Vomitext®

Ja coneixeu el Vomitext? Es tracta de... En realitat és una mica difícil de definir. És un corrector de texts multifuncció o, més aviat, un depurador, un esporgador de texts multifunció. Diferents depuradors de texts en un sol paquet seria una descripció més exacta. Jo vaig començar a provar-lo fa uns dies. A banda, es clar, de l’idioma, pots elegir diferents categories de revisió en funció del tipus de text de què es tracte. Hi ha el revisor jurídic, l’administratiu, l’acadèmic, el literari i algun més que ara no recorde o no sé. Encara dins de cadascun d’aquests hi ha subcategories. Així, per exemple, dins el revisor acadèmic hi ha el científic, el d’humanitats, el de ciències socials... I, fins i tot dins de cadascuna d’aquestes subcategories, hi ha més divisions, com: filosòfic, històric, antropològic... Ara, això sí, l’ortografia no la corregeix.

Quan vaig començar a provar-lo estava entusiasmat, dir fascinat seria més correcte. Els resultats eren sorprenents, astorants. En voler revisar un text filosòfic i triar-ne l’opció, em va aparèixer una columna a la dreta de la pantalla amb els criteris que fa servir. Eren: coherència, plausibilitat, a qui importa?, fa alguna aportació? En voler provar amb algun text jurídic o administratiu, m’apareixien coses com: te sentit?, i sentit comú?, és consistent? , arregla les coses més que no les espatlla? Vaig introduir textos del B.O.E, del D.O.G.V i algun reglament de la meua universitat. En activar el Vomitext, els fulls virtuals es contreien, es doblegaven de manera espasmòdica tot simulant arcades que eren acompanyades pel sons adients d’oix. Després d’alguns segons començaren a desprendre’s lletres del text que queien a la paperera com un rastre de formigues ben atapeït. En molt poc de temps, als fulls només restava aquelles parts del text que havien superat la prova. La paperera era plena d’aquelles petites bestioles negres que eren les lletres diminutes. Si a les pàgines restava molt de text o no, m’estalviarà de dir-ho; però jo estava pletòric, la tasca m’havia semblat d’allò més assenyada. Volia córrer a recomanar tothom aquest producte increïble i portava impresos els textos que n’havien resultat com a prova fidedigna.

Una corada, però, em va impulsar a no apressar-me i en vaig voler fer l’experimentum crucis. Vaig dir-li que revisara un text literari meu del qual em sentia molt satisfet. Em punxar damunt de “Activar Vomiext” , els fulls començaren a sacsejar-se de manera violenta i sorollosa, les lletres queien a borbollons en l’endemig dels espasmes i l’oix. Al cap d’uns quinze segons, col·locades en diferents posicions i línies, restaren només aquestes paraules: “Tota... la... resta... era ... fem”.

És per això que he variat radicalment la meua opinió; Vomitext no funciona bé, no us el recomane en absolut, almenys en la seua vessant literària. És un frau! L’eslògan del Vomitext és “Ara el paper ja no serà sofert” I el defineixen com ecològic. “Vosté estalviarà molt de paper” diuen. Estaria bé, seria molt bo si realment funcionara. Però ja heu vist que no. Després de l’experiència literària el vaig tirar al fem, perquè ell sí que era fem! Així que, definitivament, no el compreu!

Cap de setmana a Menorca

Aquest cap de setmana, Roser i jo hem anat a Menorca, a Maó. No hem anat al míting que va fer Rajoyndissabte, us ho puc prometre, tot i que sembla que aquest ha sigut l'esdeveniment més difós dels que hagen pogut haver-hi a l'illa. Nosaltres hem anat per una altra raó ---després us la dic. Com que quan volguérem comprar els bitllets, ja no quedaven vols directes, haguérem de volar primer a Madrid, i en cada aeroport, Manises i Barajas, trobarem amics del poble que es dirigien a Maó. Definitivament alguna cosa hi havia a Menorca que ens hi convocava.

Toni, l'amic Toni, feia cinquanta anys i Imma, la seua dona, li havia preparat una festa d'aniversari sorpresa. La cosa venia forjant-se des d'abans de Nadal i ha sigut molt bonic i emotiu. Toni s'ho mereixia. La seua família l'ha envoltat, tres generacions juntes i col·laborant; fora de tòpics, la cosa impressionava. Els seus amics també han participat en que la festa fóra ben lluïda: des de l'elaboració d'una pel·lícula, amb musical inclòs, fins els regals commemoratius. Òbviament, foren els menorquins qui col·laboraren en la realització del documental-musical, perquè es va fer allí. Lluís, el seu fill de quinze anys, va fer un monòleg que ens va sorprendre a tots, per la maduresa i la gràcia; si no haguèrem estar presents, si només l’haguerem escoltat, hauríem pensat que qui parlava era un adult i un adult que s’hi dedicava. Enhorabona, Lluís, tu promets.

