Després de tretze hores i vint-i-sis minuts de vol,
de Madrid a Santiago de Chile i d’algunes d’espera a l’aeroport, encara ens
restaven quatre hores i quaranta minuts a l’Illa de Pasqua. Afegiu que la
diferència horària entre Madrid i Santiago de Chile és de cinc hores i que a l’Illa de Pasqua són sempre dues hores menys que a Xile.
Així, a la una de la matinada (en l’horari del meu cos) em trobava sota un sol
esplendorós prenent suc de mango a la balconada de la cabana que havíem llogat,
mirant el bell escenari que se’ns oferia, xarrant amb el propietari i pensant
com aniríem al poble (Hanga Roa) per tal de comprar queviures i poder fer el
sopar. I tenia la sensació que mai no es faria de nit i podria per fi anar a
dormir. Quan tornàvem, ja de nit, amb les bosses de la compra, per camins de
terra plens de clots i sense llum, em preguntava, cansat, què feia jo caminant
carregat de bosses en un lloc tan estrany i llunyà, prop de les quatre de la
matinada i encara sense sopar.
L’amo
de la casa ens n’havia fet cinc cèntims de qui era i què feia a l’illa. Des de
l’any 88 del segle passat hi vivia. Havia anat abans, com a turista, quan
encara era estudiant a Santiago de Chile. Me l’imagine una mica hippie, ple
d’idees contraculturals, a la cerca de noves experiències i d’una forma
diferent d’entendre la vida. Encara ho és una mica, de hippie, amb la seua
melena rulla i gris, que recull en una cua quan treballa i solta quan descansa.
Quan “se recibió” com a dentista “postuló” a la plaça que hi havia a l’hospital
de l’illa, s’enamorà d’una Rapa Nui i allà segueix, sembla que feliç i
perfectament integrat, amb una vida calma al mig de la natura. “Aquí la vida es
simple, i con poca ropa te arreglas”. Com deia una revista alemanya (segons que
ell ens va informar), és el dentista (era, ara té un ajudant) més aïllat del
món, a més de tres mil set-cents quilòmetres del continent més pròxim. Com dic,
es veu feliç i relaxat, amb temps per a ell i el seu oci. Sobre tot ara, que ha
construït dues cabanes dins la seua propietat, que lloga i de les que trau un
bon benefici; un benefici que li ha permés fer només mitja jornada a
l’hospital. Pensa fer-ne dues més i em tem (és un dir) que aleshores podrà
abandonar completament la seua feina de dentista. Continuarà sent, potser,
Petero Ñijo, però ja no exercirà com a tal. Així el coneixen, com Petero Ñijo.
Petero, per Pedro en Rapa Nui, i Ñijo, dent
en aquesta llengua, pel seu ofici.
He
dit que les cabanes són a la seua propietat i això no es veritat del tot. “Me
he de portar bien con mi señora”, perquè ella és, com a Rapa Nui, l’ama de la terra. Només els Rapa Nui poden
posseir la terra i això és, em sembla, una bona mesura contra les desfetes que
el turisme sol causar en el que eren paradisos.
1 comentari:
Que els viatges són cultura i experiència, ja me ho havien dit i jo també ho he viscut, encara que no haja arribat a anar tant llunt. M'hen alegre per tu.
Tots som iguals i tots som diferents. cada, cultura, cada terra té les seues característiques i tu t'has encontrat amb una gent que té estima pel seu territori, per la seua pàtria que no cedix a ningú,
que cuida amb orgull i té les seues propies formes de viure i estar al món.
No som tan estranys els nacionalistes del País Valencià.
Publica un comentari a l'entrada