divendres, 30 de maig del 2008
Retrats de família (1)
Com que a partir d’ara i fins setembre estaré molt enfeinat, anava a tancar el bloc fins aleshores. Al final he decidit (en comptes d’això) encetar aquesta nova secció que em permetrà mantenir-lo obert, sense haver de dedicar tant de temps (a partir de setembre, si no ho fa abans, ja toranarà a la normalitat). L’anomene “Retrats de família” i va d’això:
Ben Mirat, un cosí de Ben Pensat, té un castell molt gran en el qual hi ha una gran sala que decoren retrats de tots els membres de la seua família. Ben Mirat anirà presentant-nos-els d’una manera una mica peculiar: ens donarà pistes en vers per tal que nosaltres n'endivinem el parentiu.
Avui, com que és el primer dia, ens en presenta dos (que són dos clàssics):
A.
Ni germans ni germanes tinc,
Però el fill d’aquest home
És el pare del meu fill.
B.
Ni germans ni germanes tinc,
però el pare d’aquest home
és el pare del meu fill.
Òbviament són fàcils, però ens faran pensar un moment. Continuaran agraïnt-se les respostes.
dimecres, 28 de maig del 2008
Solució al problema lògic nº 12
Perdó, ja no done l’abast. Se suposa que havia d’haver oferit la solució al problema lògic nº 12 ahir, però no vaig poder. Els tres que heu contestat teniu raó. Bé amb un matització pel que fa a Adolfo: la falsedat és el condicional sencer.
Anem a la cosa. Efectivament, A diu falsedat en dir "A més, si et vaig trencar la porta, no et moriràs.". En condicions normals, en una societat que no és tan primmirada, ni tan afeccionada a prendre les coses en el seu sentit literal, no ho consideraríem fals, perquè ho interpretaríem així “"A més, si et vaig trencar la porta, no et moriràs (per axò)”. Però a un lloc on la gent s’escuda en el significat convencional estricte per tal d’amagar la veritat, que sovint siga això el que es vol comunicar no pot ser un eximent, menys en el cas d’algú tan desagradable com A i que a més se n’ha servit en una altra ocasió. Tampoc el fet que ell (fins i tot ell) ignore que ha dit una falsedat, pot ser-ho, ni pot fer que el que ha dit no siga fals.
Per què és fals? És fals perque l’oració és un condicional en indicatiu i expresa, per tant, una implicació. Si en una implicació, l’antecedent és vertader, el conseqüent ho ha de ser també, altrament la implicació és falsa. Com que és veritat que A ha trencat la porta, hauria de ser veritat que A no és morirà. Però A és morirà (si no a causa d’això, per alguna altra cosa), no és immortal.
dissabte, 24 de maig del 2008
Problema lògic (12): Ben Pensat, jutge (II)
—Després que el culpable va confessar, el vaig sotmetre a un acarament amb l’amo de la casa —va continuar el seu relat [que comença ací] Ben Pensat—. Aquesta n’és la transcripció:
AMO: Per què vas haver de trencar la porta si tenies la clau?
A: Em va fer ràbia que tot fóra tan fàcil!
AMO: I ja està bé així! No vas pensar que estaves causant-me un gran perjudici?
A: I què vols? Ho vaig tobar divertit.
AMO: Doncs sí que ets tu egoista i irresponsable!
A: Ep!, no cal insultar, eh? A més, si et vaig trencar la porta, no et moriràs.
AMO: Tu no ets qui, per a jutjar sobre la importància de les coses.
A: Ui!, que sever i transcendent que et poses! No és prou que t’ho pagaré tot?
AMO: I amb això ja està? Ja està tot pagat i oblidat?
A: Escolta!, Què vols que faça jo? Ho vaig fer i pagaré per això. Què vols més?
AMO: Voldria que mostrares un poc de penediment, que fores capaç de disculpar-te, que et sabera greu.
A: Respecte d’això, que és personal, la llei no pot fer res. Jo compliré amb la llei i prou.
AMO: Aquesta és la llàstima, que respecte d’allò que és veritablement important, sobre la subjectivitat humana, la llei és impotent.
A: Doncs, aguanta’t i no demanes més.
