dilluns, 31 de desembre del 2007

Borges, l'inepte (II)



Per a arribar a això hagué de passar molts anys en l’anonimat de la labor callada, quasi secreta, de patiments causats per aqueixa incapacitat seua per a totes les coses palpables. Borges era fill d’una família burgesa de Buenos Aires. Una família on trobem ascendents portuguesos, espanyols i anglesos, on trobem militars que ell admirava. La part anglesa sembla que va ser la que més li estirava i de la que més orgullós se sentia. Jorge Luis Borges era un anglòfil militant. Una cosa ben curiosa és que l’escriptor en llengua castellana més important del seu temps tinguera com a primera llengua l’anglès. Sembla que va parlar anglès abans que castellà o, com a mínim, al mateix temps. Era un amant de les llengües; estudiós de les llengües escandinaves i de l’anglosaxó, parlava també francès i alemany. En un ambient on els llibres eren coses ben quotidianes, ells foren els seus primers amics i, a part de la seua germana, Norah, els seus companys d’aventures. I així romandrien durant bona part de la seua vida. Aqueixes primeres lectures el marcaren per a sempre, elles l’embegueren, l’abduïren, el modelaren. Borges es considerava a si mateix, i sobretot, un lector. En el seu univers particular, els lectors eren els autèntics autors dels llibres. Així deia coses com el que manifesta en el pròleg a Siete conversaciones con Jorge Luis Borges de Fernando Sorrentino. Cite:

"Fernando Sorrentino conoce mi obra —llamémosla así— mucho mejor que yo; ello se debe al hecho evidente de que yo la he escrito una sola vez y él la ha leído muchas, lo cual la hace menos mía que suya".

Per a ell, llegir o escriure era irrellevant respecte a l’autoria. Escriure o llegir, tant se val, plagiar era per a ell tan decisiu com inventar, perquè plagiar era tan important com escriure. Ell es considerava a si mateix un plagiari, i de vegades juga amb la idea que el que escriu és una rèplica d’un llibre anterior d’algú altri. La seua manera de veure aquestes coses potser quede ben palesa amb aquest fragment de “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius” en el qual es parla de la literatura de “Tlön”, un món fictici:

“En los hábitos literarios también es todopoderosa la idea de un sujeto único. Es raro que los libros estén firmados. No existe el concepto de plagio: se ha establecido que todas las obras son obras de un solo autor, que es intemporal y anónimo”.

Després de lector, es considerava poeta, i només en últim lloc un autor en prosa. Amb tot, és la prosa la que li va donar la fama universal: els seus relats. Borges, ja ho sabeu, mai no va escriure, com a “Borges” almenys, una novel·la. A Borges, una altra curiositat, li agradava més la seua poesia que la seua prosa, potser és l’única persona, a la que li passava això. Crec que a tots els seus lectors els passa el contrari. Amb tot, ninguna part de la seua obra li mereixia gran consideració. Com diu James Woodall en la Vida de Jorge Luis Borges, “siempre tuvo en poca estima su obra, sobre todo los cuentos”. Això almenys feia pensar Borges, un home, a judici de molts, amb molta modèstia, si real o fingida, jo, òbviament, no ho puc dir.

Amb això, pense, podem comprendre una mica la particular manera d’entendre les coses d’aquest autor argentí. Havia heretat un món literari que el nodria i li donava la vida i ell, amb esforç, amb penes i treballs, intentava contribuir-hi, aportar alguna cosa, tasca per a la qual, potser, realment no se sentia digne, però que no podia evitar. Així, Borges escrivia perquè gaudia d’escriure com gaudia de llegir i, potser patia, per no ser —no considerar-se a si mateix— apte per fer res de valor. És cert, i ho hem de dir en honor a la veritat, que va destruir bona part de la seua primera producció. I si patia en el món que li era més amable, patia molt més en la resta de les coses. Imagineu-vos un jove tímid, melancòlic, feixuc. Algú al qual sa mare, Leonor Acevedo, va cuidar i es va fer càrrec de tots els seus assumptes fins que va tenir més de 70 anys; 70 anys ell, que sa mare en tenia 99 quan va morir. Imagineu una persona de costums victorians, per tant melindrosos i estantissos, que s’enamora platònicament de les dones, sovint bastant més joves que ell, però que té una por cerval, com en tot, a la part física, a la part material.

“Muchas mujeres –ens diu un biògraf– se sintieron intelectualmente atraídas por él, pero pocas si hubo alguna, desearon acostarse con él”.

divendres, 28 de desembre del 2007

Borges, l'inepte (I)



Quan vaig començar amb açò del bloc, no imaginava com era d’exigent; o sí que m’ho imaginava, però una cosa és imaginar-s’ho i una altra —ben diferent en aquest cas— viure-ho, o patir-ho, en carn pròpia. Vaig començar per obligar-me a escriure i vaja que ho he aconseguit. El que no voldria és que el que hauria d’ésser un plaer, un hobby o una afició esdevinga una feina, una obsessió, una tasca aclaparadora. Així que m’he decidit a, de tant en tant, emprar-lo per donar llum a coses que tinc per aquí guardades; textos de xarrades més o menys formals (o informals) i d’altres, que no versen sobre els meus tòpics habituals i que no han estat mai publicades. D’aquesta manera i de pas, aprofite per prendre alè i anar preparant els posts de més endavant.
No se’n parle més, ací va, per entregues, un d’aquest texts:


Borges, l’inepte (primera entrega)


Qui no ha sentit parlar del món màgic que Borges va construir literàriament? A través dels seus relats va construir un món propi, personalíssim, ple de màgia, de misteri i de suggestió. Endinsar-se en els seus relats és explorar paisatges ignots, on les paradoxes esdevenen realitats, on les impossibilitats es fan versemblants i on el misteri sembla el més raonable i palpable del món. El món de Borges és un món que se superposa i enriqueix la realitat, que l’explica i la completa, com si al superposar-se ens mostrara i ens conduira per passadissos amagats que ens revelen una realitat més pregona, laberíntica i plena de matisos que fins ara desconeixíem. La irrealitat que Borges construeix ens enllumena la realitat, ens la fa entenedora i viva.

