Bon any!

He tingut un somni. He somiat un món en el qual no hi havia borses de canvi, on les grans companyies es preocupaven pels seus clients i els atenien realment i amb un somriure. He somiat que es controlava els especuladors i que els governs n’eren independents. He somiat un món en el qual les persones valien més que els diners i en el qual hi havia altres valors a més de l’econòmic.
Que l’any 2011 ens acoste, encara que siga un pas de puça, a aquest somni.

Solatge

Tanquem l’enquesta satisfets. Solatge serà definitivament el títol del llibre. Ens ha agradat a tots. Moltes gràcies Ànonim, sigues qui sigues. Ens has proporcionat un títol bonic i suggeridor, amb una paraula ben sonora. Em recorda un recital d’Ovidi Montllor, en el qual, amb veu de tro, deia: Abans de dir-li salvatge a un home o salvatge a un salvatge. I allò percudia per tota la sala abarrotada, i en els esperits dels qui l’omplíem. Salvatge, solatge, m’agrada la seua sonoritat.

Bé, doncs moltes gràcies a tots per les vostres propostes i pel vostre interés. Gràcies Jesús, Enric, Gonçal, Marta, Marisa, Salvador i Vicent. Moltes gràcies a tots, i una altra vegada (i més si cal) a Anònim; també a l’altre Anònim.

Ara, si m’envieu per correu-e les vostres adreces, em diu l’editora, us farem arribar un exemplar de Solatge quan estiga llest.
tobies.grimaltos@uv.es

Llibre busca títol

Una vegada més sembla que no l’he acabada d'encertar amb el títol del llibre: “Vaig nàixer tard”. No és que a l’editorial no li agrade, no és això. Amb tot, li troben algun però. Certament s’adiu al contingut, però potser —diuen— és massa autobiogràfic. Total, que hem pensat de fer una espècie d’enquesta popular. Com que teniu l’index i algun text de mostra, potser teniu ja elements per opinar. Serieu tan amables de dir la vostra?

Títols possibles:
-Vaig nàixer tard
-Setembre
-L’enemic de les vespes
-Éls escarabats de les estibes
-Mon pare era rossiner
-Un altre títol (especificar)


Em diuen des de l’editorial que hi haurà algun regalet per als participants.

Obres extraordinàries

Al cap i a la fi, les obres extraordinàries1 són extraordinàries2.





Extraordinari1: Que excedeix el grau, la mesura, el nivell, habitual, ordinari.

Extraordinari2: Que és fora de l'ordre o de la regla comunament seguida, no acostumat.

Enyorança

Sovint les coses que s'enyoren són les mateixes que si les tinguérem acabaríem avorrint.

"Vaig nàixer tard", un llibre no filosòfic

Alguna vegada m’ha sabut greu que consideraren algun dels meus llibres un text de filosofia. Idees i paraules és el cas paradigmàtic. Sé que tenen raó. Com a mínim, ho sé, és a un territori fronterer. Amb tot, jo volia, no sé per què, que fóra literatura, que el consideraren com un llibre de literartura, tot i que fóra de “lietratura d’idees” (com, és cert, molts l’han considerat), però que no empraren el terme filosofia com a etiqueta classificatòria, o com a “matèria” en els catàlegs de les biblioteques. Sempre he volgut publicar un llibre que no rebera aquesta catalogació.
Ara espere aconseguir aquest propòsit, gairebé un somni, amb el llibre que he escrit i que publicarà Edicions del Bullent. Recordeu alguns texts que he penjat en aquest blog, com ara: “Mon pare era rossiner”, “Per què em diuen Tobies” o “El crit de la tia Doloretes”? Doncs bé, aquests textos revisats i uns quaranta més composen Vaig nàixer tard. Diuen que és un llibre difícil d’encabir en cap col·leció, però l’amiga Núria Sendra ha sigut prou valenta i arriscada com per acceptar publicar-lo. Uns mantindré informats. De moment ací va l’índex.



Pròleg
Vaig nàixer tard
Per què em diuen Tobies
La mort de l’àvia Maria
El Crist de l’àvia Amparito
El pare Micalet
Daniel “el dels iguales”
Pepica la molinera
Mon pare era rossiner
L’ofici de rossiner
La mare
El biberó
El foc a terra
L’enemic de les vespes
Un braç trencat
L’escola
La Falange i don Miguel
Bétar
Ma mare volia matar-me
El tete salvador
La primera vegada que vaig menjar pernil
Tirar fum pels ulls
La nit de Reis
El rellotge de la comunió
Els diumenges
El carrer
Furtar garrofes
Els escarabats de les estibes
L’andana i “el secreto del hombre muerto”
La bicicleta
Un músic frustrat
Ca Vicentín
Ca Juan Carlos
Don Francisco
El veïnat
La mort del senyor Ricardo
La Laboral
La primera visita
Parlar castellà
Cap d’habitació
Carrícola
El crit de la tia Doloretes
Epíleg: l’elusivitat dels records
Agraïments

La meua travessa

Com que ningú no gosa dir-me res, faré la meua travessa. A veure si tinc sort; a veure si algú em diu alguna cosa, vull dir. Ací va:






Andrea- Vicent Borràs

Henri- Urbà Lozano

Jules- Pasqual Alapont

Orofila- Manuel Bauxauli

Avram- Vicent Usó

Vítor- Àlan Greus

Aude- Esperança Camps

Qui és l'autor de "Jules"?

Tinc molta curiositat: Qui és l'autor de "Jules"?

Una paradoxa moral

Hi ha temes en filosofia dels quals no m’agrada ocupar-me. Es tracta, en general, dels temes que vertaderament interessen a la gent: temes de filosofia pràctica, és a dir, d’ètica, de filosofia política, etc. I no m’agrada ocupar-me’n justament per això, perquè vertaderament interessen i poden, per tant, tenir conseqüències (fins i tot desastroses) en la vida quotidiana. Sé que en general, als “filòsofs” no se’ns té massa en compte. Però observe que, quan es tracta d’assumptes com aquests, sí que es vol sentir la seua opinió i fins i tot se’ls convida a dir la seua. Sembla que interessa saber què pensen i hi ha fins i tot el perill que les seues paraules tinguen finalment una repercusió en la pràctica, en les lleis i en les maneres de fer i entendre les coses. Per tal d’evitar aquest perill (bastant mínim en el meu cas, que no sóc ningú) m’estic de reflexionar públicament sobre aquestes coses. No me n’orgullesc, al cap i a la fi és un tret de covardia potser; preferir que s’equivoquen altres no em lleva de damunt la responsabilitat.

