Intentar és fer

Intentar ja és fer. Al cap i a la fi, l’única diferència entre l’intent i l’acció pròpiament dita és l’èxit del primer. Si l’intent triomfa, tenim una acció. Però, que tenim si fracassa? No és això també una acció? El fet que no siga la que preteníem no suposa que no en siga cap: és una altra. L’èxit o el fracàs de l’intent determina l’acció feta i el seu nom. El problema, potser, és que alguns intents no en tenen, de nom. I aquest tal vegada siga el motiu pel qual ens oblidem que són accions. Però ho són i en som responsables. El fet d’intentar ja ens dóna responsabilitat o ens en lleva. Si l’acció pretesa era dolenta, òbviament no ens lleva tota la responsabilitat. Ens resta la responsabilitat de l’intent (de l’acció que ha resultat i que és una altra, però que la presència de la intenció, i no merament el resultat, determina). Si l’acció intentada era bona, ens lleva —em sembla— tota la responsabilitat de no haver fet el que no hem aconseguit. No deixa de ser curiosa aquesta asimetria. Però té la seua lògica: allò que depén de nosaltres, que està sota el nostre control, és l’intent; no podem excusar-nos de no intentar fer el bé dient que no estàvem segurs d’aconseguir-ho o asseverant —quan ja sabem positivament que no ho haguérem aconseguit— que no ho podíem fer. La impossibilitat real no és una excusa ni un eximent si no va acompanyada de la creença (gairebé certa des del punt de vista subjectiu) en la seua impossibilitat. Les alternatives rellevants són les epistèmiques, no les reals.

Intentar és fer. Ni la falta d’èxit és un eximent quan l’acció intentada és dolenta, ni el fet que aquesta falta d’èxit es sàpia probable ens lliura de l’obligació quan és bona.

Exigència

Exigeix-te tant com per a pensar ben bé les coses abans de dir-les. Però no t’exigesques tant com per a acabar per no poder dir res.(Ai!, el terme mitjà harmònic; que difícil ets d'aconseguir!).

Bon any!

He tingut un somni. He somiat un món en el qual no hi havia borses de canvi, on les grans companyies es preocupaven pels seus clients i els atenien realment i amb un somriure. He somiat que es controlava els especuladors i que els governs n’eren independents. He somiat un món en el qual les persones valien més que els diners i en el qual hi havia altres valors a més de l’econòmic.
Que l’any 2011 ens acoste, encara que siga un pas de puça, a aquest somni.

Solatge

Tanquem l’enquesta satisfets. Solatge serà definitivament el títol del llibre. Ens ha agradat a tots. Moltes gràcies Ànonim, sigues qui sigues. Ens has proporcionat un títol bonic i suggeridor, amb una paraula ben sonora. Em recorda un recital d’Ovidi Montllor, en el qual, amb veu de tro, deia: Abans de dir-li salvatge a un home o salvatge a un salvatge. I allò percudia per tota la sala abarrotada, i en els esperits dels qui l’omplíem. Salvatge, solatge, m’agrada la seua sonoritat.

Bé, doncs moltes gràcies a tots per les vostres propostes i pel vostre interés. Gràcies Jesús, Enric, Gonçal, Marta, Marisa, Salvador i Vicent. Moltes gràcies a tots, i una altra vegada (i més si cal) a Anònim; també a l’altre Anònim.

Ara, si m’envieu per correu-e les vostres adreces, em diu l’editora, us farem arribar un exemplar de Solatge quan estiga llest.
tobies.grimaltos@uv.es

Llibre busca títol

Una vegada més sembla que no l’he acabada d'encertar amb el títol del llibre: “Vaig nàixer tard”. No és que a l’editorial no li agrade, no és això. Amb tot, li troben algun però. Certament s’adiu al contingut, però potser —diuen— és massa autobiogràfic. Total, que hem pensat de fer una espècie d’enquesta popular. Com que teniu l’index i algun text de mostra, potser teniu ja elements per opinar. Serieu tan amables de dir la vostra?

Títols possibles:
-Vaig nàixer tard
-Setembre
-L’enemic de les vespes
-Éls escarabats de les estibes
-Mon pare era rossiner
-Un altre títol (especificar)


Em diuen des de l’editorial que hi haurà algun regalet per als participants.

Obres extraordinàries

Al cap i a la fi, les obres extraordinàries1 són extraordinàries2.





Extraordinari1: Que excedeix el grau, la mesura, el nivell, habitual, ordinari.

Extraordinari2: Que és fora de l'ordre o de la regla comunament seguida, no acostumat.

Enyorança

Sovint les coses que s'enyoren són les mateixes que si les tinguérem acabaríem avorrint.