Què s'ha fet dels vostres somnis? Què s'ha fet dels nostres somnis?

Què s’ha fet dels teus somnis? Què se n’ha fet, A? Recorde que volies ser músic professional, viure del rock and roll. Treballares tot un estiu per comprar-te la primera guitarra elèctrica. Assajaves on podies i, si era a casa, quan t’ho permetien els teus pares. Arribares a formar un grup amb alguns amics no menys il·lusionats que tu. Com es deia el grup? Ara ja no me’n recorde. Féreu alguna actuació, composareu algunes cançons. Algú va dir que prometíeu. Després vingué la mili. Conegueres una andalusa i es casàreu de seguida per poder estar junts. Viatjar contínuament per veure-la es feia pesat. Aviat tinguéreu família. Trobares una bona feina fixa i el grup de rock va passar a l’oblit, perquè, com a tu els va passar a altres. Què s’ha fet, A, del teu somni? Tens una família, tens el que necessites i ets, diguem-ne, feliç. De tant en tant, cada vegada més de tant en tant, baixes al soterrani a puntejar alguns acords amb l’amplificador a poc volum. Si el teu fill major hi baixa a veure’t li recordes que el que ha de fer és estudiar una carrera i trobar una bona feina; que això de la música són galindaines.

Què s’ha fet dels teus somnis, B? Què se n’ha fet? Volies ser escriptor. Ens llegies, ara i adés i a poc que ens deixarem, els teus escrits darrers. Desaparegueres una bona temporada. Ningú no sabia res de tu. Diuen que et casares i que tingueres un divorci ben conflictiu. Ningú no sap gaire coses de què va ser de tu durant el temps de la teua absència. Ara has tornat al poble. Vas de bar en bar i no saludes si no vas ja ebri. Quina decepció em vaig endur quan, en veure’t després de tans anys, em vaig acostar a saludar-te ple d’alegria. Què lluny estàvem, quin desgavell de paraules embarbollades! Quin somni perdut, diluït en alcohol! Si hi pense, són molts els que com tu han deixat la seua vida buida a la meitat de recorregut, els que viuen només per satisfer la seua addicció, al que siga, sense plans ni il·lusions.

Quès s’ha fet dels teus somnis, C? Tu tingueres mai somnis? Volies treballar en el negoci de ton pare, en la ferreteria del teu pare, i així ho vas fer. Allí continues. T’has fet gros, com ton pare. Et casares amb una xica que, deien, et convenia. Has tingut tres fills que han estudiat en bones escoles. Vas a missa els diumenges i ets de la Confraria del Crist. Les males llengües diuen que el teu matrimoni fa temps que es merament una convenció. Tu d’aquestes coses no parles; aneu a combregar junts i, després de la missa, torneu a casa del bracet.

Què s’ha fet dels nostres somnis? Recordeu quan anàvem a aplecs i manifestacions?, quan pensàvem que era qüestió de no gaire temps aconseguir un país com el que volíem i somniàvem? Recordeu les nits a casa de qualsevol de nosaltres bevent conyac i arreglant el món?, quan cadascú era més fidel que els altres a la causa, a les idees compartides i sabudes?

Són els somnis el preludi de l’enyor? Ho són del record condescendent?

Interessadament volubles

Hi ha un tipus de persones que tem, que tem molt. Que em fan por, vaja. Són aquelles que, per un interés purament personal, egoista, canvien de comportament —i canvien bastant sovint i segons què vulguen aconseguir— i que, després, varien de manera de pensar en conseqüència i per justificar, racionalitzar, la seua nova manera de procedir. I ho fan de dues maneres alhora que són contradictòries. Exposen justificacions excelses i al mateix temps reconeixen, cínicament, que els principis són un destorb. Jo no els entenc. Vull dir, els entenc massa.

És com si hagueren aplicat, sense saber-ho, “l’art d’evitar la inconseqüència” que propugna Joan Fuster, i que diu: “En compte d’adoptar uns principis i subjectar-hi la conducta, és preferible deduir els principis partint de la mateixa conducta. Aleshores tot serà més clar i més honest. Potser, en aquest cas, els principis deduïts no seran gaire egregis, però també això és un avantatge”.

