Liberunus (I)

A Liberunus hi havia molts relectors. La gent llegia una vegada i una altra els mateixos llibres i eren molts els que llegien. Hi havia una raó ben poderosa que explicava aquest fenomen: a Liberunus, cada autor podia publicar només una obra en tota la seua vida. Com es pot bé imaginar, els llibres eren pocs i eren, en una bona mesura excel·lents; tant, que a la gent no els importava rellegir-los moltes vegades.

Els lectors de Liberunus eren relectors perquè els escriptors eren reescriptors. Atenallats davant l’única possibilitat que tenien per publicar, refeien una vegada i una altra la seua obra abans de decidir-se a presentar-la davant l’editor. En alguns casos eren dècades les que s’havien invertit en la seua confecció. Tot depenia de la paciència, l’amor propi i l’exigència de l’autor. Els impacients solien penedir-se d’haver publicat el seu text tan aviat i no haver-hi esmerçat més temps i més esforç; ara ja no podien corregir, ni en aquesta ni en cap altra, les imperfeccions de l’obra publicada. Els llibres es reeimprimien si calia (i solien, és clar, ser reimpresos), però no eren permeses les correccions ni les ampliacions: no es permetien segones edicions.

Alguns havien intentat passar diverses obres en un sol volum. Però la llei era estricta i els editors corrien el risc de perdre la llicència de publicació si transigien. Només els reculls de contes, poemes i assajos curts (o una mica més llargs si versaven sobre el mateix tema) eren permesos. Molts autors (en potència o en acte) havien estat víctimes de la depressió. Alguns hagueren de ser internats en institucions psiquiàtriques o en cases de repòs. Foren bastants els irrecuperables que conegueren una mort terrible i prematura.

També els lectors es mostraven insatesfets. Els haguera agradat tenir més on triar, més llibres que poder llegir. Es sentien sobretot insatisfets pel fet de no poder gaudir d’algun altre llibre dels autors més admirats; dels autors que eren venerats com a llegendes o semidivinitats, éssers envoltats pel misteri i la mitologia.

Això fou, de tota manera, abans dels temps de Prolífic.

Va de principis

Qui més principis té, més voltes els traeix; per pura lògica.

Tenir molts principis és un abonament segur a la hipocresia.

Hi ha qui té tans principis que en fa servir uns o altres segons li convé.

Qui en té pocs i els traeix, no té principis.

Qui té sempre els principis a la boca no és de fiar.

Principis: tin-ne pocs, tin-los bons, i tin-los clars.

Ètica i política

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Atesa com està la situació al poble i atesa com està la situació molt més enllà del poble, estic segur que el que ara diré serà malinterpretat o serà interpretat d’una manera parcial i esbiaxada. He pensat, però que a qui se l’encenga la cua deu ser perquè la té de palla, i que això, aquest perill, no té per què obstar per a que diga el que crec que és una veritat que cal denunciar: la més que escandalosa falta de valoració de l’ètica en política per part de molts, de massa.

Fa temps que em pregunte fins on podem arribar a suportar, i suportar gairebé amb el beneplàcit, el descrèdit de la funció dels polítics. Sembla que hem assumit, que ens sembla natural i esperable que els polítics abusen de la seua posició per tal d’enriquir-se i enriquir els seus; que la corrupció no siga motiu de sanció, ni tan sols moral, per part, ja no sols dels poders fàctics, sinó dels electors. A mi, personalment, m’escandalitza el fet que, quan transcendeixen escàndols per part dels polítics, aquests no repercutesquen en els resultats electorals o que repercutesquen encara d’una manera positiva.

No, no hauria de ser lògic sonsiderar que és normal que els polítics traguen partit de la seua posició de poder i d’accés privilegiat a la informació; no hauria de passar que les institucions públiques ens semblen els llocs més segurs, protegits i rendibles per al progrés dels desaprensius que les empreses privades. Tampoc no hauria de ser vist amb normalitat que l’estratègia dels partits s’assemble tant a la d’algunes empreses, per a les quals aconseguir posicions d’avantatge en el mercat justifica i guia qualsevol estratègia o acció, al marge d’altres consideracions; sobretot ètiques, que sempre semblen un handicap i una rèmora. Estem massa acostumats a pensar que les promeses dels polítics responen merament a les estratègies electorals sense cap compromís real d’acomplir-les. Estem massa acostumats a veure que per tal d’aconseguir el poder valga qualsevol procediment; que el patró que guie les actuacions dels partits siga quasi en exclusiva l’intent d’enfonsar el rival per tal de sortir-ne victoriós; que no importe, en realitat, què beneficia aquells que els han de triar, sinó què afavoreix el propi èxit. Els partits s’assemblen com més va més a les empreses i les seues campanyes a les del pur màrqueting.

