Intentar ja és fer. Al cap i a la fi, l’única diferència entre l’intent i l’acció pròpiament dita és l’èxit del primer. Si l’intent triomfa, tenim una acció. Però, que tenim si fracassa? No és això també una acció? El fet que no siga la que preteníem no suposa que no en siga cap: és una altra. L’èxit o el fracàs de l’intent determina l’acció feta i el seu nom. El problema, potser, és que alguns intents no en tenen, de nom. I aquest tal vegada siga el motiu pel qual ens oblidem que són accions. Però ho són i en som responsables. El fet d’intentar ja ens dóna responsabilitat o ens en lleva. Si l’acció pretesa era dolenta, òbviament no ens lleva tota la responsabilitat. Ens resta la responsabilitat de l’intent (de l’acció que ha resultat i que és una altra, però que la presència de la intenció, i no merament el resultat, determina). Si l’acció intentada era bona, ens lleva —em sembla— tota la responsabilitat de no haver fet el que no hem aconseguit. No deixa de ser curiosa aquesta asimetria. Però té la seua lògica: allò que depén de nosaltres, que està sota el nostre control, és l’intent; no podem excusar-nos de no intentar fer el bé dient que no estàvem segurs d’aconseguir-ho o asseverant —quan ja sabem positivament que no ho haguérem aconseguit— que no ho podíem fer. La impossibilitat real no és una excusa ni un eximent si no va acompanyada de la creença (gairebé certa des del punt de vista subjectiu) en la seua impossibilitat. Les alternatives rellevants són les epistèmiques, no les reals.
Intentar és fer. Ni la falta d’èxit és un eximent quan l’acció intentada és dolenta, ni el fet que aquesta falta d’èxit es sàpia probable ens lliura de l’obligació quan és bona.
Entrades
Llegint Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal
Fa 6 hores
3 comentaris:
Depende. Yo puedo tener la intención de asesinar a Pepe. Construyo una espada para asesinar a Pepe doblando un globo lleno de aire porque tengo la creencia de que con él le voy a poder matar. Intento clavarle la “espada” y obviamente no mato a Pepe. En este caso lo he intentado pero no tengo responsabilidad. Pensar que sí la tengo sería como situar la responsabilidad en la mera intención (mental) de hacer algo. Ya no estaríamos en “Intentar es hacer” sino en “Tener la intención es hacer” y eso ya es demasiado. Para que intentar sea hacer (i) tengo que tener la intención de conseguir un objetivo y (ii) tengo que comenzar una acción (intentarla) pero no cualquier acción, solo una que racionalmente desde un punto de vista instrumental o medios-fines me pueda llevar a lograrlo. La clave para la responsabilidad no es solo tener la intención o la creencia sino tener la intención Y que la acción que intento sea racional desde un punto de vista instrumental. Efectivamente las alternativas relevantes son epistémicas pero no puramente subjetivas.
Aquesta és la tercera vegada que intente penjar aquest comentari. Les altres dues no ho he aconseguit, no sé què passa.
Estic d’acord amb tu, Guillermo. I crec que el que dius no està en conflicte amb el que jo dic. Quan hi ha una acció, hi ha un agent i aquest n’és el responsable. Ser responsable d’una acció no implica sempre ni ser culpable ni tenir mèrit: l’acció pot ser neutra des del punt de vista moral. Quan tú colpeges Pepe amb el globus, ets responsable d’això. Sembla prou clar que, atesa la irracionalitat de la creença, no se’t pot acusar d’intent d’assassinat. Però per la mateixa raó, tampoc es pot qualificar allò que has fet de “intent”, (de intentar) assassinar. Una de dues doncs, ho és pot qualificar d’intent d’assassinat, i aleshores n’ets responsable, o no es pot, i aleshores, com tu bé dius, no se’t pot acusar. Només ets responsable de l’acció (neutra) de colpejar a Pepe amb el globus. De tota manera pense que, el fet que ho hages fet com una broma o amb la intenció boja de voler-lo matar introdueix una diferència moral significativa, per molt boja que siga la creença. Certament la intenció no és prou, però té significació.
Si l'intent no prospera, tenim una frustr-acció.
Publica un comentari a l'entrada