aquestes subcategories, hi ha més divisions, com: filosòfic, històric, antropològic... Ara, això sí, l’ortografia no la corregeix.

Quan vaig començar a provar-lo estava entusiasmat, dir fascinat seria més correcte. Els resultats eren sorprenents, astorants. En voler revisar un text filosòfic i triar-ne l’opció, em va aparèixer una columna a la dreta de la pantalla amb els criteris que fa servir. Eren: coherència, plausibilitat, a qui importa?, fa alguna aportació? En voler provar amb algun text jurídic o administratiu, m’apareixien coses com: te sentit?, i sentit comú?, és consistent? , arregla les coses més que no les espatlla? Vaig introduir textos del B.O.E, del D.O.G.V i algun reglament de la meua universitat. En activar el Vomitext, els fulls virtuals es contreien, es doblegaven de manera espasmòdica tot simulant arcades que eren acompanyades pel sons adients d’oix. Després d’alguns segons començaren a desprendre’s lletres del text que queien a la paperera com un rastre de formigues ben atapeït. En molt poc de temps, als fulls només restava aquelles parts del text que havien superat la prova. La paperera era plena d’aquelles petites bestioles negres que eren les lletres diminutes. Si a les pàgines restava molt de text o no, m’estalviarà de dir-ho; però jo estava pletòric, la tasca m’havia semblat d’allò més assenyada. Volia córrer a recomanar tothom aquest producte increïble i portava impresos els textos que n’havien resultat com a prova fidedigna.

Una corada, però, em va impulsar a no apressar-me i en vaig voler fer l’experimentum crucis. Vaig dir-li que revisara un text literari meu del qual em sentia molt satisfet. Em punxar damunt de “Activar Vomiext” , els fulls començaren a sacsejar-se de manera violenta i sorollosa, les lletres queien a borbollons en l’endemig dels espasmes i l’oix. Al cap d’uns quinze segons, col·locades en diferents posicions i línies, restaren només aquestes paraules: “Tota... la... resta... era ... fem”.

És per això que he variat radicalment la meua opinió; Vomitext no funciona bé, no us el recomane en absolut, almenys en la seua vessant literària. És un frau! L’eslògan del Vomitext és “Ara el paper ja no serà sofert” I el defineixen com ecològic. “Vosté estalviarà molt de paper” diuen. Estaria bé, seria molt bo si realment funcionara. Però ja heu vist que no. Després de l’experiència literària el vaig tirar al fem, perquè ell sí que era fem! Així que, definitivament, no el compreu!

dimarts, 26 de maig del 2009

Cap de setmana a Menorca

Aquest cap de setmana, Roser i jo hem anat a Menorca, a Maó. No hem anat al míting que va fer Rajoyndissabte, us ho puc prometre, tot i que sembla que aquest ha sigut l'esdeveniment més difós dels que hagen pogut haver-hi a l'illa. Nosaltres hem anat per una altra raó ---després us la dic. Com que quan volguérem comprar els bitllets, ja no quedaven vols directes, haguérem de volar primer a Madrid, i en cada aeroport, Manises i Barajas, trobarem amics del poble que es dirigien a Maó. Definitivament alguna cosa hi havia a Menorca que ens hi convocava.

Toni, l'amic Toni, feia cinquanta anys i Imma, la seua dona, li havia preparat una festa d'aniversari sorpresa. La cosa venia forjant-se des d'abans de Nadal i ha sigut molt bonic i emotiu. Toni s'ho mereixia. La seua família l'ha envoltat, tres generacions juntes i col·laborant; fora de tòpics, la cosa impressionava. Els seus amics també han participat en que la festa fóra ben lluïda: des de l'elaboració d'una pel·lícula, amb musical inclòs, fins els regals commemoratius. Òbviament, foren els menorquins qui col·laboraren en la realització del documental-musical, perquè es va fer allí. Lluís, el seu fill de quinze anys, va fer un monòleg que ens va sorprendre a tots, per la maduresa i la gràcia; si no haguèrem estar presents, si només l’haguerem escoltat, hauríem pensat que qui parlava era un adult i un adult que s’hi dedicava. Enhorabona, Lluís, tu promets.