No, no m’agrada això i pense que no és bo per a ningú. No és bo tampoc per a als qui que en poden treure un profit a curt termini. Quan la desconfiança s’estén i quan ja no res escandalitza, som tots el s que perdem. Estic fart de pragmatismes que no són més que l’ocultació de l’interés o la feblesa. No sé què caldria fer. La solució és ben difícil i jo no la conec, però supose que els de terra, els ciutadans, hauríem de ser ben crítics i fer-los pagar, ni que fora amb els nostres vots, els seus excesos. No ens hauríem de conformar, hauríem d’exigir-los —i ens hauria de semblar una obvietat fer-ho— un comportament que es basara en l’ètica i la competència i no en l’eficàcia electoral a qualsevol preu.

Cal una revolució ètica que només els ciutadans podem començar. Ens cal esperit crític, l’exigència envers qui ens ha de representar; no ser tolerants amb l’engany i el frau. No consentir el que és intolerable; hem de tornar a ser exigents i actuar en conseqüència. Som nosaltres qui tenim la clau, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Exigim les responsabilitats a qui les tenen i no ens resignem a permetre-ho tot. Castiguem-los quan calga, retirem-los la nostra confiança i el nostre vot, fem públic el nostre desacord. Allò que és dolent no deixa de ser-ho pel fet que estiga ben estés. I el que no és just no comença a ser-ho perquè siga freqüent. El costum no es justifica a si mateix i acostumar-se al mal és molt mal costum.

Éssers contradictoris

Fa uns dies, mentre intentava fer una becadeta després de dinar, veia la sèrie Amar en tiempos revueltos. Una dona li contava a un amic la dràmatica mort de son pare. Mentre presenciava el pas d’una processó, no va voler agenollar-se. Un feixista el va increpar i li va ordenar que ho fera. Ell es va negar i el feixista li va pegar un tret. Això em va fer pensar en com de contradictoris som els ésser humans. Ja sé que no és un pensament nou. És un pensament vell i recurrent. Però el pensament es va eixamplar, i va anar ben lluny de la seua causa originadora. Els éssers humans —vaig pensar—, fins i tot els de la meua pròpia corda, som contradictoris. Abominem del pensament únic, però, en el fons, el voldríem.

És clar que aquest retret no val per al feixista del qui parlava la dona de la sèrie. Ell no abomina del pensament únic: el vol i està disposat a matar els dissidents. Ell no és contradictori. El que em sobtava és aquesta tendència nostra—que no és exclusiva de personatges com aquest i on trobe la contradicció— a irritar-nos, a no tolerar la diferència. Si tu creus —si ets creient— que més et dona si l’altre no ho fa?, i si t’importa, per les típiques raons de salvar ànimes i tot això, quin dret t’arrogues a voler imposar la teua fe? Si no creus, que et fa a tu que l’altre crega? Quina obsessió es aquesta per menystenir, quan no condemnar o atacar, la diferència? Jo entendria que ens irritara la discrepància en el pensament d’un altre quan aquesta té conseqüències en la pràctica que ens perjudiquen, que atenten contra els nostres drets o, fins itot, contra els nostres interesos. Però ho fem igual quan aquest no és el cas.

Menyspreem, ridiculitzem, quan no insultem i odiem els nostres rivals ideològics i els considerem enemics. La mateixa paraula “rival” ja és una paraula ben carregada semànticament. I allò encara més curiós i simptomàtic és que resulta difícil trobar-ne una altra, més neutra, per referir-se a qui no comparteix la nostra visió de les coses. Els anomenem rivals i pensem, no sols que estan equivocats, sinó que són mal intencionats. Certament hi ha ocasions en les quals tenim motius sobrats per a pensar-ho, ateses les seues actuacions. Però, ben sovint no necessitem d’aquesta contingència per a que el fenomen en qüestió es produesca. Ens basta que pense de la manera que ho fa, diferent de la nostra, per a que s’active el mecanisme del desdeny.

És normal defensar el propi pensament; fins i tot, com a l’únic correcte. Al cap i a la fi, si és això el que creiem, serà perquè el considerem vertader. Fet i fet, això és el que vol dir creure. Serà també normal voler que els altres pensen igual, considerar que si no ho fan estan equivocats; almenys en aquells aspectes que són incompatibles amb el que nosaltres creiem. Però supose que caldrà estar molt convençut de les pròpies veritats per tal de voler que la manera pròpia de pensar s’universalitze. I supose que cal alguna cosa més que una gran convicció per tal d'enfellonir-se amb el dissident. Amb tot, ho fem: qui pensa diferent és el nostre enemic. D’on naix aquesta molèstia, comuna a aquells en qui s’entén i a aquells en qui resulta contradictòria?

