Humilitat no paralitzadora

Fa uns dies, mentre viatjava en tren a València, parlava amb un amic i company de feina amb qui havia coincidit. Ja coneixeu la meua afició a traure profit de les converses de tren.

—Si ells, que eren tan savis i tan intel·ligents, cometien errors , quants no en cometrem nosaltres! —va dir en un moment de la conversa, referint-se als clàsics de la filosofia.

I aquesta observació em va conduir a fer una sèrie de reflexions que ara us participe i que ja li vaig anunciar a ell.

Entre els estudiants de filosofia solen donar-se dues actituds extremes envers els clàsics; extremes per radicalment oposades i per apartades del que, en la meua opinió, resulta prudent, però que no són en absolut minoritàries, sinó que entre l’una i l’altra s’enduen un porcentatge ben alt de la mostra. D’un costat estan aquells que enfronten els textos dels filòsofs com s’encararien amb una relíquia sagrada: es veu, es venera, però no es toca. L’únic capteniment tolerable envers ells és la de l’admiració beata (o badoca o bocabadada), militant. Cal aprendre’ls, fins i tot si no s’entenen, Cal ser capaç de citar-los i exhibir-los, cal saber-ne l’obra de procedència, però sense ni una engruna de reflexió crítica. La posició és la del lector (observador) davant de la gran obra, de la gran escena o el paisatge fascinnat, no la del contertulià, ni tan sols la del deixeble que, de tant en tant, interroga el mestre i pensa i reflexiona sobre el que aquell ha dit. Si de cas hom s’atreveix a fer-ne hermenèutica, serà sempre tímida i aprovativa. O, al contrari, faran dir al autor el que els convé, amb la convicció, això sí, que estàn fent una interpretació absolutamnt fidel del pensament del mestre. Si, en aquest transcurs, l’intèrpret ensopega amb alguna aparença d’incoherència per part de l’autor, l’atribuïrà sense dubte a la profunditat del pensament del darrer i, en conseqüència a la pròpia incapacitat per submergir-s’hi i arribar a copsar-lo, a entendre realment allò que el filòsof vol transmetre’ns. L’única posició legítima, doncs, és la de l’erudició i la complaença admirativa.

De l’altre costat estan els arrogants i agosarats. Aquests no mostren cap respecte (bé, diguem no massa) envers els clàssics, els tracten com quelcom naïf i demodé. Adopten un aire de superioritat i s’atreveixen, ja de primeres, i sense massa contemplacions (ni cap esforç de comprensió) a criticar-los i trobar-los errors arreu. No s’adonen (com ho podrien fer amba aquesta actitud?) que sovint l’errada que atribueixen a l’autor és una simple espifiada de la seua lectura, feta amb les ulleres del desdeny i la ignorància. Perquè llegir, llegir bé, no sempre és una tasca fàcil en filosofia. Però aquests no perden gens el temps en subtileses, ni tenen cap tendència a aplicar el principi de caritat (tan necessari en aquests menesters), són d’un atreviment i una prepotència tals que, en el fons, resulten d’un candor que commou. “Això ja està superat!” és una de les seues sentències favorites; i van condemnant com a superats uns i altres amb una displicència inquebrantable. Fan aquest posat, és clar, amb els sants que no són de la seua devoció. Allò està tan superat i és tan menystenible que no deixen ni que els fregue, i per tant no fan cap esforç per veure que no pot ser una ximpleria tan grossa com ells volen que siga. Són ofensius, ofenen tots aquells que han valorat i els que valoren allò que ells menyspreen, perquè, conseqüentment, els tracten d’estúpids. No entren, no debaten perquè el seu desdeny és apriorístic, és present des de bon començament: per què haurien de voler entrar aleshores? S’ho miren tot amb la displicència vanitosa de qui está per damunt o més enllà d’aquestes coses, que s bé són inútils o errades o ximples.

Per això em va somoure aquella asseveració del meu company de viatge en el tren. Podia veure’s com una recomanació de prudència, una crida a la humilitat que, amb tot, no havia de ser paralitzadora. Els clàssics no ho són per no haver comés errors, sinó per haver fet aportacions importants al pensament, perquè els errors que han comés (o molts d’ells) han sigut fructífers i profitosos. És veritat que la filosofia no és (o no ho és d’una manera clara) un saber que progressa de manera acumulativa. Si avança, és més aviat traçant una espiral que no una línia més o menys recta. També és cert, però, que és un reflex de les circumstàncies històriques en les que es produeix. I els temps canvien i canvia el pensament i la seua adequació a les circumstàncies. D’altra banda, crec que en la investigació filosòfica existeix el que podríem anomenar “progrés conceptual”. A través del temps les anàlisi dels conceptes filosòfics han anat perfeccionant-se, esclarint-se, perfilant-ne els possibles límits i les múltiples connexions que serven en els uns amb els altres.

Si ho veiem així, els clàssics sempre poden ser font d’inspiració, una deu a partir de la qual adaptar i actualitzar idees a nous contextos, o a problemes de sempre més afinats o susceptibles de ser abordats amb una ferramenta conceptual més precisa i esmolada (no dic que sempre siga el cas). Reconeguem la seua saviesa i intel·ligència, però no ens quedem en l’admiració badoca i bocabadada. Són mestres, ens ensenyen, però atenció a dues coses: una, allò que s’aprén ha de poder-se utilitzar de manera autònoma, i, dos, sempre és possible anar més avant; el diàleg ha der ser fructífer i no pot ser-ho si no és crític, és a dir, amb pensament de les dues bandes. Així, doncs, el nostre respecte s’haurà de plasmar en una lectura crítica i atenta, en una lectura que busque inspiració i, per tant, transformació, adequació i correcció. Acceptem que nosaltres som més susceptibles de cometre errors que no ells, però no veiem en ells l’error com un impossible, i amb tota la humilitat i prudència dialoguem i discrepem si cal. Assenyalem els errors, perquè si no ho fem, no podran ésser corregits, i aprofitem-los, ja que, com he dit, els bons errors sempre són fructífers i, sobretot, suggeridors. Sempre hi haurà noves maneres d’abordar problemes vells i també hi ha problemes nous. Els clàssics ens poden ajudar en aquesta tasca, però per a això és necessari que els toquem i no sol que els admirem.