Borges, l'inepte (II)

Per a arribar a això hagué de passar molts anys en l’anonimat de la labor callada, quasi secreta, de patiments causats per aqueixa incapacitat seua per a totes les coses palpables. Borges era fill d’una família burgesa de Buenos Aires. Una família on trobem ascendents portuguesos, espanyols i anglesos, on trobem militars que ell admirava. La part anglesa sembla que va ser la que més li estirava i de la que més orgullós se sentia. Jorge Luis Borges era un anglòfil militant. Una cosa ben curiosa és que l’escriptor en llengua castellana més important del seu temps tinguera com a primera llengua l’anglès. Sembla que va parlar anglès abans que castellà o, com a mínim, al mateix temps. Era un amant de les llengües; estudiós de les llengües escandinaves i de l’anglosaxó, parlava també francès i alemany. En un ambient on els llibres eren coses ben quotidianes, ells foren els seus primers amics i, a part de la seua germana, Norah, els seus companys d’aventures. I així romandrien durant bona part de la seua vida. Aqueixes primeres lectures el marcaren per a sempre, elles l’embegueren, l’abduïren, el modelaren. Borges es considerava a si mateix, i sobretot, un lector. En el seu univers particular, els lectors eren els autèntics autors dels llibres. Així deia coses com el que manifesta en el pròleg a Siete conversaciones con Jorge Luis Borges de Fernando Sorrentino. Cite:

"Fernando Sorrentino conoce mi obra —llamémosla así— mucho mejor que yo; ello se debe al hecho evidente de que yo la he escrito una sola vez y él la ha leído muchas, lo cual la hace menos mía que suya".

Per a ell, llegir o escriure era irrellevant respecte a l’autoria. Escriure o llegir, tant se val, plagiar era per a ell tan decisiu com inventar, perquè plagiar era tan important com escriure. Ell es considerava a si mateix un plagiari, i de vegades juga amb la idea que el que escriu és una rèplica d’un llibre anterior d’algú altri. La seua manera de veure aquestes coses potser quede ben palesa amb aquest fragment de “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius” en el qual es parla de la literatura de “Tlön”, un món fictici:

“En los hábitos literarios también es todopoderosa la idea de un sujeto único. Es raro que los libros estén firmados. No existe el concepto de plagio: se ha establecido que todas las obras son obras de un solo autor, que es intemporal y anónimo”.

Després de lector, es considerava poeta, i només en últim lloc un autor en prosa. Amb tot, és la prosa la que li va donar la fama universal: els seus relats. Borges, ja ho sabeu, mai no va escriure, com a “Borges” almenys, una novel·la. A Borges, una altra curiositat, li agradava més la seua poesia que la seua prosa, potser és l’única persona, a la que li passava això. Crec que a tots els seus lectors els passa el contrari. Amb tot, ninguna part de la seua obra li mereixia gran consideració. Com diu James Woodall en la Vida de Jorge Luis Borges, “siempre tuvo en poca estima su obra, sobre todo los cuentos”. Això almenys feia pensar Borges, un home, a judici de molts, amb molta modèstia, si real o fingida, jo, òbviament, no ho puc dir.

Amb això, pense, podem comprendre una mica la particular manera d’entendre les coses d’aquest autor argentí. Havia heretat un món literari que el nodria i li donava la vida i ell, amb esforç, amb penes i treballs, intentava contribuir-hi, aportar alguna cosa, tasca per a la qual, potser, realment no se sentia digne, però que no podia evitar. Així, Borges escrivia perquè gaudia d’escriure com gaudia de llegir i, potser patia, per no ser —no considerar-se a si mateix— apte per fer res de valor. És cert, i ho hem de dir en honor a la veritat, que va destruir bona part de la seua primera producció. I si patia en el món que li era més amable, patia molt més en la resta de les coses. Imagineu-vos un jove tímid, melancòlic, feixuc. Algú al qual sa mare, Leonor Acevedo, va cuidar i es va fer càrrec de tots els seus assumptes fins que va tenir més de 70 anys; 70 anys ell, que sa mare en tenia 99 quan va morir. Imagineu una persona de costums victorians, per tant melindrosos i estantissos, que s’enamora platònicament de les dones, sovint bastant més joves que ell, però que té una por cerval, com en tot, a la part física, a la part material.

