Activitats 2009

Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació

PENSAMENT I ASSAIG LITERARI

29 d’abril de 2009

Sala de Graus

09:45 Acte d’obertura

10:15 Vicent Alonso (escriptor): “L’assaig, una provocació amable”

12:15 Sam Abrams (poeta, assagista i traductor): “Cap a una unió més profunda”

16:30 Enric Sòria (poeta i assagista): “Incitacions d’un dia”

18:30 Taula rodona: “Pensament i assaig literari”, amb la participació dels ponents

Cloenda

Mon pare era rociner

Mon pare era rociner. Tenia rocins. Un cada vegada. Solien ser perxerons ben grans, com solen ser-ho els perxerons. I es llogava ell i l’animal per a fer les tasques del camp. En això consistia el seu ofici: llaurar, xarugar, passar ganxeta, la post de claus o la post de ganivets. Aparellava l’haca de bon matí i eixia amb el carro a fer la feina que tenia encomanada. Ho he dit bé, aparellava “l’haca”, perquè, tot i que eren cavalls, no sé per què, en deien haques, per molt mascles que foren els animals, i els posaven noms en consonància: Romera, Leona, Careta... De vegades tornava a casa a dinar i d’altres anava a ‘tot lo dia’. Aleshores, ma mare li omplia el saquet de tela amb queviures i ell omplia la botija d’aigua i la bota de vi.

La casa estava condicionada per al pas del carro i l’haca. Les pedretes (l’empedrat) al mig, per a que el rocí no s’esvarara i les carrilades als costats per que d’altra manera les rodes del carro trencarien els rejols. Calia certa habilitat, amb tot, per tal de maniobrar i eixir i entrar sense fer malbé res. Un dia que mon pare estava malalt, Cabellos (un col·lega, un rociner) el va substituir i, en tornar de la feina, quan va voler començar la maniobra de girar el carro per tal de desenganxar l’haca, va esclafar un panerot de vímet que mare s’etimava molt. Quantes voltes ho comentava ma mare! Cabellos li va trencar el panerot, no era tan bon rociner com mon pare.

Ser un bon rociner era ben important en un temps en el qual es valorava molt i molt la feina ben feta, i mon pare —estiga lleig o no que jo ho diga— ho era. Cada haca era un món i no tots en sabien traure allò millor. N’hi havia de dòcils i manejables i d’altres que només un bon rociner podia fer llaurar recte. Si el rociner era bo i l’haca era bona, el prestigi i la feina augmentaven. Tenir una haca bona era com seria ara tenir un bon cotxe i no sols un bon tractor. Perquè, a banda de la part funcional, de l’aspecte útil i instrumental, també es tenia en molta consideració en els animals el vessant d’objecte d’exhibició, d’ostentació. Hom s’exhibia i exhibia el reu rocí als concursos de tir i arrossegament. Mon pare va tenir la Romera, un perxeró blanc, enorme i poderós. La Romera fou famosa en tota la comarca. La Romera va parar un tren; almenys va retardar la seua eixida des de l’estació. Un dia, amb el carro carregat arran de varals, l’haca maldava per pujar la rampa del moll. La imagine amb els músculs tensos, amb el coll recte i el cap avançat. Els passatgers la guaitaven, semblava que feien força ells mateixos per ajudar l’animal. També l’atenció del maquinista estava presa. Mon pare, dalt del moll, estirava els ramals i cridava per animar-la. El temps es va aturar una estona a l’estació. Finalment, l’haca ho aconseguí, i tot, amb un sospir, va totnar a la normalitat. La Romera!, jo no la vaig conéixer, encara no havia nascut.