Qui ha llegit El Aleph o Ficciones sap de què parle. Qui no els ha llegit no sap el que ignora. Borges vivia per a la literatura, i en la literatura, dins de la literatura, podríem dir. La seua realitat i la seua quotidianitat eren els llibres. “Yo recuerdo más lo que he leído –ens diu– que lo que he vivido. O, para hablar con más precisión, de todo lo que he vivido, lo leído es lo más preciso y lo más real para mí”. S’alimentava de literatura i a ella es consagrava. Podríem dir que tota la resta —la vida ordinària, la feina de cada dia, les normals obligacions, els diners— eren per a ell un afegit que no entenia, per al que no estava ni gens ni mica preparat, i gairebé un obstacle; la vida que els altres diem “normal”, li manllevava part de la seua vida de paraules, de ratlles i de somnis que era el que vivia realment. “La vida –havia dit– nos proporciona un exceso de circunstancias”. Les circumstàncies que el constituïen i li agradaven eren les que trobava en la lectura i l’escriptura, la resta eren una càrrega feixuga amb la qual no sabia què fer.

Aquest personatge, inepte per a les coses pràctiques, va ser, probablement, l’escriptor més important del seu temps, algú que va renovar i revolucionar per sempre la manera d’escriure relats. És l’argentí, després del Che Guevara i de Juan Domingo Perón, més famós del segle XX. Malgrat la seua feixugor social i vital és, si més no, l’escriptor més entrevistat i més mediàtic de tots els temps. Hauria estat incapaç durant molts anys de fer aquestes coses, però la força de la paraula, els seues enormes dots de conversador el feren vèncer una gairebé indòmita timidesa. Fou un gran orador, no per les formes (tenia una veu no massa agradable), sinó pel que és realment important, pel contingut.

dilluns, 24 de desembre del 2007

Cualquiera tiempo pasado fue mejor


El 29 de novembre escrivia Urbà Lozano, al seu bloc, en contra del tòpic, tan rebregat com fals, que els joves cada vegada saben menys, són més maleducats i, en fi, son pitjor que nosaltres en qualsevol dels aspectes que hom vulga considerar. En realitat, Urbà parlava només d’allò primer, però crec que m’acceptarà que, una vegada s’agafa carrereta, va tot seguit i es diu també tot això altre.

M’he recordat de la seua reflexió perquè fa uns dies vaig anar (una altra vegada i ja s’ha converit en una tradició) al centre d’ensenyament secundari on vaig fer classe ja fa molts anys (l’unic centre de secundària en què he sigut professor). Vaig anar com cada any per parlar amb els estudiants de primer de batxillerat del meu llibre El joc de pensar.

Per cert, abans de continuar, i parlant del “fet” que “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, allí va ser la primera vegada i única que feia classe en batxiller. I fixeu-vos quin començament! Feia trenta-una hora de classe a la setmana (sis cada dia, excepte els dimcres que en feia set), feia classes de valencià i anglés de primer de B.U.P., filosofia de tercer i filosofia de C.O.U (els dos cous, el de ciències i el de lletres, amb més de quaranta alumnes en cadascun). A més era el tutor de C.O.U. B, el de lletres, i els treia a passetjar, al teatre, a veure exposicions; recorde que va ser amb ells que vaig veure per primera vegada El Prado en una excursió que ferem a Madrid. També aquell any vaig fer les proves d’accés als cursos mitjà i superior de valencià i vaig cursar el superior, i els cursos de doctorat. Amb tot, va ser un any feliç (em vaig sentir útil), no estava estressat, no em restava temps per estressar-me.

Doncs bé, vaig tornar la setmana passada un any més, perquè els joves, que s’havien llegit El joc de pensar em feren totes aquelles preguntes que volgueren. Estic acostumat a que es queixen que els embolique moltes coses que creuen tenir clares i que després no els done cap resposta: es queixen una volta i una altra, sistemàticament. En una edat amb tanta set de veritats, el fet que els hages desfet algunes conviccions i després no els dones cap resposta que portar-se a la boca els molesta sobremanera. Alguns professors d’institut, em consta, no el posen com a lectura perquè el consideren d’un nivell massa elevat per a primer (confesse que no entenc aquest judici, però...). Etc.

Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que va ser per a mi que, en acabar, una xiqueta, una jove (setze anys) que havia estat fent preguntes ben interessants, em diguera:

—El llibre està bé, però té un problema: ens ho dones tot massa mastegadet.

Qui deia què?



Refrany: Si d’allò que a tu et sembla fas la realitat, t’enduràs més d’un fracàs.

divendres, 21 de desembre del 2007

Música i futbol



Diu Emili Morant al perfil del seu bloc: “No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys)”. Deu anys només! Què jove i quina sort! Jo he arribat a la conclusió que no m’agrada, que no em deu agradar la música, com no em deu agradar el futbol (i ja em dol!). Però això és una cosa de la qual no tenia autoconeixement; ho he esbrinat a partir de la reflexió sobre la meua conducta i no per introspecció (ni res que li s’assemble). De fet, si em preguntaren si m’agradava la música (o el futbol), jo, fins ara hauria contestat que sí. Això és el que creia o el que m’agradaria creure. Però com pot ser que a algú li agrade el futbol i no veja cap partit, ni sàpia com va el seu (suposat) equip (el mateix de Juli i de Ricard), etc. etc.? Això deu ser una impossibilitat conceptual (una contradictio in terminis). El mateix em passa amb la música, o amb la Música ―així, amb majúscula―, no em deu agradar massa, quan no en solc escoltar.

