Vista parcial, el llibre (II): El pròleg

Des que Aristófanes i Juli Capilla em demanaren que penjara algun dels textos de “Vista parcial” (el llibre), he estat pegant-li voltes a la cosa. Al final, m’he decidit per penjar-ne dos. Penjaré primer el pròleg, perquè segons alguna opinió és allò més espés del llibre i, aleshores, m’interessa saber què en penseu vosaltres. Després us en penjaré un altre perquè veieu que “no es tan fiero el león como lo pintan”.

Respecte d’aquest altre, vaig pensar en fer-li cas a Aristófanes i penjar “Per què anem als cementeris?”, però al final m’he decidit per “Les olors i els sentiments”, no em pregunteu per què.

Ací va el pròleg.

Pròleg

Jo crec en la veritat, en que algunes assercions són vertaderes i altres són falses; que algunes s’adiuen als fets i altres no. És més, crec que això és la condició de possibilitat del llenguatge, de la comunicació. Tanmateix, la veritat té avui mala premsa. Hom pensa que defensar l’existència de la veritat i ser un dogmàtic és la mateixa cosa. S’estila el relativisme, el subjectivisme i es confonen ambdues coses amb el pluralisme i la llibertat. Quan a la gent li agrada una cosa, sol confondre la cosa que li agrada amb moltes altres que no tenen res a veure. Així, per exemple, els costa entendre perquè la llibertat i la justicia no són sempre el mateix. Quan aquestes entren en conflicte, es queden astorats, estranyats, alguna cosa no els quadra. Una cosa similar els ocorre amb la veritat, volen que la veritat siga bella, bona, popular i profitosa i els sorprèn que aquestes qualitats no sempre es troben juntes. Per això, potser, s’estila allò de “és veritat per a mi”, com si una veritat per a u tinguera algun mèrit més o alguna propietat més que “això és el que jo crec”. El problema de les creences —de “les veritats per a mi”— és que poden ser falses, per boniques, convenients o políticament correctes que puguen ser.

Amb tot i amb tot, no dic que els popularíssims versos de Campoamor —allò de que nada es verdad ni es mentira...— no tinguen la seua part de raó. En les coses que realment ens interessen, no sempre es pot traure l’aigua clara. Sovint, les coses que atrauen les nostres cabòries i les nostres passions no són enunciables en asseveracions pures, assercions que puguen enunciar un fet brut del món. Us posaré un exemple. L’asseveració “El transvasament de l’Ebre és bo”, sembla tenir la mateixa forma que “Els gossos lladren”, quan no és, en absolut, el cas. Que els gossos lladren és un fet del món que no té res a veure amb el fet que a nosaltres ens agrade o no que lladren, és quelcom que continuaria sent vertader encara que nosaltres no existírem i els lladrucs dels gossos no ens molestaren. Però si els transvasament és bo no és quelcom que es puga fixar en termes absoluts. “El transvasament és bo” sol significar “afavoreix els meus interessos”, —i els interessos propis se solen confondre amb els interessos universals—, i, ben mirat, ja no sols “els meus interessos”, sinó “els meus interessos de tal tipus”. Perquè pot ser bo per als “meus interessos econòmics” i dolent “per als meus interessos medioambientals” (que no necesssiten que jo en siga conscient per tal d’existir) i fins i tot bo “per als meus interessos econòmics a curt termini” i dolent “per als meus interessos econòmics a llarg termini”. El problema amb asseveracions com aquesta és que no sempre els interessos d’uns i d’altres coincideixen, ni és clar que es puga establir una escala de valors universalment acceptada amb la qual poder primar uns tipus d’interessos sobre uns altres, cas de trobar-ne de comuns. Són fets com aquest els que fan pensar a la gent que “nada es verdad ni es mentira” i que “cadascú té la seua veritat”.