En aquest punt, com que veia que la cosa no duia enlloc i com que ja estava molt empipat amb aquell individu, vaig interrompre i vaig dir:
—Ja n’hi ha prou. La llei no pot obilgar-te a penedir-te’n, és cert, però si condemnar-te, a més, per haver dit una falsedat.
Recordeu que dir una falsedat era una de les coses més severament condemnades per la llei de Karak.
—Et condemne, doncs —vaig dir amb el to de veu més terrible del què vaig ser capaç— per haver dit una falsedat.
—Jo no he dit cap falsedat! —va protestar A.
—Ara et condemne per haver dit dues falsedats —vaig tornar a sentenciar—. A va voler començar a protestar una altra vegada, però va reflexionar i ja no va tornar a gosar d’obrir la boca, simplement bufava i gesticulava enutjat.
—Però no ho entenc —va inquirir aleshores, una mica confús, Baruch—, A va dir realment una falsedat? Quina?
—Això és el que vull que esbrineu vosaltres.
I això és el que vull que esbrineu vosaltres també.
divendres, 23 de maig del 2008
Respecte d'una asseveració de Josep Pla
En El quadern gris, diu Josep Pla:
“De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la Universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.”
Crec que és més que clar que Pla insinua (diu) que els professors d’universitat no fem res. Això és fals en termes absoluts. És fals (senzillament fals) de la gran majoria de professors. Hi ha tanmateix una petita minoria respecte de la qual hom pensa: tant de bo fóra veritat!
Etiquetes de comentaris:
Josep Pla,
professors d'universitat
dimarts, 20 de maig del 2008
Solució al problema lògic nº 11
Que comuniquem molt més del que explícitament diem és un fet conegut. De fet, si no fóra així, la comunicació esdevindria impossible. Les nostres proferències són plenes de pressupòsits, implícits, d’implicacions. Ens diuen poc i entenem molt. Això és el que volia aprofitar en aquest problema. Ens diuen: “Va traure la clau de la bossa de mà, va obrir el cotxe i el va posar en marxa”. I entenem que (ella?) va traure una clau de la seua bossa de mà (i no la de ningú altre), va obrir la porta del cotxe (amb aquella clau) i el va posar en marxa (el cotxe), amb la clau en qüestió (i no fent un pont per exemple). Però tot això no entra en contradicció amb “Va traure la clau de la bossa de mà de Maria, va obrir el cotxe fent-hi un forat i el va posar en marxa fent un pont (o fins i tot si abans s’haguera parlat d’ell, “el va posar en marxa, el casset”). Ni la veritat, ni la lògica ni la sintaxi impedeix que això, només el sentit comú ho fa desaconsellable, parlar així (i, sobretot, actuar així).
Així que, “Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta” no implica que obrira la porta amb la clau. Pel contrari, és compatible amb “Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta a puntellons”.
Com que en l’enuciat es diu que “algú havia rebentat la porta per tal d’entrar”, sembla que el culpable és qui admet que la va obrir , és a dir, A. Per què ho va fer? Això tampoc no importa massa.
En un altre context, hom no hauria parat esment a la possibilitat que no obrira la porta amb la clau que havia agafat (tal possibilitat ni li hauria passat pel cap a ningú). Ateses les peculiaritats del context, però, ja no es podia descartar aquesta possibilitat. De fet apareixia com quelcom quasi clar. Coses dels contextos!
Enhorabona a Marta, que ha estat la primera en encertar. Enhorabona també a tots els altres per les seues precisions.
divendres, 16 de maig del 2008
Problema lògic (11): Ben Pensat, jutge
A l’hort de la casa de Ben Pensat, a l’ombra d’una figuera, ell i els seus deixebles conversaven.
—No us he dit mai que viag ser jutge de pau a Karak? —els digué el mestre.
—No —respongué Baruch—, no ho sabíem.
—Doncs, sí. Vaig haver de fer de jutge a aquell país. I en certa manera era una delícia —continuà—, perquè com allí ningú no menteix, era més fàcil exercir la justícia.
—Com que allí ningú no mmenteix! —inquirí Anselm.
—No ho sabieu? A Shasnak, la mentida és el delicte més castigat. Axí que, la gent té paura a mentir.
