Una paradoxa moral

Hi ha temes en filosofia dels quals no m’agrada ocupar-me. Es tracta, en general, dels temes que vertaderament interessen a la gent: temes de filosofia pràctica, és a dir, d’ètica, de filosofia política, etc. I no m’agrada ocupar-me’n justament per això, perquè vertaderament interessen i poden, per tant, tenir conseqüències (fins i tot desastroses) en la vida quotidiana. Sé que en general, als “filòsofs” no se’ns té massa en compte. Però observe que, quan es tracta d’assumptes com aquests, sí que es vol sentir la seua opinió i fins i tot se’ls convida a dir la seua. Sembla que interessa saber què pensen i hi ha fins i tot el perill que les seues paraules tinguen finalment una repercusió en la pràctica, en les lleis i en les maneres de fer i entendre les coses. Per tal d’evitar aquest perill (bastant mínim en el meu cas, que no sóc ningú) m’estic de reflexionar públicament sobre aquestes coses. No me n’orgullesc, al cap i a la fi és un tret de covardia potser; preferir que s’equivoquen altres no em lleva de damunt la responsabilitat.

Dic tot això perquè estic llegint un llibre sobre una d’aquestes temàtiques que solc evitar i he trtobat una consideració que reforça la meua positura envers aquestes matèries tan importants. El llibre es titula The Apology Ritual i el seu autor és Christopher Bennet, un jove professor de la Universitat de Sheffield. La tesi principal del llibre és un desenvolupament d’una altra tesi hegeliana: el criminal té dret al càstic. Enfront de la concepció restaurativa o reparativa de la justícia, l’autor advoca per la justicia retributiva, justament basant-se en aquesta idea de Hegel. El criminal té dret a que se’l tacte com una persona, com un esser moralment responsable. No castigar-lo suposaria rebaixar-lo en la seua dignitat. Així ho diu Bennet: “Una manera en la que podríem afirmar que la retibució [el càstic, en aquest cas] encaixa amb la vida bona es dir que, encara que implica causar sofriment, aquest sofriment és necessari per tal de respectar l’estatus de la persona —diguem’ne com a agent moral responsable o com a membre de la nostra comunitat moral”. L’opinió de Bennet, sembla ser doncs, que l’estat té l’obligació de castigar al criminal perquè aquest té el dret, com a persona, com a agent moral responsable, de rebre el càstic.

I a mi de seguida se m’acut una paradoxa esbojarrada. Segons això, la millor manera de castigar els culpables seria no castigar-los, no donar-los allò a què tenen dret com a membres de la comunitat moral i com a persones. Seria el pitjor càstic, el menyspreu de la víctima o de l’estat (o és que seria pura venjança?). ¿Per què em fa l’efecte, però, que això faria feliç al malfactor i irritaria a la victima?

Crec que, definitivament, faig bé de no ocupar-me d’aquestes qüestions. De tota manera —i sigam justos— estic al començament del llibre de Bennett i també estic segur que la cosa no es tan simple ni tan ximple; que els arguments seran poderosos i que aquesta aparent paradoxa serà tractada i dissolta. Així ho espere i tinc elements per esperar-ho per la qualitat de les pàgines que he llegit.

Autoreferència, una altra vegada

Una llengua assoleix la normalitat quan la majoria dels seus textos no parlen d’ella.
(Seibot Sotlamirg)

Certament, però no perquè els textos deixen de parlar d’ella s’assoleix la normalitat. Aquesta advé quan les causes que obliguen a parlar-ne han desaparegut. L’autoreferència no és el mal, sinó el símptoma. Empreu-la, doncs, encara que siga d’una manera autoreferencial, potser en contribuïu a l’elimanació de les causes, que no es poca cosa. Amb tot, si poguereu usar-la per a dissertar d'altres coses (també), millor.
(Tobies Grimaltos)

2 x 1

[Text publicat a El Miragall, el BIM del meu poble]

Avui, com que estem en estiu i és temps de rebaixes, voldria proporcionar-vos un 2 x 1. És a dir, faré dos articles pel preu d’un.