Dic tot això perquè estic llegint un llibre sobre una d’aquestes temàtiques que solc evitar i he trtobat una consideració que reforça la meua positura envers aquestes matèries tan importants. El llibre es titula The Apology Ritual i el seu autor és Christopher Bennet, un jove professor de la Universitat de Sheffield. La tesi principal del llibre és un desenvolupament d’una altra tesi hegeliana: el criminal té dret al càstic. Enfront de la concepció restaurativa o reparativa de la justícia, l’autor advoca per la justicia retributiva, justament basant-se en aquesta idea de Hegel. El criminal té dret a que se’l tacte com una persona, com un esser moralment responsable. No castigar-lo suposaria rebaixar-lo en la seua dignitat. Així ho diu Bennet: “Una manera en la que podríem afirmar que la retibució [el càstic, en aquest cas] encaixa amb la vida bona es dir que, encara que implica causar sofriment, aquest sofriment és necessari per tal de respectar l’estatus de la persona —diguem’ne com a agent moral responsable o com a membre de la nostra comunitat moral”. L’opinió de Bennet, sembla ser doncs, que l’estat té l’obligació de castigar al criminal perquè aquest té el dret, com a persona, com a agent moral responsable, de rebre el càstic.

I a mi de seguida se m’acut una paradoxa esbojarrada. Segons això, la millor manera de castigar els culpables seria no castigar-los, no donar-los allò a què tenen dret com a membres de la comunitat moral i com a persones. Seria el pitjor càstic, el menyspreu de la víctima o de l’estat (o és que seria pura venjança?). ¿Per què em fa l’efecte, però, que això faria feliç al malfactor i irritaria a la victima?

Crec que, definitivament, faig bé de no ocupar-me d’aquestes qüestions. De tota manera —i sigam justos— estic al començament del llibre de Bennett i també estic segur que la cosa no es tan simple ni tan ximple; que els arguments seran poderosos i que aquesta aparent paradoxa serà tractada i dissolta. Així ho espere i tinc elements per esperar-ho per la qualitat de les pàgines que he llegit.

Autoreferència, una altra vegada

Una llengua assoleix la normalitat quan la majoria dels seus textos no parlen d’ella.
(Seibot Sotlamirg)

Certament, però no perquè els textos deixen de parlar d’ella s’assoleix la normalitat. Aquesta advé quan les causes que obliguen a parlar-ne han desaparegut. L’autoreferència no és el mal, sinó el símptoma. Empreu-la, doncs, encara que siga d’una manera autoreferencial, potser en contribuïu a l’elimanació de les causes, que no es poca cosa. Amb tot, si poguereu usar-la per a dissertar d'altres coses (també), millor.
(Tobies Grimaltos)

2 x 1

[Text publicat a El Miragall, el BIM del meu poble]

Avui, com que estem en estiu i és temps de rebaixes, voldria proporcionar-vos un 2 x 1. És a dir, faré dos articles pel preu d’un.

El primer es titula “Sentimentalisme versus pragmatisme?” i diu així:

El patrimoni de l’Ajuntament de Castelló és més gran del que la majoria pensem. Són molts els edificis de tota mena i solars que posseix i, és clar, no pot mantenir-los en les condicions adequades per a l seu ús. Els té, però en alguns casos és com si no els tinguera. No cal que us pose exemples que tots coneixeu. Aquest patrimoni suposa una font de despeses a les quals, en bastants casos, no sel’s trau cap profit o no se n’obté el profit que caldria i que va en detriment de moltes altres coses que es podrien fer o tenir. Per raons sentimentals, polítiques o populistes (oportunistes) aquesta cadena d’adquisicions, potser benintencionades, que resten després en els llimbs de l’oblit i l’abandó, no sembla tenir aturador.

De vegades jo em pregunte si no seria millor desprendre’s d’una bona part d’aquest patrimoni i poder així i a canvi mantenir i gestionar en condicions el que hi reste. I ara us ho pregunte a vosaltres i els ho pregunte també als polítics locals: Sentimentalisme (o oportunisme) o pragmatisme (o realisme)?

El segon article es titula “En agost no es llig?” i diu així:

Avui mateix he anat a la biblioteca municipal. Estava tancada i hi havia un cartell enganxat a la porta que deia: “La Biblioteca romandrà tancada del 14 al 31 d’agost. Bones festes!” . Home! —he pensat—, que jo sàpia les festes duren una mica menys d’una setmana. He pensat també: justament ara que és quan més temps té la gent per a llegir, van i tanquen la biblioteca.

No vull parlar ara de les mancances de la nostra biblioteca, que en són moltes i que la fan poc menys que inoperativa, com, per exemple, l’absència total d’un arxiu. No sols és que no dispose d’un arxiu informatic, com sol ser allò habitual en totes les biblioteques del món; fet que, per cert, impossibilita, juntament amb altres coses gens menystenibles, que els seus llibres apareguen en la Xarxa de Biblioteques Valencianes —una eina informàtica a tarvés de la qual pots buscar qualsevol dels llibres de que disposen les biblioteques de la xarxa, saber si hi és i en quina biblioteca—, no, no sols és això, sinó que no disposa de cap mena d’arxiu (ni tan sols manual) en el qual pugues consultar si hi ha un llibre determinat. I si no pots saber si un llibre està, és, directament, com si no estiguera. Tampoc vull parlar ara del fet que molts dels llibres estiguen tancats en diversos llocs sense que pràcticament ningú sàpia de la seua existència i sense que es puguen consultar. No, no parlaré d’això. Però, que perquè és agost estiga tancada em sembla, de veritat, molt lamentable. Per a acabar-ho d’adobar, entre en la pàgina web de la Universitat de València i em trobe, com un colp als ulls i al pensament, aquesta notícia: “Les biblioteques de Tarongers, Burjassot i Blasco Ibáñez obrin les 24 hores”. Ja sé que no és ni pot ser igual, però que siga tan diferent! També sé que, de segur, hi ha raons cojunturals i, ai las!, estructurals que justifiquen de sobres aquest tancament. El que s‘ha de fer, però, és canviar la cojuntura i l’estructura, i no permetre que aquestes imposen el que ni volem ni és desitjable. En qualsevol cas, per a mi que llegir és una festa, que em diguen “La biblioteca està tancada. Bones festes!” em sembla contradictori (i una mica trist).