La proposta de Fuster no està malament si es tracta de persones estables. El problema en aquesta gent, és que fan això amb mala consciència, perquè ho fan a conveniència, de manera deshonesta, per tant, i volen, de més a més que els seus principis siguen egregis. Això els porta a una irritabilitat continua, a una pertinaç suspicàcia, perquè se saben jutjats i jutjats negativament.

Són persones encantadores quan no et travesses en el seu camí, quan no veuen competència en tu. Però, ai de tu si suposes, pel que siga, un obstacle en la seua marxa! Si et veuen per baix és mostraran com a col·laboradors magnànims, això sí, una mica (o prou) paternalistes. Són progres, els més progres, són tot el que calga ser i estiga de moda i ho són en la més alta proporció. Faran que les veges com les persones més despreses i solidàries del món. Això sí, sempre i quan els mostres admiració i agraïment. Perquè és d’això, de l’admiració del que es nodreixen. La necessiten perquè és el seu aliment, l’aliment de la seua vanitat i és la vanitat la que els impulsa i els guia. Es mostren com col·legues, com iguals, mentre els altres mostren submissió.

Si tens la desgràcia d’interposar-te en els seus plans, però, —o simplement ja no et mostres admiratiu— veuràs la seua cara agra i temible. La seua magnificència es tornarà en iracúndia. No poden suportar ni la més mínima ombra de comparació, per si de cas ixen mal lliurats. Arrosseguen el drama etern i combustidor de no ser mai valorats (per qui ells voldrien ser-ho) ni la meitat d’allò que es pensen que valen, i això, i aquesta és la seua desgràcia més gran, per molt que siguen valorats. Es passen la vida patint, sempre estan famolencs d’estimació, pobrets!

El perill més gran d’aquestes persones és que fan que, quan les coneixes —és a dir, al començament, quan comences a conèixer-les, quan encara no les coneixes de debò— t’hi afecciones, perquè generen dependència de la pitjor, la psicològica, i que després —perquè el moment arriba tard o d’hora— la trompada siga molt més gran. Van sembrant el seu camí d’amistats asimètriques mortes.

L'oblit de Descartes

Deia Descartes que havia tingut dues fonts de coneixement i aprenentatge, primer els llibres, dresprés els viatges. Llegir és com viatjar, poder conèixer i parlar amb gent d’altres segles. I diu: “És gairebé el mateix conversar amb persones d’altres segles que viatjar. És bo saber alguna cosa dels costums de diversos pobles per tal de jutjar els nostres anb més seny, i no pensem que tot allò que és contrari als nostres modes és ridícul i contrari a la raó, com acostumen de fer aquells que no han vist res”. Paraules assenyades, sens dubte. Trobe un oblit, però. Un oblit que vull reivindicar com una font de coneixement gens desdenyable: la feina, els oficis. Descartes que, segons la manera de pensar dels pobles valencians, no en va fer un brot en sa vida, és a dir, que no va doblegar mai el llom, se la va perdre. Ja sabeu, a més a més, que el filòsof de La Haye s’allitava per tal de meditar, de filosofar. Descartes s’ho va perdre, i es nota, perquè, sinó, altres coses hauria dit.

Si llegir és com viatjar i viatjar et permet conèixer altres costums, altres maneres d’entendre les coses i, com a conseqüència, relativitzar les pròpies, treballar, conéixer diferents oficis i les persones que els practiquen no se’n queda molt lluny. Jo, des dels dotze anys fins que vaig trobar una ocupació fixa als vint-i-sis, vaig treballar tots els estius, totes les vacances escolars i acadèmiques i molts caps de setmana. I parle d’estius de mes de tres mesos. Això m’ha proporcionat un ensnyament “útil per a la vida”, que volia el filòsof francés, ben important. Cada ofici és com un món. Sí, direu, com cadascú i com cada família, vaja una cosa! Potser, però crec que es pot dir amb més raons dels oficis. Si voleu, per no quedar enganxat en el tòpic, diré, doncs, que cada ofici és com un país: amb la seua llengua pròpia, els seus costums les seues obsessions, els seus problemes i la seua població idiosincràtica. De la mateixa manera que podem dir —amb raó o sense ella— que els alemanys són de tal manera i els anglessos de tal altra; la població de cada ofici té la seau personalitat; un aire de família compartit.

