El paper

Era a punt de passar per davant d’aquella porta, quan la dona que eixia va llançar el paper. Era un troç de paper blanc, brut, esfilagarsat diríem si no és perquè no era de fil; molt probablement, un mocador de paper vell i rebregat, com aquells que resten durant uns dies a la butxaca, mesclats amb les claus o les monedes. Va aterrar gairebé damunt del seu peu. Xavier el va mirar amb un gest de fàstic mal contingut i va mirar a continuació la dona amb una mica més de conteniment. De tota manera, abans de baixar una altra vegada la seua mirada cap a la deixalla, i amb un to que volia fingir amabilitat alhora que pretenia amagar la seua desaprovació un tant enutjada i desdenyosa —sense aconseguir cap de les dues coses, si hem de contar-ho tot— va dir:

—Crec que li ha caigut un paper.

El marit de la interpel·lada era ja també fora de la casa, segurament es dirigien al cotxe que hi havia aparcat just uns metres més endavant al costat de la vorera. La dona se’l va mirar de dalt a baix, com qui mira una cosa bruta o molesta, enutjosa al capdavall. Es va girar d’esquena i va començar a caminar amb el seu marit. Xavier va sentir en aquell moment que la seua irritació creixia i es descontrolava. I quan ho va voler pensar, ja havia dit:

—Vosté mateixa. Li he donat l’oportunitat de refer-se i de no quedar com una dona bruta i desconsiderada.

En sentir aquelles paraules, home i dona referen les poques passes que havien fet.

—I quina poca vergonya… Però no està diguem-me porca el tio collons aquest!

I a aquestes dolces paraules de la dona, va seguir una punyada del marit que tingué com efecte immediat que la sang brollara del nas del’agredit.

Xavier es furgava les butxaques, però no aconseguia trobar res amb què eixugar aquella hemorràgia. A la fi, es va ajupir, va agafar el paper que havia estat la causa de tot i s’el va apretar fort contra els narius. Mentre se n’anava esverat i amb el cap aixecat, sentia la dona, que amb veu ben alta, gairebé cridant i ben escarotada, deia:

—Serà possible!, i quina gent més maleducada hi ha al món.

I els vianants, és a dir, les persones?

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Deixeu que faça un parell de divagacions per a començar. Primera divagació: Hi ha qui pensa que allò propi és sempre, indefectiblement, el millor. Sobretot, quan es tracta de pàtries, començant per la més menuda de totes, la que els castellans anomenen “patria chica”, és a dir, el poble natal. El poble d’ú és el millor, el seu campanar és el més antic i el més alt, els seus parcs són els més bonics i els més grans, són les millors les seues taronges, les seues mones de pasqua i les seues botifarres. Hi ha, en canvi, d’altres que sempre troben que el de fora és més bo. Aquests, no es que vulguen menys el seu poble, potser el volen tant, tant es preocupen i es fixen, que solen veure de seguida els defectes, les carències, les coses que no van bé. Respecte del forani, com que no els interessa tant, solen ser més indulgents i paren esment només en allò que els altres tenen (o tenen en condicions més favorables) i els de casa no tenim (o tenim en un estat més precari).

Segona divagació: Molts diumenges de vesprada, agafem el cotxe, la meua dona, el meu fill menut i jo i ens dediquem a visitar pobles de la rodalia, principalment pobles que no coneixíem o no coneixíem massa. Com que fa temps que tenim aquest costum, el radi d’acció va eixamplant-se. Darrerament hem acabat amb els de la carretera CV-60: Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Alfauir, Ròtova. N’hem visitat molts ja a hores d’ara. Cadascun té les seues peculiaritats, algun tret idiosincràtic, algun aspecte que ens crida l’atenció.

Jo no sé a quin dels dos grups dels que he parlat pertanc. Segurament a cap dels dos, perquè són els casos extrems. Potser un poc a tots dos, segons les èpoques i segons de què es tracte. Però m’he endut moltes sorpreses quan, en visitar poblets com el puny els he vist tan ben cuidats, tan ben arranjats, fins i tot amb alguna instal·lació que trobe a faltar al meu poble, que és bastant més gran. Una cosa m’ha cridat en especial l’atenció: tots, pràcticament sense excepció, tenen zones d’ús exclusiu (o semiexclusiu) per als vianants. Allò que solem anomenar “zona peatonal”. I això els dona un aspecte més humà, més civilitzat, més vivible.