Al cap i a la fi es tracta del mateix problema que el del patrimoni de l’ajuntament: d’establir prioritats i saber què es vol, què és més necessari o convenient.

Veus per on!, les dues coses etaven a la fi relacionades: patrimoni i biblioteca. Tot és, a la fi, qüestió de línies d’actuació política, de primar unes coses o altres, de saber qui tipus de poble volem.

Bones i males persones

No heu sentit mai allò de: “A mi tant se me’n fa que siguen de dretes com d’esquerres. Hi ha bones persones i persones dolentes”?
Jo, quan ho sent, pense que caldria matisar: Hi ha també bones persones que estan equivocades i persones dolentes que encara com!

Els temps canvien

Fa temps, circulava un acudit que deia així:

Un chico se acerca a una chica y le dice:

—¿Estudias o trabajas?

—¿Lo cualo? —dice la chica.

—Que, ¿en qué trabajas? —responde él.

Deixant a banda la dubtosa correcció política de l’acudit i el seu més que possible caràcter elitista i menyspreatiu, el problema avui és que molts que pertanyen al probable gremi del seu inventor ja no l’entendrien; que ha deixat de ser un acudit.

La vida com Estacadeta

De menut, alguna vegada vaig jugar a un joc que es deia l’Estacadeta. Es traçava un rectangle a la terra humda amb una navalla i un dels dos jugadors la llançava per estacar-la-hi dins. Després, el dividia en dos tot seguint la línia del tall fet al terra. En triava una part i seguia llançant la navalla i agregant parts del rectangle al seu territori fins que fallava, es a dir, fins que no aconseguia estacar la navalla. Guanyava aquell qui deixava a l’altre sense espai suficient en el rectangle per encabir el peu. Doncs bé, pense ara que hi algunes persones —espere que siguen poques— que fan de la seua vida un joc de l’Estacadeta invers. Naixen amb un món clarament delimitat en dues meitats: els bons i els dolents o els seus i els enemics i a poc a poc van eixamplant el territori dels enemics fins quedar-se sense espai suficient per encabir el peu.

Són, per regla general, persones de mentalitat simplísima i de poca reflexió. Gent de consigna i recepta. Tenen conviccions fermíssimes, unes en cada moment de la seua vida, que poden ser ben diferent amb els transcurs dels anys. Però en cada moment són resoluts i implacables, sense badalls. Solen tenir un(s) líder(s), un(s) director(s), algú en que confien i a qui li confien —defereixen— el pensament. Només ell els farà canviar d’opinió si ja la tenien. Tot el que diu el líder o els líders és just i justificable (més aviat, està justificat a priori), tot el que ells fan i diuen és correcte, per definició. Aquestes persones de qui parle pensen que pensen però es limiten a sobreposar les màximes inqüestionables sobre els fets per tal de veure si casen; si ho fan, bo i sant, si no, dolent, temible i menystenible. Com que no pensen, són malpensats; malfien del que no entenen i, per no complicar-se, ho condemnen. Si de cas, alguna vegada s’han d’enfrontar amb alguna situació no prevista i per a la qual no tenen el pre-judici, esperaran a saber que diuen els seus, els que pensen per ells. Els escolten amb atenció badoca. Tenen només dues actituds davant dels altres: admiració i odi barrejat de temor. En realitat odien, menyspreen i condemnen perquè tenen por i tenen por perquè no entenen, i com que són moltes les coses que no entenen per temor, són moltes les coses que temen i condemenen.

Són estrictes perquè són simples, perquè viuen en un món completament bipolar. I com que són estrets i rigorosos i tenen les receptes com un tot inamomible, s’enduen continuament decepcions: gent que admiraven trenca alguna de les seues casetes, no és ortodoxe en algun dels quadrets de la xarxa de màximes i consignes que llancen al món i amb les que l’apamen. Els trenca les casetes, els defrauda i no tenen cap altre remei que posar-lo a l’altra banda del rectangle: al terreny dels condemnats, que creix com més va, més. Estan fatalment destinats a passar la vida jugant a l’Estacadeta i a perdre. Però ells no ho saben ni ho sabran mai. Ells són els pocs que no traeixen els principis, són els insubornables, els salvadors. Si són condescendents amb algú és amb ells mateixos. Al final es queden fora del rectangle i el miren bocabadats, sense entendre res. Mai sabran que des del començament no entenien res, que sempre han estat sols i han perdut la vida llançant la navalla del seu despreci i perdent territoris que els hagueren pogut interessar.

Consideracions per a adolescents (i no tant)

Ací us deixe algunes consideracions per a adolescents (i no tant). Us convide a continuar la llista si us ve de gust.


·Les accions tenen (han de tenir) conseqüències.

·Tu no ets guai per essència i amb independència de què faces.

·No tens dret a tot i perquè sí. Algunes coses costen (i han de costar).

·És (metafísicament) impossible tenir sempre l’ultim mòbil del mercat.

· Cava una fanecada de terra amb aixada. Calcula quan de temps t’ha costat. Pensa ara què val un jornal i, a continuació, torna a considerar si realment vols el Seat León roig (o grog) i a costa de què.

·Ja sabem que tots els teus amics tornen més tard que tu a casa. Que tu fas el ridicul tornant tan prompte. També sabem que tots els teus amics diuen el mateix als seus pares.

·Si tots els teus companys suspenen sempre més de quatre assignatures, com és possible que la majoria passen de curs?

·Com és possible que sigueu l’única generació que està encertada? Ara no ho pots pensar seriosament, però, pots imaginar-te que els vostres fills pensaran que esteu errats?

·Els altres, et tenen mania perquè si? No tens tu res a veure?

·Qui són diferents no són, necessàriament, ni menyspreables ni perillosos.

·Si la decisió més important que has de prendre (i la que et trau el son) és haver de triar entre les sabatilles Adidas o les Nike, ets realment un desgraciat.