I la qüestió és que quan vaig a un concert o veig un bon partit de futbol, frueixc. Però, això no deu ser prou; si no ho busque, si no faig res per aconseguir-ho. Res, però res. Només si m’ho posen davant del nas i gairebé sense escapatòria em deixe portar i... gaudeixc, ja ho he dit.

A mi el que m’agrada, he arribat a la conclusió, és la paraula cantada. Dona’m a escoltar Ovidi Montllor cantant “A la vida” o Raimon cantant “Indesinenter” d’Espriu, o, per què no?, Paco Ibáñez cantant... qualsevol cosa de qualsevol dels poetes als que canta, i bramaré (si estic sol, per exemple si vaig conduint). I, fixa’t Emili, pel que deies, el mateix de fa molt més de deu anys (trenta?). Sóc, en això, com els xiquets xicotets, que volen que els contes sempre el mateix conte, el que ja es saben massa.


Refrany: Qui diu que té una afició i no la practica, o és mentider o carn de psicoanalista.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Dir obvietats



Torne a citar Truth and Truthfulness, de Bernard Williams (vegeu post "Autoritat i poder"), i segurament no será l'última vegada. El fet que el torne a citar té dues explicacions (amb perdó): una, i la principal, és que és un gran llibre i, com a tal, és ple de suggeriments (i alguna cosa més), l’altra és que estem fent un seminari sobre ell al departament (Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement de la Universitat de València). Aquesta vegada vull fer referència al fet que Williams ens crida l’atenció sobre un fenòmen evident i sorprenent alhora. Evident, perquè quan ens ho diuen, tots notem que ja sabíem que era així. Sorprenent, perquè quan hi pensem, veiem que és difícil donar-li una explicació que case amb altres coses que també considerem vertaderes (si no evidents també). El fet és aquest: sovint diem coses que resulten òbvies als nostres interlocutors.

Tots sabem que això és veritat, que, certament diguem sovint coses que són òbvies i que l’altre sap tan bé com nosaltres ("Quin fred que fa, eh?", "Ja sóc ací!", "Demà ja és divendres!"). Tanmateix, ens sorprén que siga veritat que fem això sovint. I ens sorprén perquè no sabem ben bé quina explicació en podem donar, quina funció fan; ens sorpren perquè aquest fet no s’adiu a moltes altres coses que pensem sobre els actes de parla. Pensem, per exemple, en les màximes conversacionals de Grice; les màximes que segons Paul Grice guien les nostres converses (com no donar menys informació, ni més tampoc, que la que cal, no dir el que no se sap que és veritat, ser rellevant... Les assercions d’obvietats n’incompleixen unes quantes, d’aquestes màximes i ho fan d’una manera flagrant. No obstant això, semblen racionals i, a més a més, tampoc no generen el que ell anomena implicatures; que és allò que fem quan les nostres paraules signifiquen una cosa però és clar que nosaltres en volem dir una altra: com en els casos de la ironia o la insinuació. Com quan li diguem a qui sistemàticament arriba tard, quan finalment arriba: Què?, tan puntual com sempre!

No no sembla que aquestes assercions de què parlem generen cap implicatura. I, aleshores, quina és la seua funció? Williams n’apunta un parell, però em fa l’efecte que aquestes no cobreixen tot el camp. Una funció és possibilitar que els xiquets (i les xiquetes també) aprenguen el llenguatge. Com quan, davant d’un gos que lladra, li diguem a un xiquet: El gos lladra!, sents? L’altra funció, i ben important, diu Williams, és que “ens recorden que compartim el mateix món i ens criden l’atenció les mateixes coses i ens ajuden a descobrir en què estem d’acord i en què no”.

Certament, això és de veres, però expliquen realment proferències com ara “Fa calor ,eh?” o “S’està bé ací fora”? Jo crec que algunes de les asssercions de coses òbvies fan encara una altra funció, evitar-nos el destret que ens fa el nostre “horror vacui” també conversacional: la por a romandre en silenci. El fet que aprofiten per encetar una conversa no sempre puposa una funció diferent d’aquesta.

Però estic quasi segur que deuen haver més funcions que fan aquesta mena d’assercions. Se vos n’acut cap altra? Sincerament la cosa m'interessa i us agraïré que me'n feu saber d'altres.


Refrany: Dir el que és sabut no sempre és temps perdut.

dissabte, 15 de desembre del 2007

El somriure dels anglosaxons


Vull comentar-vos (per si a vosaltres també us ha cridat l’atenció) un fenomen que he observat i que em sembla curiós i significatiu: alguns anglosaxons (alguns, si més no) passen del somriure més ample a la major seriositat, d’una manera rapidíssima, en menys d’una dècima de segon. Nosaltres (nosaltres..., els llatins?, els mediterranis?...els ..., quin seria l’apel·latiu ajustat i alhora políticament correcte?, sense tenir en compte ara les generalitzacions, que mai no responen a la completa veritat), nosaltres, dic, ens ho prenem amb molta més calma i el trànsit ens pot dur bastants segon;, tants que, al cap d’una bona estona d’haver-ne desaparegut la causa, encara caminem pel carrer amb un somriure ample a la boca com badocs; com a bojos, si jutgem des de la perspectiva dels vianants amb qui ens creuem. Som tranquils en el somriure, ens hi esplaiem. En canvi ells, tenen un somriure nerviós, espasmòdic.

Jo tinc la impressió que els fa vergonya (som)riure. Somriuen com si tingueren una dentadura ben defectuosa i no la volgueren ensenyar, com si se’ls haguera escapat involuntàriament el somrís. Tan acostumats estan a la discreció, al, a la reserva, a la protecció acèrrima de la seua intimitat, que la rialla deu semblar-los un esclat d’impudícia, un esclat del que se’n penedeixen tot seguit. I, a banda, d’una exhibició que atempta contra el pudor, la deuen considerar una intromissió irreverent en la privacitat dels altres. Un excés groller de confiança: fer-los partícips de les pròpies sensacions, com si hom tinguera cap dret.