Un altre aspecte del mateix problema és que, si tractem qualsevol assumpte humà, si el mirem amb deteniment, trobarem tants matisos, tantes imbricacions, tants aspectes, que dir la completa veritat es fa impossible. És per això que caldrà fer simplificacions, que caldrà obviar alguns trets i exagerar-ne d’altres. Si volguerem dir la veritat completa, hauríem de fer tantes precisions, tantes excepcions i tantes puntualitzacions que cada frase resultaria extensíssima, alambicada, sintàcticament impracticable i impossible de llegir. Per tal de poder dir alguna cosa sobre qualsevol d’aquests temes complexos, cal adoptar una perspectiva, tenyir d’un color el cristall, adoptar un focus i, en conseqüència, prescindir de molts altres aspectes de la cosa, difuminar-los, deixar-los en el rerefons. No podem si no oferir de cada cosa una vista parcial, la nostra visió, des de la nostra perspectiva. Què fixa el focus? Òbviament la nostra —la meua— idiosincràsia: la meua manera de sentir i de pensar, les meues preocupacions, els meus coneixements i les meues lectures. És veritat per això que, parlant de totes aquestes coses, parle tant de mi com d’elles si més no. Però no hi ha un altre remei, supose.

Imagine que el que he dit pot explicar per què —com deia Josep Pla— és molt més difícil descriure que opinar i, per la mateixa raó, li pot traure força al seu retret que és per això que tothom opina. Si vaig encertat, sobre certes coses l’única opció possible des del punt de vista literari és opinar, perquè descriure, si fóra possible, es convertiria en una llanda absolutament insuportable. Els textos breus que segueixen són les meues opinions (o, més ben dit, part d’elles) sobre algunes coses. Aquestes són les meues opinions (i també alguna cosa més, preocupacions meues, objectes del meu interés). No sé quin dret tinc a manifestar-les. Fet i fet, pense que el dret sols es pot tenir a fortiori. Això és, ningú no el pot tenir si els lectors no li’l donen. A vosaltres, lectors, m’adrece, doncs. Espere aportar-vos alguna cosa. Això m’autoritza, crec, a intentar-ho; però intentar-ho és tot el que està al meu abast —intentar-ho és un acte ilocutiu— però que ho aconseguisca o no —que ja és una perlocució— només de qui em llegesca depèn.

Si m’atrevisc a fer-ne la prova és perquè ja hi ha uns pocs lectors que han pensat que sí que puc aportar alguna cosa. Són els que han llegit el mecanoscrit i m’han ajudat amb tota mena de suggeriments. Vull ací donar-los les gràcies i —com sempre es diu i es diu sempre amb veritat— exculpar-los dels errors que jo només, i malgrat tot, he comés. Gràcies doncs a Vicent Alonso, Josep Corbí, Miracle Garrido, Carlos Moya, Sergi Rosell, Xavier Serra, Ramon Vicent i Roser Vicent.

Solució al problema lògic nº 10

És per les dates que són? És per què era massa fàcil o per què era massa difícil? Potser ja esteu farts? La bona qüestió és que ningú no ha contestat i m'he quedat un poc despagat (tant que m'ho havia currat!).
La solució és aquesta. Allò que més convé es triar la primera oferta, perquè t'assegures el molí (ni més ni menys). Com que el fill gran del moliner era un cobdiciós (un "anvejós", que diem al meu poble) va triar la segona oferta, tot pensant que, en el pitjor dels casos s'ho emportaria tot excepte el gat, i en el millor cas s'ho emportaria tot. Però ho va haver de compartir tot amb el germà, perquè aquest va dir "T'ho quedaràs tot menys el gat" i, clar, no va tenir un altre remei. Imaginem que fóra vertader, aleshores s'ho havia de quedar tot, però llavors seria fals que s'ho quedaria tot menys el gat. Com que era fals, aleshores o bé s'ho quedava tot menys el gat o s'ho repartia tot amb el seu germà. Atés que no podia quedar-s'ho tot excepte el gat, perquè aleshores això seria vertader, s'ho va haver de partir tot amb el seu germà.
Conclusió: Val més perdre que més perdre.
Bé, dilluns o dimarts us posaré algun text de "Vista parcial".