Els mecànics, els bons, són poc parladors, abstrets, circumspectes, una mica maniàtics i tossuts. Els representants de comerç, els comercials o com hom vulga que es diguen ara, són un tant fatxendes, simpàtics, parladors –com, si no— i tenen sempre una vessant oculta, generalment una afició a la qual dediquen bona cosa de temps. I ja que he dit això del canvi de nom dels representants, una advertència: desconfieu de totes aquelles coses que necessiten, de tant en tant, canviar de nom, és un mal símptoma. Els pintors de parets es consideren una mica artistes, alguns són artistes frustrats, i, de vegades, se n’orgulleixen de la seua feina, del resulatat, com els artistes de les seues creacions. Els agrada experimentar i estar a l’última. En els obrers de vila, hi ha una bona barrteja, són com un país multicultural i seria difícil definir-los. Els llauradors, si són bons, són meticulosos, sobris i curosos.

Sí, crec que els oficis són com països amb la seua pobalció pròpia. De tots es pot aprendre. Jo me n’orgullesc d’haver treballat en tants oficis “manuals”, això m’ha fet apreciar moltes coses, m’ha donat psicologia, coneixença de les maneres de ser diferents de les persones; i, sobretot m’ha ensenyat a valorar el treball i l’esforç dels altres i a mirar-los a tots amb respecte. Cap feina és tan bona ni tan dolenta com els ho sembla als altres. He viatjat a través de diferents oficis i crec que aquest viatje, com qualsevol altre, m’ha enriquit i el recomane.

Informàtica i pensament

Fa ben pocs dies parlava ací mateix de com el correu electrònic ha canviat la nostra manera de concebre les comunicacions “epistolars”, què hem guanyat i què hem perdut. Però aquest és només un dels elements (informàtics i d’altres) que han canviat força la nostra vida, la nostra manera d’escriure, d’ensenyar i aprendre i d’accedir a la informació. Supose que els psicòlegs ja estaran en la feina d’analitzar els canvis que aquestes eines han introduït en la nostra manera de pensar. Si no ho han fet, ho haurien de fer ràpidament perquè, segons que jo ho veig, aquests canvis són ben importants.

Com deia, tinc ordinador propi des de l’any 84 del segle passat. El primer que vaig tenir era un Spectrum de Sinclaire, que usava la pantalla del televisor com a monitor i un reproductor de casettes com a lector. Recorde el “bruic, bruuuiic” de quan carregava el programa i les línies grogues que tremolaven a la pantalla. Tenia 28k de memòria i jo li introduïa petits programes en Basic. Després ja vingueren els procesadors de textos. La revolució! Aquell Amstrad, quina joia, quina llibertat. Recorde que tenia un col·lega i amic que no escrivia més que amb estilogràfica i que, com tants, és negava a abandonar els sues venerables hàbits. Jo volia portar-lo al terreny d’aquestes noves tecnologies (ara ja ben antigues, en tan poc de temps!). Li deia: tu saps la llibertat que et dona poder esborrar, afegir, canviar d’ordre les línies o els paràgrafs i que no hages d’esgarrar la fulla! Tu saps, que no t’has de preocupar per res de tot això, ni esperar a tenir-ho tot clar i lligat per tal de poder-ho passar al full!