És, a més, com si pensaren que, per riure’s, hom els deixara de considerar seriosos, com si perderen la compostura, la imatge, gairebé la dignitat. A mi, en canvi, em succeeix tot el contrari: que em semblen falsos, insincers, més preocupats per les formes que no pels sentiments.

Ja he dit que no cal generalitzar, que quasi totes les generalitzacions són exageracions. Ni n’hi tants d’una manera a un costat, ni tants de l’altra al costat contrari. Tanmateix és cert que la nostra cultura, la manera de veure el món i les coses de la societat on hem crescut, ens dóna una perspectiva, ens esclareix el camp i ens ofereix pautes per tractar els fets i les persones, però ens fa alhora captius de convencions que poden ben bé ser arbitràries, i molestes.

Refrany: Qui té vergonya de riure, no acaba del tot de viure.

dimecres, 12 de desembre del 2007

Quan ixen els immigrants?



Baixe a tirar el fem i només en veig d’ells: un telefonant des de la cabina i dos o tres que xarren al cantó, o uns altres tres que em creue per la vorera. Són immigrants. Només immigrants és el que trobe a aquestes hores. ‘Immigrants’, aquella part del immigrants que reben aquest nom de part nostra. Aquells que en els seus països d’origen anomenen emigrants i que són també només una part del conjunt total dels emigrants. Hi ha immigrants i emigrants que ningú no considera tal. Sembla per tant que ser immigrant és només una de les condicions que calen per ser anomenat i considerat immigrant. Immigrants són les úniques persones que trobem a certes hores i a certs llocs. No us n’heu apercebut?

Qui són els únics que hi ha als parcs els diumenges per la vesprada?, o els dissabtes, tan se val. Qui podeu veure pel carrer les caloroses vesprades d’agost a l’hora de la migdiada? Immigrants. Són els immigrants (i algun local pobre o marginat o ambdues coses) els únics que hi ha quan ja no hi resta ningú. Quan tots els que ho poden evitar, no hi són. Ells es fan visibles quan la resta s’ha esvanit. Ells són fora quan tothom que ho pot evitar no hi és. Són fora quan els únics que són fora són aquells que no tene on entrar o, si en tenen, entrar-hi no és millor que romandre fora. Són als llocs on no costa diners estar quan la resta està gastant-sel’s.

Quan ixen els immigrants? Tenen un horari peculiar. Un horari indesitjable: l’horari de la pobresa.

Refrany: De debò només és immigrant el pobre, i nadiu, només el ric.

diumenge, 9 de desembre del 2007

La Càtedra Blasco ja té pàgina web


Estic content. Un passet més. Potser és poca cosa, segons com es mire, però aquestes coses costen, i al final ho hem aconseguit: la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco ja té pàgina web (http://www.uv.es/cablasco). Encara està en fase experimental, encara no ho hem comunicat als patrons (de la càtedra), volem esperar a que estiga més acabada, però ja us convide a tots a fer-li una ullada; una ullada i qualsevol suggeriment que us parega i que ens puga ajudar a millorara-la.

Visiteu-la de tant en tant i podreu estar al dia de les seues activitats (que encara no són moltes, però...). Prompte hi haurà novetats importants. Que tal la convocatòria d’un premi d’assaig de 12000 euros? Si tot va com ha d’anar, en la propera jornada de la càtedra (cinc de març) ho anunciarem oficialment. Toquem ferro!

dijous, 6 de desembre del 2007

Arròs i mandarines



John Locke, l’empirista anglès, deia que les espècies, els gèneres, les classes de coses, eren més una creació nostra, dels humans, que no una producció del món. Al món, no hi ha límits ni barreres, som nosaltres els que els fixem en classificar, donar nom, a les coses.

Aquesta posició, i gràcies als anomenats teòrics de la referència directa, té avui poc predicament. D’acord amb aquests darrers, al món hi ha classes naturals (aigua o tigre, posem per cas) fixades per una essència (l’estructura molecular, el genoma) que comparteixen els seus membres i que és la que fixa la referència dels termes de gèrere natural, com ‘aigua’, ‘tigre' o 'gos’,amb independència que la coneguem (els humans, no cada parlant) o no. Tanmateix, algunes coses de les que ara parlaré, m’han fet pensar sovint si el savi Locke —com li deia Kant— no tindria part de raó. Per exemple, per als castellans (com es diuen els castellanoparlants al meu poble) una mandarina no és una taronja. Per a un “llaurador”, per a un productor de taronges (dit finament) tan taronja és una satsuma o una clemenvilla, como una nàvel o una salustiana i tan diferents les unes de les altres. Mandarines, des que jo era xicotet que no n’he vist; recorde que eren més pàl·lides de pell i que tenien un tast peculiar, més de flor de taronger. Ninguna de les varietats dites “mandarina” pels castellanoparlatns ho és. Però hauràs de dir mandarina si vols que t’entenguen. Una qüestió interessant, per cert: quan li dius al fruiter que vols un quilo de mandarines, perquè vols un quilo de clemenules (que és el que té), estàs mentint? Si mentir és dir una cosa falsa amb la intenció d’enganyar, i si per enganyar entenem que qui t’escolta es forme una creença falsa (la creença que vols mandarines), estem mentint? Crec que no, al cap i a la fi, aquell sap que vols un quilo d’això i mandarines mandarines potser no n’ha vist en sa vida.