“Muchas mujeres –ens diu un biògraf– se sintieron intelectualmente atraídas por él, pero pocas si hubo alguna, desearon acostarse con él”.

Borges, l'inepte (I)

Quan vaig començar amb açò del bloc, no imaginava com era d’exigent; o sí que m’ho imaginava, però una cosa és imaginar-s’ho i una altra —ben diferent en aquest cas— viure-ho, o patir-ho, en carn pròpia. Vaig començar per obligar-me a escriure i vaja que ho he aconseguit. El que no voldria és que el que hauria d’ésser un plaer, un hobby o una afició esdevinga una feina, una obsessió, una tasca aclaparadora. Així que m’he decidit a, de tant en tant, emprar-lo per donar llum a coses que tinc per aquí guardades; textos de xarrades més o menys formals (o informals) i d’altres, que no versen sobre els meus tòpics habituals i que no han estat mai publicades. D’aquesta manera i de pas, aprofite per prendre alè i anar preparant els posts de més endavant.
No se’n parle més, ací va, per entregues, un d’aquest texts:


Borges, l’inepte (primera entrega)


Qui no ha sentit parlar del món màgic que Borges va construir literàriament? A través dels seus relats va construir un món propi, personalíssim, ple de màgia, de misteri i de suggestió. Endinsar-se en els seus relats és explorar paisatges ignots, on les paradoxes esdevenen realitats, on les impossibilitats es fan versemblants i on el misteri sembla el més raonable i palpable del món. El món de Borges és un món que se superposa i enriqueix la realitat, que l’explica i la completa, com si al superposar-se ens mostrara i ens conduira per passadissos amagats que ens revelen una realitat més pregona, laberíntica i plena de matisos que fins ara desconeixíem. La irrealitat que Borges construeix ens enllumena la realitat, ens la fa entenedora i viva.

Qui ha llegit El Aleph o Ficciones sap de què parle. Qui no els ha llegit no sap el que ignora. Borges vivia per a la literatura, i en la literatura, dins de la literatura, podríem dir. La seua realitat i la seua quotidianitat eren els llibres. “Yo recuerdo más lo que he leído –ens diu– que lo que he vivido. O, para hablar con más precisión, de todo lo que he vivido, lo leído es lo más preciso y lo más real para mí”. S’alimentava de literatura i a ella es consagrava. Podríem dir que tota la resta —la vida ordinària, la feina de cada dia, les normals obligacions, els diners— eren per a ell un afegit que no entenia, per al que no estava ni gens ni mica preparat, i gairebé un obstacle; la vida que els altres diem “normal”, li manllevava part de la seua vida de paraules, de ratlles i de somnis que era el que vivia realment. “La vida –havia dit– nos proporciona un exceso de circunstancias”. Les circumstàncies que el constituïen i li agradaven eren les que trobava en la lectura i l’escriptura, la resta eren una càrrega feixuga amb la qual no sabia què fer.

Aquest personatge, inepte per a les coses pràctiques, va ser, probablement, l’escriptor més important del seu temps, algú que va renovar i revolucionar per sempre la manera d’escriure relats. És l’argentí, després del Che Guevara i de Juan Domingo Perón, més famós del segle XX. Malgrat la seua feixugor social i vital és, si més no, l’escriptor més entrevistat i més mediàtic de tots els temps. Hauria estat incapaç durant molts anys de fer aquestes coses, però la força de la paraula, els seues enormes dots de conversador el feren vèncer una gairebé indòmita timidesa. Fou un gran orador, no per les formes (tenia una veu no massa agradable), sinó pel que és realment important, pel contingut.

