Ja sé per què escric (I)

En el meu llibre Idees i paraules hi ha un text que té com a títol “Per què escric?” i en el qual confesse que no se molt bé per què ho faig, aixo d’escriure. Ara, pensant-hi, he trobat una raó, una altra raó. Per tal d’explicar-vos-la, però, hauré de fer primer una digressió.

El món és ple de misèries, de mesquineses; això és un fet. Les persones som plenes de mesquineses. Davant d’això, hom pot prendre dues actituds contraposades (a banda de totes les d’enmig): hom pot posar-se la cuirassa de malfiança i protecció o pot intentar no fer-ne massa cas, no protegir-se, ni pensar-hi; pressuposar el contrari. Cadascuna d’aquestes posicions té els seus avantatges i els seus inconvenients. Si et poses la cuirassa, si assumeixes que la gent és interessada i dolenta, potser evitaràs que et pertorbe la seua roïndat, però malbarataràs també moltíssimes ocasions de trobar la part bona i humana, la part cordial i amable de la gent que t’envolta. Si per contra, vas amb el cor a la mà, si penses que tothom és bo mentre no es demostre el contrari, t’enduràs decepcions, disgustos i enganys.

Què paga més la pena? Supose que això són opcions vitals que depenen, en bona mesura, del tarannà personal i de les experiències prèvies. Amb tot, personalmemnt considere que és millor la segona opció. Per una raó: el tracte i la consideració que els altres tenen amb tu depèn en molta mesura del tracte que tu tens envers ells. Si malfies, malfiaran, si et fas de tèmer, et temeran. El temor que et tinguen els altres et mantindrà aïllat, potser, de les seus malifetes (possiblement, no gosaran fer-te-les), però també del seu favor i la seua estima; i, quan gosen fer-te la malifeta, aquesta serà més gran, perquè els motius s’hauran acumulat. Si no et toca la mesquinesa dels altres, tampoc no et tocarà la seua genereositat, la seua porció de bonhomia, el tracte humà i afable. Si et mostres obert i cordial, si no malfies, si encares les relacions sense prejudicis i temors, algú podrà pensar que ets víctima fàcil, però en tindràs molts més al teu costat; obtindràs més bon tracte en termes generals, perquè et serà present la part bona de la majoria.

Al final, a qui votarem?

[Text per a El miragall, el BIM del meu poble]

Hi ha una famosa fal·làcia que té per nom “Tu quoque”, que vol dir “Tu també”. Consisteix en oposar-se a qui critica el teu comportament, simplement dient-li que ell també és culpable. Deia jo en un altre lloc que els polítics (molts polítics almenys) hi estaven abonats, a aquesta fal·làcia. Si el partit rival els acusa d’alguna cosa, ells es “defensen” dient-los que ells fan igual. En realitat, deia jo, la fal·làcia que pràctiquen els polítics és la de “Tú més”. Que un li diu a l’altre que és això o allò, l’altre li contesta que ell encara ho és més. Quasi ningú no reconeix les seues faltes, ni fa el “propòsit d’esmena”, simplement diu que l’altre té les mateixes faltes si més no. I són pocs els qui assumeixenla crítica i fan res per tal d’evitar-la, per corregir el defecte que els han mostrat.

Darrerament aquesta forma errònia de raonament i de defensa ha pres un caràcter esborronador i perillós al nostre poble. Els partits es travessen —amb el nom de butlletins— pamflets acusadors que van prenent un to més i més agressiu, més desqualificador dels altres i més —i perdoneu— barraoer. Cadascú s’atribueix els mèrits i les conquestes i acusa els altres de tots els despropòsits i males intencions possibles. L’altre replica carregant les tintes i apujant el to. De tal manera que, desprestiginat els altres es desprestigien, potser encara més, ells mateixos.