A mi m’agrada anar amb mon pare en el carro. Alguna volta m’el deixava portar. Jo em situva davant seu, dret, amb les cames separades per tal de servar l’equilibri i agafava els ramals. Ell vigilava, i si me n’anava massa a dreta o esquerra, m’agafava del braç o de la ma i corregia la direcció. Jo era un xiquet i allò era la cosa més emocionant que coneixia. Segurament, l’haca que jo guiava era la Leona. Per aquell temps, teníem un gos que es deia Piqui. Un gos menut i negre, vivaç i àgil. No em pregunteu la raça, que no en tenia (una de concreta). La leona, Piqui i jo jugavem plegats. Piqui posava el cap dins la boca de l’haca i aquesta el pujava dalt del pesebre; després, Piqui li llepava la cara. Quan mon pare va vendre la Leona, jo anava a casa del nou amo per visitar-la. Piqui va tenir una mort desgraciada. Mon pare avançava per la pista de tir i arrossegament i el gos va avoler anar al darrere, lladrant i botant. Com que molestava, el va voler apartar amb el mànec de la tralla, amb tan mala fortuna que li va pegar a algun mal lloc i el gos va caure estés. El disgust de tots, i sobretot el de mon pare, va ser gran.

Quan jo deuria tenir uns deu anys, mon pare es va desfer definitavement del carro i de l’haca, i quan jo no en tenia encara tretze, ens va deixar definitivament. Mon pare era rociner, i va morir massa prompte.

Va de bo (Premi d'assaig "Càtedra Blasco")

Feu clic damunt la imatge

Ja sé per què escric (II i final)

Tanmateix, sempre arriben els moments de col·lisió; col·lideixen les persones perquè ho fan els seus interessos o les seues opnions (interessades?). Si perjudiques algú —i de vegades és prou per a això que no obtinga de tu el que vol, siga just o no— és freqüent que trobes la reacció d’enfrontament, de disgust, de tensió de la seua banda. Si ets tu el perjudicat, potser sigues tu qui experimentes aquests sentiments. Qui ha ofés tendirà a justificar-se i, per a això, a intentar llevar-li raó a la reacció de l’altre voldrà fer-la aparéixer com a desproporcionada, injusta. Qui ha sigut ofés intentarà carregar-se de raó i, per a això, intentarà veure l’altre com una persona dolenta, o més dolenta del que semblava. Unes relacions que poden haver sigut ben cordials es tornen de sobte tenses, psicològicament violentes . Hi ha enuig, malestar; alguna cosa es desfà i deixa un mal regust. I això no només transforma la relació amb aquella persona, pot esguitar també la resta de relacions, la perspectiva amb què veus les coses i les persones. Pot començar a preocupar-te com ho veuen (i com et veuen) els altres, Pot fer que fixes l’atenció on abans no la fixaves ni et convé fixar-la si vols tranquilitat d’esperit. Pares esment en aspectes que abans et passaven feliçment desapercebuts: potser ara veus egoisme on abans veies preocupació; és com fixar-te en els crits dels xiquets (que et molesten) en comptes de veure els seus jocs que et diverteixen.

I ja no parlaré dels desplaers i fins i tot la ira que produeixen certes situacions més generals i abstractes: els desproòsits dels polítics, les injustícies socials, la ineptitud de molts, la deixadesa, l’abandó de les coses i els valors, i tantes tantes altres coses que et manlleven la pau i l’alegria.

És per això, també, doncs, que escric; per guarir-me, per rescabalar-me dels disgustos i evitar que contaminen la meua visió del món i les persones. Quan em trobe en alguna d’aquestes situacions, m’agrada analitzar-la, reflexionar-hi, estudiar-la per tal d’intentar entendre-la i neutralitza els seus efectes perniciosos; per tal d’evitar que s’enquiste i em faça suspicaç i agre, que m’embrute la mirada. Escric i escric sobre això per intentar recuperar la ingenuïtat que em poguera quedar i que corre el risc de ser perduda. Com el gat es llepa les ferides, jo escric. Com l’amic que conta els seus neguits per tal de fer-los fora o suportar-los, jo escric. Escric per recuperar la pau, la alegria que m’han volgut furtar o que jo mateix he perdut. Escric i em cure. Escric, i si qui em llig es veu reflectitt i troba també una mica de bàlsam, millor.