Aquesta llibertat ens canvia i molt la manera de concebre l’escriptura i ens canvia ... ¿el pensament?, la seua estructura? Recorde que jo no podia pensar cara a una pantalla d’ordinador. Havia d’escriure-ho primer a mà, amb boli i paper, i després, passar-ho a l’ordinador, a net. Ara no puc pensar, no puc escriure si no tinc les pampallugues de la pantalla davant els meus ulls. Però hi ha molts altres programes. A mi em preocupa el Powerpoint. Una eina excel·lent per a la docència i per a les presentacions de les idees en general. Però li tinc una mica de temor. El Powerpoint obliga a la síntesi i a l’organització de les idees. Cal expressar-hi l’essència, la condensació o destil·lació última de la idea, del pensament, de la teoria. El que em preocupa és que no es quede tot en això per part de qui ho rep i siga després incapaç de desenvolupar-ho pel seu compte. Que no li passe una mica igual a qui l’elabora, que ens obligue a pensar esquemàticament, prescindint del fil unificador, del desenvolupament de les idees i que ens dificulte cada vegada més fer això. Unir les línies unes amb les altres amb el pensament descabdellador.

Al Powerpoint, aquest és el temor que tinc, li passa com als esquemes que fa el professor a la pissarra, que són allò amb que els estudiants es queden, com si fóra el més important, l’únic important, l’únic. Per molt que siga, de vegades, una mera improvisació, per molt que en una segona ocasió l’esquema hauria sigut diferent. Això i que cada vegada més, aquestes presentacions tenen més imatges a costa i en substitució del text. Que l’obsessió per fer-ho fàcil ho faça tot magre i infantívol.

En fi, són preocupacions que tinc i així les expresse. Caldria una bona investigació al respecte, que s’estudiaren les conseqüències en l’estructura del pensament i si aquests canvis són reversibles.

Cartes vs. correus-e

Hem fet reformes a casa (consell: no feu reformes a casa si no és estricatament necessari, i, si les feu, procureu no viure-hi mentre duren). Hem fet reformes a casa, ja sabeu: obrers, llanterners, fusters, electricistes i pintors. Li vàrem encomanar al fuster que ens fera una llibreria que ara cobreix tres de les quatre parets de l’estudi fins dos metres quaranta centímetres d’alçària (a l’altra hi ha un gran finestral des d’on veig els arbres de la plaça i ataülle l’església entre les branques i les fulles); fa goig i estic més pagat que un gos amb un os. Davant d’una novetat tal, tan espectacular, he decidit, per fi, posar-hi una mica d’ordre i he començat a arxivar amb cert criteri els papers. Mirar documents ja antics i llegir cartes rebudes m’ha produït el consegüent i lògic sentiment d’enyorança i també m’ha fet reflexionar.

Us ho conte. He trobat cartes o notes de directors de revistes filosòfiques que, majoritàriament, rebutjaven articles que els havia enviat i també alguna, escasses, que els acceptaven. Però allò digne de considerar és que es tracta de cartes, alguna fins i tot escrita a màquina i no a ordinador. Cartes dins de sobres i amb el corresponent segell. Cartes dins de sobres de diversos colors i mides, escrites en papers de diferents textures, amb capçaleres, i signatures manuscrites. M’he adonat, amb el sentiment, que d’una altra manera ja era conscient, de la diferència i de la pèrdua. Es tractava d’un procés pautat, establert, amb —diguem-ne— la seua litúrgia, la seua ceremònia. Un procés que requeria el seu temps i que, per això, tenia la seua importància (gairebé diria solemnitat) i li donava la seua importància al fet, a la cosa. Hom rebia la notificació i la llegia i meditava, la guardava. Eren fites, moments d’interés, allò que s’havia esperat, arribava i un hi apreciava el temps i la dedicació que algú havia esmerçat. Hi havia substància, hi havia fórmules i procediments.