Problema lògic (10): Els fills del moliner

—Voleu que us conte un conte? —va dir, desimbolt, el mestre Ben Pensat als seus deixebles.
—És clar —expressaren ells, diverits i sorpresos, el seu acord.
—Això era un moliner que...
—Però aquest ja el sabem —va interrompre Constantí—, és el de...
—Vols callar! —el va increpar Anselm.
—Bé, —va concedir Ben Pensat— s’assembla, si vol n’està inspirat; però, escolta —i va continuar—. Això era un moliber que tenia dos fills. Com que era ja vell i sabia que no li queda molt en aquesta terra, volia arreglar l’herència abans que no fóra massa tard. Sobretot volia arreglar-ho perquè el seu fill major era molt cobdiciós i sabia que, si ell no ho deixava tot ben disposat, podia arrabassar-ho tot i deixar el menut sense res.
»Però no sabia ben bé com fer-ho, ja que, com que era cobdiciós, havia reivindicat en diverses ocasions la seua condició de primogènit, i havia reclamat tota l’herència per a ell; això és, el molí, el cavall, el gat i el gos. Atabalat per aquesta qüestió, un dia, finalment, es va decidir a comentar-li-ho al seu fill menut que havia demostrat ser una persona de seny i també d’enginy.
»El fill menut va tenir una idea; parlaren pare i fill i decidiren portar-ho a cap. El pare cridà el seu fill major i li va dir:
»—Fill meu, el teu germà vol parlar amb tu.
»—Mira, germà, el pare està molt preocupat per això de l’herència. No vol que per la seua causa, tu i jo acabem barallant-nos. Així que a mi se m’ha ocorregut una possible solució, si tu acceptes.
»—Depèn, és clar, de quina siga aquesta proposta —va dir una mica displicent el germà gran.
»—A mi se m’havia ocorregut una espècie de joc. Jo et faig dues ofertes i tu tries la que més t’agrade. La primera oferta és: Jo faig una sserció, tant si és vertadera com si és falsa et quedes tu el molí (i res més).
»—No li veig la gràcia —va fer l’altre— em sembla que així no farem tracte.
»—Espera una miqueta, impacient! Escolta la segona. La segona oferta és que si el que dic és vertader, t’ho quedes tot i si el que dic és fals o be t’ho quedes tot menys el gat o ho repartim tot a parts iguals.
—Abans de continuar —digué, ara Malpensat—, quina de les dues ofertes haurieu triat vosaltres?
Els deixà pensar una estonna (estona que podeu aprofitar també vosaltres, lectors del blog) i desprès continuà:
—Com que no veia molt que perdre (un gat en el pitjor dels casos), el germà gran accepta el joc i la segona oferta. I, és clar, va haver de repartir-se l’herència amb el seu germà. Perquè, quina va ser l’asserció que va fer el germà menut?

Recodeu les dues ofertes:

La primera oferta és: Jo faig una sserció, tant si és vertadera com si és falsa et quedes tu el molí (i res més).

La segona oferta és que si el que dic és vertader, t’ho quedes tot i si el que dic és fals o be t’ho quedes tot menys el gat o ho repartim tot a parts iguals.

La solució, dissabte.

El linxament (IV i final)