Però deixem-nos de profunditats. Fixem-nos, als qui viuen en un entorn ple de taronges les diferències genèriques o d’espècie tant se’ls té, el que compta és la varietat. Un cas similar passa (o passava) amb l’arròs com a menjar. A ma casa (casa dels meus pares) es dinava arròs unes cinc vegades per setmana (si és que no eren sis). Una volta em vaig queixar a ma mare perquè sempre menjàvem el mateix, i ma mare, mentre negava, va fer cara d’esbalaïda, de no entendre, en absolut, de què parlava. Com sempre el mateix? Per a ma mare, tan diferents eren (a categories tan diferents pertanyien) la paella i l’arròs al forn, com l’arròs caldós i les llentilles o els macarrons.

Sembla que filar més prim o més gros depèn de què és habitual, comú, de què ens és útil i li traguem profit. La vista és més fina o més basta segons la significació vital (en un sentit ben ample i gens dramàtic) de la cosa vista. Segons això, es tracen més o menys línies, es fan més o menys particions. Aquest Locke!

Què us sembla a vosaltres?

dilluns, 3 de desembre del 2007

Ayna, el laberint vertical


Allò normal quan es va a un poble de muntanya és haver d’arribar per una carretera que puja i puja i serpenteja mentre va pujant. El que no és habitual és haver de baixar. Vas tan tranquil, recorrent la gran planícia manxega de camps de blat extensísims per una carretera recta i avorrida, quan, de sobte, apareixen senyals de prohibit circular a més de trenta quilòmetres per hora, la carretera s’estreteix, tant que perd la ratlla central, passa entre dues roques immenses de parets ben verticals, i comença a descendir de manera vertiginosa (per a mi, al menys, que tinc vertigen) amb revoltes impossibles. El pitjor de tot és que veus allà baix el poble al que dirigeixes i just enfront una muntanya aguda i alta, com un ullal, i il·luminada, per focus (acabava de fer-se de nit) com un monument enorme. És una sensació que et costa de pair.

Ayna està penjada de la muntanya, d’una paret roquissa, dalt d’una vall escarida, que es poc més que un canó sobre el riu Mundo. És un conjunt de cases que s’arraïmen al llarg d’un carrer estret i llarg. Com que no caben, les cases creixen amunt, arrapant-se a les parets de roca, naixen, no se sap com, de llocs on no hi ha espai i pujen amunt en diversos pissos per aconseguir l’espai que el sol no dóna. A partir d’aquell carrer llarg que és com l’axò d’una neurona, o com un raquis, naixen, amunt i avall (sobretot amunt),com dendrites, carrers recargolats i no més amples que el corredor de qualsevol de les nostres vivendes, que es retorcen i es bifurquen fins que s’esgoten contra el mur impenetrable de la roca vertical. Les cases semblen estar unes sobre altres i el que en un carrer és una planta baixa és el segon pis de la vivenda des del carrer on naix.

El paratge és impressionant i la verdor i l’abundància de l’aigua contrasten força amb el paissatge sec i pla que envolta aquell indret especial: la Suïssa manxega diu el seu reclam turístic. Jo més aviat l’anomenaria “el laberint vertical”. Tot ben estrany i sorprenent per als qui venim de terres més manses. Un laberint vertical que és curiós i amable a la vista del visitant i que fa palesa la duresa de les condicions de vida dels seus habitants, com a mínim en temps no massa llunyans. Els llocs bells d’aquesta mena no sempre són llocs on hom voldria viure.

No n’havia sentit parlar mai i ha estat un descobriment. Gràcies que no ho sabem tot ni ho coneguem tot, ni tan sols d’oïda, i encara són possibles aquestes sorpreses.

dijous, 29 de novembre del 2007

Autoritat i poder


Llig a Truth and Truthfulness, de Bernard Williams, una distinció entre poder i autoritat que m’agrada. Es tracta, amb tot i pel que diré, d’una distinció forçada que aprofita només alguna de les acepcions que cadascun d’ambdós mots té. Supose també, i d’altra banda, que és una distinció coneguda en els àmbits del lideratge i els recursos humans. Tan se val, cadascú es fixa en allò que el fa pensar, siga nou o siga vell; o almenys això em passa a mi.

Comentant Oleanna, l’obra de teatre i película de David Mamet, Williams diu que el personatge femení es queixa del fet que el seu professor no exerceix autoritat sobre ella, i –tanmateix- es queixa alhora perquè exerceix poder. La cosa, però, no és paradoxal. El professor no l’orienta suficientment, no li diu què creure ni, potser fins i tot, què preguntar: no exerceix autoritat. No obstant això, té poder (o solament poder) sobre ella: pot decidir quina qualificació li correspon, per exemple.

Òbviament, l’autoritat a la qual hom es refereix ací és aquella que solem dir “autoritat moral”; la que naix del prestigi, del saber fer, dels coneixements o el bon criteri d’aquell qui la té i a qui li l’atorguem en conseqüència. Es cert que qui té autoritat, té poder, però el té de dret –almenys del dret que es desprén del fet d’haver-li-la atorgada. Hi ha, però, qui té poder de fet, però no té el dret de tenir-lo: no té autoritat.

És, ara ho veig, el que li recriminava jo a un amic de colla quan va decidir fer la carrera militar. Com que aleshores el servei militar era obligatori ––i deixem ara de banda altres consideracions––, li deia jo: tindràs tot el poder del món per tal d’obligar un soldat a fer una guàrdia, però quina autoritat moral hi tens?
“Però si no hi ha autoritat, aleshores només hi ha poder” diu Williams. L’autoritat, doncs, és bella, perquè es basa en el respecte de qui l’obeeix i la segueix, de qui la busca i la valora. El poder de l’autoritat és un poder que emana dels propis governats, que la donen i la demanen a qui la té. És el poder de la raó, el poder que s’acata pel convenciment dels manats . Aleshores és suau, lleuger, amable.