Ja sé per què escric (I)

En el meu llibre Idees i paraules hi ha un text que té com a títol “Per què escric?” i en el qual confesse que no se molt bé per què ho faig, aixo d’escriure. Ara, pensant-hi, he trobat una raó, una altra raó. Per tal d’explicar-vos-la, però, hauré de fer primer una digressió.

El món és ple de misèries, de mesquineses; això és un fet. Les persones som plenes de mesquineses. Davant d’això, hom pot prendre dues actituds contraposades (a banda de totes les d’enmig): hom pot posar-se la cuirassa de malfiança i protecció o pot intentar no fer-ne massa cas, no protegir-se, ni pensar-hi; pressuposar el contrari. Cadascuna d’aquestes posicions té els seus avantatges i els seus inconvenients. Si et poses la cuirassa, si assumeixes que la gent és interessada i dolenta, potser evitaràs que et pertorbe la seua roïndat, però malbarataràs també moltíssimes ocasions de trobar la part bona i humana, la part cordial i amable de la gent que t’envolta. Si per contra, vas amb el cor a la mà, si penses que tothom és bo mentre no es demostre el contrari, t’enduràs decepcions, disgustos i enganys.

Què paga més la pena? Supose que això són opcions vitals que depenen, en bona mesura, del tarannà personal i de les experiències prèvies. Amb tot, personalmemnt considere que és millor la segona opció. Per una raó: el tracte i la consideració que els altres tenen amb tu depèn en molta mesura del tracte que tu tens envers ells. Si malfies, malfiaran, si et fas de tèmer, et temeran. El temor que et tinguen els altres et mantindrà aïllat, potser, de les seus malifetes (possiblement, no gosaran fer-te-les), però també del seu favor i la seua estima; i, quan gosen fer-te la malifeta, aquesta serà més gran, perquè els motius s’hauran acumulat. Si no et toca la mesquinesa dels altres, tampoc no et tocarà la seua genereositat, la seua porció de bonhomia, el tracte humà i afable. Si et mostres obert i cordial, si no malfies, si encares les relacions sense prejudicis i temors, algú podrà pensar que ets víctima fàcil, però en tindràs molts més al teu costat; obtindràs més bon tracte en termes generals, perquè et serà present la part bona de la majoria.

Al final, a qui votarem?

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]

Hi ha una famosa fal·làcia que té per nom “Tu quoque”, que vol dir “Tu també”. Consisteix en oposar-se a qui critica el teu comportament, simplement dient-li que ell també és culpable. Deia jo en un altre lloc que els polítics (molts polítics almenys) hi estaven abonats, a aquesta fal·làcia. Si el partit rival els acusa d’alguna cosa, ells es “defensen” dient-los que ells fan igual. En realitat, deia jo, la fal·làcia que pràctiquen els polítics és la de “Tú més”. Que un li diu a l’altre que és això o allò, l’altre li contesta que ell encara ho és més. Quasi ningú no reconeix les seues faltes, ni fa el “propòsit d’esmena”, simplement diu que l’altre té les mateixes faltes si més no. I són pocs els qui assumeixenla crítica i fan res per tal d’evitar-la, per corregir el defecte que els han mostrat.

Darrerament aquesta forma errònia de raonament i de defensa ha pres un caràcter esborronador i perillós al nostre poble. Els partits es travessen —amb el nom de butlletins— pamflets acusadors que van prenent un to més i més agressiu, més desqualificador dels altres i més —i perdoneu— barraoer. Cadascú s’atribueix els mèrits i les conquestes i acusa els altres de tots els despropòsits i males intencions possibles. L’altre replica carregant les tintes i apujant el to. De tal manera que, desprestiginat els altres es desprestigien, potser encara més, ells mateixos.