Els rostres dels tres deixebles el miraven expectants.
—Tot i que per això mateix són especialment habilidosos en amagar la veritat, quan no els convé revelar-la —semblava pensar en veu alta, i anava endinsant-se en la seua memòria—. Recorede una anècdota... Mira! —va interrompre de sobte la narració— Aquesta anècdota ens pot servir com a problema —i continuà comboiat—. Una vegada vaig haver de jutjar un cas de violació de domicili. L’amo de la casa estava disposat a perdonar que hagueren entrat ja que no s’havien endut res. Semblava que simplement volien contemplar una colecció de papallones espectacular que exhibia dins una vitrina al menjador. Allò que no perdonava es que algú havia rebentat la porta per tal d’entrar, i això que, en previsió ell sempre deixava una clau a l’ampit de la finestra del costat de la porta. Es fiava de la gent. Sabia que entraven a veure la seua colecció i ho acceptava. Per això li sabia més greu el que havia passat i volia que el culpable li pagara la porta i, a més, fóra castigat.
»Eren tres els sospitosos i els vaig manar a cadascún que dieren que havia passat. Això és el que declararen:
A: Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta.
B: Quan jo vaig arribar, la porta ja estava oberta.
C: Quan jo me’n vaig anar, vaig tancar la porta amb clau.
»I jo vaig saber qui havia estat el culpable.
Bé, supose que és ben facilet. Per fer-ho encara més fàcil, us diré que el problema explota els límits entre la semàntica i la pragmàtica.
dimarts, 13 de maig del 2008
Embalsamadors de pensaments
Confesse que això que jo faig tampoc no està bé. Jo sóc dels que son capaços de cantar tota la cançò, però no saben dir-ne ni el títol ni el cantant. Parle, en realitat, del meu procedir en la filosofia. Com que vaig en busca d’inspiració, com el que cerque és ampliar o contrastar pensaments, sovint no sé ni quin és el títol d’allò que llig, ni tampoc qui n’és l’autor. Torne a dir, això és pecar per excés per no pecar per defecte, que una mica d’erudició i de lectura que la busque (per ella mateixa) tampoc no és dolent.
Però potser me n’he passat a l’altre extrem per fart d’allò que és habitual: llegir filosofia per tal de saber qui diu què i on, sense voler anar més lluny. En filosofia (com a matèria d’estudi) s’ha fet massa sovint com en literatura (matèria d’estudi), o com es feia en literatura quan jo estudiava batxillerat: que s’estudiaven textos sobre obres i autors, sobre corrents i tendències, sense llegir cap d’aquelles obres i, sobretot, sense provar mai d’escriure res. Que en els dos casos cal conèixer la història és palés (potser més encara en el cas de la filosofia). Que, en els dos casos, per tal de començar a escriure cal haver llegit molt és inqüestionable. Però si tota la tasca de l’ensenyament d’una i l’altra es queda en la superfície, sense incitar tan sols a algun capbussó esporàdic, es pot transmetre una imatge de la cosa bastant distorsionada i no gens convidadora.
Això d’una banda, d’una altra (ben relacionada, però) estan aquells que durant tant de temps m’han fet por i m’han fet sentir insegur i han acabat per fer-me tancar la boca i girar cua, amb tota la insatisfacció tanmateix. M’han fet sentir ignorant, que arribava ara (i encara no) on feia tant de temps que ell havia arribat i on no s’explicava que jo no haguera arribat i estiguera perdent el temps. Són aquells que vull anomenar ací i ara “embalsamadors de pensaments”. Aquells que, quan algun pensament et ronda, quan estas pegant-li voltes a un assumpte, quan tens una preocupació (filosòfica és clar), quan vols descabdellar una idea i ho expresses, tan temptativament com vulgues, et diuen: “això és Kant” o “això és Hume” o “això és intel·lectualisme epistèmic” o... I donen per acabada la qüestió, la discussió, tot. Són taxònoms, posen etiquetes, classifiquen i abandonen l’especímen dins d’un calaix.