Batiste els va veure arribar per l’oest, pel Camí dels Baladres. El sol roig de ponent a la seua esquena els donava un aspecte encara més sinistre. Una pols, ara rogenca, els seguia, difuminava les sil·luetes i els atorgava un aspecte fantasmal, diabòlic. Feien por, la por de la massa que es mou cega. Batiste sabia que la massa és com un cos sense cervell capaç de fer el que no faria cap dels individus que la constitueixen. Va recular i va entrar a casa. En creuar-se amb la seua dona, va dir només:
—Ja estan ací —i va córrer escales amunt a la cerca del seu fill.
—Corre!, corre tant com pugues i amagat pels bancals!
Agruntsat-se, si cal més frenèticament, Batsitet es va negar:
—Ja li he dit, pare, que no pense anar enlloc.
Batiste va intentar aixecar-lo, per la força, de l’agrunsadora. L’agafava de ls canells i estirava tot el que podia, però el cabut del seu fill es feia arrere i afermava els peus a terra i no aconseguia moure’l. Quan les forces el van abandonar, va caure de genolls a terra, sense alé.
A penes va poder respirar, va baixar com un esperitat i va eixir a la porta de casa. Carme ja era allí, plorava, implorava i s’axugava la cara amb el devantal.
—Ai, Mare de Déu!, Batiste, que ens el maten —li va dir al seu marit.
—Ves a la cuina i no ixques per res del món! —li va ordenar Batiste.
La gentada ja era ben a prop. Batiste, caminava amunt i avall davant de l’entrada. Volia pensar i no podia i quan més volia poder pensar, més nerviós es posava. Pensava en què podia agafar per defensar el seu fill. Després pensava que cap arma podia aturar aquella massa enfollida. Només la paraula podria fer alguna cosa, si és que quelcom podia. Però què dir? Com fer que l’escoltaren?
Els homes ja eren a pocs metres. Batiste els va eixir al davant. Com que ningú no s’aturava, ell reculava, fins que arribaren a la porta.
—No feu ni un pas més —cridà amb els ulls fixos, plens de ràbia i de por—. Si voleu entrar, primer m’haureu de matar a mi.
D’una espenta, el tombaren. Entraren uns quants i tragueren en l’aire el pobre Batistet, que, atemorit, cridava la seua innocència. El deixaren caure en terra com un sac i cadascú començà a colpejar-lo amb allò que duia. Carme, que havia desobeït el seu marit i contemplava l’escena, cridava enfollida. Batiste intentava trencar el cercle a punyades i sols aconseguia que el llançaren a terra a cada intent. Al cap duns minuts, Batistet era un esquinçall sangonós i sense vida que jeia als peus dels seus pares. La turbamulta desapareixia entre dues claroretes tan parsimoniosament com havia arribat. Pel camí contrari venia, sense pressa, la parella de la Guàrdia Civil.

***

Quan, al bar de Tomeu, el Tort de Tona va saber que havien trobat el senyor Segarra penjat d’un garrofer i amb una nota en la qual reconeixia ser qui havia violat i mort Conxeta, va exclamar:
—Recollons, quin fill de puta! Que bé ens va enganyar a tots el farmacèutic dels collons —va escurar el got de cassalla, va fer un esclafit amb la llengua— Envide! —va dir, i va tirar el sis d’espases.

Vista parcial, el llibre

Al final, serà a“Publicacions de la Universitat de València”. Com que m’han donat totes les garanties i m’han assegurat una data de publicació,“Vista parcial” (títol provisional), el llibre, serà publicat per l’alma mater, per la Universitat de València; ahir vaig tancar el tracte.
Es tracta d’una sèrie de textos breus sobre temes ben diversos; assaig literari o literatura d’idees. Textos que ben bé podrien formar part d’aquest blog, tot i que cap no hi és.
Apareixerà aquesta tardor i aquest n’és, per si voleu fer-vos-en una idea, l’índex:

Índex

Pròleg
I. Primum vívere...
Llibres tancats
Les olors i els sentiments
Ars longa
Per què anem als cementeris?
Esmorzar
El millor pujador de ginjolers
Egòlatres
Escriure i anar en bicicleta
Passions mediocres
Quan una gran companyia et causa un destorb
El temps i la memòria
“Mante, tu de qui eres?”
Un dia qualsevol
Per què escric?
II. O tempora!
Ètica personal
Ja no queden llibreries, ja no queden llibreters
Dona, de classe baixa i nació oprimida
Furtar el temps
Pare i fill
Erística i maledicència
Ser de poble i parlar valencià
Homo faber, homo ludens
Atacs a les llibreries
Intel·lectuals?
Hablar en cristiano
III. O mores!
Els dèficits del llenguatge
L’escepticisme necessari
Pensament profund i ximpleria
La por a la ignorància
Ni tu ets el centre del món, ni els altres són tan dolents
Saramago, el pessimista
Ad vericundiam
Tu hauries de creure
La virtut que més valore
“Sóc pobre, però honrat”
IV. ...deinde philosophari
La octava noche
Nietzsche, l’exagerat
Preguntar-se
Quantificar la qualitat
Més mots que idees
Mentida i engany
De noms
Virtut i responsabilitat
Refranys
Índex de noms i obres

El linxament (III)

[Comença ací]