Jo no sé si són conscients de l’efecte que aconsegueixen.Però em fa la impressió que no, perquè el que fan és, en la meua opinió, absolutament contraproduent. Hi ha maneres de dir les coses, hi ha maneres de tirar-se flors i maneres d’intentar desprestigiar l’enemic, que l’unic que aconsegueixen és —o almenys aconsegueixen això també— quedar en evidència, mostrar un rostre lleig. Quan fan pamflets d’aquesta mena, què pretenen? Supose que guanyar-se l’adhessió inquebrantable d’aquells de qui ja la tenien, inflamar-los, fer-los combregar amb el que ja congregaven, dir amén i que odien els rivals. Produir un fervor malsà. Produir l’adhesió fervorosa pel discutible mitjà de fomentar l’odi a l’adversari. Però, certament, aquests adeptes seran sempre minoria. I què passa amb la resta?, amb la immensa majoria? Doncs que malfiaran de qui malfia, de qui fa malfiar, de qui, per voler humiliar els rivals, humilia la intel·ligència de tots els que no son tan incondicionalment fidels.

Fomenten el maniqueisme, la partició del món entre bons i dolents, i bons i dolents amb independència de què facen i què diguen: “Nosaltres som els únics bons, honestos i desinteressats, la resta, tots són iguals, dolents, interessats i deshonestos”. Si uns i altres es dediquen a voler convencer de la gran maldat dels altres, al final tots ens convencerem de la gran maldat de tots.

Qui parla d’una manera tan matussera dels altres, no pot gaudir de la nostra estimació. Qui això fa, està dient molt poc —i molt mal— de si mateix. I si tots fan igual, a qui votarem? Poc de favor estan fent a la democràcia local. Els d’apeu, els que no som militants a ultrança de ningú, veiem aquestes picabarelles com guerees alienes i mesquines, com quelcom que no ens interessa, ni ens representa. Sentim els polítics lluny de nosaltres i dels nostres interesos, ocupats en destrossar-se i abandonant alhora i per això les tasques veritablement importants i que a nosaltres ens interesssa que facen: millorar el nostre poble, aqconseguir millors infraestructures, més llocs de treball, més qualitat de vida. La resta ens importa ben poc o, com a mínim, ens importa molt menys del que els seus panflets semblen pressuposar.

Compte amb llevar-nos la molta o poca i·lusió que ens puga quedar, perquè si perdem la il·lusió, perdem tots. Aquest és el perill.

Els amos de la veritat

Hi ha persones tan absolutament convençudes d’estar en la possessió de la veritat (de la Veritat), en tots els àmbits i en totes les circumstàncies, que esdevenen jutges severíssims de totes les creences, actituds i accions dels altres. ‘Fals’ —per a ells— vol dir contrari al que jo pense, faig o vull, sense cap dubte, sense cap engruna d’hesitació, sense concedir un instant a la deliberació o a sospesar els possibles motius o raons de l’altre — per a què? Solen ser persones, bé arrogants, bé dogmàtiques; habitualment, les dues coses. Com que es consideren el criteri d’allò correcte, fins i tot de vegades el patró o la mesura de la bondat (de totes les coses, en veritat), no poden veure la diferència més que com una manifestació d’ignorància, d’estultícia o, més sovint, de maldat, de mala voluntat.

Ells sempre estan per dalt. Menystenen els ignorants i els nicis amb un posat irònic, burleta i fins i tot compassiu. Menyspreen amb odi els dolents, els que consideren dolents. Dolents, antidemocràtics o el que siga són tots aquells que no fan el que a ells els convé. És així com van pel món perdonant, aguantant, tolerant; sense un sentiment vertaderament humà ni de comprensió ni de tolerància.

Com que pensen estar tan completament encertats, es permeten algunes voltes el luxe de mostrar la consideració que tenen d’altres persones. Fan posat digne i perdonen, fent-ho veure clarament o, al contrari, fan una ganyota altiva de retret. Tenen tot el dret i prou que aguanten. De vegades pense que aquesta actitud no seria del tot injusta si estigueren de debò encertats. El problema és que si ho estigueren, no podrien ser ni comportar-se així. No podrien, perquè la humilitat no és compatible amb l’absència completa del dubte; de la mateixa manera que l’autèntic pensament és incompatible tant amb l’arrogància com amb el dogmatisme (si és que, finalment, són coses diferents).