Sembla que els molesten els pensaments vius. Si els pensaments són vius tendeixen a moure’s i canviar, resulten incòmodes perquè costen de posar dins de la casella i solen trasbalsar-la. Cal, doncs, matar-los i embalsamar-los per poder lluir-los sota una etiqueta, una làpida. Així que els buiden de contingut i en deixen només amb la corfa.Per si fóra poc, aquests són sovint aquells que s’han acostat al pensament o l’autor en qüestió d’una manera ben superficial i de segona o tercera mà. De vegades no sols l’etiqueta immobilitza el pensament, sinó que el substitueix.
Em fa la sensació que als que els agrada pensar no els agraden les etiquetes (que els les posen almenys) i als amants de les etiquetes no els agrada pensar.
dijous, 8 de maig del 2008
Vista Parcial (el llibre): Les olors i els sentiments
I ací va el text de Vista parcial que vaig prometre.
Recordeu aquell passatge de Pel camí de Swann, de Proust, on el sabor (i l’olor, sense olor no hi ha sabor) de la magdalena mullada en til·la el transportava a altres temps i altres llocs amb tanta vivesa? Jo estic convençut que l’olfacte és l’òrgan de la memòria emocional. Si en tenia cap dubte, ho vaig poder comprovar en carn pròpia ara fa uns anys, quan travessava un moment ben dolent de la meua vida. Va ser en aquell temps que vaig començar a utilitzar el metro amb freqüència. Recorde els viatges de tornada de la feina, a poqueta nit, amb el cap ple de dimonis, sol enmig de la gentada, capficat en les meues cabòries. L’olor del metro, ben particular per cert, està des d’aleshores íntimament connectada a les tristes sensacions que experimentava en aquell trajecte. I tot i que les sensacions doloroses han desaparegut, tan aviat com puge al metro i sent la seua olor, el meu cor es compungeix una mica, s’espanta lleugerament com si haguera de tornar a patir el que va patir aleshores. És cert que cada vegada és més lleuger aquest fenomen, afortunadament. Amb tot, hi roman. Quan ja tot ha passat, resta l’olor com un recordatori desfasat.
Altres olors estan vinculades en mi a records molt més agradosos. Tres d’elles estan unides a la meua infantesa, al meu poble, a tres estacions de l’any, i totes tres a la taronja i el taronger. La primera és l’olor que feien els carrers on hi havia magatzems de taronges i els carrers propers. L’olor que feien, especialment, les dones que hi treballaven, dones de negre amb el davantal de mig dol, sempre atrafegades, corrents a mig dia per posar el dinar a taula, el dinar que havien preparat la nit anterior. Dones que s’enduien a la feina el termo del café i els optalidons, perquè “si no es prenien un parell d’optalidons a mitjan matí no aguantaven”. El magatzem de Pedro Monsonís, just enfront de ma casa, en un carrer més aviat estret. Era un espectacle veure maniobrar el senyor Benavent (de mal nom Poma xata) aquell Leyland blau de morro llarg, sense ferir mai la façana de ma casa ni doblegar els barrots de la reixa. Era una olor de taronja civilitzada, tractada, domesticada, taronges que havien passat per les cambres de carbur i havien estat encerades posteriorment. Era l’olor de la tardor.
L’olor de l’hivern és l’olor de la llenya de taronger que cremava a les cases (que encara crema) i que, sentida des del carrer a la nit i amb fred, et feia enyorar la calentor i el confort de la teua pròpia casa. L’olor de la llenya a les llars, on torraven cansalada magreta (encara en torren?), que després mullava el pa i ho feia tot més apetitós. Aquesta olor encara em fa segregar saliva com la campaneta al gos de Pavlov.
La primavera és l’època de l’olor de tarongina a poqueta nit, una olor dolça, penetrant que ho omple tot, que desperta els sentits, que convida a passejar pels afores i fa que et resistisques a entrar en casa, ara que allarga tant el dia. Es l’olor de les nits calmes, de temperatura ben agradable.
I l’estiu? L’olor de l’estiu és per a mi l’olor de l’aigua de sèquia i, sobretot, l’olor de les estaques de carxofera. Estaques amuntegades a la part coberta del corral, al racó on no arribava (o arribava a penes) el sol. Les estaques que calia arruixar tots els dies perquè germinaren i que es cobrien amb sacs d’arpillera per tal que conservaren la humitat. Una olor forta, com de terra humida per la pluja, que gairebé fa mal al nas. És l’olor de l’estiu de la meua infantesa, en aquelles cases fresques de murs ben grossos que protegien de la calor sufocant del carrer.