Dic que Toni s’ho mereixia. Per això potser és que tots acudirem i que l’ambient traspuava estimació i una emoció pregona. Toni s’ho mereixia perquè, calcule si faig una analogia respecte del meu cas i altres que conec, som molts els que tenim un saldo deutor amb ell: hem rebut molt més del que li hem donat. Fa aproximadament trenta-cinc anys que som amics i durant tota aquest periode tan llarg l’he trobat sempre que l’he buscat, he tingut la seua ajuda sempre que l’he necessitada, i han sigut diverses voltes i en assumptes en els quals s’ha hagut d’implicar veritablement. Sa casa ha estat sempre oberta a mi i a molts que conec. Per això hem acudit, per això hem estat tan a gust, per això ens hem alegrat de la seua alegria i hem volgut arropar-lo amb la nostra estima, fer-li companyia quan ens han dit de fer-li’n.
Gràcies, Toni. Felicitats i per molts anys!

dilluns, 18 de maig del 2009

De contradiccions i canvis

Hi ha qui no té por de les contradiccions, són els postmoderns de pro. Hi ha qui fins i tot se’n vanta, són els hipòcrites i els cínics. Hi ha qui els tem com al dimoni, són els dogmàtics. Què fer? Com en totes les coses, valorar-les en la justa mida. No témer-les mostra en si mateix un pensament estrafolari. Vantar-se, un comportament erràtic i amoral. Témer-les en excés, un pensamemnt anquilosat, escleròtic.

Defensar una cosa i la contrària alhora o és esquizofrènia o és una pocavergonya absoluta. Però no voler canviar mai d’opinió és, necessàriament , aferrra-se a l’error. Pensar és i ha de ser sempre assajar, provar una idea, un pensament i veure’n la seua consistència, les seues implicacions, la seua capacitat per copsar allò sobre el que versa.Com que tot això no serà mai perfecte ni complet, hom haurà d’estar disposat sempre a tornar a intentar-ho a avançar, a retrocedir o a canviar de direcció. Com diu Fuster, “l’assaig no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o desfer-ne [...]es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació”. Perquè hom haurà de procurar que cada pensament siga coherent, en ell mateix i en les seues conseqüències, caldrà reformular-lo, revisar-lo alterar-lo, desfer-se’n. Pensar és revisar els pensaments. Per això, variar d’idea, defensar coses distintes en temps diferents, no es contradir-se, sino avançar —continuar provant— i n’és condició necessària.

Certament, el lector dirà que l’autor es contradiu, perquè per a ell l’obra d’un autor és un tot, però l’autor esmerça temps i temps diferents de la seua vida que flueix, com ha de fluir el seu pensament. L’obra estàtica, vista estàticament, és una cosa, la seua gènesi és una altra de diferent. Com que el que ja està fet i publicat és ineliminable, no caldrà tenir por de contradir-ho després. Sobretot, perquè hom no pot esperar-se a dir les coses quan ja les ha pensades del tot. Primer, perquè res no es pot pensar del tot i , segon, perquè aleshores, potser ja no voldríem dir res.

