Les ulleres d'Abdou

Sota un sol aclaparador d’estiu, Abdou i el seu nét Biram serven cua. Per com avança, podem preveure que tardaran encara almenys tres quarts d’hora a poder entrar a la tenda. Estan acostumats a aquest sol i aquesta temperatura tan alta, així que no semblen angoixats. Biram, agafa amb certa tendresa la mà del seu avi; és un poc el seu pigall; ho sap, però mai no farà cap insinuació en aquest sentit: Abdou s’enfadaria. Xarren, de tant en tant xarren, de les seues coses, del nou gos de Biram, d’una excursió que Abdou li ha promés que faran ara quan s’hi veja una mica millor. Conversen i de tant en tant avancen algunes passes.

Ningú semblava recoredar-se d’ells, però avui, a l’explanada que hi ha al costat de l’aldea, aquestes persones (ONG diu el seu nét) han instal·lat la seua carpa i estan proveïnt-los d’ulleres. Els crida l’atenció la blancor de la lona que lluu i la vivor de les lletres i els símbols que hi ha pintats. Els fa l’efecte de nou, de net, d’estrany. Per la cara de goig que fan els qui eixen, sembla que paga la pena esperar i aguantar aquest sol que socarra l’ànima. Ara avi i net parlen d’això, que per fi Abdou podrà posar l’esquer en l’ham sense haver de fer-ho a les palpentes, que podrà enfilar tot sol l’agulla i reparar les xarxes.

—Ja veuràs, avi, —diu Biram— ara sí que podràs fer coses!

Abdou somriu. No vol fer-ho palés, però està il·lusionat amb l’oportunitat de recobrar vista; fa esforços per mantenir aquest gest escèptic i desapassionat. Té cinquanta-tres anys i ja no recorda des de quan no veu bé els rostres dels seus. Si bé ho pensa, quan va nàixer Biram ja li costava bastant veure les coses menudes.

—Anem, avi, ja ens toca— el trau dels seus pensaments el seu nét, que li estira la mà.

La blancor de dins la tenda gairebé molesta més la seua vista que el sol enlluernador que han deixat fóra. Tot és blanc, la pell de les persones que els atenen, les bates que porten, els mobles i els aparells tan estranys que hi ha ací i allà. El fan seure a una butaca gran, que gira i li diuen que mire unes figures que s’il·luminen sobre una pantalla que es troba a certa distància. Veu, i no bé del tot, les més grans, però ja no sap distingir les de la segona filera. Li posen unes ulleres. És, com si de sobte, les coses es concretaren, com si retallaren els seus perfils: allò que eren taques difoses, són ara coses i coses concretes: un arbre, un peix... Però altres figures són encara taques, esborralls sense contorns clars i que no s’acaben de definir. Li’n posen unes altres, d’ulleres. A les que fan quatre, li peguen una palmadeta al muscle i el conviden a tornar a casa. Somriu a aquells rostres blancs que li somriuen i els gests dels quals distingeix perfectament. Ara mira Biram: s’emociona en veure el somriure mellat del seu net de set anys. L’agafa de la mà i el fa apressar el pas.

—Va —li diu amb un somriu jovial, mig picardiós— que tinc ganes de veure l’àvia.

Biram es mira encuriosit Abdou, li fa gràcia veure el seu rostre eixut i tan bru amb aquestes ulleres de pasta de color ambre. Li donen un aire una mica còmic, i pensa en un gat amb botes, com el del conte que li va contar algú d’una altra ONG ja fa anys, o com un cebú amb mocador. Mentre caminen a bon pas, es mira de tant en tant el seu avi i somriu, està content per Abdou, però també li fa gràcia la pinta que fa.
Quan han arribat a la cabana, Kaba ja els espera. A Abdou li costa una mica acostumar els seus ulls a la penombra. De sobte, veu una vella, arrugada i esdentegada que el mira enjogassada i una mica burleta.

—Kaba, ets una vella! —exclama Abdou, sense poder contenir el seu pensament.

A Kaba li ha mudat ràpidament la cara. Entra a l’habitació i torna a apareixer amb un tros d’espill a la mà, que li planta a Abdou davant del nas. Un vell arrugat i amb una pinta ridícula se’l mira amb els ulls esbatanats darrere d’uns vidres que semblen culs de got.

Abdou es lleva ràpidament les ulleres amb un gest indignat.

—Biram! —crida impacient— Tin, ves i torna aquestes ulleres endimoniades. Hauràs de continuar enfilant-me l’agulla encara alguns anys.