Dic que Toni s’ho mereixia. Per això potser és que tots acudirem i que l’ambient traspuava estimació i una emoció pregona. Toni s’ho mereixia perquè, calcule si faig una analogia respecte del meu cas i altres que conec, som molts els que tenim un saldo deutor amb ell: hem rebut molt més del que li hem donat. Fa aproximadament trenta-cinc anys que som amics i durant tota aquest periode tan llarg l’he trobat sempre que l’he buscat, he tingut la seua ajuda sempre que l’he necessitada, i han sigut diverses voltes i en assumptes en els quals s’ha hagut d’implicar veritablement. Sa casa ha estat sempre oberta a mi i a molts que conec. Per això hem acudit, per això hem estat tan a gust, per això ens hem alegrat de la seua alegria i hem volgut arropar-lo amb la nostra estima, fer-li companyia quan ens han dit de fer-li’n.
Gràcies, Toni. Felicitats i per molts anys!

De contradiccions i canvis

Hi ha qui no té por de les contradiccions, són els postmoderns de pro. Hi ha qui fins i tot se’n vanta, són els hipòcrites i els cínics. Hi ha qui els tem com al dimoni, són els dogmàtics. Què fer? Com en totes les coses, valorar-les en la justa mida. No témer-les mostra en si mateix un pensament estrafolari. Vantar-se, un comportament erràtic i amoral. Témer-les en excés, un pensamemnt anquilosat, escleròtic.

Defensar una cosa i la contrària alhora o és esquizofrènia o és una pocavergonya absoluta. Però no voler canviar mai d’opinió és, necessàriament , aferrra-se a l’error. Pensar és i ha de ser sempre assajar, provar una idea, un pensament i veure’n la seua consistència, les seues implicacions, la seua capacitat per copsar allò sobre el que versa.Com que tot això no serà mai perfecte ni complet, hom haurà d’estar disposat sempre a tornar a intentar-ho a avançar, a retrocedir o a canviar de direcció. Com diu Fuster, “l’assaig no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o desfer-ne [...]es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació”. Perquè hom haurà de procurar que cada pensament siga coherent, en ell mateix i en les seues conseqüències, caldrà reformular-lo, revisar-lo alterar-lo, desfer-se’n. Pensar és revisar els pensaments. Per això, variar d’idea, defensar coses distintes en temps diferents, no es contradir-se, sino avançar —continuar provant— i n’és condició necessària.

Certament, el lector dirà que l’autor es contradiu, perquè per a ell l’obra d’un autor és un tot, però l’autor esmerça temps i temps diferents de la seua vida que flueix, com ha de fluir el seu pensament. L’obra estàtica, vista estàticament, és una cosa, la seua gènesi és una altra de diferent. Com que el que ja està fet i publicat és ineliminable, no caldrà tenir por de contradir-ho després. Sobretot, perquè hom no pot esperar-se a dir les coses quan ja les ha pensades del tot. Primer, perquè res no es pot pensar del tot i , segon, perquè aleshores, potser ja no voldríem dir res.

Qui tem que l’autor que llig varie d’opinió només busca en la lectura la reafirmació de les seues pròpies conviccions i l’estima solament en aquesta mesura. Contradir-se és mantenir una opinió i la contrària alhora, canviar de parer no ho és, i qui diu contradir-se a variar d’opinió viurà reclòs per sempre més dins del prejudici. Qui veu traïció en la variació sol pensar que el canvi respon sempre a causes que tenen a veure en l’interés i no en la raó, que malfien del canvi perquè no l’entenen si no és interessat. Això, potser és el que li dona la seua mala reputació i que faça passar per contradicció i incosistència el que és mera evolució

Pluja jove

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]



La terra començava a assecar-se i no plovia. La bassa de rec veia com l’aigua que contenia s’evaporava a per la forta calor del sol, i no plovia. Els arbres, les plantes, la brossa necessitaven nova força, nova saba que només l’aigua, que dissoldria els nutrients de la terra i mullaria les seues fulles, els podria aportar; però no plovia. Els arbres, les plantes i l’herba es marcien, perdien força i capacitat de donar nous fruits, es trobaven exhausts i, sense nou sustent, perdien la il·lusió per donar cap rendiment; però l’aigua, la beneïda aigua del cel que els reviuria o que permetria el sorgiment de nous individus vegetals, no arribava. El que abans havia estat un paratge verd i esplendorós, començava a esdevindre un àrea groguenca, polsosa i aclaparadora. No convidava a acostar-s’hi.