Cualquiera tiempo pasado fue mejor

El 29 de novembre escrivia Urbà Lozano, al seu bloc, en contra del tòpic, tan rebregat com fals, que els joves cada vegada saben menys, són més maleducats i, en fi, son pitjor que nosaltres en qualsevol dels aspectes que hom vulga considerar. En realitat, Urbà parlava només d’allò primer, però crec que m’acceptarà que, una vegada s’agafa carrereta, va tot seguit i es diu també tot això altre.

M’he recordat de la seua reflexió perquè fa uns dies vaig anar (una altra vegada i ja s’ha converit en una tradició) al centre d’ensenyament secundari on vaig fer classe ja fa molts anys (l’unic centre de secundària en què he sigut professor). Vaig anar com cada any per parlar amb els estudiants de primer de batxillerat del meu llibre El joc de pensar.

Per cert, abans de continuar, i parlant del “fet” que “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, allí va ser la primera vegada i única que feia classe en batxiller. I fixeu-vos quin començament! Feia trenta-una hora de classe a la setmana (sis cada dia, excepte els dimcres que en feia set), feia classes de valencià i anglés de primer de B.U.P., filosofia de tercer i filosofia de C.O.U (els dos cous, el de ciències i el de lletres, amb més de quaranta alumnes en cadascun). A més era el tutor de C.O.U. B, el de lletres, i els treia a passetjar, al teatre, a veure exposicions; recorde que va ser amb ells que vaig veure per primera vegada El Prado en una excursió que ferem a Madrid. També aquell any vaig fer les proves d’accés als cursos mitjà i superior de valencià i vaig cursar el superior, i els cursos de doctorat. Amb tot, va ser un any feliç (em vaig sentir útil), no estava estressat, no em restava temps per estressar-me.

Doncs bé, vaig tornar la setmana passada un any més, perquè els joves, que s’havien llegit El joc de pensar em feren totes aquelles preguntes que volgueren. Estic acostumat a que es queixen que els embolique moltes coses que creuen tenir clares i que després no els done cap resposta: es queixen una volta i una altra, sistemàticament. En una edat amb tanta set de veritats, el fet que els hages desfet algunes conviccions i després no els dones cap resposta que portar-se a la boca els molesta sobremanera. Alguns professors d’institut, em consta, no el posen com a lectura perquè el consideren d’un nivell massa elevat per a primer (confesse que no entenc aquest judici, però...). Etc.

Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que va ser per a mi que, en acabar, una xiqueta, una jove (setze anys) que havia estat fent preguntes ben interessants, em diguera:

—El llibre està bé, però té un problema: ens ho dones tot massa mastegadet.

Qui deia què?



Refrany: Si d’allò que a tu et sembla fas la realitat, t’enduràs més d’un fracàs.

Música i futbol

Diu Emili Morant al perfil del seu bloc: “No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys)”. Deu anys només! Què jove i quina sort! Jo he arribat a la conclusió que no m’agrada, que no em deu agradar la música, com no em deu agradar el futbol (i ja em dol!). Però això és una cosa de la qual no tenia autoconeixement; ho he esbrinat a partir de la reflexió sobre la meua conducta i no per introspecció (ni res que li s’assemble). De fet, si em preguntaren si m’agradava la música (o el futbol), jo, fins ara hauria contestat que sí. Això és el que creia o el que m’agradaria creure. Però com pot ser que a algú li agrade el futbol i no veja cap partit, ni sàpia com va el seu (suposat) equip (el mateix de Juli i de Ricard), etc. etc.? Això deu ser una impossibilitat conceptual (una contradictio in terminis). El mateix em passa amb la música, o amb la Música ―així, amb majúscula―, no em deu agradar massa, quan no en solc escoltar.

I la qüestió és que quan vaig a un concert o veig un bon partit de futbol, frueixc. Però, això no deu ser prou; si no ho busque, si no faig res per aconseguir-ho. Res, però res. Només si m’ho posen davant del nas i gairebé sense escapatòria em deixe portar i... gaudeixc, ja ho he dit.