Compare i veig que és el meu poble qui ix perdedor. Critiquem les grans ciutats, el seu trànsit atabalador. Diem: allí no es pot viure. Sent això i després mire Castelló; i em dic: “Alguna vegada, a València, he hagut d’esperar que acabara de passar un cotxe per dalt de la vorera per on vaig, per tal de poder passar jo?” . I, tanmateix ací ho he hagut de fer moltes vegades. Els cotxes aparquen sobre les voreres, els carrers són estrets i, per tal de poder continuar la seua marxa, han de pujar sobre la vorera contrària, els vianants (pel compte que els té) els han de cedir el pas. I ens hem acostumat a anar en cotxe a tots els llocs i si, pot ser (i si no pot ser també) aparcar a la mateixa porteta d’on anem, perquè dins de l’establiment no ens deixen entrar amb el vehicle. La distància més llarga a Castelló difícilment supera el quilòmetre, però trobem el cotxe imprescindible. Els vehicles han ocupat el poble a costa de la llibertat de moviments i la mateixa seguretat dels vianats (que som tots, necessàriament, alguna vegada). Els hem cedit tot l’espai, tots els drets, tots els privilegis. De què ens queixem, doncs, quan parlem de la ciutat? Per què aquesta renúncia nícia a una bona part de qualitat de vida? Per comoditat? De qui? A costa de quants?

Qui té por i a què? Pensem-ho, comentem-ho, que s’estudie si cal. Perquè no peatonalitzar algun troç de Castelló? Jo crec que no sols afavoriria la nostra qualitat de vida, passetjar tranquilament, poder trobar-se al carrer i xarrar amb calma, tenir un espai de tobada i de fer una mica del que es diu “vida social”, estic segur fins i tot que afavoriria el comerç de la zona en qüestió. Penseu en el carrer de les botigues de Xàtiva. Pesnem-ho almenys. Debatim-ho; amb calma, amb arguments. Us convide a emprar els diferents fòrums d’opinió disponibles per encetar el debat. Això sí, m’agradaria que per una vegada no tot fóra (només) debat.

Un altre aforisme i un comentari

Els joves no comprenen que es faran vells. Ho saben, sí, però no ho senten.

Comentari: "Fer-se vells" o "joves" (i la disjunció no és exclusiva) es poden substituir per moltes altres coses i el dictum també valdrà.

Jaume era notari

Jaume era notari.

—Sí, jo ja vaig nàixer notari—solia dir a qui li retreia que vivia bé.

I ho deia perquè la seua vida, fins que va guanyar l’oposició, no havia estat fàcil. Era fill d’una família ben modesta i va haver d’esforçar-se molt per aconseguir els seus propòsits. Des dels dotze anys havia estat becari i des dels dotze anys també havia treballat tots els estius i molts caps de setmana i vacances. Era des de ben aviat, doncs, que no havia estat una càrrega per als pares; ans al contrari, malgrat tot havia aportat més diners a l’economia familiar que no en rebia. Els últims anys dels seus estudis va demanar quedar-se una part dels seus ingresos per poder preparar després les oposicions. Al cap de dos anys aconseguia la seua plaça de notari.

Jaume era notari, però havia estat a èpoques, collidor, obrer de vila, forner, havia fet unes quantes veremes a França i havia exercit bastants oficis més. En una paraula: Jaume sabia què era el treball físic i l’esforç. Ara superava la cinquantena i tenia un fill al Massachusetts Institut of Technology fent una tesi sobre nanotecnologia. Un fill del qual no tenia queixa. Sempre havia estat un bon estudiant, algú que prometia força. Però Jaume, obsedit per la formació d’Arnau, no havia consentit mai que treballara. Als estius solia enviar-lo a Anglaterra, als Estats Units o Alemanya per tal que aprenguera bé l’anglés o l'alemany i completara la seua formació.

