Una bona volta, la de dissabte amb la bici. De fet, es tracta d’una de les meues favorites. Eixirem, com sempre, des del Carrefour Express, i anàrem a cercar la Senda de la Vall. Per baix de l’autovia, eixirem a l’esglèsia de l’antiga Beneixida (que és l’unica cosa que en resta). Després, per la carretera, creuar el riu pel pont de ferro i a Gavarda la vella. Gavarda la vella és un poble(?), un lloc(?) ben curiós. Hi ha tres solars per cada casa que queda dreta, però les cases que hi resten estan habitades. La pantanada del 82 encara té ben visibles per ací els seus efectes. En eixir del poble, agafarem un camí a la dreta que, després d’alguns quilòmetres ( i vorejar l’urbanització “San Cristobal), ix a la carretera que va d’Alberic a Tous, ja prop d’aquest últim poble. A l’esquerre, ens adreçarem cap a Tous, per tal de pujar el port. Per a mi, aquest troç, fins que comença el port, és el més antipàtic, perquè la carretera comença a pujar, però no és nota massa i tens la temptació de mantenir un ritme alt o anar incrementant-lo. Quan el port comença, necessàriament canvia la psicologia i saps que has d’anar a poc a poc, xino-xano. Ací, el grup es trenca, cadascú puja al seu ritme. Dalt uns esperen els altres.
El port, com tots, és dur, però de vegades planeja i pots trencar l’alé. Es va notar que darrerament agafe poc la bicicleta, vaig patir i vaig quedar per darrere del que en mi és habitual. Una volta dalt i reagrupats (el que anomenem eqip A, els altres fan el seu propi grup i van més a poc a poc), seguirem cap al troç millor, cap a allò que fa que tot l’esforç anterior pague la pena. Una mica més avant i a l’esquerra naix una pista forestal que reprodueix el perfil de la muntanya. Aquesta volta, però, volguerem fer-ho més llarg i continuar, com altres vegades, fins dins (literalment) del pantà. La dificultat d’aquest recorregut és que hi baixes i després cal pujar pel mateix lloc, i la cosa, tot i que una mica més curta, és fa tant pesada o més que el mateix port; perquè, tot i que la distància és menor, les pujades són més pronunciades. Com que anàvem malament de temps, però, C. E, C. C. , E. C. i jo, ho parlàrem i decidirem, no baixar. En aquest moment ja se’ns havia unit E.N.
Giràrem, doncs, i agafarem la pista, cara a Sumacàrcer. Es pot anar a Antella o a Sumacàrcer, ja que , després d’un parell de quilòmetres es parteix. Aquesta pista és una delícia. Hi ha un moment, quan arribes al lloc més alt, en el qual la vista és esplèndida: a l’esquerra, muntanya, camps i, si els dia és clar, el mar; a la dreta, un mar de muntanyes, amb onades verdes i grans. (Quan havíem girat i ens dirigíem cap a la pista se’ns va unir V.P.). Una volta agafes la bifurcació de la dreta cap a Sumacàrcer, la pista comença a descendir i el final és un descens molt fort; cal agafar els dos frens i acabes amb els braços i les mans dolorits. Després, una estona de carretera, creuar el riu i entrar al poble.
Esmorzarem al “Ricardo”, el que hi sol ser habitual: un plat amb dos sepionets (menuts, és clar), creïlles i un pebre verd fregit sencer. Al mig de la taula: cacauets i amanides. Aigua, vi i gasosa i cervesa per beure. A l’esmorzar sen’s va unir B.J.J., i ens va dir que Q.M.R. se n’havia tornat cap a casa, que no volia esmorzar. Tambés se’ns va ajuntar F.C., un membre habitual de la colla però que, aquest dia, havia eixit pel seu compte amb la bicicleta de carretera. Pagarem l’esmorzar (6 euros per cap!) i cap a casa. Va faltar una miquiua pels cinquanta quilòmetres. No va ser llarga, però prou intensa.
PD: Convide els mebres de la colla a esbrinar qui és qui. I ja, per a nota, què signifiquen les respectives inicials?
Entrades