Qui tem que l’autor que llig varie d’opinió només busca en la lectura la reafirmació de les seues pròpies conviccions i l’estima solament en aquesta mesura. Contradir-se és mantenir una opinió i la contrària alhora, canviar de parer no ho és, i qui diu contradir-se a variar d’opinió viurà reclòs per sempre més dins del prejudici. Qui veu traïció en la variació sol pensar que el canvi respon sempre a causes que tenen a veure en l’interés i no en la raó, que malfien del canvi perquè no l’entenen si no és interessat. Això, potser és el que li dona la seua mala reputació i que faça passar per contradicció i incosistència el que és mera evolució

dimarts, 5 de maig del 2009

Pluja jove

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]



La terra començava a assecar-se i no plovia. La bassa de rec veia com l’aigua que contenia s’evaporava a per la forta calor del sol, i no plovia. Els arbres, les plantes, la brossa necessitaven nova força, nova saba que només l’aigua, que dissoldria els nutrients de la terra i mullaria les seues fulles, els podria aportar; però no plovia. Els arbres, les plantes i l’herba es marcien, perdien força i capacitat de donar nous fruits, es trobaven exhausts i, sense nou sustent, perdien la il·lusió per donar cap rendiment; però l’aigua, la beneïda aigua del cel que els reviuria o que permetria el sorgiment de nous individus vegetals, no arribava. El que abans havia estat un paratge verd i esplendorós, començava a esdevindre un àrea groguenca, polsosa i aclaparadora. No convidava a acostar-s’hi.

La desmotivació i la desesperança niaven com més va més en els seus esperits vegetals, abandonaven projectes antics, paraven els que havien començat i deixaven de fer-ne de nous. La set, la sequera immisericorde feia agres els caràcters i on havia d’haver-hi cooperació, hi havia competència, rivalitat. Cadascú es procurava la seua pròpia subsistència i entre, tots, contribuïen, per això, a que la situació empitjotara. Per voler conservar cadascú i per a ell recursos tan minsos, entre tots ajudaven a fer-los malbé. Es barallaven per l’aigua de la bassa de rec i quan se n’adonaren la bassa estava buida; l’aigua s’havia acabat d’evaporar mentrte ells discutien sobre la seua possessió. La situació era trista i desoladora.

Un dia, però, és va presentar la pluja. Va ser a penes un ruixat. Tanmateix les plantes reverdiren i els arbres tragueren, tímidament, algun brot. Algunes petites herbes entapissaren el terra fins i tot. La vida va traure el cap poruga, però esperançada; com un raig de sol entre els núvols. Va haver-hi esperança. La pluja, la vida era encara possible, no estava tot perdut.

Va ser el quatre d’abril passat. La pluja és la motivació dels joves, les seues ganes de participar, de renovar i reverdir les coses, d’aportar saba nova. El dia quatre d’abril va ploure, perquè els joves que jo, personalment, he trobat a faltar en els actes culturals, en la participació política i ciutadana, mostraren la seua capacitat de contribuir a que el nostre paisatge no siga erm, a que els arbres vells que són les institucions polítiques, cíviques i culturals puguen traure un nou fullam. Poden coadjuvar, i ho han de fer necessàriament si volem evitar les catàstrofes de la sequera, a la renovació i al cicle necessaris que porten les estacions de l’any, de les generacions. Ells són la primavera que ha de seguir l’hivern. El dia quatre d’abril, l’Assemblea de joves de Castelló de la Ribera va organitzar de manera ben reeixida la presentació d’un llibre: Històries del paradís, de Xavi Sarrià. De tota manera, tan se val quin fóra el llibre, el que importa és el fet. Una iniciativa que mostra que hi són. Una petita pluja, un petit raig d’esperança.

Són necessaris, sou necessaris. Sou la pluja. Ara, per favor, que torne a ploure! Que ploga en més àmbits i que més joves hi col·laboren.

diumenge, 3 de maig del 2009

L'assaig i Goethe


Dimecres celebrarem la jornada anual de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania “Josep Lluís Blasco Estellés”. El tema d’enguany ha sigut Pensament i assaig literari. Havien d’intervindre Vicent Alonso, Enric Sòria i Sam Abrams, però a última hora i sense oportunitat d’arreglar-ho ni poder advertir el públic potencial, el darrer ens va deixar com la nóvia de Pinet. Vam haver de recomposar-ho tot. Ens va descabalar i ferem l’efecte de ser uns mals organitzadors. De tota manera—per bé que en sóc part i jutge— crec que la cosa, la cosa en si, va anar ben bé, amb ponències que m’atrevesc a qualificar de brillants i una taula redona final molt interessant, gràcies també a la participació del públic.