En tornar Arnau de Massachusetts aquest estiu, Jaume va pensar que no era bo que acabara els seus estudis sense saber què era el treball manual. Ningú, pensava, és una persona completa i capaç de respectar vertaderament els altres, siguen qui siguen i treballen en què treballen, si no ha experimentat en carn pròpia els rigors de la feina física sota les ordres d’un cap. Així que va parlar primer amb el seu germà, que era llaurador.

—Home, Jaume, tu ja saps que al camp no ve mai mal una maneta —acceptà el seu germà.

—Però tracta’l com tractaries qualsevol altre jornaler. Si no, no fem res.

—Tranquil, sabrà què es haver-se de guanyar el jornal.

Jaume abordà després el seu fill. Arnau ho veié com una aventura exòtica i acceptà. Es va passar el més d’agost treballant amb el seu oncle al camp. En arribar setembre, quan ja es feia el temps d’haver de tornar al MIT, demanà parlar amb son pare.

—Pare, jo no tornaré al MIT.

—No, això com és, Arnau? On vols anar ara?

—No vull anar enlloc. Vull romandre ací i treballar la terra.

Jaume va sentir un calfred que li recorria l’esquena.Va sentir que els nervis es tensaven dins del seu cos. Va esperar una mica a parlar per tal que la veu no sortira tibant i agra de la seua boca.

—Però, i la tesi? I el MIT? I la teua carrera tan prometedora?

—Pare, m’agrada alçar-me abans que no es faça de dia. M’agrada començar a treballar a la frescoreta de l’alba. Però m’agrada sobretot seure sobre un marge a l’ombra i mirar, mentre esmorze, les capçades que he fet als cavallons. Veure que estan ben fetes i que llueixen al sol.

—Te´n penediràs —pogué dir a penes Jaume— I aleshores, hi haurà solució?

—No me’n penediré.

Jaume es va empassar la saliva i va afluixar tot el seu cos sobre la butaca. Entenia perfectament què li deia el seu fill i savia que era veritat. Va acotar el cap i no va saber què pensar. Recònditament maleïa la seua pruïja formativa.

Liberunus (III i final)

No va passar molt de temps, però, que comencà a correr el bram que els membres del comité de crítics havien acceptat més d’un suborn. Fet i fet, algunes dels llibres que havien aconseguit el seu placet deixaven bastant a desitjar. I es deia que les obres dels autors consagrats sotmeses al comité eren autoritzades automàticament sense ser llegides; de tal manera que algunes d’elles eren, per dir-ho eufemísticament, no massa bones. D’aquesta circumstància se n’aprofità Mediocre. Com havia fet anteriorment Prolífic, encetà la seua campanya, i va trobar el sol adobat. Eren molts els que es queixaven i molts eren els que volien publicar alguna obra més.

El seu argument principal era que per tal de decidir si una obra mereixia ser publidada ja estaven els editors que eren els més interessats en què el llibre valguera la pena, des d’algun punt de vista almenys. S’afegia que els lectors no eren babaus, que sabien què volien llegir. Calia deixar-los la llibertat de poder llegir el que els vinguera de gust sense la guia paternalista dels crítics.

I així fou com es va canviar de bell nou la llei i com es publicaren més i més coses que tenien menys i menys lectors, així era com els escriptors locals competien amb bon desavantatge amb les traduccions d’autors molt més coneguts i, també en moltes ocasions, millors. Els escriptors de Liberunus continuaren queixant-se, però ara ja no sabien de què ni com posar-hi remei.I així va continuar la cosa fins que algú va caure en el compte que el nom del país, Liberunus, havia esdevingut un arcaisme.Es va decidir actualitzar, doncs, el nom. Es feren consultes a experts de tota mena, es va fer una enquesta poular amb els noms que semblava que tenien més defensors. A la fi es va canviar el nom de Liberunus pel de País València; però es va autoritzar també emprar els noms finalistes de Regne de València i Comunitat Valenciana (tot i que els escriptors que empraven aquests noms deien que escrivien en una altra llengua).

