Ja ho deien els clàssics: la tasca del llenguatge és expressar el pensament, i la del pensament, reflectir la realitat. Cal pensar correctament, creure el que és i no creure el que no és, i cal que el que diem es corresponga amb el que pensem. Si el pensament representa correctament la cosa i el llenguatge fa el mateix amb el pensament, les nostres paraules seran un reflex fidel de la realitat. Així les coses, hi ha dues maneres clares en què aquestes missions es malbaraten:
1) (Involuntària) L’error: el pensament no es correspon amb la realitat o el llenguatge no reprodueix adequadament el pensament.
2) (Voluntària) La mentida: dir voluntàriament una cosa que no es pensa, que no es creu.
Tanmateix, hi ha una altra manera en la qual el pensament o el llenguatge no acompleixen la seua tasca o ho fan incorrectament: quan el pensament és obscur, confús o quan, tot i el pensament ser clar, el llenguatge l’oculta amb paraules o construccions abstruses que impossibiliten una correcta comprensió d’allò que es diu i, conseqüentment, d’allò que es pensa. Però si el llenguatge ha impossibilitat la comprensió del pensament (en cas d’haver-n’hi), el pensament no s’ha transmés. És com haver emés sons sense contingut. Les paraules són com una caixa buida o plena de borumballa.
De vegades, passa també que el robatge és excessiu, com si cobrirem un cos amb tantes peces de roba, tan grans o tan extravagants que feren impossible o molt difícil reconéixer allò que visten. Potser el contenidor és molt gran i aparatós i el contingut ben menut. Una vegada, el senyor R. li va regalar a la seua dona unes arracades dins una caixa de televisor. Dins d’aquesta caixa n’hi havia una altra una mica més menuda, dins de la qual n’hi havia una altra, i així, una caixa rere d’una altra fins que s’arribava a una capseta que contenia les arracades. Així pot ser l’expressió lingüística d’una idea: un gran embalum que amaga una cosa ben petita, desnerida fins i tot. Això quan no parlem sense tenir gens clar quines idees deu haver-hi darrere de les nostres paraules. Parlem amb paraules el significat real de les quals, si en tenen cap, no sabem ben bé quin és.
Però potser encara pitjor. Quan es tracta de qüestions més abstractes, idees, teories, conceptes, la cosa es complica: el pensament es fa més difícil i l’expressió del pensament també. Si el pensament és confús, el llenguatge que el vol transmetre no pot ser clar i fidel alhora. Copsar certes coses, tots ho sabem, no és fàcil. Si heu d’explicar alguna cosa complexa, observareu com és de necessari una correcta comprensió prèvia. És quan tractes d’explicar a altres alguna d’aquestes coses quan t’adones si realment tu ho has entés i si tens els recursos per a fer-ho. Però si has d’explicar el que no acabes d’entendre, què fas? El tràngol potser angoixant. Un recurs temptador és amagar-se darrere de les paraules: embolicar la troca per ocultar la manca d’idees clares. Si no es té un domini complet del tema, hom intenta amagar la seua incompetència emprant un llenguatge que és de difícil comprensió. Diguem-ne que dissimula la seua falta d’enteniment i la trasllada a qui l’escolta amb l’ajut d’un llenguatge alambinat. Que parega que la culpa de la incomprensió és de l’oient i no del parlant. Qui parla és tan profund que qui escolta no està a l’altura. Aquesta és la imatge que es vol projectar.
Certament, les aigües profundes són obscures, però l’obscuritat no és, per si mateixa, signe de profunditat. Si, com deia Joan Fuster, l’obligació de qui escriu és fer-se llegir, l’obligació de qui parla és fer-se entendre. I la missió del pensament, i del llenguatge, és traure de la foscor del fons el que aquelles aigües no deixaven veure; no amagar-lo sota aigües térboles. Dissipar la boira, no produir-la de manera artificial i artificiosa. L’honestedat demana claredat, la por i la impostura són addictes a la foscor.
Siguem honestos: siguem clars! Si no, tard o d’hora la boira desapareixerà i s’apreciarà el valor real del que amagava (si és que hi havia res).
Entrades