Un dels assistents, l’amic Guillem Calaforra, em va regalar la nova traducció del Faust de Goethe que ha fet Jaume Ortolà i a la que el mateix Guillem ha escrit la presentació. Dic tot açò perquè la confluència d’amdues coses —la reflexió sobre l’assaig que s’hi va fer, que des d’aleshores em té el cap llogat, i la lectura de Goethe— ha esdevingut un esperò perquè m’atrevesca, de manera imprudent, a escriure el que segueix.

En el “Preludi en el teatre” , Goethe posa en boca del Director: “¿Com ho farem perquè allò fresc i nou / i amb contingut siga també plaent?”. Si el meu cap no haguera estat tan sensibilitzat arràn de la jornada, aquests dos versos no haurien aconseguit, molt probablement, més d’un minut del meu pensament —expose un fet, no me’n vante. Ara, però, els vull dedicar algunes línies. Com que crec que és la pregunta que cal, vul fer-me la jo mateix, reflexionar sobre les meues pretensions en escriure: què vull i què és just que vulga. Per comencar, em faria la pregunta renunciant a un adjectiu: nou. No m’interessa tant que el que dic siga nou com que siga fresc, amb contingut i plaent. Pense que la novetat pot niar tant en la perspectiva com en el contingut. No cal que el contingut siga nou per tal que allò que es diga siga fresc, basta amb adoptar una perspectiva pròpia, sentida o meditada. La perspectiva pot donar frescor sense necessitat de voler aportar continguts nous. Tractar de manera fresca els vells continguts, eterns, constants és una novetat a la que cal aspirar. L’afany de novetat, si no respon a alguna necessitat més fonda, pot escamotejar reflexions sempre necessàries en favor de superficialitats esnobs. Una forma fresca d’abordar un contingut de sempre és fer-lo nou.

D’una altra banda: combinar contingut amb plaer, una pretensió de sempre! Tant se n’ha dit, que pot semblar quelcom de rebregat i, per això, a prescindir. Aquest pensament és, crec, un gran error. Res millor per transmetre un contingut, un pensament, que fer-ho de manera plaent. Si s’aconsegueix fer-ho plaent, serà, de ben segur, fresc: aportarà alguna cosa. Voler dir grans coses sense intentar alhora ser escoltat no sé si és contradictòri, però és una cosa que no entenc. I si es vol ser escoltat, cal pensar una miqueta en com dir-ho , en aquell a qui se li diu.

Ja se sap: forma i contingut. I potser el secret de tot siga, com deia Vicent Alonso fa un parell de dies a la jornada, que no es puga reproduir el contingut si no és en la forma concreta que l’ha expressat l’autor; tal vegada perquè la distinció siga, en certs casos i relativament a certes coses, impossible: que la forma siga, també i en veritat, part del contingut. Que, a la fi, descripció i expressió siga una parella indestriable i que en això, com deia Alonso, consistesca l’essència de l’assaig literari.

dijous, 23 d’abril del 2009

Fira del llibre



Dissabte, dia 25, a partir de les 12, signaré (si tinc sort) exemplars de "Idees i paraules" a la caseta de la Universitat de València. Si voleu acostar-vos i xarrar una miqueta, us ho agrairé, que aquestes coses poden ser, si no, prou avorrides.

dissabte, 18 d’abril del 2009

La paràbola de l'hortolà


Un home tenia un hortet d’apenes tres fanecades i feia tomaques. No ho necessitava per viure, ja que tenia el seu ofici, que li proporcionava un bon sou i prou lleure. Ho feia perquè li agradava, perquè fruïa fent-ho. Tenia temps i li’l dedicava a l’hortet. Així que produia unes tomaques grans, precioses, d’un roig encés amb irisacions verdes i d’una carn apretada i dolça, i amb poques vinces. Feia barraquetes de canya i enfilava les tomaqueres, guiava els ulls de les plantes i els tallava quan calia, just en el moment que calia. Regava quan pertocava i adobava amb fem que conseguia d’un conegut que criava anaimals; el terra era sempre pulcre, sense cap brosseta i amb els cavallons perfectament retallats. El seu tomacar feia goig de veure i ell n’estava ben pagat.