—Bé, a les sis i mitja davant de la font —va ser l’ordre amb què concloia la seua inflamada i alcohòlica proclama el Tort de Tona en un bar de Tomeu que ja era ple de gent.
Envoltats per l’eufòria vaporosa de l’alcohol, els homes anaren eixint del bar per dirigir-se cadascú a sa casa. No dirien a les dones on anaven, agafarien pals i bastons i hi acudirien.
Eren més de trenta els homes que hi havia a les sis i mitja davant de la font. El pare de Conxeta, que s’havia acostat al poble per arreglar tots els papers, passava en aquell moment per allí. Algú el va increpar:
—Què, Vicent, vens amb nosaltres a fer justícia?
Vicent es va girar amb gest trist i amoïnat:
—Què se suposa que aneu a fer?
—Massa bé que ho saps —cridà el Tort, fent cap al grup—. Anem a donar-li al boig del fill del teu veí el que es mereix.
Vicent sabia ben bé que res del que diguera faria cap efecte en aquella turbamulta de desgavellats, però sabia també que era la seua obligació intentar-ho: —Us ho pregue, si ho feu per la meua filla i per nosaltres, no continueu, deixeu que les autoritats s’encarreguen. Penseu què passaria si us equivocareu.
—Ånem! —fou el crit que respongué al seu prec. I el grup començà a moure’s amb parsimònia. Vicent, espaordit, s’adreçà cap a la caserna de la Guàrdia Civil.
La sequedat del camí es ressentia de tanta passa com la trepitjava i bufava pols blanca; una pols que s’haderia, contumaç, al calcer i la roba, que entrava pels nassos i ressecava les goles ja seques. Una pols que aixugava la suor dels rostres vermells i els feia blancs, com si de pintura de guerra es tractara. Poc a poc, les passes havian aconseguit acompassar-se i sonaven juntes en un ritme sever i cadenciós. Algunes converses, ben poques, tenien lloc entre els mebres de grup, però cada vegada eren menys i aviat s’extingiren. Semblava com si tots s’hagueren concentrat en el soroll de les seues passes i sentiren com si aquest soroll fóra el que els portava. Les mirades anaven fixes cap a davant del camí, com intentant albirar el lloc on el so de les seues passes i el núvol de pols blanca —que més que seguir-los, semblava espentar-los— els conduïa.
Cadascú, en silenci, anava donant-se més i més raons per al que anava a fer i les boques anàven serrant-se a mesura que els pensaments progressaven. Si algú abraçava algun dubte, el llançava ràpidament del seu cap com un pecat. I per si de cas ell no era prou, la veu del Tort tronava oportuna i redemptora:
—No patiu, anem a fer justicia.

***

Solució al novè problema lògic

Tal com havíem definit “paradoxa”, una asserció ho era si, no importa quin valor de veritat li atorgàvem, comportava una autocontradicció o que no poguerem determinar finalment si era verdadera o falsa. Tenint això en compte, veiem ara cadascuna de les afirmacions.

Si la primera fóra verdadera, seria falsa, per tant no podria ser verdadera. Però, podria ser falsa? Sí, cap problema. Si és falsa, aleshores no totes les coses que dic són falses. És fals que totes les coses que dic són falses, i s’ha acabat la qüestió.

El mateix val per a la tercera, és fals que tot el que dic, inclòs açò, siga fals. Açò és fals i algunes altres coses que dic són vertaderes.

Cap de les dues és, aleshores, necessàriament paradoxal.

Què passa amb la segona? Imaginem que és verdadera. Si és vertader que algunes de les coses que dic, inclosa aquesta, són falses, aleshores és fals que algunes coses de les que dic, siguen vertaderes (iclós açò), per tant si és fals que dic la falsedad, és vertader que la dic, però si és vertader, és fals i així succesivament. Sí és fals que algunes de les coses que dic (inclòs açò) siguen falses, alehores és vertader, però si és vertader és fals, i torna a començar.
En conclusió, ni I, ni III són necessàriament paradoxes, però II, si que ho és.

Enhorabona a Aristófanes (que va tenir des de divendres per a pensar, ja que li ho vaig avançar). Una altra vegada serà, Adolfo.