El paper

Era a punt de passar per davant d’aquella porta, quan la dona que eixia va llançar el paper. Era un troç de paper blanc, brut, esfilagarsat diríem si no és perquè no era de fil; molt probablement, un mocador de paper vell i rebregat, com aquells que resten durant uns dies a la butxaca, mesclats amb les claus o les monedes. Va aterrar gairebé damunt del seu peu. Xavier el va mirar amb un gest de fàstic mal contingut i va mirar a continuació la dona amb una mica més de conteniment. De tota manera, abans de baixar una altra vegada la seua mirada cap a la deixalla, i amb un to que volia fingir amabilitat alhora que pretenia amagar la seua desaprovació un tant enutjada i desdenyosa —sense aconseguir cap de les dues coses, si hem de contar-ho tot— va dir:

—Crec que li ha caigut un paper.

El marit de la interpel·lada era ja també fora de la casa, segurament es dirigien al cotxe que hi havia aparcat just uns metres més endavant al costat de la vorera. La dona se’l va mirar de dalt a baix, com qui mira una cosa bruta o molesta, enutjosa al capdavall. Es va girar d’esquena i va començar a caminar amb el seu marit. Xavier va sentir en aquell moment que la seua irritació creixia i es descontrolava. I quan ho va voler pensar, ja havia dit:

—Vosté mateixa. Li he donat l’oportunitat de refer-se i de no quedar com una dona bruta i desconsiderada.

En sentir aquelles paraules, home i dona referen les poques passes que havien fet.

—I quina poca vergonya… Però no està diguem-me porca el tio collons aquest!

I a aquestes dolces paraules de la dona, va seguir una punyada del marit que tingué com efecte immediat que la sang brollara del nas del’agredit.

Xavier es furgava les butxaques, però no aconseguia trobar res amb què eixugar aquella hemorràgia. A la fi, es va ajupir, va agafar el paper que havia estat la causa de tot i s’el va apretar fort contra els narius. Mentre se n’anava esverat i amb el cap aixecat, sentia la dona, que amb veu ben alta, gairebé cridant i ben escarotada, deia:

—Serà possible!, i quina gent més maleducada hi ha al món.

I els vianants, és a dir, les persones?

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Deixeu que faça un parell de divagacions per a començar. Primera divagació: Hi ha qui pensa que allò propi és sempre, indefectiblement, el millor. Sobretot, quan es tracta de pàtries, començant per la més menuda de totes, la que els castellans anomenen “patria chica”, és a dir, el poble natal. El poble d’ú és el millor, el seu campanar és el més antic i el més alt, els seus parcs són els més bonics i els més grans, són les millors les seues taronges, les seues mones de pasqua i les seues botifarres. Hi ha, en canvi, d’altres que sempre troben que el de fora és més bo. Aquests, no es que vulguen menys el seu poble, potser el volen tant, tant es preocupen i es fixen, que solen veure de seguida els defectes, les carències, les coses que no van bé. Respecte del forani, com que no els interessa tant, solen ser més indulgents i paren esment només en allò que els altres tenen (o tenen en condicions més favorables) i els de casa no tenim (o tenim en un estat més precari).

Segona divagació: Molts diumenges de vesprada, agafem el cotxe, la meua dona, el meu fill menut i jo i ens dediquem a visitar pobles de la rodalia, principalment pobles que no coneixíem o no coneixíem massa. Com que fa temps que tenim aquest costum, el radi d’acció va eixamplant-se. Darrerament hem acabat amb els de la carretera CV-60: Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Alfauir, Ròtova. N’hem visitat molts ja a hores d’ara. Cadascun té les seues peculiaritats, algun tret idiosincràtic, algun aspecte que ens crida l’atenció.

Jo no sé a quin dels dos grups dels que he parlat pertanc. Segurament a cap dels dos, perquè són els casos extrems. Potser un poc a tots dos, segons les èpoques i segons de què es tracte. Però m’he endut moltes sorpreses quan, en visitar poblets com el puny els he vist tan ben cuidats, tan ben arranjats, fins i tot amb alguna instal·lació que trobe a faltar al meu poble, que és bastant més gran. Una cosa m’ha cridat en especial l’atenció: tots, pràcticament sense excepció, tenen zones d’ús exclusiu (o semiexclusiu) per als vianants. Allò que solem anomenar “zona peatonal”. I això els dona un aspecte més humà, més civilitzat, més vivible.

Compare i veig que és el meu poble qui ix perdedor. Critiquem les grans ciutats, el seu trànsit atabalador. Diem: allí no es pot viure. Sent això i després mire Castelló; i em dic: “Alguna vegada, a València, he hagut d’esperar que acabara de passar un cotxe per dalt de la vorera per on vaig, per tal de poder passar jo?” . I, tanmateix ací ho he hagut de fer moltes vegades. Els cotxes aparquen sobre les voreres, els carrers són estrets i, per tal de poder continuar la seua marxa, han de pujar sobre la vorera contrària, els vianants (pel compte que els té) els han de cedir el pas. I ens hem acostumat a anar en cotxe a tots els llocs i si, pot ser (i si no pot ser també) aparcar a la mateixa porteta d’on anem, perquè dins de l’establiment no ens deixen entrar amb el vehicle. La distància més llarga a Castelló difícilment supera el quilòmetre, però trobem el cotxe imprescindible. Els vehicles han ocupat el poble a costa de la llibertat de moviments i la mateixa seguretat dels vianats (que som tots, necessàriament, alguna vegada). Els hem cedit tot l’espai, tots els drets, tots els privilegis. De què ens queixem, doncs, quan parlem de la ciutat? Per què aquesta renúncia nícia a una bona part de qualitat de vida? Per comoditat? De qui? A costa de quants?

Qui té por i a què? Pensem-ho, comentem-ho, que s’estudie si cal. Perquè no peatonalitzar algun troç de Castelló? Jo crec que no sols afavoriria la nostra qualitat de vida, passetjar tranquilament, poder trobar-se al carrer i xarrar amb calma, tenir un espai de tobada i de fer una mica del que es diu “vida social”, estic segur fins i tot que afavoriria el comerç de la zona en qüestió. Penseu en el carrer de les botigues de Xàtiva. Pesnem-ho almenys. Debatim-ho; amb calma, amb arguments. Us convide a emprar els diferents fòrums d’opinió disponibles per encetar el debat. Això sí, m’agradaria que per una vegada no tot fóra (només) debat.