Jo no sé si són conscients de l’efecte que aconsegueixen.Però em fa la impressió que no, perquè el que fan és, en la meua opinió, absolutament contraproduent. Hi ha maneres de dir les coses, hi ha maneres de tirar-se flors i maneres d’intentar desprestigiar l’enemic, que l’unic que aconsegueixen és —o almenys aconsegueixen això també— quedar en evidència, mostrar un rostre lleig. Quan fan pamflets d’aquesta mena, què pretenen? Supose que guanyar-se l’adhessió inquebrantable d’aquells de qui ja la tenien, inflamar-los, fer-los combregar amb el que ja congregaven, dir amén i que odien els rivals. Produir un fervor malsà. Produir l’adhesió fervorosa pel discutible mitjà de fomentar l’odi a l’adversari. Però, certament, aquests adeptes seran sempre minoria. I què passa amb la resta?, amb la immensa majoria? Doncs que malfiaran de qui malfia, de qui fa malfiar, de qui, per voler humiliar els rivals, humilia la intel·ligència de tots els que no son tan incondicionalment fidels.

Fomenten el maniqueisme, la partició del món entre bons i dolents, i bons i dolents amb independència de què facen i què diguen: “Nosaltres som els únics bons, honestos i desinteressats, la resta, tots són iguals, dolents, interessats i deshonestos”. Si uns i altres es dediquen a voler convencer de la gran maldat dels altres, al final tots ens convencerem de la gran maldat de tots.

Qui parla d’una manera tan matussera dels altres, no pot gaudir de la nostra estimació. Qui això fa, està dient molt poc —i molt mal— de si mateix. I si tots fan igual, a qui votarem? Poc de favor estan fent a la democràcia local. Els d’apeu, els que no som militants a ultrança de ningú, veiem aquestes picabarelles com guerees alienes i mesquines, com quelcom que no ens interessa, ni ens representa. Sentim els polítics lluny de nosaltres i dels nostres interesos, ocupats en destrossar-se i abandonant alhora i per això les tasques veritablement importants i que a nosaltres ens interesssa que facen: millorar el nostre poble, aqconseguir millors infraestructures, més llocs de treball, més qualitat de vida. La resta ens importa ben poc o, com a mínim, ens importa molt menys del que els seus panflets semblen pressuposar.

Compte amb llevar-nos la molta o poca i·lusió que ens puga quedar, perquè si perdem la il·lusió, perdem tots. Aquest és el perill.

Els amos de la veritat

Hi ha persones tan absolutament convençudes d’estar en la possessió de la veritat (de la Veritat), en tots els àmbits i en totes les circumstàncies, que esdevenen jutges severíssims de totes les creences, actituds i accions dels altres. ‘Fals’ —per a ells— vol dir contrari al que jo pense, faig o vull, sense cap dubte, sense cap engruna d’hesitació, sense concedir un instant a la deliberació o a sospesar els possibles motius o raons de l’altre — per a què? Solen ser persones, bé arrogants, bé dogmàtiques; habitualment, les dues coses. Com que es consideren el criteri d’allò correcte, fins i tot de vegades el patró o la mesura de la bondat (de totes les coses, en veritat), no poden veure la diferència més que com una manifestació d’ignorància, d’estultícia o, més sovint, de maldat, de mala voluntat.

Ells sempre estan per dalt. Menystenen els ignorants i els nicis amb un posat irònic, burleta i fins i tot compassiu. Menyspreen amb odi els dolents, els que consideren dolents. Dolents, antidemocràtics o el que siga són tots aquells que no fan el que a ells els convé. És així com van pel món perdonant, aguantant, tolerant; sense un sentiment vertaderament humà ni de comprensió ni de tolerància.

Com que pensen estar tan completament encertats, es permeten algunes voltes el luxe de mostrar la consideració que tenen d’altres persones. Fan posat digne i perdonen, fent-ho veure clarament o, al contrari, fan una ganyota altiva de retret. Tenen tot el dret i prou que aguanten. De vegades pense que aquesta actitud no seria del tot injusta si estigueren de debò encertats. El problema és que si ho estigueren, no podrien ser ni comportar-se així. No podrien, perquè la humilitat no és compatible amb l’absència completa del dubte; de la mateixa manera que l’autèntic pensament és incompatible tant amb l’arrogància com amb el dogmatisme (si és que, finalment, són coses diferents).

