dimecres, 24 de febrer del 2010

Éssers contradictoris



Fa uns dies, mentre intentava fer una becadeta després de dinar, veia la sèrie Amar en tiempos revueltos. Una dona li contava a un amic la dràmatica mort de son pare. Mentre presenciava el pas d’una processó, no va voler agenollar-se. Un feixista el va increpar i li va ordenar que ho fera. Ell es va negar i el feixista li va pegar un tret. Això em va fer pensar en com de contradictoris som els ésser humans. Ja sé que no és un pensament nou. És un pensament vell i recurrent. Però el pensament es va eixamplar, i va anar ben lluny de la seua causa originadora. Els éssers humans —vaig pensar—, fins i tot els de la meua pròpia corda, som contradictoris. Abominem del pensament únic, però, en el fons, el voldríem.

És clar que aquest retret no val per al feixista del qui parlava la dona de la sèrie. Ell no abomina del pensament únic: el vol i està disposat a matar els dissidents. Ell no és contradictori. El que em sobtava és aquesta tendència nostra—que no és exclusiva de personatges com aquest i on trobe la contradicció— a irritar-nos, a no tolerar la diferència. Si tu creus —si ets creient— que més et dona si l’altre no ho fa?, i si t’importa, per les típiques raons de salvar ànimes i tot això, quin dret t’arrogues a voler imposar la teua fe? Si no creus, que et fa a tu que l’altre crega? Quina obsessió es aquesta per menystenir, quan no condemnar o atacar, la diferència? Jo entendria que ens irritara la discrepància en el pensament d’un altre quan aquesta té conseqüències en la pràctica que ens perjudiquen, que atenten contra els nostres drets o, fins itot, contra els nostres interesos. Però ho fem igual quan aquest no és el cas.

Menyspreem, ridiculitzem, quan no insultem i odiem els nostres rivals ideològics i els considerem enemics. La mateixa paraula “rival” ja és una paraula ben carregada semànticament. I allò encara més curiós i simptomàtic és que resulta difícil trobar-ne una altra, més neutra, per referir-se a qui no comparteix la nostra visió de les coses. Els anomenem rivals i pensem, no sols que estan equivocats, sinó que són mal intencionats. Certament hi ha ocasions en les quals tenim motius sobrats per a pensar-ho, ateses les seues actuacions. Però, ben sovint no necessitem d’aquesta contingència per a que el fenomen en qüestió es produesca. Ens basta que pense de la manera que ho fa, diferent de la nostra, per a que s’active el mecanisme del desdeny.

És normal defensar el propi pensament; fins i tot, com a l’únic correcte. Al cap i a la fi, si és això el que creiem, serà perquè el considerem vertader. Fet i fet, això és el que vol dir creure. Serà també normal voler que els altres pensen igual, considerar que si no ho fan estan equivocats; almenys en aquells aspectes que són incompatibles amb el que nosaltres creiem. Però supose que caldrà estar molt convençut de les pròpies veritats per tal de voler que la manera pròpia de pensar s’universalitze. I supose que cal alguna cosa més que una gran convicció per tal d'enfellonir-se amb el dissident. Amb tot, ho fem: qui pensa diferent és el nostre enemic. D’on naix aquesta molèstia, comuna a aquells en qui s’entén i a aquells en qui resulta contradictòria?

De vegades pense que estem en contra del pensament únic només quan aquest pensament no és el nostre.

divendres, 12 de febrer del 2010

Un anunci

Veig un anunci que diu “Tarifas planas reales de Movistar” i pense que es un mal anunci. Em dic: “Si ara diuen que les tarifes planes són reals, això vol dir que les que abans ens venien com a tarifes planes no ho eren en realitat”. O bé això o és que insinuen que les tarifes que la competència diu que són planes no ho són. Al capdavall estan dient-me que el que se m’ha ofert o se m’ofereix com ha tarifes planes no ho eren o no ho són de debò. Em diuen, doncs, que em menteixen o m’han mentit. I si ho fan o ho han fet, si no em deien la veritat quan em deien que em venien una tarifa plana, per què els hauria de creure quan em diuen que la tarifa plana és “real”?

Tanmateix, i com tenim tendència a creure el que ens diuen (com ens costa menys creure que dixar de fer-ho), recapacite i pense que si ara diuen que són reals, serà perquè seran millors que les antigues o que les de la competència; que, siguen o no realment planes, estan més pròximes a ser-ho; que si no fóra així, no gosarien posar l’afegit de “reals”.

Total, que l’anunci no era, tot comptat i debatut, tan dolent. Ara: ens ha dit ben clar que no cal refier-se’n de la publicitat, de cap publicitat que no siga aquesta. Com dirien al meu poble: Mira que té pelendengues això de la publicitat!

dimarts, 2 de febrer del 2010

Sobre la ironia

Com que darrerament estic mandrós —o és que tinc molta feina i no puc dedicar tant de temps com solia al blog—, aprofite qualsevol avinentesa per penjar alguna entrada sense massa esforç. Fa uns dies vaig penjar un aforisme: dues línies. I, ai la meua sorpresa quan he vist que només dues línies donaven per a tant! Això m’ha portat a fer una cosa que odie: explicar un aforisme. Ho odie perquè, com ja vaig dir, als aforismes els passa com als acudits: que si s’expliquen, perden la gràcia. Però crec que el tema ho mereix.

L’aforisme en qüestió deia: “Hi ha dos elements que indefectiblement arruïnen qualsevol intent d'ironia: el ressentiment i la poca intel·ligència. I ho dic sense ironia”. I em va faltar afegir: per si de cas”. És a dir, que ho deia sense ironia per si de cas se m’acusava del mateix que denunciava. La qual cosa per cert només hauria estat una confirmació de les meues paraules (quod erat demostrandum).

Què pensava quan ho vaig escriure? La veritat és que no intentava tant moralitzar com constar un fet o, més aviat, una veritat conceptual: si la ironia necessita de l’enginy i de l’humor, aleshores és incompatible amb el ressentiment i la poca intel·ligència.

Si la ironia és un dels recursos de l’humor, com en totes les coses de l’humor, acudits o el que siga, cal una mica de malícia (si voleu dir-ho així: una mica de mala llet). Però una cosa és la malícia i l’altra el ressentiment. L’odi i el ressentiment fan la llet agra, són incompatibles amb l’humor, el bon humor, i és per això que espatllen l’intent. Allò que havia de ser graciós esdevé patètic, trist. Qui fa la proferència pseudograciosa només podrà aconseguir l’empatia de qui ja estava completament predisposat, per no dir “de qui ja la tenia”. És a dir, no aconseguirà fer gràcia o atraure la simpatia més que d’aquell que comparteix l’odi de l’emissor envers el mateix objecte.

A més, el ressentiment ofusca i és un obstacle per a la capacitat de pensar de manera enginyosa, no permet el pensament calmós i alegre o condecendent. Parle, insistesc, de la ironia, que és lleugera i subtil, no del sarcasme.

El problema de tot açò és el de sempre: que les ironies no pertanyen a una espècie tancada que es puga sotmetre a una definició estricta i excloent —asenyalar un conjunt de trets propis i comuns— ; que comparteixen només, com deia aquell, un aire de família, i que hi ha tants matisos i tantes consideracions a fer que és molt difícil (si no impossible) dir alguna cosa que siga veritat del tot, que no tinga excepcions i que puga concitar, d’aquesta manera, l’acord. Supose que hi resta només aquell recurs desagradable, però de vegades necessari, de dir: En fi, és la meua opinió.