La desmotivació i la desesperança niaven com més va més en els seus esperits vegetals, abandonaven projectes antics, paraven els que havien començat i deixaven de fer-ne de nous. La set, la sequera immisericorde feia agres els caràcters i on havia d’haver-hi cooperació, hi havia competència, rivalitat. Cadascú es procurava la seua pròpia subsistència i entre, tots, contribuïen, per això, a que la situació empitjotara. Per voler conservar cadascú i per a ell recursos tan minsos, entre tots ajudaven a fer-los malbé. Es barallaven per l’aigua de la bassa de rec i quan se n’adonaren la bassa estava buida; l’aigua s’havia acabat d’evaporar mentrte ells discutien sobre la seua possessió. La situació era trista i desoladora.

Un dia, però, és va presentar la pluja. Va ser a penes un ruixat. Tanmateix les plantes reverdiren i els arbres tragueren, tímidament, algun brot. Algunes petites herbes entapissaren el terra fins i tot. La vida va traure el cap poruga, però esperançada; com un raig de sol entre els núvols. Va haver-hi esperança. La pluja, la vida era encara possible, no estava tot perdut.

Va ser el quatre d’abril passat. La pluja és la motivació dels joves, les seues ganes de participar, de renovar i reverdir les coses, d’aportar saba nova. El dia quatre d’abril va ploure, perquè els joves que jo, personalment, he trobat a faltar en els actes culturals, en la participació política i ciutadana, mostraren la seua capacitat de contribuir a que el nostre paisatge no siga erm, a que els arbres vells que són les institucions polítiques, cíviques i culturals puguen traure un nou fullam. Poden coadjuvar, i ho han de fer necessàriament si volem evitar les catàstrofes de la sequera, a la renovació i al cicle necessaris que porten les estacions de l’any, de les generacions. Ells són la primavera que ha de seguir l’hivern. El dia quatre d’abril, l’Assemblea de joves de Castelló de la Ribera va organitzar de manera ben reeixida la presentació d’un llibre: Històries del paradís, de Xavi Sarrià. De tota manera, tan se val quin fóra el llibre, el que importa és el fet. Una iniciativa que mostra que hi són. Una petita pluja, un petit raig d’esperança.

Són necessaris, sou necessaris. Sou la pluja. Ara, per favor, que torne a ploure! Que ploga en més àmbits i que més joves hi col·laboren.

L'assaig i Goethe

Dimecres celebrarem la jornada anual de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania “Josep Lluís Blasco Estellés”. El tema d’enguany ha sigut Pensament i assaig literari. Havien d’intervindre Vicent Alonso, Enric Sòria i Sam Abrams, però a última hora i sense oportunitat d’arreglar-ho ni poder advertir el públic potencial, el darrer ens va deixar com la nóvia de Pinet. Vam haver de recomposar-ho tot. Ens va descabalar i ferem l’efecte de ser uns mals organitzadors. De tota manera—per bé que en sóc part i jutge— crec que la cosa, la cosa en si, va anar ben bé, amb ponències que m’atrevesc a qualificar de brillants i una taula redona final molt interessant, gràcies també a la participació del públic.

Un dels assistents, l’amic Guillem Calaforra, em va regalar la nova traducció del Faust de Goethe que ha fet Jaume Ortolà i a la que el mateix Guillem ha escrit la presentació. Dic tot açò perquè la confluència d’amdues coses —la reflexió sobre l’assaig que s’hi va fer, que des d’aleshores em té el cap llogat, i la lectura de Goethe— ha esdevingut un esperò perquè m’atrevesca, de manera imprudent, a escriure el que segueix.

En el “Preludi en el teatre” , Goethe posa en boca del Director: “¿Com ho farem perquè allò fresc i nou / i amb contingut siga també plaent?”. Si el meu cap no haguera estat tan sensibilitzat arràn de la jornada, aquests dos versos no haurien aconseguit, molt probablement, més d’un minut del meu pensament —expose un fet, no me’n vante. Ara, però, els vull dedicar algunes línies. Com que crec que és la pregunta que cal, vul fer-me la jo mateix, reflexionar sobre les meues pretensions en escriure: què vull i què és just que vulga. Per comencar, em faria la pregunta renunciant a un adjectiu: nou. No m’interessa tant que el que dic siga nou com que siga fresc, amb contingut i plaent. Pense que la novetat pot niar tant en la perspectiva com en el contingut. No cal que el contingut siga nou per tal que allò que es diga siga fresc, basta amb adoptar una perspectiva pròpia, sentida o meditada. La perspectiva pot donar frescor sense necessitat de voler aportar continguts nous. Tractar de manera fresca els vells continguts, eterns, constants és una novetat a la que cal aspirar. L’afany de novetat, si no respon a alguna necessitat més fonda, pot escamotejar reflexions sempre necessàries en favor de superficialitats esnobs. Una forma fresca d’abordar un contingut de sempre és fer-lo nou.