Presentació a València i a Gandia

La setmanan que ve presentarem Idees i paraules a València, dijous, i a Gandia, divendres. Ací us deixe les invitacions.

És curiós que els presentadors siguen un físic i un matemàtic (i més coses cadascun, és clar). I és més curiós encara si ho afegim al fet que la polèmica sobre si el llibre és de filosofia o de literatura continua. Vicent Alonso feia aquestes preguntes a la columna (de dues columnes) que tan amablement em va dedicar a El país (29 de gener): És filosofia? És literatura? Ahir dinàrem junts i pactarem l'etiqueta —que m'agrada i que em sembla gairebé un honor per qui la va encunyar—literatura d'idees (de fet ell ja ho deia a l'article en qüestió) . La polèmica va crèixer per la coincidència de la publicació del llibre amb la d'un article meu a la revista L'espill (nº 29) on jo reivindicava la diferència irreductible entre filosofia i literatura. Vicent Alonso, deia a El país:

La proposta de Grimaltos, contra els qui, postmoderns o no, ho redueixen tot a literatura, és afirmar la distinció entre aquesta i la filosofia a partir de les formes diferents del discurs que practiquen, però alhora, defensar amb totes les armes la necessita de la col·laboració mútua. Si la literatura pot "humanitzar la raó del filòsof", la filosofia "pot donar a l'escriptor elements que facen més pregona la seua percepció de la vida que ha de bolcar en paraules". Aquella beu d'aquesta, i a l'inrevés, però "cadascuna a sa casa".

Sembla que l'opinió d'Alonso (i no sé si també la meua) és que ara jo em desdeia, amb aquest llibre del que mantenia a l'article, on arribe a dir: "Avui, en temps de postmodernes postmodernitats, hi ha qui vol esborrar completament tota frontera". Justament la columna d'Alonso duu com a títol Territoris de frontera i acaba així:

"m'atrau més el Grimaltos que endevine conscient de trepitjar territoris de frontera [el d'Idees i paraules, val a dir] que el que, des d'una de les bandes, construeix i divulga raonaments clars i distints [el de la filosofia acadèmica, o més aviat el de la filosofia analítica].

A la facultat , en canvi, hi ha qui em diu, que bé, que està bé que de tant en tant faça alguna escapadeta, però que el que he de fer es dedicar-me a la filosofia, a la filosofia filosofia. Jo voldria que ambdues coses foren compatibles.

En fi, crec que tinc elements sobre els quals reflexionar.

Proverbis, imatges i paraules (III i final)

El text ve d'ací d'ací.


Sí, de vegades —moltes, pot ser— una imatge val més que mil paraules. Però les imatges no ens han de manllevar les paraules i menys encara on no cal, on, si ho fan, no ens fan cap favor, sinó que ens perjudiquen. I en un món on la imatge és tan present i predominant, cal dir-ho i dir-ho molt. La paraula, per la seua indeterminació realística, permet a la imaginació fer la feina de compleció —i l’obliga. Permet completar, figurar de mil i una manera el que les paraules diuen de. El caràcter necessàriament boirós, indeterminat de la narració possibilita —exigeix— la participació activa del lector o de l’oient. Lliges un relat, curt o llarg, i pots imaginar —construir imatges mentals, també indeterminades— a pleret les cares, els llocs, les estances... i pots anar canviant-ho. Si tot t’ho donen fet, tot això es concreta, se solidifica i es fixa per sempre més... i perden, normalment perden. La cara de la protagonista o del protagonista, la casa on viu, el lloc on habita ja és real, i, per real, massa real, té tot el prosaisme de la realitat; la concreció desfà el misteri i amb ell l’encant.

