M’he convençut, finalment i per desgràcia, que la nostra capacitat d’autoengany és molt gran. Si per un moment forem capaços de veure’ns com ens veuen els altres, ens enduríem moltes sorpreses, i alguns potser no serien capaços de suportar-ho, si no era, una altra vegada, recorrent i incrementant aquesta capacitat generadora de miratges. Davant d’aquesta evidència insubornable només pregue que la meua visió de mi mateix no estiga tan distorsionada, tan allunyada de la realitat, com tantes amb què he tingut ocasió d’ensopegar. Tal vegada és aqueixa capacitat de recòrrer una vegada i una altra, durant anys i panys, a l’autoengany la que ha acabat per produir aquestes personalitats impermeables a les evidències, que estan al món sense que el món les acabe de tocar, sense que el món siga capaç de mostrar-se-los en la seua crudesa; com si anaren proveïts d’ulleres i audífons dulcificadors.
Però encara que no siga en aquests graus tan elevats i patològics, sembla qu,e poc o molt, tots necessitem pensar que no som menys que un altre en qualsevol cosa que ens importe (o fins i tot encara que no ens interesse massa), que no podem pair la idea que estem mancats de qualsevol indici de talent per a alguna de les coses que ens interessen o ens semblen importants . Ens és molt dur haver d’acceptar que no podríem fer bé —per molt que ens hi posarem— una cosa per la qual sentim interés. Si algú ha aconseguit el que nosaltres no hem pogut, solem atribuir-ho al fet que té unes determinades coneixences, al fet que a nosaltres ens han barrat el pas, o que els altres o, simplement, les circumstàncies no han estat justs amb nosaltres. Mai no ha una mancança de la nostra part.
És molt més fàcil pensar que l’altre té influències que pensar que val més que tu. És més suportable pensar que el mestre et té mania que no que ets un brètol, un inútil o un mal treballador. Es comença per aquest camí i s’acaba fent culpable tothom. Tots, menys un mateix, tenen la culpa si hom no ha arribat on voldria on hauria d’haver arribat o, simplement on han arribat altres. Tenim excuses per a tot. Volem ser el pal de paller en tot, i quan no ho som, patim i necessitem una explicació, una coartada que ens permeta acontentar el nostre ego sense llevar-li ni una engruna d’estimació, de consideració. Anem buscant àmbits, països de cecs on, nosaltres, torts, podem regnar, lluir la nostra mediocritat inmodesta (que ha deixat, per l’efecte relativista, de ser una cosa i l’altra ) com un prodigi més enllà de l’abast de la resta. I ens enganyem, ens sentim satisfets amb el nostre únic ull estràvic, per fi dominador.
Som terribles, ens volem tant que no entenem que els altres no ens vulguen de la mateixa manera, que el voler no comporta haver de atorgar-nos virtuts que estem lluny de tenir.
Refrany: Quan el món no ens fa la festa, ens la fa la nostra testa.
Entrades