L’olfacte, a través de les olors, aconsegueix transportar-te a altres llocs i a altres temps i fa renàixer sentiments i emocions perduts, d’una manera més poderosa que qualsevol altre òrgan sensorial. N’esteu d’acord?
Les olors i els sentiments
Recordeu aquell passatge de Pel camí de Swann, de Proust, on el sabor (i l’olor, sense olor no hi ha sabor) de la magdalena mullada en til·la el transportava a altres temps i altres llocs amb tanta vivesa? Jo estic convençut que l’olfacte és l’òrgan de la memòria emocional. Si en tenia cap dubte, ho vaig poder comprovar en carn pròpia ara fa uns anys, quan travessava un moment ben dolent de la meua vida. Va ser en aquell temps que vaig començar a utilitzar el metro amb freqüència. Recorde els viatges de tornada de la feina, a poqueta nit, amb el cap ple de dimonis, sol enmig de la gentada, capficat en les meues cabòries. L’olor del metro, ben particular per cert, està des d’aleshores íntimament connectada a les tristes sensacions que experimentava en aquell trajecte. I tot i que les sensacions doloroses han desaparegut, tan aviat com puge al metro i sent la seua olor, el meu cor es compungeix una mica, s’espanta lleugerament com si haguera de tornar a patir el que va patir aleshores. És cert que cada vegada és més lleuger aquest fenomen, afortunadament. Amb tot, hi roman. Quan ja tot ha passat, resta l’olor com un recordatori desfasat.
Altres olors estan vinculades en mi a records molt més agradosos. Tres d’elles estan unides a la meua infantesa, al meu poble, a tres estacions de l’any, i totes tres a la taronja i el taronger. La primera és l’olor que feien els carrers on hi havia magatzems de taronges i els carrers propers. L’olor que feien, especialment, les dones que hi treballaven, dones de negre amb el davantal de mig dol, sempre atrafegades, corrents a mig dia per posar el dinar a taula, el dinar que havien preparat la nit anterior. Dones que s’enduien a la feina el termo del café i els optalidons, perquè “si no es prenien un parell d’optalidons a mitjan matí no aguantaven”. El magatzem de Pedro Monsonís, just enfront de ma casa, en un carrer més aviat estret. Era un espectacle veure maniobrar el senyor Benavent (de mal nom Poma xata) aquell Leyland blau de morro llarg, sense ferir mai la façana de ma casa ni doblegar els barrots de la reixa. Era una olor de taronja civilitzada, tractada, domesticada, taronges que havien passat per les cambres de carbur i havien estat encerades posteriorment. Era l’olor de la tardor.
L’olor de l’hivern és l’olor de la llenya de taronger que cremava a les cases (que encara crema) i que, sentida des del carrer a la nit i amb fred, et feia enyorar la calentor i el confort de la teua pròpia casa. L’olor de la llenya a les llars, on torraven cansalada magreta (encara en torren?), que després mullava el pa i ho feia tot més apetitós. Aquesta olor encara em fa segregar saliva com la campaneta al gos de Pavlov.
La primavera és l’època de l’olor de tarongina a poqueta nit, una olor dolça, penetrant que ho omple tot, que desperta els sentits, que convida a passejar pels afores i fa que et resistisques a entrar en casa, ara que allarga tant el dia. Es l’olor de les nits calmes, de temperatura ben agradable.
I l’estiu? L’olor de l’estiu és per a mi l’olor de l’aigua de sèquia i, sobretot, l’olor de les estaques de carxofera. Estaques amuntegades a la part coberta del corral, al racó on no arribava (o arribava a penes) el sol. Les estaques que calia arruixar tots els dies perquè germinaren i que es cobrien amb sacs d’arpillera per tal que conservaren la humitat. Una olor forta, com de terra humida per la pluja, que gairebé fa mal al nas. És l’olor de l’estiu de la meua infantesa, en aquelles cases fresques de murs ben grossos que protegien de la calor sufocant del carrer.