A mi el que m’agrada, he arribat a la conclusió, és la paraula cantada. Dona’m a escoltar Ovidi Montllor cantant “A la vida” o Raimon cantant “Indesinenter” d’Espriu, o, per què no?, Paco Ibáñez cantant... qualsevol cosa de qualsevol dels poetes als que canta, i bramaré (si estic sol, per exemple si vaig conduint). I, fixa’t Emili, pel que deies, el mateix de fa molt més de deu anys (trenta?). Sóc, en això, com els xiquets xicotets, que volen que els contes sempre el mateix conte, el que ja es saben massa.


Refrany: Qui diu que té una afició i no la practica, o és mentider o carn de psicoanalista.

Dir obvietats

Torne a citar Truth and Truthfulness, de Bernard Williams (vegeu post "Autoritat i poder"), i segurament no será l'última vegada. El fet que el torne a citar té dues explicacions (amb perdó): una, i la principal, és que és un gran llibre i, com a tal, és ple de suggeriments (i alguna cosa més), l’altra és que estem fent un seminari sobre ell al departament (Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement de la Universitat de València). Aquesta vegada vull fer referència al fet que Williams ens crida l’atenció sobre un fenòmen evident i sorprenent alhora. Evident, perquè quan ens ho diuen, tots notem que ja sabíem que era així. Sorprenent, perquè quan hi pensem, veiem que és difícil donar-li una explicació que case amb altres coses que també considerem vertaderes (si no evidents també). El fet és aquest: sovint diem coses que resulten òbvies als nostres interlocutors.

Tots sabem que això és veritat, que, certament diguem sovint coses que són òbvies i que l’altre sap tan bé com nosaltres ("Quin fred que fa, eh?", "Ja sóc ací!", "Demà ja és divendres!"). Tanmateix, ens sorprén que siga veritat que fem això sovint. I ens sorprén perquè no sabem ben bé quina explicació en podem donar, quina funció fan; ens sorpren perquè aquest fet no s’adiu a moltes altres coses que pensem sobre els actes de parla. Pensem, per exemple, en les màximes conversacionals de Grice; les màximes que segons Paul Grice guien les nostres converses (com no donar menys informació, ni més tampoc, que la que cal, no dir el que no se sap que és veritat, ser rellevant... Les assercions d’obvietats n’incompleixen unes quantes, d’aquestes màximes i ho fan d’una manera flagrant. No obstant això, semblen racionals i, a més a més, tampoc no generen el que ell anomena implicatures; que és allò que fem quan les nostres paraules signifiquen una cosa però és clar que nosaltres en volem dir una altra: com en els casos de la ironia o la insinuació. Com quan li diguem a qui sistemàticament arriba tard, quan finalment arriba: Què?, tan puntual com sempre!

No no sembla que aquestes assercions de què parlem generen cap implicatura. I, aleshores, quina és la seua funció? Williams n’apunta un parell, però em fa l’efecte que aquestes no cobreixen tot el camp. Una funció és possibilitar que els xiquets (i les xiquetes també) aprenguen el llenguatge. Com quan, davant d’un gos que lladra, li diguem a un xiquet: El gos lladra!, sents? L’altra funció, i ben important, diu Williams, és que “ens recorden que compartim el mateix món i ens criden l’atenció les mateixes coses i ens ajuden a descobrir en què estem d’acord i en què no”.

Certament, això és de veres, però expliquen realment proferències com ara “Fa calor ,eh?” o “S’està bé ací fora”? Jo crec que algunes de les asssercions de coses òbvies fan encara una altra funció, evitar-nos el destret que ens fa el nostre “horror vacui” també conversacional: la por a romandre en silenci. El fet que aprofiten per encetar una conversa no sempre puposa una funció diferent d’aquesta.

Però estic quasi segur que deuen haver més funcions que fan aquesta mena d’assercions. Se vos n’acut cap altra? Sincerament la cosa m'interessa i us agraïré que me'n feu saber d'altres.


Refrany: Dir el que és sabut no sempre és temps perdut.

