
El mestre Ben Pensat i els seus deixebles havien decidit fer una petita excursió pels voltants de la vila. Anaren a una font, on creixien albers alts i frondosos. Acabaven de fer un àpat amb les viandes que s’havien dut i ara descansaven a l’ombria dels arbres. La frescor, el remor de l’aigua i la relaxació dels cosos ben menjats, invitaven a la conversa distesa. Va ser potser per això que Constantí va gosar dir:
—Mestre, realment vos no heu dit mai una falsedat?
—No ho sé —va constestar Ben Pensat. I, preveient l’estranyesa dels seus deixebles, va afegir:—És una història llarga.
—Tenim temps —el va invitar a prosseguir Anselm.
—D’acord —començà, mig suspirant el mestre—. Fa molts anys, quan jo només era un jove inquiet, vaig ser fet presoner per uns corsaris que atacaren la vila on jo sóc nat. Era un costum seu fer presoners i demanar rescat després per tal d’alliberar-nos. El problema és que jo no tenia parents i, per tant, ningú que pogués pagar el meu rescat. Farts, els meus captors decidiren desfer-se de mi. Curiosament però, no tenien per costum matar simplement aquells presos pels qui ningú no pagara rescat. Els agradava jugar. Triaven una parella de presoners a l’atzar i els proposaven, per separat, un joc. Cada membre de la parella no sabia qui era l’altre, podia ser qualsevol, algun conegut o no. La cosa anava així: et deien que tu i un altre presoner que ells determinarien havieu de fer cadascun un enunciat. Si els enunciats eren els dos vertaders o els dos falsos, us matarien, en altre cas, us deixarien en llibertat. Aleshores et demanaven que feres el teu.
Va detenir el seu relat, va mirar els seus deixebles que l’atenien embadalits i va continuar.
—Jo m’havia d’assegurar que els enunciats no pogueren ser els dos vertaders o els dos falsos. Però no sé si el que vaig dir era vertader o fals. Podrieu escatir què vaig dir?
Això, què va dir el mestre Ben Pensat per tal d’assegurar-se el seu alliberament?
El dimarts que ve diré qui de vosaltres ha encertat.