Un altre aforisme i un comentari

Els joves no comprenen que es faran vells. Ho saben, sí, però no ho senten.

Comentari: "Fer-se vells" o "joves" (i la disjunció no és exclusiva) es poden substituir per moltes altres coses i el dictum també valdrà.

Jaume era notari

Jaume era notari.

—Sí, jo ja vaig nàixer notari—solia dir a qui li retreia que vivia bé.

I ho deia perquè la seua vida, fins que va guanyar l’oposició, no havia estat fàcil. Era fill d’una família ben modesta i va haver d’esforçar-se molt per aconseguir els seus propòsits. Des dels dotze anys havia estat becari i des dels dotze anys també havia treballat tots els estius i molts caps de setmana i vacances. Era des de ben aviat, doncs, que no havia estat una càrrega per als pares; ans al contrari, malgrat tot havia aportat més diners a l’economia familiar que no en rebia. Els últims anys dels seus estudis va demanar quedar-se una part dels seus ingresos per poder preparar després les oposicions. Al cap de dos anys aconseguia la seua plaça de notari.

Jaume era notari, però havia estat a èpoques, collidor, obrer de vila, forner, havia fet unes quantes veremes a França i havia exercit bastants oficis més. En una paraula: Jaume sabia què era el treball físic i l’esforç. Ara superava la cinquantena i tenia un fill al Massachusetts Institut of Technology fent una tesi sobre nanotecnologia. Un fill del qual no tenia queixa. Sempre havia estat un bon estudiant, algú que prometia força. Però Jaume, obsedit per la formació d’Arnau, no havia consentit mai que treballara. Als estius solia enviar-lo a Anglaterra, als Estats Units o Alemanya per tal que aprenguera bé l’anglés o l'alemany i completara la seua formació.

En tornar Arnau de Massachusetts aquest estiu, Jaume va pensar que no era bo que acabara els seus estudis sense saber què era el treball manual. Ningú, pensava, és una persona completa i capaç de respectar vertaderament els altres, siguen qui siguen i treballen en què treballen, si no ha experimentat en carn pròpia els rigors de la feina física sota les ordres d’un cap. Així que va parlar primer amb el seu germà, que era llaurador.

—Home, Jaume, tu ja saps que al camp no ve mai mal una maneta —acceptà el seu germà.

—Però tracta’l com tractaries qualsevol altre jornaler. Si no, no fem res.

—Tranquil, sabrà què es haver-se de guanyar el jornal.

Jaume abordà després el seu fill. Arnau ho veié com una aventura exòtica i acceptà. Es va passar el més d’agost treballant amb el seu oncle al camp. En arribar setembre, quan ja es feia el temps d’haver de tornar al MIT, demanà parlar amb son pare.

—Pare, jo no tornaré al MIT.

—No, això com és, Arnau? On vols anar ara?

—No vull anar enlloc. Vull romandre ací i treballar la terra.

Jaume va sentir un calfred que li recorria l’esquena.Va sentir que els nervis es tensaven dins del seu cos. Va esperar una mica a parlar per tal que la veu no sortira tibant i agra de la seua boca.

—Però, i la tesi? I el MIT? I la teua carrera tan prometedora?

—Pare, m’agrada alçar-me abans que no es faça de dia. M’agrada començar a treballar a la frescoreta de l’alba. Però m’agrada sobretot seure sobre un marge a l’ombra i mirar, mentre esmorze, les capçades que he fet als cavallons. Veure que estan ben fetes i que llueixen al sol.

—Te´n penediràs —pogué dir a penes Jaume— I aleshores, hi haurà solució?

—No me’n penediré.

Jaume es va empassar la saliva i va afluixar tot el seu cos sobre la butaca. Entenia perfectament què li deia el seu fill i savia que era veritat. Va acotar el cap i no va saber què pensar. Recònditament maleïa la seua pruïja formativa.

Liberunus (III i final)

No va passar molt de temps, però, que comencà a correr el bram que els membres del comité de crítics havien acceptat més d’un suborn. Fet i fet, algunes dels llibres que havien aconseguit el seu placet deixaven bastant a desitjar. I es deia que les obres dels autors consagrats sotmeses al comité eren autoritzades automàticament sense ser llegides; de tal manera que algunes d’elles eren, per dir-ho eufemísticament, no massa bones. D’aquesta circumstància se n’aprofità Mediocre. Com havia fet anteriorment Prolífic, encetà la seua campanya, i va trobar el sol adobat. Eren molts els que es queixaven i molts eren els que volien publicar alguna obra més.

El seu argument principal era que per tal de decidir si una obra mereixia ser publidada ja estaven els editors que eren els més interessats en què el llibre valguera la pena, des d’algun punt de vista almenys. S’afegia que els lectors no eren babaus, que sabien què volien llegir. Calia deixar-los la llibertat de poder llegir el que els vinguera de gust sense la guia paternalista dels crítics.

I així fou com es va canviar de bell nou la llei i com es publicaren més i més coses que tenien menys i menys lectors, així era com els escriptors locals competien amb bon desavantatge amb les traduccions d’autors molt més coneguts i, també en moltes ocasions, millors. Els escriptors de Liberunus continuaren queixant-se, però ara ja no sabien de què ni com posar-hi remei.I així va continuar la cosa fins que algú va caure en el compte que el nom del país, Liberunus, havia esdevingut un arcaisme.Es va decidir actualitzar, doncs, el nom. Es feren consultes a experts de tota mena, es va fer una enquesta poular amb els noms que semblava que tenien més defensors. A la fi es va canviar el nom de Liberunus pel de País València; però es va autoritzar també emprar els noms finalistes de Regne de València i Comunitat Valenciana (tot i que els escriptors que empraven aquests noms deien que escrivien en una altra llengua).

Liberunus (II)

Justament era Prolífic un d’aquests autors venerats per un públic absolutament fidel que llegia una vegada i una altra la seua única novel·la, Amb el neguit dels dies. Era un autor mític, envoltat d’una aura de clàssic viu de la qual ell se’n sabia valdre. Fruïa i molt del seu prestigi. Però havia gaudit més encara aquells dies de l’èxit inicial, quan crítics i públic en parlaven continuament i lloaven la seua obra; quan era entrevistat un dia i un altre, quan apareixia continuament a la premsa i era convidat a tot arreu a presentar el seu llibre i fer conferències. Trobava a faltar aquell tràfec d’elogis i acollides entusiastiques per part d’un public enforverit que rebia amb un beneplàcit apriorístic cadascuna de les seues paraules.