El somriure dels anglosaxons

Vull comentar-vos (per si a vosaltres també us ha cridat l’atenció) un fenomen que he observat i que em sembla curiós i significatiu: alguns anglosaxons (alguns, si més no) passen del somriure més ample a la major seriositat, d’una manera rapidíssima, en menys d’una dècima de segon. Nosaltres (nosaltres..., els llatins?, els mediterranis?...els ..., quin seria l’apel·latiu ajustat i alhora políticament correcte?, sense tenir en compte ara les generalitzacions, que mai no responen a la completa veritat), nosaltres, dic, ens ho prenem amb molta més calma i el trànsit ens pot dur bastants segon;, tants que, al cap d’una bona estona d’haver-ne desaparegut la causa, encara caminem pel carrer amb un somriure ample a la boca com badocs; com a bojos, si jutgem des de la perspectiva dels vianants amb qui ens creuem. Som tranquils en el somriure, ens hi esplaiem. En canvi ells, tenen un somriure nerviós, espasmòdic.

Jo tinc la impressió que els fa vergonya (som)riure. Somriuen com si tingueren una dentadura ben defectuosa i no la volgueren ensenyar, com si se’ls haguera escapat involuntàriament el somrís. Tan acostumats estan a la discreció, al, a la reserva, a la protecció acèrrima de la seua intimitat, que la rialla deu semblar-los un esclat d’impudícia, un esclat del que se’n penedeixen tot seguit. I, a banda, d’una exhibició que atempta contra el pudor, la deuen considerar una intromissió irreverent en la privacitat dels altres. Un excés groller de confiança: fer-los partícips de les pròpies sensacions, com si hom tinguera cap dret.

És, a més, com si pensaren que, per riure’s, hom els deixara de considerar seriosos, com si perderen la compostura, la imatge, gairebé la dignitat. A mi, en canvi, em succeeix tot el contrari: que em semblen falsos, insincers, més preocupats per les formes que no pels sentiments.

Ja he dit que no cal generalitzar, que quasi totes les generalitzacions són exageracions. Ni n’hi tants d’una manera a un costat, ni tants de l’altra al costat contrari. Tanmateix és cert que la nostra cultura, la manera de veure el món i les coses de la societat on hem crescut, ens dóna una perspectiva, ens esclareix el camp i ens ofereix pautes per tractar els fets i les persones, però ens fa alhora captius de convencions que poden ben bé ser arbitràries, i molestes.

Refrany: Qui té vergonya de riure, no acaba del tot de viure.

Quan ixen els immigrants?

Baixe a tirar el fem i només en veig d’ells: un telefonant des de la cabina i dos o tres que xarren al cantó, o uns altres tres que em creue per la vorera. Són immigrants. Només immigrants és el que trobe a aquestes hores. ‘Immigrants’, aquella part del immigrants que reben aquest nom de part nostra. Aquells que en els seus països d’origen anomenen emigrants i que són també només una part del conjunt total dels emigrants. Hi ha immigrants i emigrants que ningú no considera tal. Sembla per tant que ser immigrant és només una de les condicions que calen per ser anomenat i considerat immigrant. Immigrants són les úniques persones que trobem a certes hores i a certs llocs. No us n’heu apercebut?

Qui són els únics que hi ha als parcs els diumenges per la vesprada?, o els dissabtes, tan se val. Qui podeu veure pel carrer les caloroses vesprades d’agost a l’hora de la migdiada? Immigrants. Són els immigrants (i algun local pobre o marginat o ambdues coses) els únics que hi ha quan ja no hi resta ningú. Quan tots els que ho poden evitar, no hi són. Ells es fan visibles quan la resta s’ha esvanit. Ells són fora quan tothom que ho pot evitar no hi és. Són fora quan els únics que són fora són aquells que no tene on entrar o, si en tenen, entrar-hi no és millor que romandre fora. Són als llocs on no costa diners estar quan la resta està gastant-sel’s.

Quan ixen els immigrants? Tenen un horari peculiar. Un horari indesitjable: l’horari de la pobresa.

Refrany: De debò només és immigrant el pobre, i nadiu, només el ric.