Liberunus (II)

Justament era Prolífic un d’aquests autors venerats per un públic absolutament fidel que llegia una vegada i una altra la seua única novel·la, Amb el neguit dels dies. Era un autor mític, envoltat d’una aura de clàssic viu de la qual ell se’n sabia valdre. Fruïa i molt del seu prestigi. Però havia gaudit més encara aquells dies de l’èxit inicial, quan crítics i públic en parlaven continuament i lloaven la seua obra; quan era entrevistat un dia i un altre, quan apareixia continuament a la premsa i era convidat a tot arreu a presentar el seu llibre i fer conferències. Trobava a faltar aquell tràfec d’elogis i acollides entusiastiques per part d’un public enforverit que rebia amb un beneplàcit apriorístic cadascuna de les seues paraules.

Prolífic no es resignava al fet que aquells temps hagueren passat definitivament i foren irreproduïbles. Tenia, t tot i saber que no podia publicar-la, una segona novel·la escrita. I va decidir que havia d’aconseguir que s’editara. Va encetar una campanya a la qual no li va estar difícil sumar adeptes. S’hi enganxaren primer els editors. Poder publicar només una obra per autor dificultava el negoci.Perquè la llei també s’aplicava a les traduccions, només una de les obres dels autors estrangers podia ser publicada. I tot i que les vendes de cadascun dels llibres editats solien ser quantioses, pensaven que el volum de negoci creixeria de manera considerable si podien publicar més obres dels autors més estimats pels lectors. Els seus admiradors més contumassos li feren també costat prompte. Recolliren firmes, feren discursos exaltats per pobles i ciutats. Redactaren una proposta de llei; se serviren de la premsa, en la qual col·laboraven una bona quantitat d’escriptors, i als pocs mesos havien aconseguit que s’aprovara la nova llei al parlament.

Es va constituir un comité amb els millors crítics del país. Cada autor que, havent publicat ja una obra, volguera publicar-ne una altra, l’havia de sotmetre al seu examen i, només si ells en donaven el vist i plau, es podria publicar. No cal dir que el comité era extremadament rigorós i severíssim, però la mesura va possibilitar que una minoria d’autors poguera tenir el goig de veure una segona obra seua en mans dels lectors. Un nombre més reduït encara poguren publicar un tercer i un quart llibre. Es va constituir una elit d’uns pocs autors que veien publicades totes les obres que escrivien.També les traduccions creixeren força, molt més que les publicacions dels autors autòctons.

Liberunus (I)

A Liberunus hi havia molts relectors. La gent llegia una vegada i una altra els mateixos llibres i eren molts els que llegien. Hi havia una raó ben poderosa que explicava aquest fenomen: a Liberunus, cada autor podia publicar només una obra en tota la seua vida. Com es pot bé imaginar, els llibres eren pocs i eren, en una bona mesura excel·lents; tant, que a la gent no els importava rellegir-los moltes vegades.

Els lectors de Liberunus eren relectors perquè els escriptors eren reescriptors. Atenallats davant l’única possibilitat que tenien per publicar, refeien una vegada i una altra la seua obra abans de decidir-se a presentar-la davant l’editor. En alguns casos eren dècades les que s’havien invertit en la seua confecció. Tot depenia de la paciència, l’amor propi i l’exigència de l’autor. Els impacients solien penedir-se d’haver publicat el seu text tan aviat i no haver-hi esmerçat més temps i més esforç; ara ja no podien corregir, ni en aquesta ni en cap altra, les imperfeccions de l’obra publicada. Els llibres es reeimprimien si calia (i solien, és clar, ser reimpresos), però no eren permeses les correccions ni les ampliacions: no es permetien segones edicions.

Alguns havien intentat passar diverses obres en un sol volum. Però la llei era estricta i els editors corrien el risc de perdre la llicència de publicació si transigien. Només els reculls de contes, poemes i assajos curts (o una mica més llargs si versaven sobre el mateix tema) eren permesos. Molts autors (en potència o en acte) havien estat víctimes de la depressió. Alguns hagueren de ser internats en institucions psiquiàtriques o en cases de repòs. Foren bastants els irrecuperables que conegueren una mort terrible i prematura.

També els lectors es mostraven insatesfets. Els haguera agradat tenir més on triar, més llibres que poder llegir. Es sentien sobretot insatisfets pel fet de no poder gaudir d’algun altre llibre dels autors més admirats; dels autors que eren venerats com a llegendes o semidivinitats, éssers envoltats pel misteri i la mitologia.

Això fou, de tota manera, abans dels temps de Prolífic.