Tot això no obstant, pense que jo, com a professor, m’estime més tenir només poder. Al cap i a la fi, el poder, vullga o no, el tinc; i estic obligat a tenir-lo per ser professor: he d’avaluar i he de donar uns continguts (que són uns i no altres, tan si volen els estudiants com si no). Tenir autoritat és una responsabilitat que m’afeixuga. (No oblideu, de tota manera, que fins i tot els dictadors han tingut autoritat en alguna part dels seus súbdits). El poder és sec, més neutre i asèptic, en la mesura que no involucra alguna mena d’estima. Comença i acaba en un lloc i una situació, depèn de la posició que cadascú ocupa en l’entramat acadèmic i social, no perdura ni s’estén. No vull dir, amb això, és clar, que vull exercir el meu poder d’una forma opressiva. No és això. Vull respecte al meu paper com jo respecte els meus alumnes encara que no tinguen poder. Es tracta de tenir una relació respectuosa i, si pot ser, cordial. Però, si jo mateix no m’acabe de creure les coses que pense, com assumir –carregar sobre la meua esquena– la responsabilitat que altres, per admiració, les facen seues? La sola possibilitat que la meua influència s’estenga més enllà de les parets de l’aula d’una manera empàtica i en qüestions que vagen més enllà de la fredor dels continguts acadèmics em fa paura.

Si he de ser completament sincer, però, diré que una certa autoritat sí que m’agradaria tenir, tot i que es tracte d’una autoritat formal. Per tal que es veia bé què vull dir, us posaré un exemple. Un alumne meu, fa anys, m’expresava la seua queixa sobre el fet que jo no els deia mai com havien de pensar. Jo vaig rebutjar l’acussació:

–Jo sí que us dic com heu de pensar! Us dic que heu d’argumentar, raonar, sospesar les evidències a favor i en contra, indagar, no tancar-se en banda i estar disposats a rebre objeccions. Allò que no faig es dir-vos què heu de pensar!

Això és el que realment voldria, tindre una autoritat formal i no material; tenir responsabilitat sobre la seua manera (mètode, procés) de pensar, no sobre el pensament (el contingut) al qual aquesta els conduïsca en cada cas; si és que això és possible. Per això és, potser, que em dedique a la teoria del coneixement, perquè es tracta de quelcom que a ningú, a diferència de l’ètica o la filosofia política, no li interessa vitalment, i on els errors no tenen cap conseqüència digna de consideració.

dilluns, 26 de novembre del 2007

El significat i l'ús



Deia Wittgenstein —un filòsof austríac que va tenir una vida no gaire envejable— que el significat és l’ús; o més exactament, deia: “No preguntes pel significat, pregunta per l’ús”. Que tenia bona part de raó ho revelen alguns dels fets sobre els quals vull cridar ací la vostra atenció. Abans, però, una mica d’explicació d’això de l’ús sembla que es fa necessària. Aprenem a parlar i a emprar les paraules, mitjançant l’ús. Aprenem a usar-les, no a través definicions, sinó, més aviat, per imitació, copsant les circumstàncies en què cal emprar-les, les circumstàncies en les quals les emprenn els altres. Aprendre una paraula és adquirir l’habilitat d’usar-la on toca, quan cal. Si haguérem de donar una definció de qualsevol de les paraules que emprem cinquanta vegades al dia, ens trobaríem en un bon destret. Sabem quan usar la parula, però no sabem “què vol dir”, si per això entenem “donar-ne una definició” per poc precisa que siga. Així, hom diu durant anys d’algú que està ferit o magolat que està fet un senllase o que pareix un acciamo, sense adonar-se que el que vol dir és que sembla un Sant Llàtzer o un Ecce homo. I quan ho descobreix és com si trobara una nova realitat on tot cobra sentit de sobte. O això seria abans, perquè ara, a molts tampoc els ajuda massa ser-ne conscients, ja que no saben a què ve això del Sant Llàtzer o l’Ecce homo.

Atés que aprenem a usar les paraules i no el concepte que expressen, si al nostre àmbit una paraula s’empra en unes circumstàncies que no tenen res a veure amb el sentit que figura al diccionari, així l’emprarem nosaltres també. Diem (es diu, o jo ho he sentit diverses vegades) ací coses com “ Aquest xiquet no s’afalaga amb ningú”, quan el que volem dir és que “no es dóna a ningú” o que “no es deixa afalagar per ningú”. Afalagar és un verb transitiu, que vol dir “tractar d'afectar agradablement (algú) amb demostracions d'afecte, de reverència, etc.”. Hom afalaga un altre, no s’afalaga amb un altre, almenys no ho fan els xiquets.

D’aquesta manera, com que ens volquem en allò que ens han ensenyat, les diferències de qualsevol mena, geogràfiques, socials o culturals, troben expressió en la llengua parlada d’una manera més notòria del que caldria esperar si hom no tinguera en compte això que vinc dient i, sobretot, si l’haguérem apresa també escrita i escrivint-la. En canviar els usos o les circumstàncies, ens trobem invàlids, i adquirim ràpidament paraules noves: paraules noves per a usos nous. Pel fet que les invencions ens venen de terres forasteres, la nova paraula tendia a ser en castellà i, ara, en anglés. Com que els matalassos eren de borra o de llana (quan no de pallocs de la dacsa), no gosàrem d’anomenar “matalàs” aquelles andròmines de molls tan sofisticades, tan modernes i tan cares. Allò era massa seriós (massa bo) per anomenar-ho matalàs i ho anomenàrem “colchón” o, fins i tot, “colchonflex”. Així, les paraules valencianes, anaren sent substituïdes per les seues germanes castellanes en aquells àmbits on s’introduïen canvis en les coses que pensàvem que la paraula antiga no podia recollir. Algunes quedaren recloses en àmbits tradicionals, on els canvis no sovintejaven. El “sòl” va quedar reduït semànticament al “sòl de bassa”, en totes les altres coses va passar a ser “pisso”, “pisso de terra”, o del que fóra. També poques coses són avui “toves”, llevat potser de la terra recentment llaurada i d’algunnes tovalloles (que per cert ja fa temps que són “toalles”).

