El linxament (I)

—Això es veia venir —va dir el Tort de Tona, en llepar-se els llavis després d’haver escurat el segon got de cassalla.

—Els pares, uns inconscients o uns irresponsables —va afegir Anselm el licorer.
El migdia era sufocant i al bar de Tomeu els ventiladors del sostre no aconseguien traure la xafogor, com no traien el fum dels cigarrets i dels caliquenyos. L’aire calent, que només canviava de lloc resseguint les aspes, pudia a fum, a suor i a alcohol barat. Els homes suaven i bevien, en una conversa que anava pujant de to juntament amb el seu excitament i la rojor dels seus rostres.
Tomeu se’ls mirava des de l’altra banda del taulell amb un gest amoïnat. No li feia cap gràcia el caire que allò anava prenent, i pregava perquè no li demanaren la segona botella de cassalla.
—Que si era inofensiu, que si és com un xiquet! Caguenlà! Tindrà el cervell minvat, però té el cos d’un home i els desitjos d’un home —sentenciava Brotons.
—Pitjor —reblà el senyor Segarra, el farmacèutic, que s’unia al grup en aqueix moment adressant-s’hi amb un got buit a la mà—. En no regir la raó i la intel·ligència—deia mentre s’omplia el got—, són com bèsties, governats només per l’instint. I quan aquest es desperta, ho arrabassa tot, ja que no hi ha un enteniment que el puga refrenar. Són com animals que volen assolir allò que desitgen, de manera immediata i sense reparar en què hi comporta, sense tenir en compte res ni ningú.

Les paraules del farmacèutic foren rebudes per la concorrença com la confirmació científica de les seues sospites, d’aquelles sospites que ells no sabien articular. El rostre del Tort s’esverava. El seu ull blanc amb la bola grisa desmesurada al bell mig, semblava escrutar el pensament més íntim dels altres. S’havia engolit el tercer got. Al coll, les venes li tibaven. I el seu mal caràcter, de tots conegut i temut, anava fent-se present.
A la taula eren ja sis els homes que bevien enutjats. Tomeu els portava la segona botella i ja sabia que no seria l’última. Al racó del fons, quatre parroquians més, jugaven al truc i no semblaven, afortunadament, interessats en l’apassionada conversa.
“No m’agrada gens això. Ja veurem com s’acabarà. No m’agrada gens, bé ho sap Déu! Que ací hi ha més d’un que no sap beure, i el Tort té males passades” —pensava l’amo del local.
—Avui ha sigut Conxeta, però demà pot ser la teua filla, Miquel; o la seua, senyor Segarra —advertia Pasqual el sequier.
— Home!, la Guàrdia Civil, està investigant-ho, alguna cosa faran
—es va atrevir a dir Miquel, que era, amb diferència, el més moderat de la taula.
—La Guàrdia Civil! Que ha d’investigar la Guàrdia Civil? Redéu,
Miquel, que sembles idiota! Que no sabem tots massa qui ha sigut! I què li faran, eh? Com que no està bé, me’l portaran a un lloc d’aquests per a bojos i en un tres i no res al carrer, i hala!, una altra vegada a fer-ne de les seues —el Tort de Tona havia fet un colp de puny damunt de la taula i havia aconseguit que tots dos ulls miraren alhora i enfurismats els de Miquel—. Això no és qüestió de la Guàrdia Civil i tu ho saps tan bé com jo.
***