L’olfacte, a través de les olors, aconsegueix transportar-te a altres llocs i a altres temps i fa renàixer sentiments i emocions perduts, d’una manera més poderosa que qualsevol altre òrgan sensorial. N’esteu d’acord?
dilluns, 5 de maig del 2008
Vista parcial, el llibre (II): El pròleg
Des que Aristófanes i Juli Capilla em demanaren que penjara algun dels textos de “Vista parcial” (el llibre), he estat pegant-li voltes a la cosa. Al final, m’he decidit per penjar-ne dos. Penjaré primer el pròleg, perquè segons alguna opinió és allò més espés del llibre i, aleshores, m’interessa saber què en penseu vosaltres. Després us en penjaré un altre perquè veieu que “no es tan fiero el león como lo pintan”.
Respecte d’aquest altre, vaig pensar en fer-li cas a Aristófanes i penjar “Per què anem als cementeris?”, però al final m’he decidit per “Les olors i els sentiments”, no em pregunteu per què.
Ací va el pròleg.
Pròleg
Jo crec en la veritat, en que algunes assercions són vertaderes i altres són falses; que algunes s’adiuen als fets i altres no. És més, crec que això és la condició de possibilitat del llenguatge, de la comunicació. Tanmateix, la veritat té avui mala premsa. Hom pensa que defensar l’existència de la veritat i ser un dogmàtic és la mateixa cosa. S’estila el relativisme, el subjectivisme i es confonen ambdues coses amb el pluralisme i la llibertat. Quan a la gent li agrada una cosa, sol confondre la cosa que li agrada amb moltes altres que no tenen res a veure. Així, per exemple, els costa entendre perquè la llibertat i la justicia no són sempre el mateix. Quan aquestes entren en conflicte, es queden astorats, estranyats, alguna cosa no els quadra. Una cosa similar els ocorre amb la veritat, volen que la veritat siga bella, bona, popular i profitosa i els sorprèn que aquestes qualitats no sempre es troben juntes. Per això, potser, s’estila allò de “és veritat per a mi”, com si una veritat per a u tinguera algun mèrit més o alguna propietat més que “això és el que jo crec”. El problema de les creences —de “les veritats per a mi”— és que poden ser falses, per boniques, convenients o políticament correctes que puguen ser.
Amb tot i amb tot, no dic que els popularíssims versos de Campoamor —allò de que nada es verdad ni es mentira...— no tinguen la seua part de raó. En les coses que realment ens interessen, no sempre es pot traure l’aigua clara. Sovint, les coses que atrauen les nostres cabòries i les nostres passions no són enunciables en asseveracions pures, assercions que puguen enunciar un fet brut del món. Us posaré un exemple. L’asseveració “El transvasament de l’Ebre és bo”, sembla tenir la mateixa forma que “Els gossos lladren”, quan no és, en absolut, el cas. Que els gossos lladren és un fet del món que no té res a veure amb el fet que a nosaltres ens agrade o no que lladren, és quelcom que continuaria sent vertader encara que nosaltres no existírem i els lladrucs dels gossos no ens molestaren. Però si els transvasament és bo no és quelcom que es puga fixar en termes absoluts. “El transvasament és bo” sol significar “afavoreix els meus interessos”, —i els interessos propis se solen confondre amb els interessos universals—, i, ben mirat, ja no sols “els meus interessos”, sinó “els meus interessos de tal tipus”. Perquè pot ser bo per als “meus interessos econòmics” i dolent “per als meus interessos medioambientals” (que no necesssiten que jo en siga conscient per tal d’existir) i fins i tot bo “per als meus interessos econòmics a curt termini” i dolent “per als meus interessos econòmics a llarg termini”. El problema amb asseveracions com aquesta és que no sempre els interessos d’uns i d’altres coincideixen, ni és clar que es puga establir una escala de valors universalment acceptada amb la qual poder primar uns tipus d’interessos sobre uns altres, cas de trobar-ne de comuns. Són fets com aquest els que fan pensar a la gent que “nada es verdad ni es mentira” i que “cadascú té la seua veritat”.