D’una altra banda: combinar contingut amb plaer, una pretensió de sempre! Tant se n’ha dit, que pot semblar quelcom de rebregat i, per això, a prescindir. Aquest pensament és, crec, un gran error. Res millor per transmetre un contingut, un pensament, que fer-ho de manera plaent. Si s’aconsegueix fer-ho plaent, serà, de ben segur, fresc: aportarà alguna cosa. Voler dir grans coses sense intentar alhora ser escoltat no sé si és contradictòri, però és una cosa que no entenc. I si es vol ser escoltat, cal pensar una miqueta en com dir-ho , en aquell a qui se li diu.

Ja se sap: forma i contingut. I potser el secret de tot siga, com deia Vicent Alonso fa un parell de dies a la jornada, que no es puga reproduir el contingut si no és en la forma concreta que l’ha expressat l’autor; tal vegada perquè la distinció siga, en certs casos i relativament a certes coses, impossible: que la forma siga, també i en veritat, part del contingut. Que, a la fi, descripció i expressió siga una parella indestriable i que en això, com deia Alonso, consistesca l’essència de l’assaig literari.

Fira del llibre

Dissabte, dia 25, a partir de les 12, signaré (si tinc sort) exemplars de "Idees i paraules" a la caseta de la Universitat de València. Si voleu acostar-vos i xarrar una miqueta, us ho agrairé, que aquestes coses poden ser, si no, prou avorrides.

La paràbola de l'hortolà

Un home tenia un hortet d’apenes tres fanecades i feia tomaques. No ho necessitava per viure, ja que tenia el seu ofici, que li proporcionava un bon sou i prou lleure. Ho feia perquè li agradava, perquè fruïa fent-ho. Tenia temps i li’l dedicava a l’hortet. Així que produia unes tomaques grans, precioses, d’un roig encés amb irisacions verdes i d’una carn apretada i dolça, i amb poques vinces. Feia barraquetes de canya i enfilava les tomaqueres, guiava els ulls de les plantes i els tallava quan calia, just en el moment que calia. Regava quan pertocava i adobava amb fem que conseguia d’un conegut que criava anaimals; el terra era sempre pulcre, sense cap brosseta i amb els cavallons perfectament retallats. El seu tomacar feia goig de veure i ell n’estava ben pagat.

Un dia va veure que un veí que ell admirava havia plantat maduixes i va pensar que havia de ser una cosa bona, cultivar maduixes. Va arrendar un camp, si fa no fa com el que tenia i s’hi va posar a la feina, que era molta. Calia bromurar la terra abans de començar. Després hi havia que cobrir els caballons amb plàstic negre per tal que no cresquera la brossa i ofegara les petites plantes. Calia cobrir-les, en acabant, amb un túnel de plàstic tranparent per a que no es gelaren. Moltes altres tasques eren necessàries abans de collir els fruits i per a la collita va haver de llogar. Ara tenia més feina, però, només amb alguna petita deficiència o amb alguna tasca estalviada, podia dur-ho tot endavant amb bastant pulcritud.

Prenia café al bar quan un amic li va assegurar que els caquis eren la collita amb més futur. Va comprar un camp, perquè ningú no volia arrendar la terra per a plantar arbres, que exigien un compromís de permanència d’anys, i va plantar caquis. Després es va assabentar que algú que no tenia en massa consideració (que menystenia, en realitat) havia fet carxofar. Va pensar que ell ho podia fer millor i ho va voler demostrar. Arrendà un camp i plantà carxoferes. No volia arriscar-se a que aquell matusser triomfara i ell no.

Quan es va voler adonar tenia més de vint fanecades de terra que atendre (a banda del seu ofici), i no podia ja fer-ho bé. La brossa creixia arreu i les colllites ja no eren com al começament. Estava una mica angoixat i el que havia estat un gaudi s’havia convertit en una càrrega. Però no se sentia amb cor de prescindir de res.

Així els passa a algunes persones amb les seues relacions socials. No diré noms; no diré tampoc si el meu nom s’hi troba. Pensen que les coses importants i interessants passen sempre on no hi són i hi volen ser, acaben sent-hi. Són en tot, en tot volen ser. S’angoixen perquè no donen l’abast, descuren el que tenien, s’aclaparen i no són veritablement en res, perquè no acaben de ser-hi. Ho abasten tot i tot ho descuren.