Un dia va veure que un veí que ell admirava havia plantat maduixes i va pensar que havia de ser una cosa bona, cultivar maduixes. Va arrendar un camp, si fa no fa com el que tenia i s’hi va posar a la feina, que era molta. Calia bromurar la terra abans de començar. Després hi havia que cobrir els caballons amb plàstic negre per tal que no cresquera la brossa i ofegara les petites plantes. Calia cobrir-les, en acabant, amb un túnel de plàstic tranparent per a que no es gelaren. Moltes altres tasques eren necessàries abans de collir els fruits i per a la collita va haver de llogar. Ara tenia més feina, però, només amb alguna petita deficiència o amb alguna tasca estalviada, podia dur-ho tot endavant amb bastant pulcritud.

Prenia café al bar quan un amic li va assegurar que els caquis eren la collita amb més futur. Va comprar un camp, perquè ningú no volia arrendar la terra per a plantar arbres, que exigien un compromís de permanència d’anys, i va plantar caquis. Després es va assabentar que algú que no tenia en massa consideració (que menystenia, en realitat) havia fet carxofar. Va pensar que ell ho podia fer millor i ho va voler demostrar. Arrendà un camp i plantà carxoferes. No volia arriscar-se a que aquell matusser triomfara i ell no.

Quan es va voler adonar tenia més de vint fanecades de terra que atendre (a banda del seu ofici), i no podia ja fer-ho bé. La brossa creixia arreu i les colllites ja no eren com al começament. Estava una mica angoixat i el que havia estat un gaudi s’havia convertit en una càrrega. Però no se sentia amb cor de prescindir de res.

Així els passa a algunes persones amb les seues relacions socials. No diré noms; no diré tampoc si el meu nom s’hi troba. Pensen que les coses importants i interessants passen sempre on no hi són i hi volen ser, acaben sent-hi. Són en tot, en tot volen ser. S’angoixen perquè no donen l’abast, descuren el que tenien, s’aclaparen i no són veritablement en res, perquè no acaben de ser-hi. Ho abasten tot i tot ho descuren.

dimecres, 8 d’abril del 2009




Activitats 2009


Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació



PENSAMENT I ASSAIG LITERARI
29 d’abril de 2009

Sala de Graus

09:45 Acte d’obertura

10:15 Vicent Alonso (escriptor): “L’assaig, una provocació amable”

12:15 Sam Abrams (poeta, assagista i traductor): “Cap a una unió més profunda”

16:30 Enric Sòria (poeta i assagista): “Incitacions d’un dia”

18:30 Taula rodona: “Pensament i assaig literari”, amb la participació dels ponents


Cloenda

diumenge, 5 d’abril del 2009

Mon pare era rociner



Mon pare era rociner. Tenia rocins. Un cada vegada. Solien ser perxerons ben grans, com solen ser-ho els perxerons. I es llogava ell i l’animal per a fer les tasques del camp. En això consistia el seu ofici: llaurar, xarugar, passar ganxeta, la post de claus o la post de ganivets. Aparellava l’haca de bon matí i eixia amb el carro a fer la feina que tenia encomanada. Ho he dit bé, aparellava “l’haca”, perquè, tot i que eren cavalls, no sé per què, en deien haques, per molt mascles que foren els animals, i els posaven noms en consonància: Romera, Leona, Careta... De vegades tornava a casa a dinar i d’altres anava a ‘tot lo dia’. Aleshores, ma mare li omplia el saquet de tela amb queviures i ell omplia la botija d’aigua i la bota de vi.