I és que el significat és l’ús; els usos esdevenen hàbits i costums i els costums addiccions. Som adicctes a les paraules que emprem i a la manera com les emprem. Algú les ha canviades en el passat, sense adonar-se que les canviava (al cap i a la fi un “colchonflex” no és un matalàs, pensàvem) i ara per a molts és impossible recuperar-les. “Jo tota la vida he dit...” o “Ací tota la vida s’ha dit...” i es remunten , com a molt, cinquanta anys enrere; una insignificància des del punt de vista històric. Canviar els usos és ben difícil quan no es canvien les coses. Hi ha molts addictes als errors. Molts mestres del costum. Ho tenen ben fàcil, per saber si una paraula és correcta o no, han de mirar només com la usen ells. Ben fàcil. Deu ser per això que diuen que cada valencià és un filòleg, un especialista en la llengua que parla?

dimecres, 21 de novembre del 2007

El Gourmet de les editorials

Hi ha una pàgina web, anomenada The Philosophical Gourmet, que ens és ben útil als filòsofs. En ella, periòdicament, es fan informes i s’estableix un ranquin de les millors revistes de filosofia, els millors departaments (de quines universitats), etc. Com dic, una eina ben útil.

Algú sap si hi ha res equivalent per als escriptors? Una pàgina que informe els publicandos de les característiques de les editorials. Si n’hi ha cap o si algú la fera, no sap el favor que ens podria fer a tots. Seria una mina. Quants disgusts, temps i diners no ens podria estalviar! Compte amb l’editorial X, que no paga! Espai amb l’editorial Y, que no distribueix ni a la llibreria d’enfront! Atenció a Z, que fa signar contractes abusius! O, a l’inrevés: si pots, publica a tal editorial, et tractaran ben bé; tal altra té una distribució excel·lent i paga puntualment. El millor lloc per publicar tal tipus d'obra és...; etc., etc., etc. Certament seria una tasca cívica ben saludable i higiènica.

Podríem col·laborar tots una mica, aportant la informació que tenim. Mira!, fet i fet, us convide a moure-ho. Podeu començar per ací. Alguna informació de profit? Si se n’arreplegara prou i amb suc, podria fer un arxiu específic. Tantes anècdotes desagradables que hem patit podrien ser compartides per tal d’evitar que altres passaren pel mateix calvari que alguna volta hem recorregut.

Per què no fem el Gourmet de les editorials!

dilluns, 19 de novembre del 2007

Una mesura del progrés

Mesurar, diu el diccionari, és comparar una quantitat amb una altra que es pren com a unitat o patró. I aquest és el problema, que les mesures aprofiten només per a les quantitats. La qualitat, en algun sentit almenys, és impossible d’amidar. I quan, malgrat tot, i per què és una necessitat conéixer-la i comparar-la, ens encabotem a mesurar-la, no tenim cap altre remei que fer una transposició a la quantitat. Quantifiquem la qualitat i, és clar, fracassem.

Certament la quantitat pot ser un indicador de la qualitat, i això és la justificació que ens mou en la mida. Mesurar sembla que comporta «cientificar», santificar la cosa, donar-li l’encuny de rigor, el certificat de validesa. A partir d’aqueix moment, el que era intuició, mite o especulació, cobra estatut de veritat, de llei, de patró i norma. A partir d’aqueix moment és poden establir fórmules d’equivalència, es pot generalitzar, predir, explicar, legislar i corroborar. El valor, que és una qualitat, és un valor quantitatiu; la qualitat val tal quantitat o tal altra.

Jo, per no eixer-me’n, doncs, d’aquest guió, propose una mesura del progrés. El progrés d’una societat és la quantitat de diners per minut que gastem abans de consumir res (o amb independència del fet que consumiu o no). Feu la prova. Compteu els diners que pagueu al més per la hipoteca, el cotxe, les assegurances de la vivenda i del cotxe, les quotes dels serveis de llum, aigua, gas, telèfon i Internet, si s’escau, i dividiu tot això pels minuts que té un mes (43.200). Repetiu aquesta operació d’ací un parell d’anys, si s’ha incrementat, viviu en una societat que progressa. Com més s’haja incrementat, més heu progressat. Compareu-la ara amb la que paguen altres societats (dividiu-la per aquella en cada cas) i tindreu la quota (positiva o negativa) de progrés relatiu de la vostra societat. Ja sé què es difícil de calcular, perquè els governs s’enganyen i parlen de renda per capita, en comptes d’utilitzar aquest altre indicador que jo propose i que és més sucós. Però podeu alfarrassar-ho, pam dalt pam baix, a través de les notícies que us arriben sobre el cost de la vivenda, els tipus d’interés, etc. També podeu fer el mateix (si teniu prou valor o si us convé) respecte dels amics i veïns. Ah!, una cosa, si en la primera divisió no supereu el cèntim d’euro, no sou ningú.

Cada minut que passa, i sense haver de fer res, pagueu una quantitat, una quantitat que cada vegada és més gran. I les empreses s’afanyen a crear-nos necessitats que incrementen aquests diners: la quota fixa del contracte del mòbil, el sistema de seguretat de la casa, els crèdits de tota mena, “la mort” (és a dir, aquella assegurança que pagues pel sepeli o la cremació quan muires i que quan vens a morir ja has pagat prou com per a soterrar mig poble), les subscripcions diverses a coses a les quals després no en dones ús... I any que passa, més necessitats que hi ha, més necessitats que comporten més diners. Però, què hi farem?, és precís. Cada vegada són precises més coses, cada vegada vivim millor; cadascú en sa casa i Déu en la de tots. I cada vegada més cadascú en sa casa, perquè amb el que costa quedar-se a casa, qualsevol gosa a eixir-ne.