De vegades pense que estem en contra del pensament únic només quan aquest pensament no és el nostre.

Un anunci

Veig un anunci que diu “Tarifas planas reales de Movistar” i pense que es un mal anunci. Em dic: “Si ara diuen que les tarifes planes són reals, això vol dir que les que abans ens venien com a tarifes planes no ho eren en realitat”. O bé això o és que insinuen que les tarifes que la competència diu que són planes no ho són. Al capdavall estan dient-me que el que se m’ha ofert o se m’ofereix com ha tarifes planes no ho eren o no ho són de debò. Em diuen, doncs, que em menteixen o m’han mentit. I si ho fan o ho han fet, si no em deien la veritat quan em deien que em venien una tarifa plana, per què els hauria de creure quan em diuen que la tarifa plana és “real”?

Tanmateix, i com tenim tendència a creure el que ens diuen (com ens costa menys creure que dixar de fer-ho), recapacite i pense que si ara diuen que són reals, serà perquè seran millors que les antigues o que les de la competència; que, siguen o no realment planes, estan més pròximes a ser-ho; que si no fóra així, no gosarien posar l’afegit de “reals”.

Total, que l’anunci no era, tot comptat i debatut, tan dolent. Ara: ens ha dit ben clar que no cal refier-se’n de la publicitat, de cap publicitat que no siga aquesta. Com dirien al meu poble: Mira que té pelendengues això de la publicitat!

Sobre la ironia

Com que darrerament estic mandrós —o és que tinc molta feina i no puc dedicar tant de temps com solia al blog—, aprofite qualsevol avinentesa per penjar alguna entrada sense massa esforç. Fa uns dies vaig penjar un aforisme: dues línies. I, ai la meua sorpresa quan he vist que només dues línies donaven per a tant! Això m’ha portat a fer una cosa que odie: explicar un aforisme. Ho odie perquè, com ja vaig dir, als aforismes els passa com als acudits: que si s’expliquen, perden la gràcia. Però crec que el tema ho mereix.

L’aforisme en qüestió deia: “Hi ha dos elements que indefectiblement arruïnen qualsevol intent d'ironia: el ressentiment i la poca intel·ligència. I ho dic sense ironia”. I em va faltar afegir: per si de cas”. És a dir, que ho deia sense ironia per si de cas se m’acusava del mateix que denunciava. La qual cosa per cert només hauria estat una confirmació de les meues paraules (quod erat demostrandum).

Què pensava quan ho vaig escriure? La veritat és que no intentava tant moralitzar com constar un fet o, més aviat, una veritat conceptual: si la ironia necessita de l’enginy i de l’humor, aleshores és incompatible amb el ressentiment i la poca intel·ligència.

Si la ironia és un dels recursos de l’humor, com en totes les coses de l’humor, acudits o el que siga, cal una mica de malícia (si voleu dir-ho així: una mica de mala llet). Però una cosa és la malícia i l’altra el ressentiment. L’odi i el ressentiment fan la llet agra, són incompatibles amb l’humor, el bon humor, i és per això que espatllen l’intent. Allò que havia de ser graciós esdevé patètic, trist. Qui fa la proferència pseudograciosa només podrà aconseguir l’empatia de qui ja estava completament predisposat, per no dir “de qui ja la tenia”. És a dir, no aconseguirà fer gràcia o atraure la simpatia més que d’aquell que comparteix l’odi de l’emissor envers el mateix objecte.

A més, el ressentiment ofusca i és un obstacle per a la capacitat de pensar de manera enginyosa, no permet el pensament calmós i alegre o condecendent. Parle, insistesc, de la ironia, que és lleugera i subtil, no del sarcasme.

El problema de tot açò és el de sempre: que les ironies no pertanyen a una espècie tancada que es puga sotmetre a una definició estricta i excloent —asenyalar un conjunt de trets propis i comuns— ; que comparteixen només, com deia aquell, un aire de família, i que hi ha tants matisos i tantes consideracions a fer que és molt difícil (si no impossible) dir alguna cosa que siga veritat del tot, que no tinga excepcions i que puga concitar, d’aquesta manera, l’acord. Supose que hi resta només aquell recurs desagradable, però de vegades necessari, de dir: En fi, és la meua opinió.

Un aforisme

Hi ha dos elements que indefectiblement arruïnen qualsevol intent d'ironia: el ressentiment i la poca intel·ligència. I ho dic sense ironia.