De quina diferència i de quina pèrdua parle doncs? Parle de com de minvades són ara en la forma aquestes mateixes comunicacions via correu electrònic. Que ningú no m’acuse, però, en fals. Sóc des de fa molts anys un fervent defensor de la informàtica i d’Internet; tinc ordinador des de l’any vuitanta-quatre del segle passat (des de la prehistòria, doncs). Reconec els avantatges innegables de les comunicacions electròniques, però tot això no pot llevar que tinga consciència de les seues mancances. El correu electrònic és eficaç, és ràpid; però és amorf i insubstancial. No te la forma i la cerimònia, no té la materialitat, l’empremta humana. I, en perdre aquests elements, no té la parsimònia i no obté l’atenció, que genera l’epístola de paper: com que no mostra de la mateixa manera que aquesta última la dedicació de l’autor, no aconsegueix tampoc la consideració del lector en el mateix grau. Tot és ràpid, l’escriptura (i la seua sintaxi), l’enviament, la recepció i la lectura. Més, quan el tràfec de missaiges amunt i avall entre uns i altres creix cada volta més i desmesuradament. Són abundosos i (potser per això mateix) efímers. Els missatges electrònics no acaben d’atrapar la nostra atenció i el nostre temps (i emocions) d’una manera tan completa com les seues germanes grans les cartes. Tot és molt més ràpid, més banal, més superficial, té la insubstancialitat d’allò virtual. Sí, hem guanyat molt, però alguna cosa s’ha perdut i no sols el tacte.

Continuarà (potser)...

Finor conceptual

Per a mi és quasi una obvietat que ens cal finor conceptual: desfer el munt embolicat en el qual posem els conceptes, que s’argamassen i es fonen i confonen. Però no ha ser-ho tant, d’obvi, quan la majoria no ho veu així o s’ho calla; quan a la majoria li molesten les precisions, els aclariments, les anàlisis i les separacions d’uns conceptes i altres; quan la majoria veu amb desdeny la labor de boixets dels qui volen desembolicar la troca i mostrar-ne les connexions reals, l’ordit correcte. La gent, en general, no som gaire partidaris dels matisos.

Sumem a això la —tan denunciada per Wittgenstein— ànsia de generalitat i es podreu fer una idea de què vull dir. Afirmes que la veritat existeix i t’acusen de dogmàtic, com si hagueres dit que la tens; que les tens totes, caldria dir. Perquè això de parlar de la veritat en singular és, a banda de confusionari, problemàtic, quan no és perillós. Si la veritat es predica de les oracions o de les proposicions, aquesta huarà de ser sovint, parcial, fragmentària. Dir que una teoria és vertadera voldrà dir que ho són tots els seus enunciats. El problema potser rau en que concebem la veritat amb majúscula com si fóra un assumpte de tot (del conjunt sencer, de totes les creences o assercions) o res.

No, dir que la veritat existeix no és un síntoma de dogmatisme. L’escèptic ha d’assumir que existeix; això és condició de possibilitat del dubte. Si no s’estableix la distinció entre veritat i falsedat, és possible dubtar? És possible cercar? I, no ho oblidem, el dubte és la condicó possibilitadora de la cerca. Si dubtes és perquè no estàs segur de la veritat de les teues creences, perquè no t’acabes de convèncer, i és per això que busques. La veritat, d’una altra banda no és la certesa, com tampoc està determinada per la probabilitat. Hi ha veritats molt incertes des del punt de vista humà i certeses humanes falses. Hi ha veritats que, des d’aquest punt de vista, són molt improbables: coses ben improbables acaben succeïnt. Qunates coses que consideràvem segures s’han mostrat falses i quantes coses que dubtaven molt que pogueren ocòrrer acaben sent veritat?

Dir que la veritat existeix no et compromet (tampoc) amb la igualtat “veritat= adequatio intellectus et rei”, sobretot si conceps aquesta adequació entre l’intel·lecte i les coses com una espècie de reflex especular entre un i les altres, al marge de les categories, els conceptes i tots els precondicionants humans necessaris per al coneixement. Potser tinga raó Bernard Williams quan diu que hi ha moltes teories de la veritat, però un sol concepte; un concepte irreductible a cap altre.

Ens cal finor conceptual per tal d’apreciar que defensar l’existència de la veritat no significa comprometre’s amb que hi ha veritat (no relativa) en tots els àmbits del discurs, ni que en tots aquests diferents àmbits allò que faria vertaderes les aseveracions siguen un mateix tipus d’entitat. Són entitats del mateix tipus el que fa vertaders els enunciats de la matemàtica, els de la física o els de l’ètica?