Si voleu afinar més la mesura, dividiu el preu que us costa cadascun dels electrodomèstics per la seua vida mitjana (en minuts) i sumeu-les totes. Heu de fer dues coses, comprovar si aquest total també creix i afegir-lo a la xifra anterior. El creixement del total obtingut dels electrodomèstics també serà un indicador de progrés. Podeu afinar més encara si incloeu en l’operació roba, mobles, vaixella, i les instal·lacions de la casa, com són ara la cuina o els banys (què us han costat i quan heu tardat a reformar-los). Els impostos deixem-los ara de banda. I deixem també ara de banda la relació entre el creixement dels impostos i els serveis que tenim a canvi.

Ei que progressem? Dins de casa, però progressem. Qui necessita eixir si té tant de progrés dins de casa; tantes comoditats, tantes comunicacions, tanta informació? I anem progressant. El capital progressa, ens dona cada dia més coses que incrementen els diners per minut que val la nostra vida. Ens tenen lligats i ben lligats. Com que vivim, els gastem, i ells ja s’encarreguen que no puguem passar un sol minut sense ells, som com l’aire que respirem (que encara és debades). El capital progressa, creix, en quantitat, que és tot el que ell és, quantitat, quantitat, quantitat.

divendres, 16 de novembre del 2007

Ad baculum (Ad vericundiam?)

M’ha costat molt de temps persuadir-me, perquè, convençut partidari de la raó com sóc, no ho he volgut acceptar fins ara: una mateixa afirmació és valorada de manera molt diferent segons qui es pense que és qui l’ha emesa. Sé que per a molts això és una obvietat. “Vaja un descobriment que ha fet aquest ara!”, pensareu. Perdoneu la meua ingenuïtat, però jo he necessitat conéixer els nous fòrums d’Internet, on la gent vessa les seues opinions de manera anònima, per veure amb claredat que les opinions s’agafen i es valoren segons quina es crega que és la seua procedència. Allí és veu ben clarament, perquè hom, tot ignorant qui n’és l’autor, es deixa portar per les intuïcions o les suposicions. Si es pensa que és algú de la pròpia corda es llegirà amb complaença i amb certa tendència prèvia a estar-hi d’acord. Que se sospita que és un enemic, ja la llegim amb tota la intenció de trobar defectes, errors, falsedats; no perdonarem res i sospitarem de tot. Us podria posar mil exemples que ho il·lustrarien a bastament, però estic segur que vosaltres ja ho heu comprovat o sabeu on acudir per tal de comprovar-ho i disposeu de tants exemples com jo o més.

Això simplement ve a confirmar quelcom que no voldria que fóra veritat: que el que val és el principi d’autoritat i no l’argumentació. Quan el de la teua corda diu alguna cosa, l’aplaudiràs. Si li trobes cap defecte tendiràs a ser tolerant i a posar-li tu mateix el pegat. Si qui la diu és el teu contrari, trobaràs de seguida que és fals, quan no capciós i malintencionat. En general hi ha certa tendència a desacreditar les idees desacreditant qui les diu. Quan volem desprestigiar alguna cosa, no intentem mostrar que és falsa,o que no està ben fonamentada, simplement intentem desqualificar qui l’ha dita: què vol aquest...! (trieu vosaltres mateixos l’adjectiu).

Funcionem per afinitats emocionals o ideològiques (emocionals al capdavall), no pas per raons. Veiem les coses com a vertaderes o falses, correctes o errades segons qui les diu i no segons com les fonamenta, com argumenta en el seu favor: segons quines raons en dóna, o quines proves hi proporciona.

En política la cosa és desmesurada. Ens situem a dreta o esquerra, ens fem simpatitzants o militants d’un partit o d’un altre i esperem el nostre aliment: d’idees i de negacions (més de negacions que no d’idees). Sobretot ens passa que no podem acceptar cap idea que provinga de la mà contrària (o del partit rival, encara que siga de la mateixa mà) per molt assenyada que ens poguera semblar si vinguera de la mà correcta. Les idees no són bones o dolentes en si mateixes sinó segons qui les ha tingudes, i ens esperem a saber això darrer per avaluar-les d’acord amb allò primer.

Quantes vegades ho hem vist. Discuteixen dues persones sobre qualsevol assumpte que ens puga importar. Ja pot qui no ens agrada argumentar de la manera més fina possible, ja pot oferir les millors premisses, ja pot demostrar que la conclusió que en trau és l’única possible. Podrà més una brofegada suposadament graciosa d’un nostrat que tota l’artilleria dialèctica que l’altre puga desplegar.

Quan més radicalitzada siga un postura, més tendirà a fer això que dic. I més tendiran el seus adeptes a tenir por de pensar per si mateixos. Avançar-se en el pensament a conèixer la doctrina oficial comporta el risc de no pensar el que toca. Comporta el perill de l’heterodòxia i, el que és el mateix, el perill de la traïció (a la causa). La tendència és, aleshores, ser més papista que el papa, perfectament pur i purista. La sorpresa ve quan els idolatrats líders actuen per raons “pragmàtiques”, fent malbé el que ells han defensat potser amb molt d’esforç i risc. Aleshores tot s’esfondra un poc, com quan el propi pare ens decep en alguna cosa.

Alguna escletxa hi restarà, no? Sí, n’estic segur. Si no ho creguera així. no escriuria açò. Però no em negareu que cal esforç, resistència, una espècie d’objecció de consciència o de desobediència civil. Les simpaties i antipaties posen fre al nostre pensament, limiten possibilitats i alternatives. És un exercici sa tractar de deslliurar-se’n. Però, com tot exercici saludable, necessita del sacrifici i de la constància.