La casa estava condicionada per al pas del carro i l’haca. Les pedretes (l’empedrat) al mig, per a que el rocí no s’esvarara i les carrilades als costats per que d’altra manera les rodes del carro trencarien els rejols. Calia certa habilitat, amb tot, per tal de maniobrar i eixir i entrar sense fer malbé res. Un dia que mon pare estava malalt, Cabellos (un col·lega, un rociner) el va substituir i, en tornar de la feina, quan va voler començar la maniobra de girar el carro per tal de desenganxar l’haca, va esclafar un panerot de vímet que mare s’etimava molt. Quantes voltes ho comentava ma mare! Cabellos li va trencar el panerot, no era tan bon rociner com mon pare.

Ser un bon rociner era ben important en un temps en el qual es valorava molt i molt la feina ben feta, i mon pare —estiga lleig o no que jo ho diga— ho era. Cada haca era un món i no tots en sabien traure allò millor. N’hi havia de dòcils i manejables i d’altres que només un bon rociner podia fer llaurar recte. Si el rociner era bo i l’haca era bona, el prestigi i la feina augmentaven. Tenir una haca bona era com seria ara tenir un bon cotxe i no sols un bon tractor. Perquè, a banda de la part funcional, de l’aspecte útil i instrumental, també es tenia en molta consideració en els animals el vessant d’objecte d’exhibició, d’ostentació. Hom s’exhibia i exhibia el reu rocí als concursos de tir i arrossegament. Mon pare va tenir la Romera, un perxeró blanc, enorme i poderós. La Romera fou famosa en tota la comarca. La Romera va parar un tren; almenys va retardar la seua eixida des de l’estació. Un dia, amb el carro carregat arran de varals, l’haca maldava per pujar la rampa del moll. La imagine amb els músculs tensos, amb el coll recte i el cap avançat. Els passatgers la guaitaven, semblava que feien força ells mateixos per ajudar l’animal. També l’atenció del maquinista estava presa. Mon pare, dalt del moll, estirava els ramals i cridava per animar-la. El temps es va aturar una estona a l’estació. Finalment, l’haca ho aconseguí, i tot, amb un sospir, va totnar a la normalitat. La Romera!, jo no la vaig conéixer, encara no havia nascut.

A mi m’agrada anar amb mon pare en el carro. Alguna volta m’el deixava portar. Jo em situva davant seu, dret, amb les cames separades per tal de servar l’equilibri i agafava els ramals. Ell vigilava, i si me n’anava massa a dreta o esquerra, m’agafava del braç o de la ma i corregia la direcció. Jo era un xiquet i allò era la cosa més emocionant que coneixia. Segurament, l’haca que jo guiava era la Leona. Per aquell temps, teníem un gos que es deia Piqui. Un gos menut i negre, vivaç i àgil. No em pregunteu la raça, que no en tenia (una de concreta). La leona, Piqui i jo jugavem plegats. Piqui posava el cap dins la boca de l’haca i aquesta el pujava dalt del pesebre; després, Piqui li llepava la cara. Quan mon pare va vendre la Leona, jo anava a casa del nou amo per visitar-la. Piqui va tenir una mort desgraciada. Mon pare avançava per la pista de tir i arrossegament i el gos va avoler anar al darrere, lladrant i botant. Com que molestava, el va voler apartar amb el mànec de la tralla, amb tan mala fortuna que li va pegar a algun mal lloc i el gos va caure estés. El disgust de tots, i sobretot el de mon pare, va ser gran.

Quan jo deuria tenir uns deu anys, mon pare es va desfer definitavement del carro i de l’haca, i quan jo no en tenia encara tretze, ens va deixar definitivament. Mon pare era rociner, i va morir massa prompte.