Però no volem complicacions, no ens agraden tantes disquisicions. No volem saber que el rival pensa d’una determinada manera relativament a una cosa, però no pensa com nosaltres diguem que pensa (volem que pense) relativament a altres, quan nosaltres hem posat en el mateix paquet tots aquests pensaments. No ens convé perquè no el podríem combatre amb tanta eficàcia. Volem tallar de soca-rel, i no volem molestar-nos en anar distingint branquetes i fullam. És més fàcil, mès còmode, més ràpid i més eficaç.

Intel·lectualisme moral

Darrerament a alguns els pegat per acusar-me de racionalista moralista—o per honorar-me amb aquest qualificatiu, que no sé ben bé si es tracta d'una cosa o l'altra—. No sé tampoc si això comporta dir que sóc un intel·lectualista moral, però alguns també m’ho han atribuït. No ho sóc. Pense que la realització del mal és compartible amb el coneixement del bé. Conèixer el bé no és condició suficient per a fer-lo i el mal no és únicament fruit de la ignorància. Tanmateix, ningú ho creuria, si és que hem de jutjar pel que cadascú diu. Si fem cas de les explicacions que les persones donen de les seues accions, haurem d’arribar a la conclusió que ningú o molts pocs fan el mal a consciència.

Des de la perspectiva de la primera persona —com diuen els filòsofs—, des del punt de vista de cadascú, tots som innocents, ningú no es comporta en contra dels seus principis morals. Qualsevol acció que faça comptarà amb excel·lents justificacions. Si alguna vegada actua contra algú i així ho considera, serà per un estricte acte de justícia o, en el pitjors dels casos, de autodefensa. Sempre són els altres els que es comporten malament, amb mala fe. Si en voleu un bon exemple, penseu en les disputes dels patis de veïns. Sempre és el veí de qui parla qui és egoista, convinenciós o malintencionat. Fins i tot aquell veí o veïna que tots els altres aporrinen per problemàtic estarà en plena possessió de la raó si tenim la deferència de voler escoltar-lo o escoltar-la.

Són rares les ocasions que hom fa servir només raons de caire no estrictament moral per tal de justificar les accions seues que han perjudicat un altri. Per regla general, ningú ha fet res de dolent; tots som víctimes. Relativament a un mateix, tots som intel·lectualistes morals: si em fet alguna cosa dolenta, sempre ha estat sense voler. Això sí, respecte dels altres variem de seguida el principi: saben molt bé què es fan i ho fan amb tota consciència. És curiós, respecte de l’atribució d’estats mentals als altres, com ara tristesa, alegria, ràbia o pau, fem servir —o podem fer-ho— l’analogia, projectem allò propi sobre el proïsme. Si a mi tal cosa em causa tristesa o alegria, també a ell li ho provocarà. Però respecte de les intencions, ens abstenim ben bé de projectar-les, de suposar-les també en els altres: nosaltres som bons, els altres no. Des de la perspectiva de la tercera persona tot canvia.

Per desgràcia, però, i si he de ser sincer, ja no és tan veritat com ho era que hom no faça servir raons no morals per tal de justificar la seua conducta. Per desgràcia, cada vegada és més freqüent que hom apel·le a la pocavergonya, a l’egoisme, al propi profit per tal de donar compte del què ha fet. Ho fan amb un somriure a la boca i, aleshores, fan veure que són més intel·ligents que els altres, que són més espavilats, que l’altre gairebé s’ho mereixia, per badoc. Són cada vegada més els personatges d’aquesta mena els qui, amb una impudícia vergonyant fan gala de la seua murrieria. Que miren amb total displicència els qui s’entesten a defensar d’una manera tanoca, valors estantissos com són tots aquells que no apel·len al propi profit. Cada vegada en són més i certs programes de televisió els paguen per fer-ne ostentació i apologia. Fan apologia i ningú no els condemna (ningú dels que els hauria de condemnar).

El problema és que si Sòcrates, l’intel·lectualista moral per excel·lència, alçara el cap, continuaria pensant que ho fan per ignorància o perquè els falta un bull.