Prolífic no es resignava al fet que aquells temps hagueren passat definitivament i foren irreproduïbles. Tenia, t tot i saber que no podia publicar-la, una segona novel·la escrita. I va decidir que havia d’aconseguir que s’editara. Va encetar una campanya a la qual no li va estar difícil sumar adeptes. S’hi enganxaren primer els editors. Poder publicar només una obra per autor dificultava el negoci.Perquè la llei també s’aplicava a les traduccions, només una de les obres dels autors estrangers podia ser publicada. I tot i que les vendes de cadascun dels llibres editats solien ser quantioses, pensaven que el volum de negoci creixeria de manera considerable si podien publicar més obres dels autors més estimats pels lectors. Els seus admiradors més contumassos li feren també costat prompte. Recolliren firmes, feren discursos exaltats per pobles i ciutats. Redactaren una proposta de llei; se serviren de la premsa, en la qual col·laboraven una bona quantitat d’escriptors, i als pocs mesos havien aconseguit que s’aprovara la nova llei al parlament.

Es va constituir un comité amb els millors crítics del país. Cada autor que, havent publicat ja una obra, volguera publicar-ne una altra, l’havia de sotmetre al seu examen i, només si ells en donaven el vist i plau, es podria publicar. No cal dir que el comité era extremadament rigorós i severíssim, però la mesura va possibilitar que una minoria d’autors poguera tenir el goig de veure una segona obra seua en mans dels lectors. Un nombre més reduït encara poguren publicar un tercer i un quart llibre. Es va constituir una elit d’uns pocs autors que veien publicades totes les obres que escrivien.També les traduccions creixeren força, molt més que les publicacions dels autors autòctons.

Liberunus (I)

A Liberunus hi havia molts relectors. La gent llegia una vegada i una altra els mateixos llibres i eren molts els que llegien. Hi havia una raó ben poderosa que explicava aquest fenomen: a Liberunus, cada autor podia publicar només una obra en tota la seua vida. Com es pot bé imaginar, els llibres eren pocs i eren, en una bona mesura excel·lents; tant, que a la gent no els importava rellegir-los moltes vegades.

Els lectors de Liberunus eren relectors perquè els escriptors eren reescriptors. Atenallats davant l’única possibilitat que tenien per publicar, refeien una vegada i una altra la seua obra abans de decidir-se a presentar-la davant l’editor. En alguns casos eren dècades les que s’havien invertit en la seua confecció. Tot depenia de la paciència, l’amor propi i l’exigència de l’autor. Els impacients solien penedir-se d’haver publicat el seu text tan aviat i no haver-hi esmerçat més temps i més esforç; ara ja no podien corregir, ni en aquesta ni en cap altra, les imperfeccions de l’obra publicada. Els llibres es reeimprimien si calia (i solien, és clar, ser reimpresos), però no eren permeses les correccions ni les ampliacions: no es permetien segones edicions.

Alguns havien intentat passar diverses obres en un sol volum. Però la llei era estricta i els editors corrien el risc de perdre la llicència de publicació si transigien. Només els reculls de contes, poemes i assajos curts (o una mica més llargs si versaven sobre el mateix tema) eren permesos. Molts autors (en potència o en acte) havien estat víctimes de la depressió. Alguns hagueren de ser internats en institucions psiquiàtriques o en cases de repòs. Foren bastants els irrecuperables que conegueren una mort terrible i prematura.

També els lectors es mostraven insatesfets. Els haguera agradat tenir més on triar, més llibres que poder llegir. Es sentien sobretot insatisfets pel fet de no poder gaudir d’algun altre llibre dels autors més admirats; dels autors que eren venerats com a llegendes o semidivinitats, éssers envoltats pel misteri i la mitologia.

Això fou, de tota manera, abans dels temps de Prolífic.

Va de principis

Qui més principis té, més voltes els traeix; per pura lògica.

Tenir molts principis és un abonament segur a la hipocresia.

Hi ha qui té tans principis que en fa servir uns o altres segons li convé.

Qui en té pocs i els traeix, no té principis.

Qui té sempre els principis a la boca no és de fiar.

Principis: tin-ne pocs, tin-los bons, i tin-los clars.

Ètica i política

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Atesa com està la situació al poble i atesa com està la situació molt més enllà del poble, estic segur que el que ara diré serà malinterpretat o serà interpretat d’una manera parcial i esbiaxada. He pensat, però que a qui se l’encenga la cua deu ser perquè la té de palla, i que això, aquest perill, no té per què obstar per a que diga el que crec que és una veritat que cal denunciar: la més que escandalosa falta de valoració de l’ètica en política per part de molts, de massa.

Fa temps que em pregunte fins on podem arribar a suportar, i suportar gairebé amb el beneplàcit, el descrèdit de la funció dels polítics. Sembla que hem assumit, que ens sembla natural i esperable que els polítics abusen de la seua posició per tal d’enriquir-se i enriquir els seus; que la corrupció no siga motiu de sanció, ni tan sols moral, per part, ja no sols dels poders fàctics, sinó dels electors. A mi, personalment, m’escandalitza el fet que, quan transcendeixen escàndols per part dels polítics, aquests no repercutesquen en els resultats electorals o que repercutesquen encara d’una manera positiva.

No, no hauria de ser lògic sonsiderar que és normal que els polítics traguen partit de la seua posició de poder i d’accés privilegiat a la informació; no hauria de passar que les institucions públiques ens semblen els llocs més segurs, protegits i rendibles per al progrés dels desaprensius que les empreses privades. Tampoc no hauria de ser vist amb normalitat que l’estratègia dels partits s’assemble tant a la d’algunes empreses, per a les quals aconseguir posicions d’avantatge en el mercat justifica i guia qualsevol estratègia o acció, al marge d’altres consideracions; sobretot ètiques, que sempre semblen un handicap i una rèmora. Estem massa acostumats a pensar que les promeses dels polítics responen merament a les estratègies electorals sense cap compromís real d’acomplir-les. Estem massa acostumats a veure que per tal d’aconseguir el poder valga qualsevol procediment; que el patró que guie les actuacions dels partits siga quasi en exclusiva l’intent d’enfonsar el rival per tal de sortir-ne victoriós; que no importe, en realitat, què beneficia aquells que els han de triar, sinó què afavoreix el propi èxit. Els partits s’assemblen com més va més a les empreses i les seues campanyes a les del pur màrqueting.