Un altre aspecte del mateix problema és que, si tractem qualsevol assumpte humà, si el mirem amb deteniment, trobarem tants matisos, tantes imbricacions, tants aspectes, que dir la completa veritat es fa impossible. És per això que caldrà fer simplificacions, que caldrà obviar alguns trets i exagerar-ne d’altres. Si volguerem dir la veritat completa, hauríem de fer tantes precisions, tantes excepcions i tantes puntualitzacions que cada frase resultaria extensíssima, alambicada, sintàcticament impracticable i impossible de llegir. Per tal de poder dir alguna cosa sobre qualsevol d’aquests temes complexos, cal adoptar una perspectiva, tenyir d’un color el cristall, adoptar un focus i, en conseqüència, prescindir de molts altres aspectes de la cosa, difuminar-los, deixar-los en el rerefons. No podem si no oferir de cada cosa una vista parcial, la nostra visió, des de la nostra perspectiva. Què fixa el focus? Òbviament la nostra —la meua— idiosincràsia: la meua manera de sentir i de pensar, les meues preocupacions, els meus coneixements i les meues lectures. És veritat per això que, parlant de totes aquestes coses, parle tant de mi com d’elles si més no. Però no hi ha un altre remei, supose.
Imagine que el que he dit pot explicar per què —com deia Josep Pla— és molt més difícil descriure que opinar i, per la mateixa raó, li pot traure força al seu retret que és per això que tothom opina. Si vaig encertat, sobre certes coses l’única opció possible des del punt de vista literari és opinar, perquè descriure, si fóra possible, es convertiria en una llanda absolutament insuportable. Els textos breus que segueixen són les meues opinions (o, més ben dit, part d’elles) sobre algunes coses. Aquestes són les meues opinions (i també alguna cosa més, preocupacions meues, objectes del meu interés). No sé quin dret tinc a manifestar-les. Fet i fet, pense que el dret sols es pot tenir a fortiori. Això és, ningú no el pot tenir si els lectors no li’l donen. A vosaltres, lectors, m’adrece, doncs. Espere aportar-vos alguna cosa. Això m’autoritza, crec, a intentar-ho; però intentar-ho és tot el que està al meu abast —intentar-ho és un acte ilocutiu— però que ho aconseguisca o no —que ja és una perlocució— només de qui em llegesca depèn.
Si m’atrevisc a fer-ne la prova és perquè ja hi ha uns pocs lectors que han pensat que sí que puc aportar alguna cosa. Són els que han llegit el mecanoscrit i m’han ajudat amb tota mena de suggeriments. Vull ací donar-los les gràcies i —com sempre es diu i es diu sempre amb veritat— exculpar-los dels errors que jo només, i malgrat tot, he comés. Gràcies doncs a Vicent Alonso, Josep Corbí, Miracle Garrido, Carlos Moya, Sergi Rosell, Xavier Serra, Ramon Vicent i Roser Vicent.
Etiquetes de comentaris:
Idees i paraules,
Vista parcial el llibre
dissabte, 3 de maig del 2008
Solució al problema lògic nº 10
És per les dates que són? És per què era massa fàcil o per què era massa difícil? Potser ja esteu farts? La bona qüestió és que ningú no ha contestat i m'he quedat un poc despagat (tant que m'ho havia currat!).
La solució és aquesta. Allò que més convé es triar la primera oferta, perquè t'assegures el molí (ni més ni menys). Com que el fill gran del moliner era un cobdiciós (un "anvejós", que diem al meu poble) va triar la segona oferta, tot pensant que, en el pitjor dels casos s'ho emportaria tot excepte el gat, i en el millor cas s'ho emportaria tot. Però ho va haver de compartir tot amb el germà, perquè aquest va dir "T'ho quedaràs tot menys el gat" i, clar, no va tenir un altre remei. Imaginem que fóra vertader, aleshores s'ho havia de quedar tot, però llavors seria fals que s'ho quedaria tot menys el gat. Com que era fals, aleshores o bé s'ho quedava tot menys el gat o s'ho repartia tot amb el seu germà. Atés que no podia quedar-s'ho tot excepte el gat, perquè aleshores això seria vertader, s'ho va haver de partir tot amb el seu germà.
Conclusió: Val més perdre que més perdre.
Bé, dilluns o dimarts us posaré algun text de "Vista parcial".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)