La paraula té un aspecte ‘oníric’ que no té la imatge. Al fer imatge del relat, es desfan d’un colp totes les mil possibilitats que aquell oferia; només una es fa real i anul·la les altres d’una manera irrecuperable. La concreció de la imatge, s’enganxa i persisteix i devora tota altra imatge possible. La imatge real ho té tot determinat, té un color, una forma, uns components; tot té estabilitat i permanència, tot té característiques concretes i exactes, i això anihil·la tota la enorme quantitat d’altres concrecions possibles. Ha fet l’esforç per nosaltres, ens ho ha fet més fàcil, però ens ha furtat a canvi tota la riquesa de matisos que la consubstancial falta de determinació de les paraules ens oferia. Ens ha llevat feina, però ens ha llevat també el plaer de construir i reconstruir.

Si una imatge val més que mil paraules, perquè aquest afany de saturar-nos amb imatges i donar-nos amb gasiveria les paraules? Segur que vosaltres ho sabeu. M’agradaria que algú m’ho explicara. Perquè jo estic convençut que la idea és —en la terminologia de Peirce— més amiga del símbol que no de la icona.

Proverbis, imatges i paraules (II)

El text comença ací


Com totes les coses, però —o com moltes altres coses—, tenen la seua altra cara, la negativa. Justament per la seua força sintètica, que produeix un ús constant i fàcil, un recurs sempre a mà que sentencia les situacions, acaben rebregades, assimilades acríticament i fent-nos ignorar que són només una part —sempre una part només— de la cosa.

Pensem en una frase que hem llegit i sentit centenars de vegades: “Una imatge val més que mil paraules”. Tant l’hem sentida, que ens la creiem sense reserva. Ha passat a ser allò que els anglosaxons diuen truism, una veritat òbvia, clara, manifesta. Com que ja he dit que aquestes expressions van a l’essència i prescindeixen de les diferències, pensem també que valen universalment, per a tota imatge, per a tota paraula i per a qualsevol propòsit. “Una imatge val més que mil paraules” es diu. Així, doncs, caldrà valorar més la imatge que la paraula? Sempre i per a tot? La sentència sembla clarament un judici respecte del valor d’una i l’altra. On estiga una imatge, que es lleven les paraules, pareix voler implicar.

Certament, si estic interessat a comprar un moble, valoraré més qualsevol fotografia que em vulguen ensenyar que no la descripció, sola, que em puga fer el venedor. Amb tot, caldrà completar la imatge amb paraules, caldrà que m’assegure que això que en la foto sembla fusta ho és de debò i tantes altres coses.També val més, segurament, una imatge que mil paraules quan ens volem fer una idea més exacta de les conseqüències d’una guerra, d’una sequera o una inundació, de la fam, del patiment de la gent que travessa una desgràcia, un desastre, algun fenomen devastador.

Proverbis, imatges i paraules (I)

Els proverbis o refranys —i potser fins i tot els eslògans— són un tipus de sintagmes ben interessants; condensen de manera extraordinària un missatge digne de ser copsat. Són una ensenyança, un bon consell, són, en general i com diuen, saviesa concentrada, missatges suggeridors o motivadors, guies de comportament. Com que són tan sintètics, prescindeixen d’allò accidental i divers i es queden amb l’essencial. L’essència, com és sabut, és el resultat de prescindir de tot allò accessori i casuístic per tal de quedar-se amb els elements comuns, amb l’universal.

És per això que són aplicables en multitud de circumstàncies, en contextos ben diversos i per a complir funcions diferents: per a comunicar molt distintes coses. És com si en cada ocasió poguerem rehidratar el comprimit amb els accidents, amb les propietats que venen al cas. “Qui no vulga pols que no vaja a l’era”, “No deixes sendes velles per novelles”. Són utilitzades en molts contextos i amb propòsits ben diferents. Tenen aquesta virtut, són com metàfores de moltes coses alhora, i sorprén la seua capacitat per servir als parlants de vehicle per transmetre una gran diversitat de idees i ser capaços, tanmateix, de ser enetesos en cada cas segons les diferents intencions dels que les empren. Són, d’alguna manera, prodigis lingüístics dignes de ser estudiats i analitzats.