No, no m’agrada això i pense que no és bo per a ningú. No és bo tampoc per a als qui que en poden treure un profit a curt termini. Quan la desconfiança s’estén i quan ja no res escandalitza, som tots el s que perdem. Estic fart de pragmatismes que no són més que l’ocultació de l’interés o la feblesa. No sé què caldria fer. La solució és ben difícil i jo no la conec, però supose que els de terra, els ciutadans, hauríem de ser ben crítics i fer-los pagar, ni que fora amb els nostres vots, els seus excesos. No ens hauríem de conformar, hauríem d’exigir-los —i ens hauria de semblar una obvietat fer-ho— un comportament que es basara en l’ètica i la competència i no en l’eficàcia electoral a qualsevol preu.

Cal una revolució ètica que només els ciutadans podem començar. Ens cal esperit crític, l’exigència envers qui ens ha de representar; no ser tolerants amb l’engany i el frau. No consentir el que és intolerable; hem de tornar a ser exigents i actuar en conseqüència. Som nosaltres qui tenim la clau, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Exigim les responsabilitats a qui les tenen i no ens resignem a permetre-ho tot. Castiguem-los quan calga, retirem-los la nostra confiança i el nostre vot, fem públic el nostre desacord. Allò que és dolent no deixa de ser-ho pel fet que estiga ben estés. I el que no és just no comença a ser-ho perquè siga freqüent. El costum no es justifica a si mateix i acostumar-se al mal és molt mal costum.

Éssers contradictoris

Fa uns dies, mentre intentava fer una becadeta després de dinar, veia la sèrie Amar en tiempos revueltos. Una dona li contava a un amic la dràmatica mort de son pare. Mentre presenciava el pas d’una processó, no va voler agenollar-se. Un feixista el va increpar i li va ordenar que ho fera. Ell es va negar i el feixista li va pegar un tret. Això em va fer pensar en com de contradictoris som els ésser humans. Ja sé que no és un pensament nou. És un pensament vell i recurrent. Però el pensament es va eixamplar, i va anar ben lluny de la seua causa originadora. Els éssers humans —vaig pensar—, fins i tot els de la meua pròpia corda, som contradictoris. Abominem del pensament únic, però, en el fons, el voldríem.

És clar que aquest retret no val per al feixista del qui parlava la dona de la sèrie. Ell no abomina del pensament únic: el vol i està disposat a matar els dissidents. Ell no és contradictori. El que em sobtava és aquesta tendència nostra—que no és exclusiva de personatges com aquest i on trobe la contradicció— a irritar-nos, a no tolerar la diferència. Si tu creus —si ets creient— que més et dona si l’altre no ho fa?, i si t’importa, per les típiques raons de salvar ànimes i tot això, quin dret t’arrogues a voler imposar la teua fe? Si no creus, que et fa a tu que l’altre crega? Quina obsessió es aquesta per menystenir, quan no condemnar o atacar, la diferència? Jo entendria que ens irritara la discrepància en el pensament d’un altre quan aquesta té conseqüències en la pràctica que ens perjudiquen, que atenten contra els nostres drets o, fins itot, contra els nostres interesos. Però ho fem igual quan aquest no és el cas.

Menyspreem, ridiculitzem, quan no insultem i odiem els nostres rivals ideològics i els considerem enemics. La mateixa paraula “rival” ja és una paraula ben carregada semànticament. I allò encara més curiós i simptomàtic és que resulta difícil trobar-ne una altra, més neutra, per referir-se a qui no comparteix la nostra visió de les coses. Els anomenem rivals i pensem, no sols que estan equivocats, sinó que són mal intencionats. Certament hi ha ocasions en les quals tenim motius sobrats per a pensar-ho, ateses les seues actuacions. Però, ben sovint no necessitem d’aquesta contingència per a que el fenomen en qüestió es produesca. Ens basta que pense de la manera que ho fa, diferent de la nostra, per a que s’active el mecanisme del desdeny.

És normal defensar el propi pensament; fins i tot, com a l’únic correcte. Al cap i a la fi, si és això el que creiem, serà perquè el considerem vertader. Fet i fet, això és el que vol dir creure. Serà també normal voler que els altres pensen igual, considerar que si no ho fan estan equivocats; almenys en aquells aspectes que són incompatibles amb el que nosaltres creiem. Però supose que caldrà estar molt convençut de les pròpies veritats per tal de voler que la manera pròpia de pensar s’universalitze. I supose que cal alguna cosa més que una gran convicció per tal d'enfellonir-se amb el dissident. Amb tot, ho fem: qui pensa diferent és el nostre enemic. D’on naix aquesta molèstia, comuna a aquells en qui s’entén i a aquells en qui resulta contradictòria?

De vegades pense que estem en contra del pensament únic només quan aquest pensament no és el nostre.

Un anunci

Veig un anunci que diu “Tarifas planas reales de Movistar” i pense que es un mal anunci. Em dic: “Si ara diuen que les tarifes planes són reals, això vol dir que les que abans ens venien com a tarifes planes no ho eren en realitat”. O bé això o és que insinuen que les tarifes que la competència diu que són planes no ho són. Al capdavall estan dient-me que el que se m’ha ofert o se m’ofereix com ha tarifes planes no ho eren o no ho són de debò. Em diuen, doncs, que em menteixen o m’han mentit. I si ho fan o ho han fet, si no em deien la veritat quan em deien que em venien una tarifa plana, per què els hauria de creure quan em diuen que la tarifa plana és “real”?

Tanmateix, i com tenim tendència a creure el que ens diuen (com ens costa menys creure que dixar de fer-ho), recapacite i pense que si ara diuen que són reals, serà perquè seran millors que les antigues o que les de la competència; que, siguen o no realment planes, estan més pròximes a ser-ho; que si no fóra així, no gosarien posar l’afegit de “reals”.