El primer es titula “Sentimentalisme versus pragmatisme?” i diu així:

El patrimoni de l’Ajuntament de Castelló és més gran del que la majoria pensem. Són molts els edificis de tota mena i solars que posseix i, és clar, no pot mantenir-los en les condicions adequades per a l seu ús. Els té, però en alguns casos és com si no els tinguera. No cal que us pose exemples que tots coneixeu. Aquest patrimoni suposa una font de despeses a les quals, en bastants casos, no sel’s trau cap profit o no se n’obté el profit que caldria i que va en detriment de moltes altres coses que es podrien fer o tenir. Per raons sentimentals, polítiques o populistes (oportunistes) aquesta cadena d’adquisicions, potser benintencionades, que resten després en els llimbs de l’oblit i l’abandó, no sembla tenir aturador.

De vegades jo em pregunte si no seria millor desprendre’s d’una bona part d’aquest patrimoni i poder així i a canvi mantenir i gestionar en condicions el que hi reste. I ara us ho pregunte a vosaltres i els ho pregunte també als polítics locals: Sentimentalisme (o oportunisme) o pragmatisme (o realisme)?

El segon article es titula “En agost no es llig?” i diu així:

Avui mateix he anat a la biblioteca municipal. Estava tancada i hi havia un cartell enganxat a la porta que deia: “La Biblioteca romandrà tancada del 14 al 31 d’agost. Bones festes!” . Home! —he pensat—, que jo sàpia les festes duren una mica menys d’una setmana. He pensat també: justament ara que és quan més temps té la gent per a llegir, van i tanquen la biblioteca.

No vull parlar ara de les mancances de la nostra biblioteca, que en són moltes i que la fan poc menys que inoperativa, com, per exemple, l’absència total d’un arxiu. No sols és que no dispose d’un arxiu informatic, com sol ser allò habitual en totes les biblioteques del món; fet que, per cert, impossibilita, juntament amb altres coses gens menystenibles, que els seus llibres apareguen en la Xarxa de Biblioteques Valencianes —una eina informàtica a tarvés de la qual pots buscar qualsevol dels llibres de que disposen les biblioteques de la xarxa, saber si hi és i en quina biblioteca—, no, no sols és això, sinó que no disposa de cap mena d’arxiu (ni tan sols manual) en el qual pugues consultar si hi ha un llibre determinat. I si no pots saber si un llibre està, és, directament, com si no estiguera. Tampoc vull parlar ara del fet que molts dels llibres estiguen tancats en diversos llocs sense que pràcticament ningú sàpia de la seua existència i sense que es puguen consultar. No, no parlaré d’això. Però, que perquè és agost estiga tancada em sembla, de veritat, molt lamentable. Per a acabar-ho d’adobar, entre en la pàgina web de la Universitat de València i em trobe, com un colp als ulls i al pensament, aquesta notícia: “Les biblioteques de Tarongers, Burjassot i Blasco Ibáñez obrin les 24 hores”. Ja sé que no és ni pot ser igual, però que siga tan diferent! També sé que, de segur, hi ha raons cojunturals i, ai las!, estructurals que justifiquen de sobres aquest tancament. El que s‘ha de fer, però, és canviar la cojuntura i l’estructura, i no permetre que aquestes imposen el que ni volem ni és desitjable. En qualsevol cas, per a mi que llegir és una festa, que em diguen “La biblioteca està tancada. Bones festes!” em sembla contradictori (i una mica trist).

Al cap i a la fi es tracta del mateix problema que el del patrimoni de l’ajuntament: d’establir prioritats i saber què es vol, què és més necessari o convenient.

Veus per on!, les dues coses etaven a la fi relacionades: patrimoni i biblioteca. Tot és, a la fi, qüestió de línies d’actuació política, de primar unes coses o altres, de saber qui tipus de poble volem.