Total, que l’anunci no era, tot comptat i debatut, tan dolent. Ara: ens ha dit ben clar que no cal refier-se’n de la publicitat, de cap publicitat que no siga aquesta. Com dirien al meu poble: Mira que té pelendengues això de la publicitat!

Sobre la ironia

Com que darrerament estic mandrós —o és que tinc molta feina i no puc dedicar tant de temps com solia al blog—, aprofite qualsevol avinentesa per penjar alguna entrada sense massa esforç. Fa uns dies vaig penjar un aforisme: dues línies. I, ai la meua sorpresa quan he vist que només dues línies donaven per a tant! Això m’ha portat a fer una cosa que odie: explicar un aforisme. Ho odie perquè, com ja vaig dir, als aforismes els passa com als acudits: que si s’expliquen, perden la gràcia. Però crec que el tema ho mereix.

L’aforisme en qüestió deia: “Hi ha dos elements que indefectiblement arruïnen qualsevol intent d'ironia: el ressentiment i la poca intel·ligència. I ho dic sense ironia”. I em va faltar afegir: per si de cas”. És a dir, que ho deia sense ironia per si de cas se m’acusava del mateix que denunciava. La qual cosa per cert només hauria estat una confirmació de les meues paraules (quod erat demostrandum).

Què pensava quan ho vaig escriure? La veritat és que no intentava tant moralitzar com constar un fet o, més aviat, una veritat conceptual: si la ironia necessita de l’enginy i de l’humor, aleshores és incompatible amb el ressentiment i la poca intel·ligència.

Si la ironia és un dels recursos de l’humor, com en totes les coses de l’humor, acudits o el que siga, cal una mica de malícia (si voleu dir-ho així: una mica de mala llet). Però una cosa és la malícia i l’altra el ressentiment. L’odi i el ressentiment fan la llet agra, són incompatibles amb l’humor, el bon humor, i és per això que espatllen l’intent. Allò que havia de ser graciós esdevé patètic, trist. Qui fa la proferència pseudograciosa només podrà aconseguir l’empatia de qui ja estava completament predisposat, per no dir “de qui ja la tenia”. És a dir, no aconseguirà fer gràcia o atraure la simpatia més que d’aquell que comparteix l’odi de l’emissor envers el mateix objecte.

A més, el ressentiment ofusca i és un obstacle per a la capacitat de pensar de manera enginyosa, no permet el pensament calmós i alegre o condecendent. Parle, insistesc, de la ironia, que és lleugera i subtil, no del sarcasme.

El problema de tot açò és el de sempre: que les ironies no pertanyen a una espècie tancada que es puga sotmetre a una definició estricta i excloent —asenyalar un conjunt de trets propis i comuns— ; que comparteixen només, com deia aquell, un aire de família, i que hi ha tants matisos i tantes consideracions a fer que és molt difícil (si no impossible) dir alguna cosa que siga veritat del tot, que no tinga excepcions i que puga concitar, d’aquesta manera, l’acord. Supose que hi resta només aquell recurs desagradable, però de vegades necessari, de dir: En fi, és la meua opinió.

Un aforisme

Hi ha dos elements que indefectiblement arruïnen qualsevol intent d'ironia: el ressentiment i la poca intel·ligència. I ho dic sense ironia.

En tren, a València

Fa temps que no renove el blog amb la freqüència que ho solia fer, fa temps que em costa. No sé si disculpar-me per això o si fer-ho no resultaria pretenciós. Tampoc no sé quina excusa donar ni si donar cap excusa. Per la mateixa raó: no tinc per què pressuposar que esteu desitjant que torne a dir alguna cosa.

De tota manera, un apunt de Juli Capilla m’ha motivat a penjar aquest post que ara començe. Diu Juli que ha decidit anar a la feina en tren i no com ho feia fins ara: en cotxe. Parla dels avantatges, sobre tot ecològics. Això m’ha recordat el que em va passar a mi fa uns anys. Alternava les anades en cotxe i en tren a la feina. Hi havia dies que em feia peresa anar a la Pobla Llarga a agafar el tren i feia tot el trajecte, fins a Valènia, en cotxe. Va arribar un dia en què allò que em feia una nosa ben gran era haver de conduir fins a València, va arribar un dia que vaig decidir que sempre que poguera aniria en tren. Més endavant, va arribar el moment en que vaig decidir que agafaria el tren a Carcaixent i no a la Pobla.

Perquè aquesta darrera decisió, si la Pobla és molt més a prop del meu poble que no Carcaixent? A qui m’ho pregunta, li done fonamentalment aquesta raó: No tinc un horari fix, puc tornar a casa a hores ben diferents. De vegades, quan he arribat a l’estació, el tren que anava a Xàtiva, a l’Alcudia de Crespins o a Moixent —que són els que jo puc agafar— era un Civis (un semidirecte sense parada a la Pobla) i m’havia d’esperar al proper. Com que a Carcaixent parent tots, he decidit agafar-lo sempre allí.

Si tinc ganes de xarrar, puc oferir una segona raó. Des que han fet el pas de l’AVE, a la Pobla, per tal d’agafr el tren, has de travessar per un pas subterrani llarg i molt antipàtic.

La verdadera raó, la raó per la qual vaig a agafar el tren a Carcaixent i no a la Pobla, i també la raó per la qua vaig a València en tren i no en cotxe (sumada a consideracions econòmiques i medioambientals) és que m’encanta llegir al tren; i si l’agafe a la Pobla sempre trobe, mentre esperem, algú del poble que conec i amb qui em sent obligat a conversar. Fa molt lleig agafar el llibre i posar-te a llegir tot oblidant-te de la companyia.

Quedava però un últim escull: quin llibre agafar? No podia ser molt gros. D’acord: d’un tamany menut o mitjà. Però i si el que agafe no m’agrada? Els Reis (Mags, no els altres, és clar) m’han solucionat finalment el problema. M’han dut un llibre electrònic. Un artilugi que ja venia carregadet amb cent setanta llibres i que, per si fóra poc, duia un paperet amb l'adreça d’una pàgina web i un codi que em permet descarregar-me’n cinc-cents més de forma gratuïta.

Sí ja sé, ja sé: no és igual, no fa l’oloreta de tinta, com el paper res... Però a mi està fent-me’n un de bo, de paper. Això sí, m'agrada portar-lo amb la funda; així l'obris, com n'obris un de paper.